27 de setembre 2005

ELS EQUIPAMENTS COMERCIALS I EL DRET A ESCOLLIR

Molt aviat al Parlament de Catalunya es constituirà la ponència que ha de treballar la nova Llei d’Equipaments Comercials. La nostra intenció és que estigui enllestida i sigui aprovada als vols de Nadal. D’aquesta forma, seria possible aprovar a principis d’any el PTSEC (Pla Territorial Sectorial de Equipaments Comercials) i tenir el sector, pel que fa a la normativa, totalment normalitzat quan arribi la primavera.

És cert que la Llei vigent (17/2000 de 29 de desembre) va ser aprovada amb un ampli consens tant a l’àmbit parlamentari com pel que fa al sector de la distribució. I val a dir que ha estat un instrument útil i valuós en la seva aplicació. Ara bé, el comerç, com gairebé tot, està sotmès a una evolució constant i permanent. Això ens porta a modificar i adaptar les eines de que disposem a les noves realitats; no fer-ho, com alguns voldrien, seria, a més a més d’una irresponsabilitat, una forma clara d’erosionar i començar a desmuntar el model de ciutat compacta, complexa i alhora socialment cohesionada que entre tots hem desenvolupat. I és clar, nosaltres això no ho farem.

Els darrers anys s’han caracteritzat en el comerç per haver realitzat una profunda transformació. Els establiments minoristes han afrontat una important renovació a causa d’haver aparegut nous formats comercials, doncs s’han incrementat les superfícies dels establiments, han desaparegut algunes especialitats i n’han aparegut d’altres de noves.

Per altra banda ha proliferat la transformació de carrers, parcs, centres, i eixos comercials. Tot això ha contribuït de manera decisiva juntament amb l’increment de la capacitat de compra i el canvi d’hàbits dels consumidors a portar-nos a un estadi gairebé desconegut, per a nosaltres, del mon de la distribució.


Amb aquest nou escenari, estem convençuts que aquesta llei serà útil per a potenciar i protegir l’estructura territorial, els interessos dels consumidors i l’equilibri entre formats, però no només això. També ens volem ajustar a les indicacions fetes des de l’U.E. i als compromisos adquirits per la Generalitat en el sentit d’evitar les restriccions injustificades a l’hora de dur a terme determinades implantacions. Per aquests motius en l’atorgament de llicències s’ha volgut excloure qualsevol criteri que pogués retallar el dret a la llibertat d’establiments garantida per l’article 43 del tractat de la CE, o bé pogués portar inseguretat jurídica als sol·licitants,

Partint d’aquests eixos bàsics, volem fer una llei que preservi el model de ciutat europea, on el comerç desenvolupa un paper cabdal per a que les ciutats, pobles i viles siguin convivencials, vitals i segures. Amb aquest model garantim que la gent que no vulgui, o no pugui desplaçar-se, pot fer les seves compres, siguin de consum quotidià o no, sense cap problema. Però no tan sols això, que no és poc. Volem evitar la mobilitat innecessària i la sobrecàrrega de les infraestructures. Per aquesta raó, fem una aposta valent i propiciem que el comerç s’instal·li en xarxes i zones urbanes consolidades. Som conscients de que això és arriscat, sabem que si no es planifica molt bé pot generar altre tipus de problema, com ara la càrrega i descàrrega, manca d’aparcaments, etc. Malgrat això, val la pena arriscar. Amb un bona acció d’estudi i planejament previs, aquests riscos són subsanables i en contra partida les avantatges que es poden assolir, de tota mena, però principalment socials, són d’un ordre molt superior.

El garantir la llibertat d’elecció dels consumidors ha estat, sens dubte, un dels trets inspiradors d’aquesta iniciativa legislativa. Per això hem volgut donar un tractament diferenciat a cada sector, per aconseguir una implantació equilibrada al servei dels ciutadans.

Després, una vegada aprovada aquesta llei, un nou PTSEC planificarà com posar a l’abast dels consumidors una oferta diversa i plural, alhora que permetrà el creixement allà on sigui necessari i justificat per donar més i millor servei als ciutadans. Sense perdre de vista no tan sols l’oferta en un determinat municipi, sinó també, l’impacte d’aquesta oferta en els municipis veïns.

Per altra banda s’ha decidit allargar la vigència de l’esmentat PTSEC a sis anys en lloc de a quatre com fins ara, perquè s’entén que aquest temps donava poc marge per garantir un marc estable per un desenvolupament sostingut i desitjable del comerç.

En definitiva, nosaltres estem per un comerç eficaç, eficient i competitiu. No tan sols pel necessari aprovisionament dels ciutadans, sinó per les aportacions socials, econòmiques i com a mitjà galvanizador de les ciutats com ja s’ha posat de manifest.

És per això que ara, quan es constitueix la ponència del Parlament que ha de donar forma definitiva al projecte de Llei que sobre equipaments comercials ens ha fet arribar el Govern, volem fer una crida a l’oposició política, a la gent del comerç i el seu entorn per a que facin les seves aportacions i ens facin saber el seu parer en tot això perquè, així, tots hi sortirem guanyant. La nova llei ha de ser de tots i per tots, només d’aquesta manera podrem gaudir d’un comerç desitjable en termes socials, econòmicament viable i sostenible en termes medi ambientals.

Aquesta, entenem, que és la millor manera de posar a l’abast del consumidor (és a dir: ciutadà) totes les ofertes i formats disponibles. Ell té el dret a escollir.

02 de juliol 2005

A ROMA SIN PASAR POR FRANCFORT

Sostenía días atrás en estas mismas páginas el Conseller Huguet la necesidad de un nuevo sistema de financiación para Cataluña. Hablaba del clamor popular existente en el país sobre el particular.

Debo decir que yo también me muevo por el territorio, hablo con la gente, me gusta escuchar y, en honor a la verdad, no percibo ese clamor. Y estoy convencido de no ser insensible con las cosas que afectan a mi país y, por encima de todo, a la gente, a las personas. Ellas son a la postre lo que determina mi país.

Es verdad que necesitamos un nuevo estatuto y un nuevo sistema de financiación para consolidar la Cataluña de los siete millones largos de ciudadanos. Necesitamos nuevas competencias porque la sociedad de hoy es mucho más compleja y tiene problemas diferentes a la de hace 25 años. Aquí también deberemos hacer un esfuerzo para colocar a los Ayuntamientos donde les corresponde. No pueden seguir siendo indefinidamente el pariente pobre de las instituciones. Así las cosas, el gobierno de Cataluña haría bien en cumplir con el pacto del Tinell y traspasar a éstos las oficinas de Bienestar Social.

También deberíamos hacer pedagogía y hablar de donde van a salir las misas, sabiendo como sabemos de la insuficiencia recaudatoria que padecemos en todo el estado. Un buen ejemplo de esto es el sistema de financiación pactado la legislatura pasada, que después resultó insuficiente debido a la incapacidad de los poderes públicos para recaudar más dinero.

Comparto con el Conseller Huguet la idea de que necesitamos mejorar las infraestructuras a todas luces insuficientes porqué sino la economía productiva se nos asfixia y estoy de acuerdo en que necesitamos más dinero para hacer mejores políticas sociales y vertebrar al país de forma cohesionada.

Ahora bien, dicho esto me sorprende, y no poco, que no se haga la más mínima referencia a los gobiernos anteriores que habiendo manejado miles y miles de millones de las antiguas pesetas han dejado al país en un estado, no de postración, pero sí de enfermedad grave, con un déficit próximo a los 1.300 millones de euros. No se trata de hacer vendetas, simplemente de llamar a las cosas por su nombre.

Tiene razón el Conseller cuando dice que el sistema de financiación es insuficiente, pero de eso a hablar de expolio, hay un trecho muy largo. No olvidemos que los impuestos los pagan los ciudadanos en función de sus ingresos, no de su domicilio y, por tanto, es lógico que pague más quien más gana.

Yo aquí advierto otra cuestión y es que compartimos un Estado y eso tal vez a algunos no les gusta, pero compartir un estado quiere decir que los responsables políticos que lo gobiernan tienen la obligación de poner al servicio de todos los ciudadanos, más allá de donde residan o de su capacidad económica, servicios universales como la sanidad o la educación. O sea, como decimos desde la izquierda, han de redistribuir la riqueza. Que, por cierto, nada tiene que ver con la distribución de recursos (fondos de cohesión) que se hace en la UE, porque allí las transferencias se hacen entre estados con soberanías diferentes y unidades nacionales independientes.

En este contexto estos días se me ha hecho muy difícil explicar a la gente porqué se pretende primar a unos profesionales de la cultura subvencionándolos para ir a una feria sobre otros con el argumento de que la subvención viene dada por lengua en la que escriben. Las personas que me han preguntado no lo entienden y, la verdad, yo tampoco. Me temo que en ese terreno nos estamos equivocando y corremos el riesgo de hacer una sociedad no ya de dos velocidades sino peor, de dos sensibilidades. Tener la suerte de poseer dos culturas y dos lenguas es para mí una suerte y un lujo impagable. Sería un error gravísimo practicar la discriminación, aunque se quiera disfrazar de positiva. Ni eso.

Por todo esto, yo no sé si aquel viejo refrán que dice que todos los caminos conducen a Roma con esto de la globalización y otras bagatelas sigue siendo válido. Lo que me consta es que la gente de la calle no está ni por identificadores únicos ni milongas similares y se hace muy difícil, por no decir imposible, argumentar que a la Feria del Libro de Frankfurt se va en función de cómo se escribe y no de lo que se escribe. Perdón, yo no lo sé explicar.

Tal vez eso me ocurre porque yo no soy nacionalista, pero a la vez me siento a años luz de planteamientos lerrruxsistas. La verdad, en temas de ideas, soy bastante modesto y me conformo con sentirme socialdemócrata que hoy en día es lo más parecido a ser de izquierdas.

En definitiva, coincido con el Conseller en que necesitamos un nuevo estatuto y nuevo sistema de financiación para articular el país como se merece. O dicho de otra manera, si todos los caminos conducen Roma: ¿por qué no pueden ir todos a Frankfurt?

02 de maig 2005

Carta oberta a l’Honorable Conseller de Política Territorial Joaquim Nadal


Benvolgut Quim:

T’escric aquestes línies perquè sé que amb el tema del Carmel has passat els pitjors dies de la teva vida. Et conec de fa un munt d’anys.

Avui el que vull, és fer-te una mica de costat en aquests moments que estàs vivint amb aquesta maleïda crisi. Et vaig començar a tractar quan vas ser escollit com a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat i em va tocar acompanyar-te diverses vegades en la campanya. Recordo una tarda que ens vam patejar un bon reguitzell d’entitats de Poble Nou i Besós, desprès et vaig haver d’organitzar un acte en el centre cívic del Besós i dies més tard vam compartir taula en un sopar de gent gran del Districte de Sant Martí.

Fins aleshores per a mi no eres més que l’alcalde de Girona. Això sí un bon alcalde, però poca cosa més. En la distància curta vaig poder intuir que dins teu habitava un polític de dimensions considerables però, si he d’esser sincer, desprès et vaig perdre una mica la pista i no vaig tornar a saber més de tu fins a finals de l’any 99 que jo vaig arribar al Parlament i tu eres el portaveu del nostra grup parlamentari. Era el grup parlamentari més potent, més fort que potser mai ha tingut el Parlament de Catalunya. I és aquí, on jo començo a redescobrir a Quim Nadal i la seva grandària política. No era gens fàcil portar endavant aquell grup gairebé “de magnífics” amb fam de govern i tu ho vas aconseguir de forma magistral, amb mà esquerra, amb tacte i quan era necessari amb fina contundència i no només això. A més a més mai no vas deixar de banda la teva responsabilitat específica com a diputat i era per tots nosaltres, propis i estranys, una lliçó magistral escoltar i veure les teves intervencions.

Desprès van arribar les eleccions i a nosaltres ens va tocar formar Govern amb altres forces polítiques. A tu, el President Pasqual Maragall et va posar al capdavant de la Conselleria de Política Territorial, sens dubte una de les més importants en l’organigrama del Govern per no dir la que més.

I vas començar a fer la teva feina en un terreny gens fàcil, amb uns companys de viatge amb els quals no sempre compartim els punts de vista ni les solucions als problemes que en infraestructures té el país. Però tu, possant-hi passió i seny alhora, te n’anaves sortint prou bé. Això ha estat fruit de la teva dedicació, és clar, però també de la teva lucidesa per a explicar de forma planera i a la vegada convincent i argumentada les teves decisions i el perquè de les mateixes.

Tampoc en el tràmit parlamentari l’oposició t’ha donat respir. Un diputat jove i preparat, però amb aires de “taliban” ha buscat dia rere dia el cos a cos amb tu des del primer moment. Segurament deu pensar que si aconsegueix tocar-te, encara que sigui de forma minsa haurà tocat la glòria amb les mans. S’equivoca aquest jove vailet: ha de menjar moltes sopes polítiques i ni així crec que arribi mai a l’alçada de les teves sabates.

Però més enllà de tot això, tu feies un tasca encomiable i eres sens dubte un dels membres del Govern millor valorat, per no dir el millor. De fet, eres un referent. Però va arribar el fatídic 27 de gener i dies successius i tot es va trasbalsar. Jo sé, perquè m’ho ha dit gent del teu entorn, que has passat nits i nits sense dormir. Sé també que has fet allò que no s’havia fet mai en aquest país, que és comparèixer a petició pròpia davant el Parlament a les tres setmanes dels fets i al mes i mig en un ple monogràfic. I a més a més amb explicacions convincents, raonades i sinceres.

Ara, les coses i les cases ja no es mouen i ara podràs descansar una mica. Però et queda molt per fer al Carmel i a d’altres indrets. Recorda que eres i continues essent un referent. Quim, aquest país necessita gent com tu. Fes-nos un favor: no canviïs mai. Si no existissis t’hauríem d’inventar.

Cordialment.

Bernardo Fernández
Diputat pel PSC al
Parlament Catalunya

TV3, "LA NOSTRA"?

TV3 es la televisión autonómica con más audiencia de España. Sus informativos son los más seguidos de Cataluña. No obstante, el modelo, q...