29 de desembre 2008

MOLT A PROP


Com diu el poeta: “Nada es verdad ni mentira, / todo es según el color del cristal / con que se mira”. Això és el que està succeint amb el tema del nou sistema de finançament per a Catalunya. El que passa és que en aquesta ocasió el color del vidre ver donat per l’opció política que defensa el que parla.

Així Convergència i Unió està rebutjant un acord que, primer, no s’ha produït i segon, no sap ben bé quin és el seu contingut, però és que a més a més a hores d’ara aquests xicots han donat fins a 6 xifres diferents com a bones per acceptar l’esmentat acord. És evident que L’obsessió dels convergents és desgastar al Govern i de forma especial al seu president i aquesta, per ells, és la seva tasca més important. El país - de veritat - els importa ben poc.

Els nois i noies del PP continuen amb la coherència que d’un temps ençà els caracteritza. Esperanza Aguirre un dia diu que: “Zapatero li està fent un vestit a mida a Catalunya i això és intolerable.” Al dia següent té una entrevista amb el president i surt encantada de la mateixa. No han passat encara 24 hores i la portaveu al Congrés (la senyora Cospedal) es despenja dient que el que està fent el Govern és una vergonya (?). De forma simultània Sánchez Camacho manifesta que això del nou finançament és una presa de pèl per Catalunya i que ella vol saber quantitats, a més a més deslliga el finançament del nou Estatut. En què quedem?

Més enllà dels estirabots de l’oposició, que potser formin part del guió, però que demostren de forma fefaent la curta volada d’aquesta oposició que ens ha tocat patir El cert és que la implicació personal del president Zapatero en el tema del finançament fa preveure que l’acord està més a prop. En aquesta situació els partits del Govern català donen per fet que aquest acord, sigui quin sigui, no estarà enllestit abans del 31 de desembre d’enguany. El més probable és que s’arribi a tancar l’esmentat acord en la primera quinzena de gener i d’aquesta manera es podria signar el 20 del mateix mes en el Consell de Política Fiscal i Financera.

ERC i IC-V han estat informats aquests dies pel conseller Castells de com es troben les negociacions. A hores d’ara els partits que formen el Govern fan un balanç cautelós, però amb un cert to d’optimisme de l’estat de la qüestió.

Tot fa pensar que s’està arribant a la recta final del pacte, com a mínim - diuen els que hi són -, es comença a parlar en el mateix idioma i això sempre és positiu.

Tindrem nou sistema de finançament. Seria desitjable que abans del 31 de desembre hagi, al menys, un principi d’acord sobre la taula i fóra bo que es pogués ensenyar i explicar a tothom, però si això no fos així i calgués esperar uns dies, tampoc no passaria res. Serà un bon acord, segur i això és el que de debò és important. És molt probable que sigui diferit en el temps, és a dir, no d’aplicació immediata sinó de forma progressiva, per arribar a l’aplicació plena en tres o quatre anys.

Paciència i temps al temps.


Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 29/12/2008

SON MIL MILLONES


Días atrás la FAO (Organización de las naciones Unidas para la agricultura y la alimentación) hacía público un informe, según el cual los desnutridos en el mundo son ya 983 millones de personas. Eso, sin tener en cuenta que la actual crisis económica y financiera empujará a más gente al hambre y la pobreza.
A pesar de que los precios de los alimentos a nivel mundial han bajado desde principios de este año, las hambrunas en los países pobres siguen creciendo, En consecuencia, para millones de seres humanos es impensable contar a diario con una cantidad mínima de alimentos para poder desarrollar una vida sana y activa.
El 65% de personas con fuertes carencias alimenticias se concentran en países como India, China, La República Democrática del Congo, Bangladesh, Pakistán o Etiopía. Por eso, en función de cómo se produzca el desarrollo en los países emergentes se puede reducir, o no, el hambre en el mundo de forma sustancial.
Unos 585 millones de hambrientos vive en Asia y ahí los avances en la lucha contra el hambre son de una lentitud exasperante. En contrapartida, en el sudeste del mismo continente se vislumbran signos que generan un cierto optimismo, países como Tailandia o Vietnam están realizando progresos notables en su lucha contra esta pandemia. Pero donde los datos son más desoladores es en el África subsahariana, ahí una de cada tres personas (240 millones de seres) padece desnutrición crónica y es la República Democrática del Congo el país que bate todos los records de crecimiento del número de hambrientos. Así es la cruda realidad que nos presenta el mal llamado tercer mundo.
Esta es una de las múltiples facetas de la globalización poliédrica. En estas circunstancias el opulento occidente con sus crisis, sus grandezas y también sus miserias no puede hacer abstracción de la situación como si nada sucediera. Por tanto, hay que afrontar, sin más dilación, desde la acción multilateral los grandes retos que la humanidad tiene planteados. Y entre ellos el hambre y la pobreza han de figurar en el frontispicio del imaginario colectivo para erradicarlos a la mayor brevedad.
Bajo el paraguas de una globalización inclusiva hay que sumar voluntades y aunar esfuerzos, para conseguir sociedades más equitativas donde la justicia social sea una prioridad fundamental. De forma simultánea hay que remodelar las instituciones financieras internacionales y los principios en que se orientan, a la vez que se hacen más transparentes y accesibles a los que precisan de sus servicios.
Mil millones, son muchos millones, demasiados. No podemos permanecer impasibles, mientras aquí derrochamos con total impunidad. Ahora la crisis económica nos ofrece una oportunidad para el cambio, pero no un cambio cualquiera, ha de ser un cambio para mejorar. El momento ha llegado, que lo sepamos aprovechar depende de todos nosotros.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 24/12/2008

17 de desembre 2008

CONTENTS


El veto que el passat dimarts 9 de desembre va fer i va guanyar, als pressupostos de l’estat per l’any 2009 en el Senat, el grup d’ERC amb el suport de CiU i del PP suposa per a Catalunya la pèrdua de gairebé 23 milions d’euros.
Ara aquests pressupostos tornaran al Congrés tal i com van sortir i tot allò que es volia i podia incloure al Senat queda en paper mullat. És a dir, no val per a res. Per aconseguir aixecar aquest veto i que aquests pressupostos tirin endavant s’haurà de guanyar la votació per majoria absoluta en la cambra baixa i això a hores d’ara no és cap problema donat que el PSOE amb el PNV i el BNG té els vots necessaris garantits.
L’Entesa Catalana de Progrés, que és la suma de PSC, ERC i IC-V al Senat, va presentar 23 esmenes que van ser aprovades, d’aquestes només 5 eren del PSC. La resta las va fer ERC menys una que pertanyia a IC-V. Aquestes esmenes traduïdes en diners donaven la xifra, gens menyspreable, de 21 milions d’euros que vindrien a Catalunya i els altres 2 milions eren esmenes més generalistes pel conjunt de l’estat però, també, amb una certa repercussió a casa nostra.
En canvi, les esmenes de CiU rebutjades amb el ja famós veto eren uns còpies més o menys dissimulades de les que en el seu dia van presentar al Congrés. Una vegada més CiU ha demostrat més intel·ligència política que els amics d’ERC i encara que practicant la seva estratègia de peix al cove han aconseguit quelcom més que els fogosos independentistes.
Això si, tots dos poden estar contents i satisfets han aconseguit amb l’inestimable suport del PP retornar els pressupostos al Congrés per a que s’aprovin tal qual i que la feina feta al Senat no serveixi per a res. Per cert, que el PP una vegada més ha demostrat la seva coherència ja que el mateix dia que donava suport al veto dels republicans demanava a la fiscalia que investigués al diputat Joan Tardà.
On és l’estratègia? Perquè serveix aquesta maniobra? A qui beneficia? Estaria bé que algú d’esquerra, ja no dic de CiU, contestés aquestes preguntes. Proposo que per exemple, ho faci en Carles Bonet, portaveu dels independentistes al Senat, o perquè no? Joan Ridau portaveu al Congrés i Secretari general d’ERC. Potser així deixarien de llançar-se els plats pel cap com han fet en tot el procés de debat i aprovació dels esmenats pressupostos. El que és millor que no ho faci és Joan Tardà, donat que dient bajanades és únic.
En fi, això és el que hi ha. Els nens ja estant contents. El que han fet no ha servit per res, o si.. ha estat útil per perjudicar a Catalunya, però tranquils... ells són uns patriotes.
Quins nassos!

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies-com

04 de desembre 2008

COPAGO, DE ENTRADA NO.


El río Guadiana tiene la particularidad de que en un punto de su recorrido desaparece, para volver a aparecer unos quilómetros más abajo. Algo similar sucede con el debate sobre el copago en sanidad. De vez en cuando alguien suelta el globo sonda, salta la noticia, quien más quien menos dice la suya, se genera una cierta polémica… y hasta la próxima ocasión.

Es verdad que el sistema sanitario existente, con los parámetros actuales, no es sostenible. Quizá haya que articular otro tipo de medidas, entre las que podían estar, -pongamos por caso-, la eficiencia, una organización más racional, hacer eficaz el trabajo asistencial, coordinar más y mejor la asistencia primaria y la especializada y un largo etcétera antes de socializar el gasto. Gasto, que por cierto, lo sufragamos entre todos mediante los presupuestos correspondientes. Además conviene recordar que somos el país europeo en el que los ciudadanos, a excepción de los jubilados, hacen una aportación porcentual más elevada en el gasto farmacéutico.

Por otra parte, al aumentar la esperanza de vida aumenta, de forma paralela, la demanda asistencial, ahora bien, tal vez aquí habría que cambiar el sistema de medicalización vigente, por otro basado en la prevención de riesgos. También el retraso, casi sistemático, entre la realización de las pruebas, obtención de resultados y diagnóstico, genera malestar en el paciente y su entorno. Esto hace que el ciudadano acuda, por patologías crónicas o banales, con más frecuencia de la necesaria, a los servicios de urgencias, aumentando así el gasto corriente. A su vez, la factura farmacéutica, que es uno de los ejes sobre los que pivota la sostenibilidad de la sanidad pública, superó en el año 2007, sólo, en Cataluña, los 1.400 millones de euros. Aquí, convendría señalar que de forma sistemática se tratan con psicofármacos gran número de dolencias que poco o nada tienen que ver con la edad. Así que no cabe achacar a los mayores el exceso del gasto en esta partida.

De igual forma, hemos de saber que aumentar el número de profesionales, “per se”, no conduce a nada, si de forma simultánea no se cambia el modelo de medicalización existente. Es necesario reorientar el sistema, hacia otro más preventivo y de promoción de la salud, con mayores tiempos de atención y con participación activa del paciente.

Disfrutamos de una sanidad pública universal que es de las mejores del mundo. Cierto que con algunas carencias, como se ha puesto de manifiesto anteriormente. Ante esta situación, deberíamos evitar los “debates Guadiana”, que tal vez sean muy mediáticos, pero que en nada ayudan y sólo sirven a intereses espurios. Apliquemos los mejores esfuerzos a reajustar el sistema con todo el rigor y la eficacia que se merece. Luego, si los números no cuadran hablemos, en serio, del asunto. Mientras, ni mencionarlo.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 03/12/08

FENT LA FEINA


Aquests dies es compleixen 2 anys del govern d’Entesa, amb José Montilla al capdavant. Són ja 5 anys de governs d’esquerres a Catalunya, després de 23 de governs de centre dreta nacionalista. És, doncs, un bon moment per fer una anàlisi de com han anat les coses en aquest temps.

Des del primer dia aquests governs “esquerranosos” han prioritzat les polítiques socials i han basat les seves accions en 5 grans eixos, que són: sistema educatiu, sistema de salut, serveis socials, llei de barris i polítiques públiques d’habitatge. Més enllà d’aquest gran primer “pack” s’està duent a terme un gran esforç per garantir la seguretat i la justícia, la conseqüència d’aquestes polítiques és: més mossos d’esquadra, més comissaries i desplegament del cos en tot el territori. També s’han obert noves presons i s’ha reclutat nou personal penitenciari. Tot això, no ha fet oblidar la necessitat de vertebrar de forma adequada el territori i per aquesta raó s’està fent un gran esforç inversor en infraestructures.

No és menys cert que a més a més d’endegar aquestes accions el govern s’ha trobat amb la patata calenta d’una crisi econòmica de dimensions, a hores d’ara, encara desconegudes. Per tant el que està fent, és el que sembla que cal fer i s’està fent en la resta de països desenvolupats, donar suport als sectors socials afectats i activar les fonts de finançament públics per posar-ho a l’abast del teixit empresarial.

Aquesta és una part de l’obra de govern feta en aquests dos anys i alguna pinzellada del que va fer el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Es podrien afegir moltes més coses, com per exemple l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut que ara cal desplegar, la defensa que s’ha fet de l’autogovern, la llengua i la cultura catalana, l’esforç constant per aconseguir la màxima cohesió social i podríem continuar amb un llarg etcètera, però malgrat tot això, i desprès de cinc anys de govern, és ben cert que la ciutadania no acaba de percebre el canvi que s’ha produït.

De tota manera, el passat és passat i ja no es pot fer més. Ara el que convé és mirar endavant i que ens fixem en allò que ha d’arribar. Aquí, en aquest futur més o menys immediat, és on de debò aquest govern se la juga i de manera molt especial el seu president José Montilla.

Cert que al creuar l’equador d’aquest mandat el balanç és important, però no podem amagar el cap sota l’ala perquè tots sabem que el millor, o potser el pitjor, està per arribar. Quan falta menys d’un mes per a què s’acabi l’any no tenim pacte de finançament. Els rumors que arriben dels possibles retalls que farà el Tribunal Constitucional a l’Estatut no són optimistes. A dia d’avui no s’han aconseguit traspassos significatius com podrien ser Rodalies o l’aeroport del Prat. És veritat que aquestes mancances són atribuïbles a la “racaneria” del govern central, però és evident que si això no millora de forma substancial qui pagarà els plats trancats serà el govern d’aquí, més que el d’allà.

Siguem clars, aquesta situació “d’impàs” no es pot mantenir gaire temps més. L’any 2009 ha de ser l’any de les solucions i les decisions. És veritat que ja s’estan fent moviments pel que pugui arribar, l’apropament del PSC a Unió és un aprova fefaent, les declaracions d’ERC dient que no radicalitzarà la seva posició encara que la sentència de l’Estatut sigui desfavorable és una prova més de “delicadesa” del president i de les persones de la seva confiança que l’envolten.

De tota manera no ens equivoquem i que ningú s’enganyi, aquestes tàctiques i aquestes estratègies serveixen pel que serveixen, si les coses venen mal dades res no està ni segur ni garantit, i es podria produir algun “fiasco” considerable. Siguem optimistes i esperem que això no arribi a passar.


Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 04/12/08

12 de novembre 2008

VUELVE BARCELONA


Durante algunos años las políticas sociales, como eje vertebrador para gobernar las ciudades, han estado, como mínimo, devaluadas. Daba la sensación de que los criterios neoliberales acabarían imponiéndose y serían la base de las políticas municipales.

Pero miren ustedes por donde, la crisis económica ha venido a colocar algunas cosas en su lugar. Según un informe de la Consultora Moody’s en el Ayuntamiento de Barcelona se ha llevado a cabo una sólida gestión presupuestaria. Y eso hace que en estos momentos la deuda municipal esté en 471 euros por barcelonés. Mientras que otras ciudades superan, con creces, los 2.000 euros por ciudadano. Estas cifras convierten a la capital catalana en una de las grandes ciudades españolas menos endeudadas.

Pero eso no es todo, en el mes de julio la liquidación realizada por venta de inmuebles cayó un 9,5% y un 20% la recaudación por licencia de obras, con respecto al mismo periodo del año anterior. En cambio en Madrid los ingresos tributarios por los mismos conceptos han descendido casi un 30%.

Estas cifras son la consecuencia de dos modelos diferentes de gestión -tan respetable el uno como el otro.- Pero mientras que a unos les genera serios problemas, incluso en cuestiones tan básicas como la recogida de basuras o la limpieza. Los otros pueden encarar estos tiempos difíciles con sosiego.

Barcelona afronta los años venideros con tranquilidad. La saneada situación económica ha de permitir al consistorio profundizar en la realización de políticas sociales desde ópticas progresistas. Así pues, se está trabajando intensamente con los sectores más vulnerables para evitar la exclusión de los más desfavorecidos. También, junto a los servicios convencionales se está incidiendo en otros ámbitos como por ejemplo las tele asistencias para gente mayor, de la cuales en estos momentos ya se han colocado más de 32.000. Sin olvidar que en este mandato se van a doblar las plazas de guardería, o que en áreas tan delicadas como Medio Ambiente, Bienestar Social, Educación o Vivienda se están llevando a cabo políticas serias y con rigor

A la vez Barcelona está de moda y es una de las ciudades preferidas para vivir. Tras París y Londres es la tercera metrópoli europea con mejor imagen de marca. Y eso es porque aquí se han sabido vender sus excelencias y poner en valor su potencialidad.

Por si todo esto no fuera suficiente en Barcelona conviven todas las creencias y todas las culturas, lo que la convierte en una ciudad cosmopolita, Aquí se conjugan armónicamente la diversidad con el sentimiento de pertenencia. Y para terminar de adobar la situación días atrás la ciudad fue designada como sede permanente de la secretaría general de la Unión por el Mediterráneo, la guinda del pastel.

Pero, por encima de todo, lo verdaderamente importante son las personas, por eso vuelve Barcelona.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC el 12/11/08

07 de novembre 2008

POCA VERGONYA


M’havia proposat estar una temporada sense escriure de CiU. No vull semblar monotemàtic perquè no ho sóc. I la veritat és que porto uns quants articles escrits seguits, o gairebé, en els que ells són protagonistes. Però, ho sento i demano disculpes als amables lectors, no me’n puc aguantar i he de tornar a escriure d’aquests xicots, de CiU vull dir.

Es que no paren, no acaben de fer una que ja s’estan posant en una altra. Ara mateix, Barcelona ha estat designada com a seu permanent de la secretaria general de l’Unió de la Mediterrània. Doncs bé, com no podia ser de cap altra manera tothom ha felicitat i s’ha felicitat per aquesta designació. Bé tothom no, tothom llevats els amics convergents. Artur Mas ha sortit dient que això enllaça amb la conferència de 1995 -cert- i que aleshores havia un govern de CiU a la Generalitat. Un veí meu molt castís ell, ha dit: “¿que tendrán que ver los cojones para comer trigo?” I té raó, què tindrà a veure una cosa amb l’altra?.

I Xavier Trias? No ha dit res, ni ase ni bèstia. El seu orgull no li permet admetre un èxit de l’adversari, però que al cap i la fi és un bé per a tots. Ara això sí, desprès va pels barris omplint-se la boca dient que ell serà el pròxim alcalde de Barcelona.

Quina vergonya, i quina poca vergonya que tenen alguns.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 06/10/08

22 d’octubre 2008

NACIONALIZANDO


Resulta paradójico que el país que es la cuna del capitalismo, EE.UU. haya tenido que recurrir a la nacionalización parcial de determinadas entidades financieras para dar seguridad a su sistema. Podría ser gracioso sino fuera realmente dramático, ya que detrás de todo este “crash” económico hay atrapadas miles y miles de familias que tienen su futuro en el aire.

Las nacionalizaciones eran un valor en el ideario del mal llamado socialismo real. En la España preconstitucional fue una idea con mucho predicamento para la gente de izquierdas. Después, con la llegada de la democracia y el encuentro con la dura y nada poética realidad hizo que esa utopía, como tantas otras, fuera quedando en el olvido.

Hoy, muchos años después, nos encontramos que el modelo de economía liberal, en el que todos estamos inmersos, hace aguas y da la sensación que se desmorone por momentos. Algo se debía hacer. Había que frenar la caída libre. Pues bien, en esta ocasión, el más listo de la clase ha sido Gordon Brown, primer ministro británico, que ha puesto sobre el tapete unas medidas de soporte y rescate para las entidades financieras de su país que rápidamente han sido copiadas, con variantes y matices por los gobiernos de los países de la euro zona, También el Gobierno Federal de EE.UU ha implementado sus primeras medidas, a todas luces insuficientes, con recetas muy similares a las del premier británico.

Ante este estado de cosas es prematuro pretender saber como va a evolucionar la situación, pero parece bastante evidente, y así lo avalan un sinfín de analistas, que este es el camino: nacionalizar de forma parcial y temporal entidades financieras que hayan sido afectadas por el pinchazo de la burbuja inmobiliaria. Los efectos tardarán en producirse. Hay que recuperar la confianza perdida y ver la reacción de la economía real.

En cualquier caso, y por si sirve de algo, nos conviene saber que el sistema bancario español fue saneado a finales de los setenta y principio de los ochenta. En aquel entonces, aquí se creó una especie de UVI bancaria liderada por el Banco de España y los grandes de la época. En principio fue un mal negocio, pero eso hizo posible una limpieza que desembocó en una concentración bancaria que hoy continúa teniendo plena vigencia. Tal vez ahora, hay que aprovechar la coyuntura y realizar alguna nueva fusión.

Por otra parte, sería bueno que, con todo este marasmo económico financiero de alcance planetario, se aprovechara para eliminar el anonimato y la opacidad del sistema liberal que nos rige en los últimos 40 años. También sería deseable que los responsables del desaguisado dieran un paso al frente pidieran disculpas al personal y reintegraran aquello que volatizaron, porque el dinero no se ha esfumado.

Nacionalizar debería ser la excepción, nunca la norma.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC el 22/10/08

21 d’octubre 2008

DONANT LA NOTA


Ja sabem que la vida és molt complicada i que sovint les coses no són com ens agradarien que fossin, però viure també és això, saber entomar la realitat tal com raja i no com a nosaltres ens agradaria.

Aquesta petita disquisició ve a tomb perquè aquests xicots de CiU no n’aprenen i han tornat a donar la nota. Ara, quan de veritat tenien l’oportunitat de ser decisius a Madrid votant els pressupostos, pactant introduir esmenes que poguessin beneficiar de debò a Catalunya, ara, que podien fer camí per una previsible entrada al govern, es despengen com els nens petits, amb una rabieta i diuen que no, que ells presentaran esmena a la totalitat. En contra partida PNB, Partit Nacionalista Basc, i BNG, Bloc Nacionalista Gallec, arriben a un acord amb el Govern i diuen que votaran sí. I ben fet que fan. És evident que trauran profit. Uns s’emportaran un grapat de milions d’euros cap a casa seva, és el cas dels gallecs i els altres, els bascos, compartiran la competència de desenvolupament i recerca amb el govern de Central. I els d’aquí, què? ... a mirar-se el mèlic. Que gairebé és l’única cosa que saben fer, perquè mullar-se, ajudar i donar un cop de mà, d’això res.

Aquesta és la crua realitat, aquests nois de casa nostra, dient no, ells solets es posen la corda al coll i s’ofeguen, a més a més de fer una feina inútil, perquè? Han dit que presentaran una esmena a la totalitat, és a dir una esmena de retorn. Això és impossible que tiri endavant, per a comprovar-ho només cal fer un senzill càlcul aritmètic: caldria que aquesta proposta la votessin 176 diputats, és a dir la majoria del Congrés i no oblidem que CiU té 10, i les aliances en aquests cas no es que siguin difícils, es que són impensables, per tant el que faran serà foc d’encenalls.

A Catalunya necessitem un partit de centre moderat. Temps enrere aquest paper ho va fer CiU amb la seva ambigüitat calculada. Ara amb la deriva cada vegada més patètica que estan fent Artur Mas i el seu equip ens manca un formació que aposti de manera ferma per ocupar aquest espai de centralitat i que sigui capaç de fer polítiques transversals sense enrocar-se en posicions utòpiques i passades de voltes. Veient aquesta situació hom pensa que potser el temps de Convergència democràtica de Catalunya s’està acabant i el temps d’Unió Democràtica de Catalunya està arribant.

Serà molt interessant observar i comentar l’evolució d’aquesta situació.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 21/10/08

09 d’octubre 2008

JOC BRUT


Finalment, després de moltes converses, d’anades i tornades, es va aconseguir un acord de mínims sobre finançament en el debat de política general, dut a terme dies enrere en el Parlament de Catalunya.
Cert que aquest acord no és res de l’altre món, però, cert també que és al que es va poder arribar i com a tal s’ha de acceptar i respectar.
És evident que el pes de la negociació amb el Govern de Rodríguez Zapatero li correspon al president de la Generalitat José Montilla i al seu conseller Antoni Castells. Ells seran els màxims responsables dels resultats, tant si aquests són bons com si són dolents. Així és la vida i així és, també, la política.
En aquest context, a l’oposició, que ha signat el pacte, li queda el paper d’acompanyant, que no és un paper menor, però que, evidentment, no és el paper de “el noi de la pel·lícula”. I aquí és on li fa mal a Artur Mas i als seus. Ells no poden renunciar a ésser els protagonistes d’aquesta història. El finançament de l’autogovern és per la gent nacionalista una de les seves raons de ser. Per un partit com Convergència, amb unes característiques determinades, ells són els millors, els únics capaços d‘entendre i defensar la voluntat d’un poble. Per tant, de cap manera poden acceptar un paper secundari. Segons els seus criteris, això seria una fracàs tàctic, d’imatge, fins i tot ideològic. De fet, seria tant com admetre que l’esquerra pot defensar els interessos del país tan bé o millor que ells i això, amics meus, un nacionalista com cal, no ho podrà acceptar mai.
Per aquestes raons el líder nacionalista Artur Mas li va faltar temps, tant sols 48 hores, per a que en el Consell Nacional del seu partit demanés als socialistes i en especial al president Montilla que treballessin, que no es fessin enrere, que tranquessin amb el PSOE, etc, etc. És a dir, la cantarella de sempre, sense donar temps material per res.
Aquest no és el camí, així no es fan les coses, cal ser seriós i respectuós amb l’adversari i cal respectar allò que un de forma voluntària ha signat, o, potser, la signatura era només per sortir a la foto? Perquè aleshores, si fos així, estaríem parlant de joc brut.

Bernardo Fernández
Publicat el 8/10/08 a: e-noticies.com

01 d’octubre 2008

EL AMIGO ALEMAN


Disculparán los amables lectores la ironía que me he permitido con el título de este artículo. No acostumbro a frivolizar sobre asuntos que afectan a las personas. No obstante, en esta ocasión, me ha parecido adecuado algo de sarcasmo en la cabecera del escrito para provocar, cuando menos, una breve reflexión sobre esa tremenda enfermedad llamada Alzheimer. Una pandemia que afecta a miles de seres humanos de forma directa y a su entorno por extensión.

El Alzheimer es la demencia más frecuente. Se trata de una enfermedad neurodegenerativa que supone una enorme carga psicológica física e incluso económica para quien la padece y para los que están a su alrededor. A día de hoy es un mal irreversible, de diagnóstico tardío y del que se ignoran las causas. La población española afectada en estos principios del siglo XXI se sitúa al entorno de las 800.000 personas, – de éstas 80.000 en Cataluña-. Pero estas cifras, según los especialistas, son sólo el inicio, de no encontrar remedios eficaces, en los próximos veinte años el número de afectados se habrá doblado.

En la actualidad, se están invirtiendo sumas importantes de dinero en la investigación básica, de esa forma se podrá conocer el génesis y los orígenes de esta dolencia. Ahora bien, la aplicación practica, aquello que permita mejorar los tratamientos y disponer de fármacos que puedan frenar, o cuando menos, retardar la aparición de la enfermedad va para largo. Es muy posible que eso no suceda antes del año 2012 y entonces ya será tarde para toda una generación de afectados.

Un factor a tener muy en cuenta cuando se habla de esta pandemia es la rapidez con que se incrementa en edades avanzadas. Se calcula que afecta a un 5% de la población de más de sesenta y cinco años y al 40% de los de más de ochenta y cinco.

El Alzheimer y las enfermedades neurodegenerativas asociadas tienen un fuerte impacto en la calidad de vida, pero no sólo de los pacientes, sino, también, en su entorno más inmediato. La insuficiencia de infraestructuras adecuadas hace que tengan que ser las familias las que se hagan cargo de los enfermos. Esto genera una problemática que impide desarrollar el día a día con normalidad.

Desde un punto de vista sociológico estamos ante un proceso de deconstrucción vital. Los afectados de Alzheimer evolucionan perdiendo la noción de la realidad y en consecuencia el contacto con su entorno.

En términos coloquiales hay quien denomina a esta afección como “el amigo alemán”, esta expresión se explica porque el científico que la descubrió era de origen germánico.

Así pues, se nos plantea un futuro poco halagüeño en compañía de “El amigo alemán”, por eso haríamos bien colaborando todos, conforme a nuestras posibilidades. Así podríamos evitar tan ingrato compañero de viaje.


Bernardo Fernández
Publicado en ABC 1/10/08

16 de setembre 2008

CRÒNICA D'UN ACORD


Cada any, amb l’arribada de l’Onze de setembre comença, a casa nostra, un nou curs polític. Aquest estiu, els moviments dels partits han estat estratègics per a situar-se de la millor manera possible en la línia de sortida de la cursa que ens ha de portar a un nou sistema de finançament. Si no fos així, aleshores, hauríem de continuar amb l’antic, (cosa que no succeirà). Una cursa que en termes de finançament pot arribar fins al mes de desembre, donat que es llavors quan s’han d’aprovar els pressupostos per a 2009.
Quina és la previsió què, a hores d’ara, podem fer? Vagi per endavant un aclariment que és cabdal: els pressupostos són l’única votació que un govern no pot perdre, i també és la votació on un grup parlamentari defineix les polítiques a què donarà suport, com a mínim, en els 12 mesos següents. Amb aquest paisatge de rerefons hem de fer la nostra anàlisi. Des d’aquest prisma entenc que les cartes estan jugades, que el peix està venut, o quasi.
PSC i PSOE s’han d’entendre de totes, totes, qualsevol altra cosa seria un cataclisme polític de dimensions incalculables. Primer, trencadissa del govern, això vol dir com a conseqüència immediata convocatòria d’eleccions. Segon, tornar a començar i... explicar què als ciutadans? Perquè s’ha trencat el govern? Els dos partits estan federats, argumentarien que això, -una altra trencadissa- no tornaria a passar. Seria creïble? Tercer, que es guanyaria o es podria perdre si els dos partits socialistes es presentessin per separat a Catalunya? Algú, amb dos dits de front, -que no siguin els adversaris polítics- ho vol això? Quart, qui es beneficiaria d’aquest hipotètic trencament? Per això i altres moltes raons aquesta situació no s’arribarà a produir. Per tant, caldrà buscar una solució que permeti, als dos partits, un com a Govern de l’Estat i l’altre com a nucli vertebrador del Govern de Catalunya, dir i demostrar a tort i a dret que s’ha arribat a un acord bo i raonable per a tots. Per altra banda, El Govern Central encara té un marge per negociar amb les altres comunitats autònomes.
En principi, la solució és molt probable que passi per posar uns diners sobre la taula que puguin ser acceptats per totes les forces polítiques, a l’estil del que va fer el PP a l’any 2001. Aquesta xifra hauria de situar-se per sobre dels 12.000 milions d’euros i hauria de ser distribuïda de forma gairebé immediata.
De tota manera, des de Catalunya no es vol parlar tant d’unes xifres en concret, sinó del model que s’ha d’aplicar en els propers anys. En conseqüència, aquesta hipotètica xifra posada sobre la taula seria un trànsit per arribar a la solució definitiva. Aquesta, la solució definitiva, podria girar a l’entorn d’un acord de traspàs de diners transferit en el temps. És a dir, incrementar de forma sostinguda, en uns quants anys, les aportacions del Govern Central a la Generalitat per assolir, en un temps raonable, aquells paràmetres que indica l’Estatut.
Arribats a aquest punt la posició dels partits catalans és fàcil de preveure. Els posicionaments giraran a l’entorn de les següents declaracions:
El PSC donarà per bo l’acord i dirà que s’ha fet gràcies a ells i que és el millor que s’ha fet mai.
ERC dirà que és insuficient, “remugarà” però acabarà acceptant com a mal menor. Serà, segons ells, l’evidència de què la via autonomista està esgotada i per tant, és el millor argument per continuar lluitant fins assolir la independència. Saben que un altre sabotatge al govern, des de dins, significaria la seva sortida del mateix per molts anys, i tal com tenen el patí qui dia passa, any empeny.
ICV dirà que és el millor que s’ha pogut aconseguir i cal continuar treballant.
CiU es despenjarà, sigui quin sigui l’acord, per ells sempre serà insuficient, encara que ara estem patint les conseqüències de quan governaven i de les seves negociacions. De fet no han deixat ni un dia de fer declaracions insinuacions i amenaces per provocar el trencament. És la seva lògica.
PP per a ells Zapatero s’haurà rigut dels catalans i l’acord serà una vergonya. No saben més. Per cert el PP és el partit que va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional. I ara, vol estar present i participar en allò que van rebutjar i van portar als tribunals.
Aquesta és, més o menys, la crònica d’un acord anunciat...(Continuarà).
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 15/09/08

10 de setembre 2008

SOCIEDAD MESTIZA


Mañana, once de septiembre, se celebra la Fiesta Nacional de Cataluña (La Diada). Fecha importante para aquellos que viven, trabajan aquí y quieren ser catalanes. Años atrás, cuando estábamos privados de libertades, esa efeméride se celebraba de forma clandestina, Se rendían honores donde debía haber una estatua y no había nada y allí, se hablaban de forma indistinta una u otra lengua, pero la autóctona no acostumbraba a ser la más utilizada. Aquella lucha fue el catalizador que hizo posible que la comunidad se fundiera en un solo pueblo.
En Cataluña la amalgama de procedencias, más del 52% de la población es de origen no catalán, ha generado una fusión que ha hecho posible una sociedad pluricultural y diversa, quizá algo narcisista, quejosa, pero satisfecha de si misma. Un país de alto nivel cultural y muy buen nivel de vida y, tal vez por eso, con propensión al hedonismo.
Históricamente Cataluña ha sido siempre tierra de acogida. A principios del siglo XX la población era de poco más de 2 millones de habitantes, hoy supera los 7 millones de almas. Este salto cuantitativo ha sido posible gracias a la integración sucesiva de diversas olas migratorias, pero de forma muy especial la que se produjo en los años 50 y 60. Eran gentes de otras zonas de España que vinieron a ganarse la vida aquí, por la falta de expectativas allí. Ahora, integrar con éxito a las personas que están llegando de otras latitudes, con otras lenguas, culturas y religiones, es quizás el mayor reto, aunque no el único, que tiene planteado la sociedad catalana.
Esa sociedad está hoy perpleja –según un reciente estudio sociológico-. Y es que la vida cotidiana se ha visto alterada por muchos factores en muy poco tiempo, nuevo Estatuto, déficit en infraestructuras, apagón de Barcelona, llegada del AVE (con retraso) etc. Esta situación ha dado la oportunidad a algunos generadores de opinión a poner de moda la figura del “català emprenyat”
Por todo ello, esta sociedad cabalga entre el escepticismo y la esperanza. Escepticismo porque tras muchos años de crecimiento sostenido y de mirarse el ombligo, otros han evolucionado más y mejor. Esperanza porque se espera mucho -¿tal vez demasiado?- del nuevo sistema de financiación y de las oportunidades que a partir de ahí se van a generar.
A pesar de todo, nunca en Cataluña se ha vivido mejor que hoy, con todos los matices que se quiera, el bienestar general es muy elevado. Pero por encima de todo, la convivencia y la cohesión social son los valores más preciados de esta sociedad. Eso deberían entenderlo los profetas del desastre, de aquí y de allí, y harían bien en evitar advertencias de falsos cataclismos que sólo buscan sembrar cizaña. Porque Cataluña es y será una sociedad mestiza… o no será.

Bernardo Fernández Publicado en ABC 10/09/08

04 de setembre 2008

AUTÓNOMOS: LOS MÁS CASTIGADOS


Estamos inmersos en una crisis económica que afecta a todas las clases sociales y a todos los sectores laborales. Pero de todos ellos, si alguien está siendo especialmente castigado, ése alguien son los trabajadores por cuenta propia. Los trabajadores autónomos son un colectivo muy importante en la construcción, el transporte o el comercio minorista. Y precisamente éstos son algunos de los segmentos de la economía productiva que más están padeciendo los efectos de la recesión.

En esta situación, las entidades financieras han impuesto fuertes medidas para restringir los créditos y exigen contrapartidas que la mayoría de autónomos no pueden asumir. Por otra parte, el frenazo del sector del ladrillo ha desatado el efecto dominó, ya que muchos de los trabajadores por cuenta propia son especialistas de la fase final de las obras. Es decir, son cerrajeros, lampistas o carpinteros, y la promoción pública, a día de hoy, no compensa la situación.

La consecuencia más inmediata, es que muchos de ellos están trabajando por debajo de los costes reales y eso, además de reventar el mercado, hace que se debilite la renta disponible. Pero sucede también que como hay que hacer frente a las cuotas de la Seguridad Social y a los módulos del IRPF la situación, a medio plazo, se convertirá en insostenible.

Tampoco parece que los comerciantes, no vinculados a grandes cadenas de distribución, tengan mejor panorama. El consumo está descendiendo de forma drástica, y como siempre los más débiles son los que peor lo tienen para afrontar la situación

A estos grupos de autónomos, más o menos clásicos, hay que añadir otros no menos importantes, como son los llamados autónomos dependientes, (que son aquellos que trabajan para un solo patrón) de los cuales las empresas prescinden en primer lugar.

Por otra parte, las coberturas por desempleo, expedientes de regulación, indemnizaciones y similares, para los trabajadores por cuenta propia, sencillamente no existen. La continuidad en el tajo de esas personas solo se explica a partir de su capacidad de resistencia y de salir adelante como sea.

Para muchos ser autónomo, en épocas de crisis, es la única salida. Unos lo hacen por iniciativa propia y otros se ven inducidos por la empresa en al que estaban como asalariados. Aquí habría que sumar a los extranjeros que han encontrado en el trabajo autónomo la vía para realizarse.

En estas circunstancias sería bueno que el Gobierno desarrollara El Estatuto del Trabajo Autónomo que se aprobó la legislatura pasada, en especial las medidas de cobertura social. También serían deseables algunas medidas complementarias, como por ejemplo: la modernización de las cotizaciones fiscales, la creación de combustibles profesionales, etc. que vinieran a implementar el mencionado Estatuto. No es razonable que los que no fueron invitados a comer tarta, deban apechugar ahora con los platos rotos.


Bernardo Fernández
Publicado en ABC 20/08/08

PROVA DE FOC

Sens dubte el Govern de Catalunya està vivint, aquests dies, els moments més delicats des de la restauració de la Generalitat ençà. És veritat que també els diferents governs de CiU amb Jordi Pujol al capdavant van passar moments difícils, però mai com ara les relacions havien estat tan tenses amb el Govern Central. Potser ens hauríem de remuntar als anys 80 i recordar la crisi de Banca Catalana per poder comparar la tivantor de ambdues situacions, la diferència d’aleshores, amb la situació actual, és que en el fons allò era un tema personal, originat per una suposada mala gestió. Que de tot aquella qüestió algú obtingué fruït personal ja és un altre tema. Però deixem, de banda, aquestes comparacions perquè, el passat és passat i encara prendrem mal, Banca Catalana són figues d’un altre paner.

Tornem-hi al mes d’agost d’enguany. Trobarem que les relacions institucionals entre el Govern de l’estat i l’autonòmic, com dèiem abans, són més tenses que mai, però és que a més a més dos partits dels quatre que formen aquests governs, són partits germans i això fa que la situació sigui encara més delicada. Ja se sap que els problemes de dins de la família són els de més difícil solució.

Com tots sabem, aquests dies fa dos anys que es va aprovar L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i segons diu la seva disposició final primera, en el termini de dos anys s’han d’aplicar els preceptes del Títol VI i això vol dir, ras i curt, disposar dels nous criteris que han de regir el finançament de la Generalitat de Catalunya

La situació és delicada i aquí el PSC és qui més se la juga. Els altres partits que formen govern, si les coses van bé podran dir que l’èxit, o al menys una part, ha estat gràcies a ells, però si van malament es desmarcaran i no assumiran cap cost polític en cas d’un hipotètic fracàs de la negociació. El PSOE encara que ho té complicat, té un cert marge per compensar a altres autonomies. Haurà de fer determinats equilibris allà on governa i ha de canviar d’estratègia en aquells llocs que el PP és majoritari, com ara Madrid o València. Però sens dubte qui està jugant un rol especial és CiU. De moment estan practicant un aparent col·laboracionisme i si les coses van bé diran que ha estat gràcies a aquesta col·laboració. Per contra, si va malament, aniran a trencar, posaran sobre la taula unes xifres molt dimensionades, semblants al concert basc, o demanaran un acord similar; sabent que aquests plantejaments són inassolibles. I el pitjor d’això és que és molt probable que, amb aquest plantejament, arrosseguin a ERC.

En síntesi aquesta és la situació a mitjans d’estiu, ja veurem, la pilota està en la teulada. Els socialistes catalans han fet el que havien de fer, quan s’aprova una llei és per complir-la i fer-la complir i a hores d’ara això és el que fan. El PSC està passant el seu particular Rubicò si surt bé ja ningú, amb dos dits de front, els podrà titllar d’espanyolistes, venuts a Madrid, ni de bajanades per l’estil. Però si les coses surten malament, la situació política i fins i tot social a casa nostra es pot tornar poc menys que insostenible, i aleshores el President Montilla es podria veure obligat a convocar eleccions. És a dir, el PSC està passant una autèntica prova de foc. Per sortir tots ben parats hauríem de gaudir d’un nou finançament al gener de 2009. per això, els resultats de tot plegat els sabrem a la tardor.


Bernardo Fernández
Publica a: e-noticies.com 19/08/08

30 de juliol 2008

PONER PUERTAS AL MONTE


Desde hace años las costas del sur de España se han convertido, para miles de personas, en las puertas de entrada a un supuesto mundo mejor. Con la bonanza climatológica las llegadas aumentan de forma considerable. Vienen de todo el mundo, pero de forma muy mayoritaria son subsaharianos.
La crisis económica que sacude Europa hace que el empleo decrezca y las condiciones de vida empeoren, pero ellos no dejan de llegar. Los motivos para venir son mucho más profundos que una determinada situación coyuntural. España se ha convertido, para esas personas, en la puerta de El Dorado
No deja de ser curioso que un país como el nuestro, que históricamente ha sido generador de inmigración y ha llegado a tener al 10% de la población en otros países, se ha convertido, en estos inicios del siglo XXI, en receptor de inmigrantes Según nos dicen las estadísticas los extranjeros afincados en nuestro país, de forma legal, superan ya el 11% de la población y a estos hay que añadir unos 500.000 ciudadanos más, que viven entre nosotros de forma irregular, es decir sin papeles.
De hecho, la inmigración es un capítulo más del proceso globalizador que estamos viviendo y algo consustancial al ser humano. En un tiempo la gente emigraba de las montañas a los valles. Más tarde, el punto de llegada era la costa, allí había más posibilidades de desarrollo y bienestar. En los años sesenta, del siglo anterior, los procesos migratorios se producían de las zonas deprimidas a otras más prosperas y con mejores prespectivas. Hoy, aunque la esencia es la misma: mejorar las condiciones de vida y encontrar un futuro digno, las gentes vienen de otros continentes, con otras lenguas, otras culturas y otras religiones y eso complica la adaptación.
Europa está viviendo un proceso de envejecimiento unido a una baja tasa de natalidad y una esperanza de vida cada vez más larga, eso hace que necesitemos gentes de otras latitudes que suplan nuestras carencias, ya sean laborales, de procreación o de cualquier otro orden.
Cierto es que la capacidad de absorción de la sociedad es limitada, tanto por razones socio económicas, asistenciales como de otras índoles, En consecuencia hay que establecer controles y limitaciones de llegada, Ahora bien, seamos conscientes de que las olas migratorias se podrán disminuir, pero no las parará nadie, no es posible. Cuando una persona ha decidido dejar todo aquello que conforma su entorno más inmediato y ha decido echarse a la mar jugándose la vida por que sueña con un mundo mejor no hay fuerza que la pueda parar. La podrán retener, detener y repatriar, pero lo volverá a intentar.
En conclusión, debemos articular mecanismos que frenen las llegadas masivas, no podemos absorber una inmigración ilimitada, pero sepamos que no se pueden poner puertas al monte.
Bernardo Fernández Publicado en ABC 30/07/08

24 de juliol 2008

AMB ELS DEUERES FETS

Amb la celebració, aquest prop passat cap de setmana, de l’onzè congrés del PSC, es posa fi a tota una sèrie de congressos que els partits polítics catalans han portat a terme en les darreres setmanes.

Ben sabut és que aquests actes cal llegir-los en clau interna. Serveixen per endreçar la casa - quan es pot- i mirar el futur, sense deixar de mirar, encara que només sigui de reüll pel retrovisor, de forma molt especial, els darreres resultats electorals.

Això és el que ha fet, també, el PSC però ha aprofitat per fer quelcom més. Veiem:

Per començar els socialistes corrien el risc de fer un Congrés basat en l’autocomplaença i mirant-se el melic, res d’això. Les gents del PSC han fet una aposta clara de futur i han marcat el full de ruta. Ho han fet de forma clara i entenedora per a tothom. I ho han fet partint de tres eixos bàsics, que són: la vocació federalista, el compliment escrupolós de l’Estatut com a Llei orgànica, finançament inclòs, i la voluntat de ser el partit nacional, que no nacionalista de Catalunya; contraposant a la casa gran i la casa comú de CiU, la plaça pública –que és de tots i les cases són de cadascú- i la causa comú.

El PSC governa a dia d’avui gairebé a tot arreu i està present en totes les institucions, però li manca aprovar una assignatura: guanyar les eleccions autonòmiques i per assolir aquesta fita cal seduir a l’electorat del centre de l’espai polític català, que en bona mesura és aquell que va fer possible que CiU governés durant tant de temps. Aquesta és la clau de volta. Per això, en aquest context, el primer secretari i president José Montilla va encertar de ple amb el seu discurs de cloenda del conclave i a l’hora de resposta al secretari general i president Rodríguez Zapatero. Alguns parlen ja de l’esperit del 20 de juliol (aquesta és la data en què va fer l’esmentat discurs)

La intenció és clara: el PSC vol ser, també, el partit de les classes mitges. Per això les infraestructures, l’aprofundiment en l’autogovern i la llengua, juntament amb la justícia i la cohesió social seran a partir d’ara els eixos vertebradors de les polítiques impulsades des del carrer Nicaragua.

Les qüestiones, a priori, més polèmiques com ara l’avortament, la eutanàsia, el laïcisme ja es van tractar al congrés del PSOE i aquí han quedat aparcades, no calia remoure més. En canvi, la possibilitat o no de tenir grup parlamentari propi, ha estat un dels temes que ha tingut un dels debats més vius de les jornades congressuals. Finalment es va decidir per a què fos l’executiva del partit la que en cada moment decidís com i de quina manera s’articulen els grups parlamentaris; assumpte per tant, en principi resolt per quatre anys.

En conseqüència arribarem al mes d’agost -que és sinònim d’esbarjo i relax- amb els deures fets, o al menys això és el que sembla, a la tardor veurem si aquesta tasca, els deures, han estat ben fets o alguns hauran de repetir curs. Temps al temps.



Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 24/07/08

04 de juliol 2008

L'ESPECTACLE CONTINUA


Quan Mariano Rajoy, ara fa poques setmanes, guanyava el Congrés del PP, ens va anunciar per enèsima vegada, el viatge al centre dels conservadors espanyols. És aviat. Cal donar marge i temps per veure com i on arriben. El que de moment ha canviat un xic són alguns gestos. És veritat. Però a dia d’avui els plantejaments essencialistes dels populars són els mateixos i la democràcia interna continua essent una utopia.
Després de dures converses entre els legítims aspirants a la secretaria general del PP de Catalunya, dies abans de la cel·lebració del Conclave Català, Gènova ha imposat a la seva candidata, Alicia Sánchez Camacho. Aquest no és el camí, així no es fan les coses. Els populars han estat incapaços de donar una imatge de renovació, ans al contrari col·loquen al capdavant de l’organització catalana a una persona que no va saber o no va poder mantenir el seu escó al Congrés per Girona i que ara és senadora gràcies a què li va cedir la cadira el propi Daniel Sirera.
Aquesta solució de la crisi és per una banda un tancament en fals de la mateixa i per altra un èxit del clan dels Fernández Díaz que controlen el partit des dels anys 80.
Sánchez Camacho serà la presidenta. Per cert, una presidenta sense cap ascendència sobre l’aparell i Jordi Cornet el nou secretari general, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per tant sota les ordres directes de Alberto Fernández Díaz president del Grup Municipal Popular a la nostra ciutat. Amb aquest paisatge de fons sobren els comentaris.
Per altra banda, Montserrat Nebrera ha decidit jugar-se el seu futur polític en aquest congrés, però tot fa pensar que ho té bastant magra.
En qualsevol cas i sens dubte, el gran derrotat ha estat Daniel Sirera escollit president per sistema digital arran de la fugida de Josep Piqué i que ara veu impotent com ha de cedir espai i protagonisme a aquells que li han fet el llit. No per casualitat dies enrere va fer unes declaracions dient: “l’espectacle continua”.
Doncs bé que continuï, però així no es porta a terme un projecte.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 3.07.08

20 de juny 2008

¿Y SI VOLVIERA AZNAR ?


Si esta legislatura acaba, como está previsto, en 2012 los conservadores españoles habrán pasado 22 de los últimos 30 años en la oposición. Pobre balance. Justo es reconocer, sin embargo, que, de ese calvario, sólo se salvan los 8 que el PP estuvo en el gobierno con José María Aznar a la cabeza.
Ahora, tras la derrota del 9M, y a las puertas del congreso de junio, el PP está inmerso en un marasmo de luchas intestinas que están carcomiendo sus entrañas. Cuatro años de oposición a uña de caballo y diversos fracasos en elecciones autonómicas jalonan el camino hasta la última derrota electoral. Eso hace que el partido esté, en estos momentos, seriamente dividido y el aparato haya perdido buena parte del férreo control que en tiempos nada lejanos ejerció. Así por ejemplo vemos como en Cataluña, para su cónclave autonómico, se presentan hasta 3 candidatos, de los cuales, dos con serias posibilidades reales, de ser elegidos y a la vez, o en su defecto, dividir al partido, Daniel Sirera y Alberto Fernández Díaz. Por otra parte, no hacen falta muchos comentarios sobre lo sucedido en el País Vasco con María San Gil. Si miramos a Asturias, la cosa no está mejor, veremos que allí las relaciones entre Gabino de Lorenzo y Ovidio Sánchez, Alcalde de Oviedo y Presidente de la Comunidad, respectivamente, no pasan por su mejor momento. De Castellón, con el lío además de político, también, familiar entre Carlos Fabra, su hija la diputada Andrea, casada con el Consejero de Sanidad de la Generalidad Valenciana Juan José Güenes, mejor no hablar. Y así podríamos seguir con una extensa lista de conflictos desparramada por el territorio, pero lo que, sin duda, hace más vulnerable al PP en estos momentos es su propio líder, Mariano Rajoy. Mariano Rajoy en estos momentos lleva plomo en las alas, fue impuesto a dedo y después ha perdido dos elecciones. Con todas las diferencias que se quiera, que son muchas, a mí, en cierta manera, me recuerda la etapa de Joaquín Almunia al frente del PSOE. Tienen ciertas concomitancias. Éste también fue designado digitalmente y eso, por lo general, acaba no dando resultado.
Con este paisaje de fondo y los ánimos encrespados los conservadores acudirán a su congreso. Un congreso con más de 3.000 compromisarios, un número de participantes muy difícil de controlar, y más en unas circunstancias como las presentes. Así pues, puede suceder cualquier cosa. No obstante lo más probable es que Mariano Rajoy acabe imponiendo sus tesis, ahora bien, es posible que para que eso sea así deba asumir algún compromiso. Podría, por ejemplo, llegarse al acuerdo de posponer para más adelante la elección del candidato a la presidencia del gobierno. ¿Y quien sabe si para entonces José María Aznar no está dispuesto a reverdecer laureles?.

No es casual que aquellos jóvenes que se foguearon con el anterior líder popular hayan salido, sino en tromba sí, uno detrás de otro a cuestionar al líder actual, su forma de hacer y hasta poner en entredicho su capacidad para esa tarea.

Días atrás en una conferencia el ex presidente del gobierno decía: “creo que en la vida hay que moverse de vez en cuando”…para añadir después: “siempre hay que procurar estar con los mejores y tener voluntad de llamarles y agruparles”

Tal vez a estas alturas Aznar ya ha empezado a llamar con la voluntad de agrupar, es decir, ha comenzado a moverse que es una manera de empezar a sumar para ganar..
Bernardo Fernández
Publicado en: Abc el 20.06.08

ERC: CHAPEAU, MA NON TROPPO

Quan, ara fa uns dies, Esquerra Republicana escollia president i secretari general per sufragi universal, va donar una lliçó de democràcia interna a la resta de partits polítics, no tan sols de l’arc parlamentari català, també als espanyols. Els republicans són l’única formació política amb representació parlamentària que escull els seus màxims dirigents per aquesta via. Per cert, el mateix sistema amb que va ser escollit Salvador Allende.

Tot just set dies després ERC ha fet el seu congrés, i aquí els fantasmes d’esquerra, dels últims trenta anys, han tornat a reaparèixer. Aquest congrés era la gran oportunitat per a recuperar la unitat perduda a força de fracassos electorals i divergències personals, doncs no, ha estat tot el contrari. La divisió entre les diverses famílies s’ha posat de manifest amb més claredat que mai.

Quan tot semblava indicar que la corrent d’en Puigcercós i la d’en Carod arribarien a un acord, segons diuen, una imprudència d’un qualificat militant ho va espatllar tot i això va fer que president i secretari general optessin per formar una direcció mono color. Això sí, pagant un peatge gens menyspreable, perdent en el viatge al seu home de confiança, Xavier Vendrell sotmès a un fort vot de càstig.

En el discurs de cloenda Puigcercós es donava el marge d’un any per integrar les diferents sensibilitats que conviuen a Esquerra.

Ara caldrà veure com es conjuga això. En principi, la veritat és que ni el país, ni el partit es poden permetre una nova trencadissa governamental, això donaria ales a la dreta nacionalista i no estem per luxes d’aquest tipus.

L’ombra de la divisió torna a planejar sobre l’ànima d’ERC. Aquest ha estat el seu leiv motiv des de la recuperació de la democràcia ençà. Als anys 80 Joan Hortalà va succeir Heribert Barrera, després Angel Colom a Joan Hortalà, en la dècada dels 90 Carod li va moure la cadira a Colom i ara és Puigcercós qui defenestra a Carod. I tot això sempre ha succeït en períodes llargs de temps i ha suposat una sangria per al partit. A més a més, en aquesta ocasió no s’ha resolt gairebé res, perquè dins de poc més d’un any caldrà decidir qui serà l’aspirant a President de la Generalitat. Per tant, això és tornar a començar.

La conseqüència immediata de tot plegat és l’aplaçament “sine die” del projecte. Deixar el somni de la república i la independència per més endavant i clar amb aquest paisatge de fons la ciutadania no està per festes i no pot estranyar que opti per opcions més sòlides, o al menys amb menys rebombori intern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies el 20.06.08

13 de juny 2008

ESPERANT A ESQUERRA


Aquests dies fa un any que les barcelonines i els barcelonins, de forma majoritària, van tornar a fer confiança als socialistes per a que governessin la ciutat. La nit de l’escrutini tot semblava indicar que el govern format pels tres partits d’esquerra i catalanistes tornaria a assumir la responsabilitat. Però ben aviat el líder dels republicans, Jordi Portabella, va posar sobre la taula la possibilitat de passar a l’oposició. Van ser dies de converses, d’anades i tornades i finalment la fugida endavant es va consumar, potser més per raons de partit que d’interès social, però bé, això ja ho explicaran els republicans quan convingui, on convingui.

El cert és que el Grup Municipal Socialista amb l’alcalde Jordi Hereu al capdavant i també el de ICV-EUiA van formar govern i de les hores ençà han fet mans i mànigues i s’han menjat més d’un gripau, donat que és un govern en minoria, per tirar endavant les seves propostes, i això ha succeït tant en les comissions com en els plenaris.

En aquesta vida tot té el seu temps, després d’un any, desprès d’un congrés que esperem que, pels republicans, sigui clarificador i balsàmic, serà arribada l’hora de prendre decisions i Jordi Portabella haurà de decidir que vol ser quan sigui gran. Haurà de decidir si vol transmetre l’imatge d’un polític seriós i responsable i formar govern o arribar a pactes estables, o bé prefereix continuar jugant a un si.., no... ja veurem, i, per contra, vol ser “l’enfant terrible” de la política catalana. Per altra banda ell sap que el seu pas per l’escena municipal té data de caducitat i ara pot escollir: té l’oportunitat de deixar petjada d’home de govern, o bé fer de la frivolitat la seva norma d’actuació, i en conseqüència ser recordat com a tal.

En la situació actual es pot governar. És veritat, Això és el que s’està fent, no n’hi ha paràlisi, ja l’agradaria als altres grups. Però no és menys cert que es desitjable una major estabilitat per l’equip de govern de la ciutat. Això rebaixaria la tensió de forma considerable amb les forces de l’oposició, molt crispades en els últims temps, fins al punt que sembla que confonen la sala de plens de l’ajuntament amb la sala d’audiències del jutjat. Però bé, això són figues d’un altre paner. UN altra dia, si als amables lectors els hi sembla bé podem parlar –escriure- d’això

No ens precipitem, donem temps al temps, deixem que passi allò que tingui que passar, que ERC faci un bon congrés, després anirem de vacances... i a la tornada –al setembre- parlarem del govern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 12.06.08

20 de maig 2008

CLAR I CATALÀ

Fa uns dies, El President Montilla, primer en una cadena de televisió i tot seguit mitjançant un article en un prestigiós diari d’àmbit estatal, feia pública la seva opinió i, per extensió, la del seu Govern en vers el tema del finançament i l’inici de la negociació.
El president va dir les coses sense crits, sense estridències ni victimismes fora de lloc, però si amb claredat diàfana i rotunditat.
Va fer esment de que Catalunya necessita més recursos i que aquests han d’arribar amb el nou sistema de finançament. El sistema vigent en l’actualitat no solsamènt és injust, també és insuficient. Siguem clars, la situació econòmica és difícil. Ja no hem de parlar de desacceleració, hem de parlar de crisi, per tant caldrà prendre decisions en matèria econòmica amb rigor que, sens dubte, poden arribar a ser dures i fins i tot traumàtiques. En qualsevol cas, hem de ser conscients de que avui la situació del país és millor que quan la crisi dels anys 90, però, el que no podem fer de cap manera, és posar en risc l’estat del benestar. I per això fan falta diners.
L’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica en vigor i com a tal és d’obligat compliment. Dir que està pendent de diverses resolucions del Tribunal Constitucional i per tant té un caire parcial o de provisionalitat, és una fal·làcia i de desconeixement del sistema, o pitjor: un argument de mala fe. Segons una disposició addicional del mateix s’ha d’arribar a un acord de finançament abans del mes d’agost del 2008 per a que entri en vigor al 2009.
El sistema actual ha perdut vigència, no és eficient ni eficaç, no fa un distribució ajustada a les necessitats de cadascú, està allunyat de l’equilibri fiscal, no promou la solidaritat real i ja fa molt de temps que ha deixat de ser just amb els que més aporten.
No podem caure en el parany de que Catalunya deixi de ser competitiva i es perdi cohesió social. Aquesta situació seria letal, atrapats entre una Espanya que no ens entén i que molts de nosaltres ella tampoc, i, tot això, sense un futur amb expectatives. Si això arribés a succeir el drama estaria servit
Per altra banda, el secretari general del PSOE i President del Govern José Luis Rodriguez Zapatero ha entès, la situació i obviant el missatge d’alguns barons socialistes, ha fet indicacions per a que comencin les converses sobre el nou model de finançament. Això es farà, llevat de canvis sobtats a finals del mes de maig a Barcelona.
Aquesta és una síntesi del que va dir el president. És pot dir més alt, és veritat, però no més clar. En definitiva: Montilla va parlar clar i català
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com
19/05/08

14 de maig 2008

CRISIS YUXTAPUESTAS


Desde hace un tiempo los medios de comunicación del país nutren buena parte de su contenido con información sobre dos crisis. Tenemos, por una parte, la crisis económica, y por otra, la crisis política, sobre todo de liderazgo, que está corroyendo las entrañas del PP. Son, no hay duda, dos crisis yuxtapuestas.

Según los expertos la crisis económica pivota sobre tres ejes, a saber: la burbuja inmobiliaria, la crediticia y últimamente ha aparecido en el escenario global la escasez de materias primas que acabará, a buen seguro, afectándonos también a nosotros. Todo esto, sin olvidar el origen de nuestros males económicos que no es otro que el precio del petróleo y sus derivados, pero de ello valdrá la pena hablar otro día.

En una situación como esta la prioridad de cualquier gobierno, y parece que el nuestro así lo ha entendido, ha de ser clara y concreta. Hay que neutralizar la desaceleración del crecimiento, modernizar las bases de la economía para reducir, en el plazo más breve posible, la vulnerabilidad que padece nuestro sistema. Se han puesto a la vista las carencias del patrón de crecimiento. En consecuencia hay que reforzar la capacidad competitiva de nuestras empresas, y de todo el sistema en general. Necesitamos crecer, si. Pero hay que hacerlo bien.

La crisis política -la del PP- es de otra índole. Simplificando mucho podríamos decir que es de liderazgo y frustración. Las huestes populares estaban convencidas de que tras cuatro años de dura oposición el triunfo en las elecciones generales no se les podía escapar. Por eso, la noche del 9 M cunado empezaron a saberse los resultados, el llanto y el crujir de dientes en la calle Génova fue manifiesto.

Después hemos visto el goteo de declaraciones y contra declaraciones, los amagos, insinuaciones, desmentidos, ceses renuncias y vuelta a empezar. Ésta ha sido la constante de estos dos meses en casa de los conservadores españoles.

A José María Aznar le podremos achacar muchos defectos y errores, pero, en justicia, habrá que reconocer que él supo erradicar las luchas cainitas que en los años 80 asolaron a la derecha de nuestro país. Sin duda, ésa fue una de las contribuciones más importantes para llegar a La Moncloa en 1996.

La situación es crítica y en muchos aspectos similar a la de los 80, Mariano Rajoy con dos derrotas electorales a sus espaldas no parece ser la persona con la suficiente ascensión política sobre sus correligionarios para llevar la tranquilidad y la paz al PP

Así están las dos crisis que, día tras día, originan titulares y generan columnas. No tienen nada que ver entre sí. Es cierto. No obstante, tienen un denominador común: el interés que despiertan en la ciudadanía. Ahora bien, mientras que de la primera –la económica- es muy positivo que nos llegue el máximo de flujo informativo... En cambio, en el caso de la otra –la crisis política- y sin renunciar para nada la derecho inalienable a la información, temo que se de rienda suelta al pábulo y al chismorreo sin más. En eso caso, el proceso que ha de llevar a los populares a su Congreso será más un calvario que un debate de ideas. También sabemos que el funcionamiento interno de los partidos no acostumbra a ser un crisol democrático y el PP no es una excepción, por eso, en una situación como la actual podría darse, con suma facilidad, la caza de brujas, y eso, sencillamente, no es bueno para nadie.

En consecuencia, aquello que puede ser bueno para algo –la crisis económica- quizás no lo es tanto para el PP. De ahí que la situación sea de crisis yuxtapuestas.

Bernardo Fernández
Publicado en Abc el 12/05/08

29 d’abril 2008

CANVI DE CICLE


Durant, gairebé, 25 anys CiU ha estat la força política hegemònica a Catalunya. És veritat que el PSC ha guanyat totes les eleccions generals i ha governat en els municipis més poblats del país, malgrat això, en molts terrenys la Federació ha estat referència per una bona part de la població. També és cert que des de l’any 95 CiU està en una davallada suau, però sostinguda. Perd vots elecció rere elecció, per altre cantó, el declivi de Jordi Pujol conjuminat amb l’arribada de Pasqual Maragall a l’any 99 com a candidat, va provocar que el conegut oasi polític català anés evolucionant fins a convertir-se en un autèntic Dragon Kant.

Doncs bé, amb aquest escenari de fons i els resultats de les eleccions del 9 d març a la ma, es fa palès el retrocés del nacionalisme català en el Congrés de Diputats, ens hauríem de remuntar a mitjans dels anys 80 per a trobar uns resultats similars.

Per altra banda, és evident que el projecte d’ERC no té ni de lluny el recolzament social de que va gaudir l’any 2003 a les eleccions autonòmiques i al 2004 en les eleccions generals de març, sembla clar que el projecte independentista obté més suports en contra d’un govern de dretes a l’estat que amb un govern d’esquerres, més o menys “amic”, a La Moncloa.

Amb aquesta situació totes les forces polítiques catalanes saben que s’ha tancat un cicle polític, per tant ha arribat el moment dels relleus i aquí és on el socialisme català té una oportunitat històrica. Aquí el PSC ha de donar el “do de pit” i substituir al nacionalisme conservador tant a nivell polític, amb majories hegemòniques, com a nivell ideològic amb un discurs travat, concret i a l’hora engrescador que dibuixi el full de ruta de la societat catalana dels propers 12 o 15 anys. La qüestió, segons el meu criteri, no és tant d’un grup parlamentari propi, com posar en el frontispici de l’agenda política espanyola el pes específic que el PSC té, i fer-ho valer quan calgui, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. Només així els socialistes catalans aconseguiran ser el partit nacional -que no nacionalista- d’altra manera el PSC podrà ser una formació que guanyi eleccions, que governi arreu, però difícilment serà el partit de referència, ans al contrari, serà vist com una franquícia del socialisme espanyol.

L’experiència viscuda fins ara ens ensenya que el catalanisme social és necessari però no suficient. S’han de posar al dia qüestions tan diverses com l’educació, les infraestructures o l’estratègia industrial, i això només per donar alguns exemples. Però, per sobre de tot, el que ha de fer el PSC és implicar en la política autonòmica a les classes populars assentades majoritàriament en l’àrea metropolitana de Barcelona que voten socialista en les generals i en canvi es desentenen quan el que han de fer és escollir els diputats del Parlament de Catalunya. Si algun dia s’aconsegueix fer entendre a aquest segment de la població que la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament i un llarg etcètera de matèries són competències del Govern de la Generalitat i per tant cal involucrar-se, com a mínim amb el vot, per què tot això té molt a veure amb la nostra vida quotidiana, els socialistes a casa nostra no tindran rival. Però és ben veritat que per a que això sigui possible, n’hi ha una qüestió prèvia i és que aquesta gent vegin als líders socialistes com a propis.


Bernardo Fernández

15 d’abril 2008

REFORMA CONSTITUCIONAL



Después de lo visto en la legislatura que acabamos de dejar atrás, no cabe duda de que la prioridad de la que ahora comienza debe ser la lucha contra el terrorismo y el fin de ETA. A continuación, en el ámbito más estrictamente político el objetivo inmediato debería ser la ya más que conveniente reforma constitucional, basada en tres partes: Sucesión dinástica, reforma del Senado y encaje del Estado de las Autonomías. De esta forma, muchas de las tensiones que han aflorado en la vida política de los últimos años dispondrían, como mínimo, de un ungüento adecuado.
La reforma sobre la sucesión monárquica tiene que ver con la discriminación que por razón de sexo se produce en el artículo 57.1 de nuestra Carta Magna, donde se establece la primacía del varón sobre al mujer a la hora de acceder al trono. A estas alturas del siglo XXI no tiene ninguna razón de ser seguir manteniendo la Ley Sálica en la Constitución.
Decía en el año 1994 José María Aznar que: "existe una gran conincidencia entre las fuerzas políticas para refromar el Senado, pero la necesidad de modificar la Constitución ha frenado hasta ahora la solución de propuesta concretas". Totalmente de acuerdo. Habría que hacer de ésta institución una auténtica cámara territorial, de ese modo se conseguiría integrar de forma plena i definitiva a las comunidades autónomas a les estructuras del Estado y éste, a su vez, sería una suma del conjunto de las instituciones existentes en el país.
El tercer punto de la reforma constitucional debería ser el Título 8 que hace referencia al Estado de las Autonomías. Es verdad que esta reforma tiene un mucho que ver con la del Senado e incluso con las leyes electorales. A estas alturas no se puede poner en duda el éxito histórico del Estado de las Autonomías, el momento político era el que era y hablar en aquel entonces de federalismo, era poco menos que una inmolación pública, sus connotaciones republicanas eran evidentes. Después de 30 años la realidad es muy otra y se trata de poner en marcha técnicas políticas que han funcionado y funcionan en la mayoría de piases que se han puesto a prueba.
Se trata pues, de poner al día la sucesión dinástica y, en un ejercicio de pragmatismo, definir el Estado de la Autonomías en un marco Federal propio de la época que nos ha tocado vivir, a la vez que se da un contenido y una razón de ser a "la cámara de la segunda lectura" que con el tiempo se ha convertido en algo obsoleto.
Por todo ello, considero que si los que se han de sentar a la mesa para redactar la reforma constitucional son capaces de hacerlo con la misma altura de miras que aquellos que redactaron la Constitución del 78 el éxito está asegurado. Si por el contrario, lo que es el regate en corto, la rentabilidad electoral inmediata y el exabrupto prima sobre la reflexión el drama de las dos Españas estará nuevamente servido. Yo que me creo razonablemente optimista estoy convencido de que la reforma es posible y además necesaria.

Bernardo Fernández
Publicado en Abc 12/04/08

PER UNA GLOBALITZACIÓ INCLUSIVA



Dies enrere Michelle Bachelet –Presidenta de Xile- publicava en el diari El País un molt interessant article sota el títol "Un nou progressisme" en el que feia una reflexió sobre la cimera que s’havia de dur a terme els dies 5 i 6 d’abril d’enguany a prop de Londres. A aquesta trobada van assistir una dotzena de presidents de govern i primers ministres, així com dirigents de diverses organitzacions i experts d’arreu.
Partint dels tradicionals valors de l’esquerra de llibertat, igualtat, solidaritat, drets humans i pau, Bachelet proposa afrontar els grans reptes que té avui l’humanitat des de l’acció multirateral. Considera que el canvi climàtic l’energia, la pobresa, les pandemies, els fluxos migratoris i el crim organitzat, són entre d’altres els temes que necessiten de l’acció col·lectiva a nivell global per poder ser primer controlats i després eradicats.
Sota el frontispici d’una globalització inclusiva la mandataria xilena espera poder aglutinar de forma majoritària la voluntat col·lectiva per aconseguir la construcció de societats més equitatives i amb més justícia social com a prioritat global.
També un comerç lliure per a tothom, una reforma de les institucions multiraterals i fixar les bases per a una reforma en profunditat dels principis orientadors de les institucions financeres internacionals formant part de l’agenda de Londres.
No pot haver cap dubte de que debatre sobre les diverses qüestions que ens afecten és profitós. El nou progressisme vol fer palès el seu punt de vista sobre el món del segle XXI. Però, per sobre de tot, desitja sumar voluntats i a l’hora convocar a la societat civil i a un espectre polític plural i ample davant dels desafiaments que enfronta l’humanitat.
Gràcies Michelle, aquest és el camí
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 12/04/08

01 d’abril 2008

NO TÉ REMEI



Setmanes enrere escrivia en aquest mateix espai un article en el que feia referència a la davallada sostinguda que està patint CiU des de la meitat dels anys 90 ençà. Sembla que aquesta reflexió no ha caigut massa bé ni en la Federació ni en el seu entorn. Donat que a mi no m’agrada dir les coses per dir, acostumo a escriure amb arguments basats en dades, que al cap i a la fi són les que sostenen les meves afirmacions.
Veiem: CiU ha mantingut els mateixos diputats que ara fa 4 anys 10, és veritat. Però també ho és que ha perdut més de 60.000 vots. Si volem anar una mica més enllà i ens fixem en les eleccions de 1.993 veurem que sota l’eslògan "Ara decidirem" i encapsselats per Miguel Roca, els convergents van treure 18 diputats amb 1.165.783 vots, l’equivalent al 31,8%. Al 1.996 al cap de cartell va ser Joaquim Molins que es va quedar amb el 28,6% dels vots, és dir 1.151.633 vots que els van atorgar 16 diputats. Desprès Xavier Trias que a l’any 2.000 i sota l’eslògan "Som necessaris" va baixar per sota del milió de vots i amb el 29.0 % de vots va treure 15 diputats. A 2004 Josep Antoni Duran i Lleida va baixar 5 diputats de cop, es va situar amb 10, el 21% dels vots van ser 829.046. Ara, el 9 de març d’enguany un altra vegada amb Duran i Lleida com a cap de colla, la Fedració ha perdut més de 60.000 vots i és manté amb els seus 10 diputats.
Es miri com es miri no és un bon resultat, si a més a més hom mira al PSC que dels 47 escons possibles ha obtingut 25. Cal pensar que això de "la minoria catalana" a Madrid s’ha acabat, al Congrés haurien d’anar pensant en la majoria catalana no nacionalista o quelcom semblant. Però, al menys de moment, no ens preocupem per les etiquetes, temps hi haurà.
Aquesta és la realitat, agradi o no. Aquí no fa la dita del poeta, quan diu: "nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio" En aquest cas la veritat és trist, però és cert, no té remei
Bernardo Fernández
Publicat a E-noticies.com 28/03/08

31 de març 2008

DEL BIPARTIDISMO A LAS BISAGRAS



Más allá de los resultados de las últimas elecciones generales y sus consecuencias para formar gobierno, la campaña previa nos ha dejado sobre la mesa algunos asuntos que conviene analizar. Uno de ellos, es sin duda, el papel que desempeñan y los intereses que defienden las fuerzas políticas que se presentan.
Es verdad que la campaña estuvo fuertemente polarizada por las dos fuerzas que aspiraban a gobernar en los próximos cuatro años, pero eso, visto lo visto, además de ser un acierto de quien después lo ha rentabilizado, no deja de ser, también, una demostración de impotencia de aquellos que han sido incapaces de llevar, o al menos acercar, el agua a su molino político.
En Cataluña las fuerzas que se han presentado sin proyección estatal -nacionalistas e independentistas- lo han hecho con un programa y un proyecto doméstico, desentendiéndose de forma explícita de lo que debe ser una propuesta para unas elecciones generales: una oferta para la generalidad del país. En una situación así el ciudadano tiene la percepción de que estos partidos no tienen una visión de conjunto y que acabarán mercadeando con sus votos y que los pueden vender al mejor postor, no tanto en función del proyecto, sino a cambio de intereses más o menos espúreos.
Y este es el quid de la cuestión. En España necesitamos otra articulación del espacio político, aquí sería conveniente algún partido de centro con vocación de bisagra que pudiera inclinar la balanza en función del momento. El PNV no parece la fuerza adecuada dado que el número de diputados que puede obtener es insuficiente para llevar a cabo ese cometido. Por el contrario CiU que tiene un espectro bastante más amplio, al menos sobre el papel, si que podría desempeñar ese papel, ahora bien, para ello sería necesario que abandonara ese pretendido dogmatismo nacionalista y esa ambigüedad de la que hace gala y se lanzara sin miedo por el camino de la socialdemocracia con ribetes de democracia cristiana y buenas dosis de humanismo. Que nadie se extrañe, pero de hecho esta era la idea básica ahora hace más de 30 años cuando Jordi Pujol y otros fundaron Convergencia, después la evolución de los acontecimientos les ha llevado por otros caminos y si bien es verdad que en un tiempo obtuvieron buenos rendimientos, parece que eso de forma lenta pero inexorable está llegando a su fin.
Lo de ERC es diferente, o al menos eso quieren hacernos creer, a ellos España no les interesa y en consecuencia su estancia aquí es circunstancial, lo que ocurre es que con menos de 300.000 votos en unas elecciones generales difícilmente se puede aspirar a nada, ni siquiera a nivel autonómico. De todos modos veo difícil que con ese tirón puedan separarse de algo, que vayan con cuidado, no vaya a ser que sus electores acaben separándose de ellos y les pidan el divorcio.
Así las cosas, tengo para mí que o mucho espabilan o tenemos bipartidismo para rato. Al tiempo.
Bernardo Fernández

11 de març 2008

FELICITATS "SOCIATES"


El PSC ha tornat a guanyar unes eleccions generals. De fet, les ha guanyat totes. La fita ha estat històrica, igual que el 1982, 25 diputats. No està gens malament. El segon partit a casa nostra ha estat CiU que ha obtingut 11 diputats, davant dels 25 esmentats abans, la veritat no té color. Però en qualsevol cas felicitats, aguantar el “tiron”, donades les circumstàncies, no ha estat fàcil

Ara cal administrar bé la victòria. Cal fer valer aquests vots a Madrid i que això es tradueixi en millores clares per a Catalunya. Ens cal un desenvolupament de l’Estatut tan ràpid com sigui possible, unes bones infrastructures que posin al dia allò que durant anys i anys no s’ha fet i per sobre de tot cal començar a negociar, de forma quasi immediata, un nou sistema de finançament

Per altra banda, no es pot obviar que el PP ha obtingut en tot l’Estat més de 10 milions de vots, i això són molts vots i quan es governa, es governa per a tothom. De tota manera, el que ara hem d’esperar és que aquesta derrota sigui l’argument definitiu per a al jubilació d’aquells que han estat els caps visibles d’aquest dreta extrema casposa i quasi preconstitucional que en els darrers quatre anys ha estat de forma sistemàtica contra tot i contra tots. Esperem, i jo desitjo de veritat, que algú, o alguns, amb seny, sentit comú i capacitats posin sobre la taula un projecte d’un partit de centre dreta amb perfil europeu. Aquest projecte li fa falta al país que ara té una part de la seva societat orfe d’una determinada orientació política pautada.

També espero que aquells que tenen aspiracions alienes a desenvolupar un projecte compartit amb la resta de pobles d’Espanya, sàpiguen llegir els resultats i entenguin que ara per ara els seus plantejaments no gaudeixen de gaire suport popular i que donat que no progressen de manera adequada, siguin lleials i no vulguin barrar el pas de forma barroera a aquells que han obtingut en les urnes el recolzament necessari per tirar endavant el seu projecte. Saber perdre, també és part del joc democràtic.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies. Com 11/03/08

25 de febrer 2008

LA CASA DE BARRETS


Estic convençut de que n’hi ha dues coses que no toleren els votants de qualsevol partit; una és la corrupció i l’altra les baralles internes. La ciutadania no suporta que es malbaratin o es faci un ús indegut dels seus diners i tampoc suporta que aquells que han de dur a terme un projecte en el que hom creu, perdin temps i energies barallant-se entre ells. Per això, quan a una formació política es visualitzen les divisions internes, es pot començar a pensar que la crisi més aviat que tard acabarà fent-se pública, i d’aquí a que els electors donin l’esquena als seus líders polítics i les seves formacions només n’hi ha un pas.

Faig aquesta afirmació perquè em dona l’impresió que alguna cosa grossa -no bona- li pot passar a CiU el proper 9 de març. No és cap secret que la Federació porta molts anys en una davallada lenta però sostinguda i els enfrontaments entre les dues formacions –CDC i UDC- són cada vegada més freqüents i més pujats de to.

Per altra banda, els ciutadans saben que a tot l’Estat, però de forma especial a Catalunya ens hi juguem molt, no val a badar i per tant aquesta vegada cal votar a un partit d’àmbit estatal, el PP si un és de dretes i no vol estatut o no vol el progrés social dels últims quatre anys o el PSC -en Catalunya- si el que es vol és el desenvolupament de l’Estatut i continuar avançant per assolir més progrés i mes quotes de benestar amb complicitat i sintonia amb els altres pobles d’Espanya.

En aquests context els amics de la Federació de CiU semblen perduts en l’inmensitat de l’oceà polític i més que una organització política seriosa que treballar pel país, -sempre pensant en el país, com diuen ells- donen la sensació d’ésser una casa de barrets. Un dia surt en Duran i Lleida i fa una afirmació, al dia següent surt Jordi Pujol dient el contrari, a tot això Artur Mas, que ja de forma definitiva ha perdut les papers i encara no sap que el nostre sistema democràtic és el parlamentari i parla de solventar a Madrid allò que no va saber guanyar aquí, Felip Puig està desaparegut en combat Pujol Ferrusola, flamant portaveu, està mut. Quin desori! Com es pot voler governar així un país o ser decisius en lloc. Benvolguts amics del nacionalisme moderat quan aquestes coses passen el primer que cal fer és endreçar la casa, després quan les coses es normalitzin ja es podran fer propostes i tenir ambicions, que per cert són legitimés, però potser cal mesurar-les per a no caure massa sovint en el desànim i en la frustració.

I ara, de manera una mica més seriosa, però sobre el mateix tema: Com pot dir l’expresident Pujol que no és pot pactar amb els uns o els altres quan ell va pactar amb el PP un munt de coses, entre elles el transvasament de l’Ebre i va cometre l’immens error de no acceptar la ma estesa que li va oferir al llarg de dos anys ERC? Ara que no vulgui donar lliçons; la seva política de peix al cove no era res més que aprofitar la feblesa dels governs de l’estat en ocasions puntuals.

Dit això que ningú es desanimi després del 9M la disbauxa a can CiU continuarà, això si, amb crisi inclosa... i si no al temps.


Nota: Desitjo, de tot cor, que quan aquest línies es facin públiques Josep Anton Duran i Lleida hagi superat, de forma total i absoluta, la seva malaltia i tot hagi estat un ensurt i res més.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies el 23/02/08

09 de febrer 2008

L'ENTELÈQUIA DEMOCRÀTICA


Vagi per endavant el meu reconeixement, la meva consideració i tot el meu respecte per a aquells que tenen la sort de creure en un ésser superior. A la vegada també, el meu rebuig i, fins i tot, el meu menystenimet intel·lectual per aquells que fent servir la seva situació de privilegi, com ara La Conferència Episcopal Espanyola, (CEE) volen treure un profit que en pura justícia no els hi correspon i fan manifestacions i proclames de caire nítidament retrogat i, fins i tot, feixista.

Aquesta contundent afirmació te la seva raó de ser en les actituds i posicionaments polítics que en els últims temps –molt especialment els últims quatre anys- ha dut a terme l’esmentada Conferència com a organització o els seus membres –bisbes- a títol, més o menys, individual. Però, en qualsevol cas, la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència va ser la nota d’ordenació moral davant de les eleccions del proper 9 de març.

En aquest panaflet, que, en veritat, això és el que és l’esmentada nota, els bisbes retreuen a José Luis Rodriguez Zapatero i al seu Govern la negociació amb l’organització terrorista ETA. Juan Antonio Martínez Camino –bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la CEE- considera, segons les seves paraules, que ells respecten “ el poder legítimament constituït”, però defensen –diu- el seu dret per a dir que “ a Espanya n’hi ha lleis greument injustes i que han de ser canviades” (sic)

I després d’això i d’altres perles semblants el senyor portaveu manifesta que ells no demanen el vot per a cap partit, ara bé, consideren que no tots els programes electorals “son compatibles amb la fe i les exigències cristianes.

Quina barra! No n’hi ha dubte de que qualsevol organització té tot el dret per posar de manifest les seves preferències polítiques. De fet bisbes i PP han sortit sovint, en aquests últims temps, plegats al carrer en manifestacions en contra de diverses lleis aprovades al Congrés. Res a dir, això, també és la democràcia. Però el que no es pot permetre, el que no és de rebut, és que els uns i els altres facin servir el tema del terrorisme per enverinar la campanya electoral. I és just això el que estan buscant, i això és just el que estan fent. Volen oblidar i fer oblidar que un govern té l’obligació de buscar la pau, i en aquesta tasca té tot el dret a equivocar-se. En conseqüència, per pura lògica política i sentit comú, una oposició honesta ha de donar suport sempre a una iniciativa d’aquest tipus, encara que tingui dubtes o reserves en vers la situació. Aquestes haurien de ser –de fet són- algunes de les regles, no escrites, del joc democràtic. El que succeeix, és que per alguns això de la democràcia encara avui és una entelèquia.

I entre aquests “alguns”, sens dubte, hi són una bona part dels dirigents del PP i la majoria dels bisbes de la CEE.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 08/02/08

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD : Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquier...