18 de febrer 2004

VEL, SI O NO?


Dies enrere a l’Assemblea Nacional Francesa es va debatre i aprovar la Llei que tracta sobre el principi de laicitat a les escoles.

M’hauria agradat que els mitjans de comunicació haguessin fet un seguiment exhaustiu dels debats, especialment les televisions. Donat que crec que allò que ens ha arribat ha estat una mica esbiaixat Ara bé, la meva percepció és que el rere fons de tot això són les dificultats que té la societat francesa per incorporar-hi els fills de les primeres onades d’immigració.

A primer cop d’ull sobta que França, país que en molts aspectes ha estat i continua essent cap i casal de les llibertats i la democràcia europea, imposi restriccions a determinades costums i/o tradicions. En aquest context, fer una Llei per a prohibir un signe religiós sembla al menys una incoherència.

De tota manera, és clar que gairebé mai no convé quedar-se a la superfície per fer un judici de qualsevol cosa. Aquest tampoc no és el cas i, per tant, resulta adient adinsar-se en el fet per tenir una idea tan propera com sigui possible a la realitat. Però no voldria pas caure en una anàlisi filosòfica o metafísica de la qüestió. La meva pretensió és infinitament molt més modesta: tan sols vull reflexionar sobre aquest fet, donat que és possible que aviat o tard ens afecti a nosaltres de forma directe.

La primera constatació que cal fer és el fracàs de les polítiques de lluita contra la marginació dutes a terme pels nostres veïns. A França els immigrants són part consubstancial de les classes més desfavorides. Això vol dir manca d’oportunitats i la plasmació pràctica de la impossibilitat d’educació, de formació, de sanitat, d’habitatge i, per tant, també manca d’un treball digne que quan es té, normalment, és sota fórmules d’explotació. Tot això es resumeix amb un mot: marginació.

A aquestes alçades ningú no s’enrecorda ja d’un telèfon gratuït posat, pel Govern Francès, a disposició de les víctimes de la discriminació racial. Senzillament aquest aparell no funciona i quan ho fa, és una mena de contestador automàtic.

En els dos anys que funcionà aquest aparell va rebre de l’ordre de 120 trucades diàries però, encara que sigui difícil de creure, cap de les trucades va donar motius ni raons per fer un seguiment del cas, ni per fer arribar cap tipus de denuncia a les autoritats.

Amb aquest panorama de fons no ens pot venir de nou que la joventut es radicalitzi ni ens pot estranyar que l’assassí Bin Laden sigui l’heroi per a molts que no tenen ni rumb, ni nord. El vel, el mocador o qualsevol altra cosa són un reclam i un signe identitari.



Ningú no creu que la prohibició de signes religiosos ostensibles solucioni tots els problemes. És obvi que no. Però si és veritat que protegeix l’espai públic, l’espai de tots. Ens protegeix del risc que en nom de la tolerància mal entesa aquest espai comú es pugui trencar, es pugui fragmentar.

El terreny escolar no és neutre i per tant aquí no es poden aplicar els mateixos criteris de llibertat que s’apliquen a la gent adulta del carrer. Aquí, la immensa majoria d’alumnes són menors, per tant estan en període de formació i no es pot donar com evident que tinguin criteri propi sobre totes les qüestions.

L’escola (especialment la laica) ha de ser el primer lloc on les persones (els nens) posin per endavant allò que els uneix i no pas allò que els separa o els fa diferents, sigui per raons sexistes, religioses o de qualsevol altre tipus. L’escola ha de vetllar per a que el dret a les diferències sigui compatible amb els drets universals i amb la llibertat de cadascú a definir-se com millor li complagui. No podem oblidar que estem parlant de gent en procés formatiu i per tant algunes signes o manifestacions es podrien entendre més com a fets diferenciadors i com a barreres que no pas com emblemes de cohesió o d’integració.

No manca, també, qui titlla aquesta llei d’antilaica i antisocial, o qui n’està en contra per altres motius. D’arguments n’existeixen. Entre ells, Shirin Ebadi - premi Nobel de la Pau - que es va oposar a l'obligació de portar vel a l’Iran dient: “ Deixar sense escola a les noies que portin vel, només servirà per convertirles en preses fàcils pel fonamentalisme..-.” Raó no li falta i afegeix: “Si els països democràtics obliden els drets humans en nom de la lluita contra el terrorisme, això portarà aigua al molí dels adversaris dels drets humans” –i continua- “ L’única forma de lluita contra el fonamentalisme és el coneixement, la cultura i la formació”.

No és fàcil, al menys per a mi, prendre partit per una o altra opció. En qualsevol cas, la polèmica està servida i crec que val la pena fer-ne un debat tranquil, serè, de forma raonada i raonable. I més encara. Cal que ens posem a treballar el tema amb rigor i amb seriositat. Si no ho fem així ara, és molt possible que aviat o tard nosaltres tinguem el mateix problema que la societat francesa i, si bé és cert que la nostra legislació no és ben bé igual, sí és veritat que les nostres societats sense ser mimètiques són bastant semblants. Posem, doncs, fil a l’agulla i comencem ara. Sinó, ho haurem de fer demà i a corre-cuita.