16 de setembre 2008

CRÒNICA D'UN ACORD


Cada any, amb l’arribada de l’Onze de setembre comença, a casa nostra, un nou curs polític. Aquest estiu, els moviments dels partits han estat estratègics per a situar-se de la millor manera possible en la línia de sortida de la cursa que ens ha de portar a un nou sistema de finançament. Si no fos així, aleshores, hauríem de continuar amb l’antic, (cosa que no succeirà). Una cursa que en termes de finançament pot arribar fins al mes de desembre, donat que es llavors quan s’han d’aprovar els pressupostos per a 2009.
Quina és la previsió què, a hores d’ara, podem fer? Vagi per endavant un aclariment que és cabdal: els pressupostos són l’única votació que un govern no pot perdre, i també és la votació on un grup parlamentari defineix les polítiques a què donarà suport, com a mínim, en els 12 mesos següents. Amb aquest paisatge de rerefons hem de fer la nostra anàlisi. Des d’aquest prisma entenc que les cartes estan jugades, que el peix està venut, o quasi.
PSC i PSOE s’han d’entendre de totes, totes, qualsevol altra cosa seria un cataclisme polític de dimensions incalculables. Primer, trencadissa del govern, això vol dir com a conseqüència immediata convocatòria d’eleccions. Segon, tornar a començar i... explicar què als ciutadans? Perquè s’ha trencat el govern? Els dos partits estan federats, argumentarien que això, -una altra trencadissa- no tornaria a passar. Seria creïble? Tercer, que es guanyaria o es podria perdre si els dos partits socialistes es presentessin per separat a Catalunya? Algú, amb dos dits de front, -que no siguin els adversaris polítics- ho vol això? Quart, qui es beneficiaria d’aquest hipotètic trencament? Per això i altres moltes raons aquesta situació no s’arribarà a produir. Per tant, caldrà buscar una solució que permeti, als dos partits, un com a Govern de l’Estat i l’altre com a nucli vertebrador del Govern de Catalunya, dir i demostrar a tort i a dret que s’ha arribat a un acord bo i raonable per a tots. Per altra banda, El Govern Central encara té un marge per negociar amb les altres comunitats autònomes.
En principi, la solució és molt probable que passi per posar uns diners sobre la taula que puguin ser acceptats per totes les forces polítiques, a l’estil del que va fer el PP a l’any 2001. Aquesta xifra hauria de situar-se per sobre dels 12.000 milions d’euros i hauria de ser distribuïda de forma gairebé immediata.
De tota manera, des de Catalunya no es vol parlar tant d’unes xifres en concret, sinó del model que s’ha d’aplicar en els propers anys. En conseqüència, aquesta hipotètica xifra posada sobre la taula seria un trànsit per arribar a la solució definitiva. Aquesta, la solució definitiva, podria girar a l’entorn d’un acord de traspàs de diners transferit en el temps. És a dir, incrementar de forma sostinguda, en uns quants anys, les aportacions del Govern Central a la Generalitat per assolir, en un temps raonable, aquells paràmetres que indica l’Estatut.
Arribats a aquest punt la posició dels partits catalans és fàcil de preveure. Els posicionaments giraran a l’entorn de les següents declaracions:
El PSC donarà per bo l’acord i dirà que s’ha fet gràcies a ells i que és el millor que s’ha fet mai.
ERC dirà que és insuficient, “remugarà” però acabarà acceptant com a mal menor. Serà, segons ells, l’evidència de què la via autonomista està esgotada i per tant, és el millor argument per continuar lluitant fins assolir la independència. Saben que un altre sabotatge al govern, des de dins, significaria la seva sortida del mateix per molts anys, i tal com tenen el patí qui dia passa, any empeny.
ICV dirà que és el millor que s’ha pogut aconseguir i cal continuar treballant.
CiU es despenjarà, sigui quin sigui l’acord, per ells sempre serà insuficient, encara que ara estem patint les conseqüències de quan governaven i de les seves negociacions. De fet no han deixat ni un dia de fer declaracions insinuacions i amenaces per provocar el trencament. És la seva lògica.
PP per a ells Zapatero s’haurà rigut dels catalans i l’acord serà una vergonya. No saben més. Per cert el PP és el partit que va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional. I ara, vol estar present i participar en allò que van rebutjar i van portar als tribunals.
Aquesta és, més o menys, la crònica d’un acord anunciat...(Continuarà).
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 15/09/08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...