25 de març 2009

TEMPUS FUGIT


El temps vola. Molt aviat es compliran 2 anys i mig del govern d’Entesa, amb José Montilla al capdavant. S’ha esgotat ja més de mitja legislatura i és un bon moment per fer una anàlisi de com han anat les coses en aquest temps.

Portem ja quasi 6 anys de governs “esquerranosos” i aquests han dedicat la majoria del seu temps a prioritzar les polítiques socials. Per dur a terme aquestes polítiques han basat les seves accions en 5 grans eixos, que són: sistema educatiu, sistema de salut, serveis socials, llei de barris i polítiques públiques d’habitatge. Més enllà d’aquest gran primer “pack” s’està fent un gran esforç per garantir la seguretat i la justícia, la conseqüència d’aquestes polítiques és més mossos d’esquadra, més comissaries i desplegament del cos en tot el territori. També s’han obert noves presons i s’ha reclutat nou personal penitenciari. Tot això, no ha fet oblidar la necessitat de vertebrar de forma adequada el territori i per aquesta raó s’està fent un gran esforç inversor en infraestructures.

No és menys cert que a més a més d’endegar aquestes accions el govern s’ha trobat amb la patata calenta d’una crisi econòmica financera de dimensions, a hores d’ara, encara desconegudes. Per tant el que està fent, és el que sembla que cal fer i s’està fent en la resta de països desenvolupats, donar suport als sectors socials afectats i activar les fonts de finançament públics per posar-ho a l’abast del teixit empresarial.

Aquesta és una part de l’obra de govern feta en aquests temps i alguna pinzellada del que va fer el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Es podrien afegir moltes més coses, com per exemple l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut que ara cal desplegar, la defensa que s’ha fet de l’autogovern, la llengua i la cultura catalana, l’esforç constant per aconseguir la màxima cohesió social i podríem continuar amb un llarg etcètera, però malgrat tot això, i desprès de tot aquest temps de govern, és ben cert que la ciutadania no acaba de percebre el canvi que s’ha produït.

De tota manera, el passat és passat i ja no es pot fer més. Ara el que convé és mirar endavant i que ens fixem en allò que ha d’arribar. Aquí, en aquest futur és on de debò aquest govern se la juga i de manera molt especial el seu president José Montilla.

És veritat que a dia d’avui el balanç és important, però no podem amagar el cap sota l’ala perquè tots sabem que el millor, o potser el pitjor, està per arribar. A hores d’ara no tenim pacte de finançament. Els rumors que arriben dels possibles retalls que farà el Tribunal Constitucional a l’Estatut no són optimistes. I en el que portem de mandat no s’han aconseguit traspassos significatius, com podrien ser Rodalies o l’Aeroport del Prat. És veritat que aquestes mancances són atribuïbles a la “racaneria” del govern central, però és evident que si això no millora de forma substancial qui pagarà els plats trencats serà el govern d’aquí, més que el d’allà.

A més a més d’un temps ençà sembla que algunes coses no s’han fet de la millora manera possible, per exemple, les reformes que s’estan fent en l’educació catalana. Segur que en aquest àmbit calen reformes i s’han de fer amb certa urgència i en profunditat, ara bé no és normal que cap sector convoqui tres vagues en un any i les tres tinguin un seguiment important. Això vol dir que alguna cosa no s’està fent del tot bé i sembla bastant evident que aquí manca diàleg.

Alguna cosa també està fallant en determinades actuacions dels mossos d’esquadra. Dies enrere, més enllà de l’actitud d’alguns estudiants o individus infiltrats com a estudiants, l’acció de les forces de seguretat sembla bastant evident que va ser desproporcionada.

Aquests són un parell d’exemples de què potser alguna cosa s’hauria de modificar i ajustar millor el ritme al pas de la societat. Com deia la meva àvia: “rectificar és de savis”.

Siguem clars, aquesta situació “d’impàs” no es pot mantenir gaire temps més. L’any 2009 ha de ser l’any de prendre decisions i donar solucions. Dies enrere el president Montilla va ser prou clar i eloqüent quan va dir que el temps per negociar el nou finançament no era infinit i s’estava esgotant. És millor congelar les negociacions que signar un mal acord que ens hipotecaria per 25 anys com a mínim. També el primer mandatari de la Generalitat va enviar un clar avís al socis d’ERC quan va dir que estava disposar a esgotar la legislatura encara que fos en minoria.

Aquesta és la situació política a Catalunya tot just quan acaba d’arribar la primavera astrològica. No és, ni de bon tros el millor escenari possible, però en política moltes vegades resistir també es guanyar. De tota manera siguem conscients de què el temps vola i hem de veure que ens depara el futur.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 24/03/09

18 de març 2009

TRISTE RÉCORD

España es el país de la zona euro donde más empleo se destruye. Por eso y con lo que está cayendo, es probable que antes de que acabe el año hayamos superado los cuatro millones de parados. Triste récord. De todos modos, no deberíamos olvidar que en la década de los 80 las tasas del paro llegaron al 22% de la población activa. Pues bien, pese a todo, salimos adelante. Es verdad que para escapar de aquel atolladero se firmaron unos acuerdos conocidos como “Los pactos de La Moncloa”. Hoy, en cambio, ni patronal ni sindicatos están por algo similar. Además la situación es radicalmente distinta. Y por si eso fuera poco, tanto unos como otros han hecho un diagnóstico distinto de la situación. Para la patronal estamos ante “una crisis de costes,” y para salir a flote hay que realizar una reforma laboral que implique el abaratamiento del despido y la rebaja de las cotizaciones sociales. Los sindicatos opinan justo lo contrario, es decir, que nos enfrentamos a “una crisis de ventas” y en consecuencia hay que estimular el consumo, proteger más a los desempleados y aumentar la inversión pública.

En este contexto el Gobierno está atrapado. Y dado que los acuerdos con los agentes sociales a corto plazo no son factibles debería tirar por el camino de en medio. El camino de en medio en estos momentos es enfatizar la inversión pública y la privada que promueva empleo. Para ello hay que generar beneficios fiscales que estimulen ese tipo de inversión. En cualquier caso, sepamos que estas medidas son necesarias pero no suficientes y, desde luego, siempre serán más rentables para la sociedad y el erario público que invertir en prestaciones por desempleo y subsidios para aquellos que no encuentran trabajo. También habrá que buscar mayor flexibilidad en la nueva contratación, tenemos margen para ello. Basar el fomento del empleo en la subvención además de caro es ineficaz. Es evidente que nadie contrata a alguien que no necesita, aunque salga barato.

De forma casi simultánea habrá que hacer reformas estructurales que ataquen la raíz del mal endémico que es el paro en nuestro país. También habrá que recuperar la productividad y la competitividad. Hay que erradicar, de una vez por todas, el triste récord de ser el país desarrollado con las tasas de desempleo más elevadas. Todo esto es urgente y necesario. Ahora bien, los trabajadores no fueron invitados a la fiesta de las hipotecas basuras ni a la juerga de la burbuja inmobiliaria. Por tanto, no es lógico que sean ahora ellos los que tengan que pagar los platos rotos del festín. Es hora de que todos arrimemos el hombro, pero da la sensación que algunos lo que hacen es arrimar el ascua a su sardina. Y así no vamos bien.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 18/03/09

04 de març 2009

TRIAS TREU PIT


D’un temps ençà Xavier Trias, alcaldable per CiU a Barcelona, funciona passat de voltes. Tots sabem que en Xavier és un gat vell en això de la política, a la que segons diu va arribar per casualitat. Al llarg de la seva ja dilatada trajectòria ha desenvolupat diferents tasques. Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en diferents Governs de Jordi Pujol com, per exemple, conseller de Sanitat o conseller de Presidència. També va ser el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats en la legislatura del 2000 al 2004, sí aquella legislatura en la que el PP va treure majoria absoluta i malgrat això Convergència i els seus socis d’Unió van votar més de 1.000, sí, 1.000 vegades plegats amb els nois del carrer Gènova. Després, en contra de la seva voluntat, va ser anomenat cap de llista per la federació nacional conservadora a l’alcaldia de Barcelona. S’ha presentat dues vegades per ser escollit alcalde i ambdues vegades ha perdut. És veritat que la darrere vegada va donar un pas endavant considerable, però ell sap que els fracassos dels seus, tant a les eleccions al Parlament com a les Corts Generals, han estat els fets que van donar una certa brillantor a la seva derrota, perquè, al cap i a la fi, el camí de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona ha estat i és, a hores d’ara, el camí de la derrota. I tot fa preveure que aquest serà el signe del seu pas pel consistori.
Tot això ve a tomb perquè últimament Trias fa declaracions poc adients per un polític de la seva trajectòria, massa esbojarrades, que es podrien disculpar en la boca d’una persona jove o sense experiència i sense recorregut, però en un home com ell no acaben d’encaixar. Només es poden entendre des de la desesperació d’aquell que es veu incapaç d’aixecar el vol i sap que si torna a perdre s’ha d’anar a casa - tres derrotes consecutives són massa derrotes per continuar essent cap de res. I exactament el mateix succeeix amb la seva formació política -CiU- un altra legislatura sense governar a Catalunya, -ja porten dues- suposaria moltes coses i cap de bona.
Trias sap, i els seus saben, que a aquestes alçades ells no lluiten contra el PSC -que ja seria molt,- ells lluiten contra el tripartit i a dia d’avui si el tripartit es posa les piles és imbatible. Ara bé, per a què això sigui així cal que Esquerra acabi creient que és un partit d’esquerres de veritat i que en política no val situar-se segons bufa el vent. I el mateix es pot dir de com estan les coses a Barcelona. Al cap i casal de Catalunya el bipartit funciona i funciona bé, però s’ha d’entendre que fóra bo una situació més folgada de l’equip de govern per poder funcionar amb una mica més de tranquil·litat. En aquesta situació quan la gent d’esquerra entengui que a Barcelona cal un govern tripartit per baixar-li els fums a la dreta i posar-la a lloc, aquell dia, Trias farà bé anant-se a casa. Mentre això no succeeixi poden anar removent la cua, però res més. Ells ho saben, Xavier Trias ho sap i per això, fa demagògia i encara que sense motius treu pit. Clar que per altra banda és normal, de fet és l’única cosa que sap i pot fer.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 03/03/09

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD : Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquier...