16 de setembre 2008

CRÒNICA D'UN ACORD


Cada any, amb l’arribada de l’Onze de setembre comença, a casa nostra, un nou curs polític. Aquest estiu, els moviments dels partits han estat estratègics per a situar-se de la millor manera possible en la línia de sortida de la cursa que ens ha de portar a un nou sistema de finançament. Si no fos així, aleshores, hauríem de continuar amb l’antic, (cosa que no succeirà). Una cursa que en termes de finançament pot arribar fins al mes de desembre, donat que es llavors quan s’han d’aprovar els pressupostos per a 2009.
Quina és la previsió què, a hores d’ara, podem fer? Vagi per endavant un aclariment que és cabdal: els pressupostos són l’única votació que un govern no pot perdre, i també és la votació on un grup parlamentari defineix les polítiques a què donarà suport, com a mínim, en els 12 mesos següents. Amb aquest paisatge de rerefons hem de fer la nostra anàlisi. Des d’aquest prisma entenc que les cartes estan jugades, que el peix està venut, o quasi.
PSC i PSOE s’han d’entendre de totes, totes, qualsevol altra cosa seria un cataclisme polític de dimensions incalculables. Primer, trencadissa del govern, això vol dir com a conseqüència immediata convocatòria d’eleccions. Segon, tornar a començar i... explicar què als ciutadans? Perquè s’ha trencat el govern? Els dos partits estan federats, argumentarien que això, -una altra trencadissa- no tornaria a passar. Seria creïble? Tercer, que es guanyaria o es podria perdre si els dos partits socialistes es presentessin per separat a Catalunya? Algú, amb dos dits de front, -que no siguin els adversaris polítics- ho vol això? Quart, qui es beneficiaria d’aquest hipotètic trencament? Per això i altres moltes raons aquesta situació no s’arribarà a produir. Per tant, caldrà buscar una solució que permeti, als dos partits, un com a Govern de l’Estat i l’altre com a nucli vertebrador del Govern de Catalunya, dir i demostrar a tort i a dret que s’ha arribat a un acord bo i raonable per a tots. Per altra banda, El Govern Central encara té un marge per negociar amb les altres comunitats autònomes.
En principi, la solució és molt probable que passi per posar uns diners sobre la taula que puguin ser acceptats per totes les forces polítiques, a l’estil del que va fer el PP a l’any 2001. Aquesta xifra hauria de situar-se per sobre dels 12.000 milions d’euros i hauria de ser distribuïda de forma gairebé immediata.
De tota manera, des de Catalunya no es vol parlar tant d’unes xifres en concret, sinó del model que s’ha d’aplicar en els propers anys. En conseqüència, aquesta hipotètica xifra posada sobre la taula seria un trànsit per arribar a la solució definitiva. Aquesta, la solució definitiva, podria girar a l’entorn d’un acord de traspàs de diners transferit en el temps. És a dir, incrementar de forma sostinguda, en uns quants anys, les aportacions del Govern Central a la Generalitat per assolir, en un temps raonable, aquells paràmetres que indica l’Estatut.
Arribats a aquest punt la posició dels partits catalans és fàcil de preveure. Els posicionaments giraran a l’entorn de les següents declaracions:
El PSC donarà per bo l’acord i dirà que s’ha fet gràcies a ells i que és el millor que s’ha fet mai.
ERC dirà que és insuficient, “remugarà” però acabarà acceptant com a mal menor. Serà, segons ells, l’evidència de què la via autonomista està esgotada i per tant, és el millor argument per continuar lluitant fins assolir la independència. Saben que un altre sabotatge al govern, des de dins, significaria la seva sortida del mateix per molts anys, i tal com tenen el patí qui dia passa, any empeny.
ICV dirà que és el millor que s’ha pogut aconseguir i cal continuar treballant.
CiU es despenjarà, sigui quin sigui l’acord, per ells sempre serà insuficient, encara que ara estem patint les conseqüències de quan governaven i de les seves negociacions. De fet no han deixat ni un dia de fer declaracions insinuacions i amenaces per provocar el trencament. És la seva lògica.
PP per a ells Zapatero s’haurà rigut dels catalans i l’acord serà una vergonya. No saben més. Per cert el PP és el partit que va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional. I ara, vol estar present i participar en allò que van rebutjar i van portar als tribunals.
Aquesta és, més o menys, la crònica d’un acord anunciat...(Continuarà).
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 15/09/08

10 de setembre 2008

SOCIEDAD MESTIZA


Mañana, once de septiembre, se celebra la Fiesta Nacional de Cataluña (La Diada). Fecha importante para aquellos que viven, trabajan aquí y quieren ser catalanes. Años atrás, cuando estábamos privados de libertades, esa efeméride se celebraba de forma clandestina, Se rendían honores donde debía haber una estatua y no había nada y allí, se hablaban de forma indistinta una u otra lengua, pero la autóctona no acostumbraba a ser la más utilizada. Aquella lucha fue el catalizador que hizo posible que la comunidad se fundiera en un solo pueblo.
En Cataluña la amalgama de procedencias, más del 52% de la población es de origen no catalán, ha generado una fusión que ha hecho posible una sociedad pluricultural y diversa, quizá algo narcisista, quejosa, pero satisfecha de si misma. Un país de alto nivel cultural y muy buen nivel de vida y, tal vez por eso, con propensión al hedonismo.
Históricamente Cataluña ha sido siempre tierra de acogida. A principios del siglo XX la población era de poco más de 2 millones de habitantes, hoy supera los 7 millones de almas. Este salto cuantitativo ha sido posible gracias a la integración sucesiva de diversas olas migratorias, pero de forma muy especial la que se produjo en los años 50 y 60. Eran gentes de otras zonas de España que vinieron a ganarse la vida aquí, por la falta de expectativas allí. Ahora, integrar con éxito a las personas que están llegando de otras latitudes, con otras lenguas, culturas y religiones, es quizás el mayor reto, aunque no el único, que tiene planteado la sociedad catalana.
Esa sociedad está hoy perpleja –según un reciente estudio sociológico-. Y es que la vida cotidiana se ha visto alterada por muchos factores en muy poco tiempo, nuevo Estatuto, déficit en infraestructuras, apagón de Barcelona, llegada del AVE (con retraso) etc. Esta situación ha dado la oportunidad a algunos generadores de opinión a poner de moda la figura del “català emprenyat”
Por todo ello, esta sociedad cabalga entre el escepticismo y la esperanza. Escepticismo porque tras muchos años de crecimiento sostenido y de mirarse el ombligo, otros han evolucionado más y mejor. Esperanza porque se espera mucho -¿tal vez demasiado?- del nuevo sistema de financiación y de las oportunidades que a partir de ahí se van a generar.
A pesar de todo, nunca en Cataluña se ha vivido mejor que hoy, con todos los matices que se quiera, el bienestar general es muy elevado. Pero por encima de todo, la convivencia y la cohesión social son los valores más preciados de esta sociedad. Eso deberían entenderlo los profetas del desastre, de aquí y de allí, y harían bien en evitar advertencias de falsos cataclismos que sólo buscan sembrar cizaña. Porque Cataluña es y será una sociedad mestiza… o no será.

Bernardo Fernández Publicado en ABC 10/09/08

04 de setembre 2008

AUTÓNOMOS: LOS MÁS CASTIGADOS


Estamos inmersos en una crisis económica que afecta a todas las clases sociales y a todos los sectores laborales. Pero de todos ellos, si alguien está siendo especialmente castigado, ése alguien son los trabajadores por cuenta propia. Los trabajadores autónomos son un colectivo muy importante en la construcción, el transporte o el comercio minorista. Y precisamente éstos son algunos de los segmentos de la economía productiva que más están padeciendo los efectos de la recesión.

En esta situación, las entidades financieras han impuesto fuertes medidas para restringir los créditos y exigen contrapartidas que la mayoría de autónomos no pueden asumir. Por otra parte, el frenazo del sector del ladrillo ha desatado el efecto dominó, ya que muchos de los trabajadores por cuenta propia son especialistas de la fase final de las obras. Es decir, son cerrajeros, lampistas o carpinteros, y la promoción pública, a día de hoy, no compensa la situación.

La consecuencia más inmediata, es que muchos de ellos están trabajando por debajo de los costes reales y eso, además de reventar el mercado, hace que se debilite la renta disponible. Pero sucede también que como hay que hacer frente a las cuotas de la Seguridad Social y a los módulos del IRPF la situación, a medio plazo, se convertirá en insostenible.

Tampoco parece que los comerciantes, no vinculados a grandes cadenas de distribución, tengan mejor panorama. El consumo está descendiendo de forma drástica, y como siempre los más débiles son los que peor lo tienen para afrontar la situación

A estos grupos de autónomos, más o menos clásicos, hay que añadir otros no menos importantes, como son los llamados autónomos dependientes, (que son aquellos que trabajan para un solo patrón) de los cuales las empresas prescinden en primer lugar.

Por otra parte, las coberturas por desempleo, expedientes de regulación, indemnizaciones y similares, para los trabajadores por cuenta propia, sencillamente no existen. La continuidad en el tajo de esas personas solo se explica a partir de su capacidad de resistencia y de salir adelante como sea.

Para muchos ser autónomo, en épocas de crisis, es la única salida. Unos lo hacen por iniciativa propia y otros se ven inducidos por la empresa en al que estaban como asalariados. Aquí habría que sumar a los extranjeros que han encontrado en el trabajo autónomo la vía para realizarse.

En estas circunstancias sería bueno que el Gobierno desarrollara El Estatuto del Trabajo Autónomo que se aprobó la legislatura pasada, en especial las medidas de cobertura social. También serían deseables algunas medidas complementarias, como por ejemplo: la modernización de las cotizaciones fiscales, la creación de combustibles profesionales, etc. que vinieran a implementar el mencionado Estatuto. No es razonable que los que no fueron invitados a comer tarta, deban apechugar ahora con los platos rotos.


Bernardo Fernández
Publicado en ABC 20/08/08

PROVA DE FOC

Sens dubte el Govern de Catalunya està vivint, aquests dies, els moments més delicats des de la restauració de la Generalitat ençà. És veritat que també els diferents governs de CiU amb Jordi Pujol al capdavant van passar moments difícils, però mai com ara les relacions havien estat tan tenses amb el Govern Central. Potser ens hauríem de remuntar als anys 80 i recordar la crisi de Banca Catalana per poder comparar la tivantor de ambdues situacions, la diferència d’aleshores, amb la situació actual, és que en el fons allò era un tema personal, originat per una suposada mala gestió. Que de tot aquella qüestió algú obtingué fruït personal ja és un altre tema. Però deixem, de banda, aquestes comparacions perquè, el passat és passat i encara prendrem mal, Banca Catalana són figues d’un altre paner.

Tornem-hi al mes d’agost d’enguany. Trobarem que les relacions institucionals entre el Govern de l’estat i l’autonòmic, com dèiem abans, són més tenses que mai, però és que a més a més dos partits dels quatre que formen aquests governs, són partits germans i això fa que la situació sigui encara més delicada. Ja se sap que els problemes de dins de la família són els de més difícil solució.

Com tots sabem, aquests dies fa dos anys que es va aprovar L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i segons diu la seva disposició final primera, en el termini de dos anys s’han d’aplicar els preceptes del Títol VI i això vol dir, ras i curt, disposar dels nous criteris que han de regir el finançament de la Generalitat de Catalunya

La situació és delicada i aquí el PSC és qui més se la juga. Els altres partits que formen govern, si les coses van bé podran dir que l’èxit, o al menys una part, ha estat gràcies a ells, però si van malament es desmarcaran i no assumiran cap cost polític en cas d’un hipotètic fracàs de la negociació. El PSOE encara que ho té complicat, té un cert marge per compensar a altres autonomies. Haurà de fer determinats equilibris allà on governa i ha de canviar d’estratègia en aquells llocs que el PP és majoritari, com ara Madrid o València. Però sens dubte qui està jugant un rol especial és CiU. De moment estan practicant un aparent col·laboracionisme i si les coses van bé diran que ha estat gràcies a aquesta col·laboració. Per contra, si va malament, aniran a trencar, posaran sobre la taula unes xifres molt dimensionades, semblants al concert basc, o demanaran un acord similar; sabent que aquests plantejaments són inassolibles. I el pitjor d’això és que és molt probable que, amb aquest plantejament, arrosseguin a ERC.

En síntesi aquesta és la situació a mitjans d’estiu, ja veurem, la pilota està en la teulada. Els socialistes catalans han fet el que havien de fer, quan s’aprova una llei és per complir-la i fer-la complir i a hores d’ara això és el que fan. El PSC està passant el seu particular Rubicò si surt bé ja ningú, amb dos dits de front, els podrà titllar d’espanyolistes, venuts a Madrid, ni de bajanades per l’estil. Però si les coses surten malament, la situació política i fins i tot social a casa nostra es pot tornar poc menys que insostenible, i aleshores el President Montilla es podria veure obligat a convocar eleccions. És a dir, el PSC està passant una autèntica prova de foc. Per sortir tots ben parats hauríem de gaudir d’un nou finançament al gener de 2009. per això, els resultats de tot plegat els sabrem a la tardor.


Bernardo Fernández
Publica a: e-noticies.com 19/08/08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...