Durant, gairebé, 25 anys CiU ha estat la força política hegemònica a Catalunya. És veritat que el PSC ha guanyat totes les eleccions generals i ha governat en els municipis més poblats del país, malgrat això, en molts terrenys la Federació ha estat referència per una bona part de la població. També és cert que des de l’any 95 CiU està en una davallada suau, però sostinguda. Perd vots elecció rere elecció, per altre cantó, el declivi de Jordi Pujol conjuminat amb l’arribada de Pasqual Maragall a l’any 99 com a candidat, va provocar que el conegut oasi polític català anés evolucionant fins a convertir-se en un autèntic Dragon Kant.
Doncs bé, amb aquest escenari de fons i els resultats de les eleccions del 9 d març a la ma, es fa palès el retrocés del nacionalisme català en el Congrés de Diputats, ens hauríem de remuntar a mitjans dels anys 80 per a trobar uns resultats similars.
Per altra banda, és evident que el projecte d’ERC no té ni de lluny el recolzament social de que va gaudir l’any 2003 a les eleccions autonòmiques i al 2004 en les eleccions generals de març, sembla clar que el projecte independentista obté més suports en contra d’un govern de dretes a l’estat que amb un govern d’esquerres, més o menys “amic”, a La Moncloa.
Amb aquesta situació totes les forces polítiques catalanes saben que s’ha tancat un cicle polític, per tant ha arribat el moment dels relleus i aquí és on el socialisme català té una oportunitat històrica. Aquí el PSC ha de donar el “do de pit” i substituir al nacionalisme conservador tant a nivell polític, amb majories hegemòniques, com a nivell ideològic amb un discurs travat, concret i a l’hora engrescador que dibuixi el full de ruta de la societat catalana dels propers 12 o 15 anys. La qüestió, segons el meu criteri, no és tant d’un grup parlamentari propi, com posar en el frontispici de l’agenda política espanyola el pes específic que el PSC té, i fer-ho valer quan calgui, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. Només així els socialistes catalans aconseguiran ser el partit nacional -que no nacionalista- d’altra manera el PSC podrà ser una formació que guanyi eleccions, que governi arreu, però difícilment serà el partit de referència, ans al contrari, serà vist com una franquícia del socialisme espanyol.
L’experiència viscuda fins ara ens ensenya que el catalanisme social és necessari però no suficient. S’han de posar al dia qüestions tan diverses com l’educació, les infraestructures o l’estratègia industrial, i això només per donar alguns exemples. Però, per sobre de tot, el que ha de fer el PSC és implicar en la política autonòmica a les classes populars assentades majoritàriament en l’àrea metropolitana de Barcelona que voten socialista en les generals i en canvi es desentenen quan el que han de fer és escollir els diputats del Parlament de Catalunya. Si algun dia s’aconsegueix fer entendre a aquest segment de la població que la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament i un llarg etcètera de matèries són competències del Govern de la Generalitat i per tant cal involucrar-se, com a mínim amb el vot, per què tot això té molt a veure amb la nostra vida quotidiana, els socialistes a casa nostra no tindran rival. Però és ben veritat que per a que això sigui possible, n’hi ha una qüestió prèvia i és que aquesta gent vegin als líders socialistes com a propis.
Bernardo Fernández
Doncs bé, amb aquest escenari de fons i els resultats de les eleccions del 9 d març a la ma, es fa palès el retrocés del nacionalisme català en el Congrés de Diputats, ens hauríem de remuntar a mitjans dels anys 80 per a trobar uns resultats similars.
Per altra banda, és evident que el projecte d’ERC no té ni de lluny el recolzament social de que va gaudir l’any 2003 a les eleccions autonòmiques i al 2004 en les eleccions generals de març, sembla clar que el projecte independentista obté més suports en contra d’un govern de dretes a l’estat que amb un govern d’esquerres, més o menys “amic”, a La Moncloa.
Amb aquesta situació totes les forces polítiques catalanes saben que s’ha tancat un cicle polític, per tant ha arribat el moment dels relleus i aquí és on el socialisme català té una oportunitat històrica. Aquí el PSC ha de donar el “do de pit” i substituir al nacionalisme conservador tant a nivell polític, amb majories hegemòniques, com a nivell ideològic amb un discurs travat, concret i a l’hora engrescador que dibuixi el full de ruta de la societat catalana dels propers 12 o 15 anys. La qüestió, segons el meu criteri, no és tant d’un grup parlamentari propi, com posar en el frontispici de l’agenda política espanyola el pes específic que el PSC té, i fer-ho valer quan calgui, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. Només així els socialistes catalans aconseguiran ser el partit nacional -que no nacionalista- d’altra manera el PSC podrà ser una formació que guanyi eleccions, que governi arreu, però difícilment serà el partit de referència, ans al contrari, serà vist com una franquícia del socialisme espanyol.
L’experiència viscuda fins ara ens ensenya que el catalanisme social és necessari però no suficient. S’han de posar al dia qüestions tan diverses com l’educació, les infraestructures o l’estratègia industrial, i això només per donar alguns exemples. Però, per sobre de tot, el que ha de fer el PSC és implicar en la política autonòmica a les classes populars assentades majoritàriament en l’àrea metropolitana de Barcelona que voten socialista en les generals i en canvi es desentenen quan el que han de fer és escollir els diputats del Parlament de Catalunya. Si algun dia s’aconsegueix fer entendre a aquest segment de la població que la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament i un llarg etcètera de matèries són competències del Govern de la Generalitat i per tant cal involucrar-se, com a mínim amb el vot, per què tot això té molt a veure amb la nostra vida quotidiana, els socialistes a casa nostra no tindran rival. Però és ben veritat que per a que això sigui possible, n’hi ha una qüestió prèvia i és que aquesta gent vegin als líders socialistes com a propis.
Bernardo Fernández
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada