30 de juliol 2008

PONER PUERTAS AL MONTE


Desde hace años las costas del sur de España se han convertido, para miles de personas, en las puertas de entrada a un supuesto mundo mejor. Con la bonanza climatológica las llegadas aumentan de forma considerable. Vienen de todo el mundo, pero de forma muy mayoritaria son subsaharianos.
La crisis económica que sacude Europa hace que el empleo decrezca y las condiciones de vida empeoren, pero ellos no dejan de llegar. Los motivos para venir son mucho más profundos que una determinada situación coyuntural. España se ha convertido, para esas personas, en la puerta de El Dorado
No deja de ser curioso que un país como el nuestro, que históricamente ha sido generador de inmigración y ha llegado a tener al 10% de la población en otros países, se ha convertido, en estos inicios del siglo XXI, en receptor de inmigrantes Según nos dicen las estadísticas los extranjeros afincados en nuestro país, de forma legal, superan ya el 11% de la población y a estos hay que añadir unos 500.000 ciudadanos más, que viven entre nosotros de forma irregular, es decir sin papeles.
De hecho, la inmigración es un capítulo más del proceso globalizador que estamos viviendo y algo consustancial al ser humano. En un tiempo la gente emigraba de las montañas a los valles. Más tarde, el punto de llegada era la costa, allí había más posibilidades de desarrollo y bienestar. En los años sesenta, del siglo anterior, los procesos migratorios se producían de las zonas deprimidas a otras más prosperas y con mejores prespectivas. Hoy, aunque la esencia es la misma: mejorar las condiciones de vida y encontrar un futuro digno, las gentes vienen de otros continentes, con otras lenguas, otras culturas y otras religiones y eso complica la adaptación.
Europa está viviendo un proceso de envejecimiento unido a una baja tasa de natalidad y una esperanza de vida cada vez más larga, eso hace que necesitemos gentes de otras latitudes que suplan nuestras carencias, ya sean laborales, de procreación o de cualquier otro orden.
Cierto es que la capacidad de absorción de la sociedad es limitada, tanto por razones socio económicas, asistenciales como de otras índoles, En consecuencia hay que establecer controles y limitaciones de llegada, Ahora bien, seamos conscientes de que las olas migratorias se podrán disminuir, pero no las parará nadie, no es posible. Cuando una persona ha decidido dejar todo aquello que conforma su entorno más inmediato y ha decido echarse a la mar jugándose la vida por que sueña con un mundo mejor no hay fuerza que la pueda parar. La podrán retener, detener y repatriar, pero lo volverá a intentar.
En conclusión, debemos articular mecanismos que frenen las llegadas masivas, no podemos absorber una inmigración ilimitada, pero sepamos que no se pueden poner puertas al monte.
Bernardo Fernández Publicado en ABC 30/07/08

24 de juliol 2008

AMB ELS DEUERES FETS

Amb la celebració, aquest prop passat cap de setmana, de l’onzè congrés del PSC, es posa fi a tota una sèrie de congressos que els partits polítics catalans han portat a terme en les darreres setmanes.

Ben sabut és que aquests actes cal llegir-los en clau interna. Serveixen per endreçar la casa - quan es pot- i mirar el futur, sense deixar de mirar, encara que només sigui de reüll pel retrovisor, de forma molt especial, els darreres resultats electorals.

Això és el que ha fet, també, el PSC però ha aprofitat per fer quelcom més. Veiem:

Per començar els socialistes corrien el risc de fer un Congrés basat en l’autocomplaença i mirant-se el melic, res d’això. Les gents del PSC han fet una aposta clara de futur i han marcat el full de ruta. Ho han fet de forma clara i entenedora per a tothom. I ho han fet partint de tres eixos bàsics, que són: la vocació federalista, el compliment escrupolós de l’Estatut com a Llei orgànica, finançament inclòs, i la voluntat de ser el partit nacional, que no nacionalista de Catalunya; contraposant a la casa gran i la casa comú de CiU, la plaça pública –que és de tots i les cases són de cadascú- i la causa comú.

El PSC governa a dia d’avui gairebé a tot arreu i està present en totes les institucions, però li manca aprovar una assignatura: guanyar les eleccions autonòmiques i per assolir aquesta fita cal seduir a l’electorat del centre de l’espai polític català, que en bona mesura és aquell que va fer possible que CiU governés durant tant de temps. Aquesta és la clau de volta. Per això, en aquest context, el primer secretari i president José Montilla va encertar de ple amb el seu discurs de cloenda del conclave i a l’hora de resposta al secretari general i president Rodríguez Zapatero. Alguns parlen ja de l’esperit del 20 de juliol (aquesta és la data en què va fer l’esmentat discurs)

La intenció és clara: el PSC vol ser, també, el partit de les classes mitges. Per això les infraestructures, l’aprofundiment en l’autogovern i la llengua, juntament amb la justícia i la cohesió social seran a partir d’ara els eixos vertebradors de les polítiques impulsades des del carrer Nicaragua.

Les qüestiones, a priori, més polèmiques com ara l’avortament, la eutanàsia, el laïcisme ja es van tractar al congrés del PSOE i aquí han quedat aparcades, no calia remoure més. En canvi, la possibilitat o no de tenir grup parlamentari propi, ha estat un dels temes que ha tingut un dels debats més vius de les jornades congressuals. Finalment es va decidir per a què fos l’executiva del partit la que en cada moment decidís com i de quina manera s’articulen els grups parlamentaris; assumpte per tant, en principi resolt per quatre anys.

En conseqüència arribarem al mes d’agost -que és sinònim d’esbarjo i relax- amb els deures fets, o al menys això és el que sembla, a la tardor veurem si aquesta tasca, els deures, han estat ben fets o alguns hauran de repetir curs. Temps al temps.



Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 24/07/08

04 de juliol 2008

L'ESPECTACLE CONTINUA


Quan Mariano Rajoy, ara fa poques setmanes, guanyava el Congrés del PP, ens va anunciar per enèsima vegada, el viatge al centre dels conservadors espanyols. És aviat. Cal donar marge i temps per veure com i on arriben. El que de moment ha canviat un xic són alguns gestos. És veritat. Però a dia d’avui els plantejaments essencialistes dels populars són els mateixos i la democràcia interna continua essent una utopia.
Després de dures converses entre els legítims aspirants a la secretaria general del PP de Catalunya, dies abans de la cel·lebració del Conclave Català, Gènova ha imposat a la seva candidata, Alicia Sánchez Camacho. Aquest no és el camí, així no es fan les coses. Els populars han estat incapaços de donar una imatge de renovació, ans al contrari col·loquen al capdavant de l’organització catalana a una persona que no va saber o no va poder mantenir el seu escó al Congrés per Girona i que ara és senadora gràcies a què li va cedir la cadira el propi Daniel Sirera.
Aquesta solució de la crisi és per una banda un tancament en fals de la mateixa i per altra un èxit del clan dels Fernández Díaz que controlen el partit des dels anys 80.
Sánchez Camacho serà la presidenta. Per cert, una presidenta sense cap ascendència sobre l’aparell i Jordi Cornet el nou secretari general, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per tant sota les ordres directes de Alberto Fernández Díaz president del Grup Municipal Popular a la nostra ciutat. Amb aquest paisatge de fons sobren els comentaris.
Per altra banda, Montserrat Nebrera ha decidit jugar-se el seu futur polític en aquest congrés, però tot fa pensar que ho té bastant magra.
En qualsevol cas i sens dubte, el gran derrotat ha estat Daniel Sirera escollit president per sistema digital arran de la fugida de Josep Piqué i que ara veu impotent com ha de cedir espai i protagonisme a aquells que li han fet el llit. No per casualitat dies enrere va fer unes declaracions dient: “l’espectacle continua”.
Doncs bé que continuï, però així no es porta a terme un projecte.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 3.07.08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...