10 de desembre 2007

EL DIT A LA NAFRA


Una vegada més a casa nostra s’ha produït un tsunami en un got d’aigua. De cop i volta una part de la classe periodística i un grapat de polítics de caire nacionalista han sortit per a linxar políticament al portaveu adjunt del PSC al Parlament Joan Ferran; que no ha fet res més que dir el que pensa ell i molta gent com ell, respecte del tractament que és dóna a determinades informacions en determinats mitjans de comunicació públics de Catalunya.

De fet la cosa ve de lluny, però en aquesta ocasió va agafar volada el divendres 30 de novembre passat, durant la sessió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) El portaveu socialista va dir que: “TV3 era la Televisió més antigovernamental de l’Estat. Pocs dies desprès el mateix Ferran en unes declaracions a El Periodico insistia en la idea i manifestava que”Cal arrancar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio”. Va faltà temps per a que el Comitè de TVC i el col·legi de periodistes sortissin demanant que no comences una caça de bruixes i respecte i independència pels professionals dels mitjans públics de comunicació. Fins aquí res a dir, s’entén que cadascú defensi allò que considera que ha de defensar i els col·legis de professionals, com altres col·lectius no poden evitar un cert tuf corporatiu.

Ara bé, que aquells polítics que més tenen a callar, com ara Oriol Pujol –polític groller i barruer com pocs, pot ser que un dia parlem de la seva trajectòria,- surti dient que: “Ferran ha dit això per poder continuar actuant amb sectarisme sobre els mitjans” és d’una frivolitat i demostra una hipocresia tan bestial en aquells que van manipular tant com van poder i voler els mitjans públics quan ells governaven que fins i tot és fa difícil d’entendre i d’explicar. Però és clar, no va donar explicacions de perquè, posem per cas, en el que portem de legislatura TV3 ha fet 8 entrevistes al President Montilla i 13 al cap de l’oposició Artur Mas. Fins i tot va haver de sortir Jordi Pujol i parlar de intervencionisme sectari. Quins nassos! I tot això per no parlar de Joan Ridao, l’home que segons expressió d’un company de grup parlamentari: “és un patriota emprenyat i cabrejat perquè el seu país està ocupat” (sic).

Això és el que hi ha i com deia la meva avia: “ con estos mimbres hemos de hacer los cestos” No n’hi ha més. No donen més de si. Per tant: ànims Ferran has dit el que havies de dir, continuar per aquest camí, la gent de la Catalunya real estem amb tu. Tu has posat el dit a la nafra. No pateixis, això no ha fet res més que començar, amb el temps es veurà que tu tenies raó


Bernardo Fernández
e-noticies 10/12/07

04 de desembre 2007

POLITIQUES D'ESQUERRES


Defensen alguns que la dicotomia dreta-esquerra avui ja no té vigència. Argumenten que les ideologies han perdut la seva raó de ser en les societats avançades com la nostra. Res més lluny de la realitat. No, rotundament no. Avui, potser amb més claredat i quantitat que mai, continuen existint no tan sols diferències de classe, sinó també infinitat de desigualtats, injustícies i greuges comparatius d’uns éssers humans respecte d’altres. I mentre això sigui així les ideologies, les lluites de classe i, en conseqüència, els somnis per fer realitat les utopies tindran raó de ser.

Això ve a tomb perquè l’actual Govern d’Espanya, que no per casualitat és d’esquerres, més enllà de que tingui o deixi de tenir un cert flaire jacobí, ha tirat endavant aquesta legislatura tot un reguitzell de lleis progressistes per afavorir els drets dels ciutadans. Però de totes aquestes jo em quedo, sense dubtar-ho, amb una. I aquesta una és “La Llei de la dependència” . Això ve a tomb també perquè un altre Govern, casualment també d’esquerres, el de Catalunya, va aprovar dies enrere La llei de Serveis Socials.

Tots sabem que el Che Guevara, que per cert va ser un dels meus icones de joventut, (del que ara es commemoren els 30 anys de la seva mort) va voler portar la seva revolució per sud Amèrica. També sabem com i de quina manera va arribar el seu final. Malgrat això, jo sóc dels que pensen que les revolucions avui son tan necessàries com sempre. Ara bé, cal fer-les d’altra manera. Avui s’han d’arraconar els canons i les pistoles i fer amb llapis i papers allò que s’ha de fer, des de on s’ha de fer, i això són els llocs de representació popular, fonamentalment els parlaments.

Estem davant d’uns canvis de transcendència històrica. A aquestes alçades del segle XXI l’atenció a les necessitats de les persones amb dependència és, sens dubte, un dels grans reptes dels països desenvolupats a l’hora de dur a terme polítiques socials. Cal posar especial èmfasi per a que les persones que depenen d’altres puguin exercir els seus drets de ciutadania i desenvolupar les accions més bàsiques de la vida diària de la millor forma possible, d’acord amb la societat de benestar a la qual tots pertanyem.

Per altra banda, els serveis socials són el conjunt d’intervencions que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, posant atenció en el manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.

Des d’un punt de vista de progrés la construcció d’una societat ve determinada també pel nivell de cohesió social, i això vol dir igualtat d’oportunitats i promoció social i individual. Els serveis socials han d’ésser un instrument per a afavorir l’autonomia de les persones, per a millorar les condicions de vida, per a eliminar situacions d’injustícia social i per a afavorir la inclusió social.

Es fa de tot punt necessari millorar i consolidar el nostre sistema de Serveis Socials per a donar resposta als reptes que la societat té plantejats en aquest terreny. Per això, la llei aprovada al Parlament configura el dret a l’accés als serveis socials com un dret objectiu de caràcter universal que esdevé un principi bàsic del Sistema, orientat a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i el progrés social de les persones. Al mateix temps, s’organitzen els serveis socials des d’una definició competencial basada en la descentralització i en la subsidiarietat, amb més participació i amb més coordinació i cooperació dins del mateix sistema. I així es configura un dels pilars del nostre estat del benestar

Ambdues lleis avancen en el reconeixement dels drets de totes les persones. Per una banda, es garanteix el dret a la igualtat d’accés, defensant la igualtat d’oportunitats per a accedir als serveis socials com un instrument d’autonomia per a gaudir d’una integració real en la societat. I a l’hora es fomenta la solidaritat, garantint l’atenció prioritària a les persones que, per motiu de llur menysvàlua, dependència o situació de risc o de vulnerabilitat, necessiten dels altres o dels serveis socials per a compensar els dèficits que experimenta la seva qualitat de vida. En definitiva, aquells que han fet possible aquestes lleis i aquells que les estan posant en funcionament estan fent una tasca impagable, donat que contribueixen a garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones.

Que ningú no ho dubti: aquestes són les veritables polítiques d’esquerres.


Bernardo Fernández
Publicat a EL PUNT 4/12/07

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...