13 de desembre 2004

EL COMERCIO Y SUS HORARIOS


La actividad comercial se desarrolla en un marco cada vez más competitivo y dinámico. Este hecho nos plantea la necesidad de dotar al sector de las herramientas adecuadas para desarrollar su actividad de forma más razonable y a la vez más competitiva. No olvidemos que en Cataluña tenemos alrededor de 110.000 establecimientos comerciales donde trabajan del orden de 500.000 personas que a su vez generan algo más del 13% del PIB de nuestro país.

Por eso, entre otras razones, desde el primer momento el actual gobierno de la Generalitat entendió la necesidad de hacer una ley que regulara los horarios de la actividad comercial, anulando así la pretensión del antiguo gobierno del PP que pretendía que a partir del próximo 1 de enero cada cual abriese según su antojo y conveniencia. De esta forma se convertiría el mundo del comercio en una auténtica selva donde al final no solo el más fuerte, sino también el más depredador hubiera podido sobrevivir.

Una ley, por cierto, con un fuerte contenido social porque en ningún sector como en el de la distribución comercial coexisten con tanta claridad los grandes y los pequeños operadores. En el mismo terreno y con el mismo reglamento juegan empresas multinacionales, medianas, pequeñas, familiares y también empresas de tipo unipersonal, es decir, autónomos. También al legislar se ha querido contribuir a conciliar la vida laboral con la familiar, a la vez que ayudar a preservar los legítimos derechos de los trabajadores del sector ya sean asalariados o por cuenta propia.

La pretensión de los que han hecho la ley y de los defensores de la misma ha sido fijar unas reglas que sean válidas para todos. Preservando, eso sí, un hecho que para nosotros es incuestionable y es que por encima de cualquier consideración está el interés de los consumidores en tanto en cuanto que ciudadanos.




No me extenderé aquí con cifras sobre qué es más rentable que qué, o que genera más inflación: si abrir los festivos o no. Argumentos económico-financieros los hay para todos los gustos y la verdad es que no son fáciles de rebatir ni los unos ni los otros. Ni los de aquellos que dicen que hay que abrir más horas y sobre todo más festivos. Ni los otros, los que argumentan que no es necesario abrir las fiestas.

Nadie cuestiona que algunos festivos se produce una cierta demanda comercial determinada por la proximidad de las fiestas navideñas, inicio de rebajas o de vacaciones por ejemplo. Pero más allá de eso hoy por hoy y a medio plazo parece innecesario abrir más de ocho festivos al año para dar cobertura a los consumidores.

La verdad es que el epicentro del problema se sitúa en otro ámbito. Lo que se quiere en realidad con este, digamos, falso debate de mayor apertura, no es otra cosa que un cambio de hábitos. Se pretende pasar de la compra más o menos apresurada de entre semana a la que se realiza en festivo y, a poder ser, en familia. Está claro que nadie consumirá más leche, ni comerá más yogurs porque la tienda de la esquina o el híper de la gran superficie comercial estén abiertos en festivo o no. Lo que sí sucederá con la abertura indiscriminada en festivos es que un segmento del sector empiece a comer cuota de mercado a otro.

Y desde mi punto de vista, eso es lo que hemos de evitar: que se ganen cuotas de mercado con elementos ajenos a lo que debemos entender por dinamismo, competitvidad y sana competencia.

No estamos en contra de nadie. Estamos a favor de los ciudadanos y justo por eso en el Parlament de Cataluña aprobaremos una ley de horarios comerciales que es verdad que da una cierta cobertura al comercio de proximidad, al comercio en trama urbana. Pero es que ese modelo comercial además de configurar nuestros pueblos y nuestras ciudades, además de ser genuinamente mediterráneo y por tanto catalán, da cohesión a nuestro entramado social , da seguridad a nuestras calles, y facilita la compra, ya sea cotidiana o de cualquier otro tipo de aquellos que por edad o cualquier otro motivo tienen problemas para desplazarse.

En definitiva, también con leyes como ésta se hacen políticas sociales porque cohesionamos la sociedad y ofrecemos más bienestar, entre otros, a aquellos que tienen más dificultad de desplazamiento. A todos nos conviene no olvidar que esas, las políticas sociales, son la razón de ser de la verdadera izquierda.

27 de novembre 2004

LES CATIFES DE LA MEMÒRIA


Aquest país un dia va decidir fer el trànsit de la dictadura a la democràcia sense aixecar les catifes de la memòria. Potser aquesta va ser una de les decisions més intel•ligents de totes les possibles. Ara bé, han transcorregut ja quasi 30 anys i comença a ser l’hora de posar les coses al seu lloc sense cap afany de revenja, però sí amb un inequívoc anhel de justícia i de reparació moral.

A Alemanya van haver de transcòrrer més de 25 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial per poder fer la revisió del nazisme. Un temps similar van esperar els francesos per revisar les col•laboracions de molts ciutadans amb els nazis. És ara quan la nostra societat, tant l’espanyola com la catalana, comença a mirar amb respecte però sense por enrere, per revisar el nostre passat recent.

La memòria col•lectiva no és quelcom fortuït o casual. Més aviat és la conseqüència d’una llavor conreada, moltes vegades en silenci, a l’imaginari popular que té a veure amb la moral i l’ètica. Per això, d’un temps ençà al nostre país s’aixequen veus que volen saber que els va succeir i com, als que van perdre la guerra civil espanyola i als represaliats pel franquisme.



Són moltes les persones que mantenen viu el record d’aquells amics, d’aquells familiars que van patir repressió amb el règim anterior però si aquest sentiment no va acompanyat d’una visió de conjunt i un reconeixement més ampli pot esdevenir un record de dol sense cap atenuant en el temps.

Primer va ser per imperatiu legal, desprès per pragmatisme polític però el cert és que al llarg de més de 60 anys s’han estat amagant i fins i tot apaivagant els sentiments d’uns per afavorir una determinada convivència.

El règim franquista va ser mestre en el desenvolupament d’una política per afavorir una determinada memòria i marginar, i fins i tot demonitzar, una altra. Això va fer que de forma lenta però sistemàtica s’anés consolidant un altre tipus de memòria que va quedar fora dels circuïts del record oficial les històries, i per suposat els patiments, dels vençuts.

Aquesta va ser una de les la raons bàsiques de perquè amb el retorn de la democracia, juntament amb la necessitat de consolidar una democràcia encara feble, tot allò que tenia a veure amb la Guerra Civil es deixés de forma tàcita per un altre moment al calaix no de l’oblit però sí dels records.

Però tot això de mica en mica ha anat canviant. Avui tant la societat catalana en general com la societat espanyola en particular són prou madures per poder acceptar sense cap trauma una revisió del nostre passat més immediat i col•locar a cadascú en el seu lloc. A aquestes alçades gairebé tothom té clar que no cal esborrar cap petjada ni menystenir a ningú per honorar a tots aquells que han estat silenciats en les últim 60 anys. Dit d’un altra manera, de la mateixa forma que han estat honrats “los caidos por Dios y por España” poden ser rehabilitats primer i, recordats després els lluitadors per les llibertats i la democràcia.

A diversos punts d’Espanya s’han començat a prendre iniciatives per recuperar la memòria històrica. També aquí. El Govern Català va anunciar dies enrere la seva col•laboració per “difondre aquells valors que van fer possible la democràcia a Catalunya”. En principi, en un termini de dos o tres anys es farà un edifici al Camp de la Bota on tants i tants van ser afusellats després de la guerra. Això estarà bé, però no n’hi haurà prou. Cal, entre d’altres accions, l’obertura de les foses que es van fer a les cunetes de les carreteres, el reconeixement dels cadàvers que es trobin, amb proves d’ADN si cal. Tot això sense perdre de vista els deportats als camps d’extermini nazi.

En la mesura que aquesta situació es vagi normalitzant les famílies també aniran descansant amb normalitat. La recuperació de la memòria històrica en cap cas és un instrument d’odi, ans al contrari. És el reconeixement d’uns fets. En la mesura que les coses s’admetin tal i com van ser, ens podrem mirar els uns als altres sense por i també sense rancúnies.

Ha arribat el moment de fer dissabte. Cal doncs obrir portes i finestres per a que entri l’aire i la llum. És necessari aixecar les estores per treure la pols de l’oblit i les teranyines de la por que durant tant de temps s’ha anat amuntegant a les consciències. Ha arribat el moment d’esbandir les catifes de la memòria per a que tots els morts, ara de veritat, descansin en pau.

10 de novembre 2004

SOBRE ELS HORARIS COMERCIALS


Aquest dies estem treballant al Parlament de Catalunya la ponència sobre la llei d’horaris comercials. Aquesta tasca, farà possible que l’esmentada llei s’aprovi, amb tota probabilitat en el plenari que es durà a terme el proper dia 18 d’aquest mes de novembre.

Sens dubte estem davant d’una llei amb un fort contingut social. És molt possible que en cap sector com la distribució comercial coexisteixin amb tanta claredat els grans i petits operadors. En el mateix terreny de joc, amb el mateix reglament, juguen empreses multinacionals, empreses mitjanes, petites, familiars i fins i tot empreses de caire unipersonal, és a dir, autònoms.

Així les coses sembla lògic pensar que amb aquesta Llei el que es vol, el que es pretèn amb la seva aprovació, és posar unes normes, fixar unes regles que a priori siguin vàlides per tothom. Preservant un fet que per nosaltres és inqüestionable i és que per damunt de qualsevol altra consideració està l’interés dels consumidors en tant que ciutadans.

És veritat que aquesta Llei no satisfà al cent per cent tots els agents implicats, però no és menys cert que ha arribat al Parlament amb el suport d’una àmplia, amplíssima majoria diria jo, del sector. No falta, també, qui sosté la tesi contrària, és a dir, els efectes negatius que pot suposar per la nostra economia aquest tipus de regulació

En qualsevol cas existeixen teories per tots els gustos, però cap d’elles no ha estat capaç, en termes econòmics o d’ocupació, de demostrar de forma fefaent la bonança d’una mesura sobre l’altra o dit d’una altra manera, ningú no pot demostrar que la no regulació d’horaris faci aportacions positives, ja siguin a l’economia, al mercat de treball o qualsevol altre camp social.

En primer terme, sembla lògic pensar que uns horaris més amplis han de suposar un major cost laboral i aquesta despesa acabarà repercutint sobre el producte que pagarà el consumidor.



Tampoc es manté l’afirmació dels que diuen que amb més franja horària augmentarà el consum. Més aviat, i més enllà de la compra compulsiva, ningú no menjarà més iogurts o beurà més llet perque tingui més temps per comprar.

La majoria dels experts en la matèria coincideixen a dir que la venda en festiu és una venda de translació, és a dir que substitueix la d’altres dies de la setmana.

Si ens fixem en les xifres d’ocupació que es generen segons els volums de facturació els resultats són prou eloqüents. Segons dades de 2003 per un volum de vendes a l’entorn dels 40 milions d’euros les empreses de mitjà o gran format donen feina a unes 200 persones. Per aconseguir una xifra similar de facturació els establiments de caire més tradicional necessiten més de 500 persones rere el taulell i en altres llocs necessaris per cobrir el servei.

Si fem una ullada a les Comunitats Autònomes, veurem que l’ocupació en el mon del comerç ha crescut més on menys festius han obert les botigues. En primer terme, ens trobem al País Basc que en el període 2000-2003 sense obrir cap festiu ha vist crèixer els lloc de treball en el camp comercial un 12,3 %. A Catalunya amb una obertura mínima l’ocupació ha crescut més d’un 7% i Madrid, la Comunitat Autònoma que més festius obra, és la que menys ha crescut, només un 6,5%.

En qualsevol cas convé deixar clar que aquestes no són xifres concloents en cap sentit, però si es bo tenir-les sobre la taula i presents a l’hora de fer una anàlisi al respecte.

Potser tampoc des del camp de la defensa de la regulació dels horaris es poden aportar gaires dades objectives i fiables sobre la conveniència d’aquesta regulació. El que sí resulta gairebé incontestable són els avantatges socials d’aquesta mesura.

És evident que la regulació dels horaris dóna una certa cobertura al comerç situat en trama urbana i això, aquest aixopluc, permet que aquest segment de l’activitat comercial tingui un fort contingut social, donat que fa una contribució fonamental en la vida dels nostres pobles i les nostres ciutats. No tothom pot, ni està disposat a desplaçar-se, ja sigui per fer la compra quotidiana o de qualsevol d’altra mena i això és el que volem preservar, el dret a escollir dels ciutadans.

Aquet model no és exclusiu de Catalunya. De fet, és comú a tot l’arc de la Mediterrània. Ni els nostres pobles ni les nostres ciutats serien iguals sense això que anomenem comerç urbà.

No podem fer demagògia amb un tema tan seriós. És bàsic aconseguir un equilibri adequat en qüestions d’aquest tipus. Des de les institucions tenim l’obligació de posar a l’abast dels ciutadans tots els formats comercials. Ells tenen el dret a escollir.

06 de juliol 2004

LA TRAVESSIA DEL DESERT


Ara fa dos mesos escrivia en aquestes mateixes pàgines sobre el rumb que havia agafat CiU amb la pèrdua de vots soferta des de l’any 1995 ençà, molt especialment en l’últim cicle electoral i com queda en el nou escenari polític, que es radicalment diferent a aquell que havíem tingut en els darrers 25 anys.

No vull posar el dit a la nafra. No em correspon. Només vull fer una reflexió per escrit sobre una part fonamental de la situació política a Catalunya a hores d’ara. És a dir, de CiU, que a més a més de jugar un paper cabdal en el nostre país, és una peça clau dins del joc.

El 16 de novembre va deixar sobre la taula de CiU una crisi manifesta i un interrogant que era si els convergents sabrien adaptar-se a la nova situació. Sabrien i serien capaços de fer oposició?. El que hem vist en aquests primers mesos d’activitat parlamentària i, sobre tot després del 13 de juny, és una crisi greu i preocupant. A més d’una total incapacitat per assimilar la seva situació, ja no tan nova, d’oposició en el Parlament de Catalunya.

Parlava en aquell article de l’urgència de fer una renovació de l’equip dirigent, de tornar a la proximitat amb la militància de base i els electors. Insinuava, també, en el meu escrit una possible deriva en el terreny ideològic. Avui ja no faig insinuacions. Ho afirmo, ho afirmen els propis dirigents de la formació. Què ha estat sinó Galeusca? Els resultats obtinguts per aquesta coalició formada per a la contesa europea no són només uns mals resultats, són els pitjors resultat obtinguts per la coalició en tota la seva història. El mateix Jordi Pujol ho va dir al endemà de les eleccions.

Alguns dirigents nacionalistes opinen que en aquesta disbauxa ideològica es troba la raó dels seus mals. No sembla massa raonable, diuen, donar suport a una majoria absoluta del PP i després buscar l’apropament a Esquerra. Aquests moviments han produït una primera conseqüència que ha estat descol•locar a l’electorat.

És cert, per altra banda, que la campanya ha estat bastant polaritzada. Però tampoc no és menys cert que això forma part d’una certa normalitat democràtica i hem d’entendre que ni totes les campanyes són iguals ni la gent les percep amb la mateixa intensitat. Per tant, cadascuna té les seves peculiaritats, la seva importància específica i per això genera les pròpies expectatives.

Molt aviat CiU tindrà una important prova de foc més enllà dels seus congressos ( un ara al juliol, l’altre a l’octubre ) que també ho seran. Segons com afronti la redacció del nou Estatut podrem saber quins objectius s’ha fixat la direcció de la coalició. Sabrem si s’ha optat per la línia sobiranista allunyada del catalanisme transversal, que ha estat l’eix vertebrador de les polítiques convergents d’aquests 23 anys. Veurem si opten per un nacionalisme moderat com fins ara o bé s’arrisquen a conjugar ambdues vessants alhora. Cosa que jo considero impossible.

Hi ha temps, queden tres anys per ajustar allò que s’hagi d’ajustar i tirar endavant. Però això si, cal assolir determinats consensos. No és bo que uns diguin que cal reformular els continguts del projecte i d’altres vulguin simplificar el problema com una qüestió de mobilització sense més contingut ideològic.

El fet de posar l’accent en els temes simbòlics i en la revindicació nacionalista allunyant-se del discurs social ha fet perdre a CiU bona part de la seva centralitat. I això no convé a Catalunya. Aquí necessitem una força política amb centralitat social que tingui sintonia amb la dreta civilitzada europea. I la federació nacionalista pot tenir aquesta centralitat i aquesta sintonia. Ens cal un partit que sàpiga dialogar amb els grans partits estatals, i CiU sabrà fer-ho perquè ja ho fet i amb encert, quasi bé sempre.

Tinc el convenciment de que a CiU li queden encara molts dies d’èxit i pàgines brillants per escriure de la història del nostre país. Però, per a que això succeeixi, cal un canvi de rumb i una mà forta i oberta alhora que sàpiga agafar el timó amb fermesa. Cal tractar a la militància i per sobre de tot als electors amb respecte, convenciment i claredat.

És imprescindible restablir els canals de connexió amb els sectors ciutadans. S’haurà d’esbrinar quins problemes té la Federació a les grans ciutats i a les seves àrees metropolitanes, perquè no connecta amb la gent. La societat ha canviat i per tant el discurs d’ara ja no pot ser el mateix que el del segle passat.

Res no està perdut. Ara a la gent convergent li toca fer la seva travessia del desert, tenen tres anys per fer-ho i per desenvolupar un projecte que sigui una veritable alternativa. Avui no ho és. Altres ja vàrem fer la nostra travessia en el seu moment.

18 de febrer 2004

VEL, SI O NO?


Dies enrere a l’Assemblea Nacional Francesa es va debatre i aprovar la Llei que tracta sobre el principi de laicitat a les escoles.

M’hauria agradat que els mitjans de comunicació haguessin fet un seguiment exhaustiu dels debats, especialment les televisions. Donat que crec que allò que ens ha arribat ha estat una mica esbiaixat Ara bé, la meva percepció és que el rere fons de tot això són les dificultats que té la societat francesa per incorporar-hi els fills de les primeres onades d’immigració.

A primer cop d’ull sobta que França, país que en molts aspectes ha estat i continua essent cap i casal de les llibertats i la democràcia europea, imposi restriccions a determinades costums i/o tradicions. En aquest context, fer una Llei per a prohibir un signe religiós sembla al menys una incoherència.

De tota manera, és clar que gairebé mai no convé quedar-se a la superfície per fer un judici de qualsevol cosa. Aquest tampoc no és el cas i, per tant, resulta adient adinsar-se en el fet per tenir una idea tan propera com sigui possible a la realitat. Però no voldria pas caure en una anàlisi filosòfica o metafísica de la qüestió. La meva pretensió és infinitament molt més modesta: tan sols vull reflexionar sobre aquest fet, donat que és possible que aviat o tard ens afecti a nosaltres de forma directe.

La primera constatació que cal fer és el fracàs de les polítiques de lluita contra la marginació dutes a terme pels nostres veïns. A França els immigrants són part consubstancial de les classes més desfavorides. Això vol dir manca d’oportunitats i la plasmació pràctica de la impossibilitat d’educació, de formació, de sanitat, d’habitatge i, per tant, també manca d’un treball digne que quan es té, normalment, és sota fórmules d’explotació. Tot això es resumeix amb un mot: marginació.

A aquestes alçades ningú no s’enrecorda ja d’un telèfon gratuït posat, pel Govern Francès, a disposició de les víctimes de la discriminació racial. Senzillament aquest aparell no funciona i quan ho fa, és una mena de contestador automàtic.

En els dos anys que funcionà aquest aparell va rebre de l’ordre de 120 trucades diàries però, encara que sigui difícil de creure, cap de les trucades va donar motius ni raons per fer un seguiment del cas, ni per fer arribar cap tipus de denuncia a les autoritats.

Amb aquest panorama de fons no ens pot venir de nou que la joventut es radicalitzi ni ens pot estranyar que l’assassí Bin Laden sigui l’heroi per a molts que no tenen ni rumb, ni nord. El vel, el mocador o qualsevol altra cosa són un reclam i un signe identitari.



Ningú no creu que la prohibició de signes religiosos ostensibles solucioni tots els problemes. És obvi que no. Però si és veritat que protegeix l’espai públic, l’espai de tots. Ens protegeix del risc que en nom de la tolerància mal entesa aquest espai comú es pugui trencar, es pugui fragmentar.

El terreny escolar no és neutre i per tant aquí no es poden aplicar els mateixos criteris de llibertat que s’apliquen a la gent adulta del carrer. Aquí, la immensa majoria d’alumnes són menors, per tant estan en període de formació i no es pot donar com evident que tinguin criteri propi sobre totes les qüestions.

L’escola (especialment la laica) ha de ser el primer lloc on les persones (els nens) posin per endavant allò que els uneix i no pas allò que els separa o els fa diferents, sigui per raons sexistes, religioses o de qualsevol altre tipus. L’escola ha de vetllar per a que el dret a les diferències sigui compatible amb els drets universals i amb la llibertat de cadascú a definir-se com millor li complagui. No podem oblidar que estem parlant de gent en procés formatiu i per tant algunes signes o manifestacions es podrien entendre més com a fets diferenciadors i com a barreres que no pas com emblemes de cohesió o d’integració.

No manca, també, qui titlla aquesta llei d’antilaica i antisocial, o qui n’està en contra per altres motius. D’arguments n’existeixen. Entre ells, Shirin Ebadi - premi Nobel de la Pau - que es va oposar a l'obligació de portar vel a l’Iran dient: “ Deixar sense escola a les noies que portin vel, només servirà per convertirles en preses fàcils pel fonamentalisme..-.” Raó no li falta i afegeix: “Si els països democràtics obliden els drets humans en nom de la lluita contra el terrorisme, això portarà aigua al molí dels adversaris dels drets humans” –i continua- “ L’única forma de lluita contra el fonamentalisme és el coneixement, la cultura i la formació”.

No és fàcil, al menys per a mi, prendre partit per una o altra opció. En qualsevol cas, la polèmica està servida i crec que val la pena fer-ne un debat tranquil, serè, de forma raonada i raonable. I més encara. Cal que ens posem a treballar el tema amb rigor i amb seriositat. Si no ho fem així ara, és molt possible que aviat o tard nosaltres tinguem el mateix problema que la societat francesa i, si bé és cert que la nostra legislació no és ben bé igual, sí és veritat que les nostres societats sense ser mimètiques són bastant semblants. Posem, doncs, fil a l’agulla i comencem ara. Sinó, ho haurem de fer demà i a corre-cuita.

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD : Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquier...