Amb la celebració, aquest prop passat cap de setmana, de l’onzè congrés del PSC, es posa fi a tota una sèrie de congressos que els partits polítics catalans han portat a terme en les darreres setmanes.Ben sabut és que aquests actes cal llegir-los en clau interna. Serveixen per endreçar la casa - quan es pot- i mirar el futur, sense deixar de mirar, encara que només sigui de reüll pel retrovisor, de forma molt especial, els darreres resultats electorals.
Això és el que ha fet, també, el PSC però ha aprofitat per fer quelcom més. Veiem:
Per començar els socialistes corrien el risc de fer un Congrés basat en l’autocomplaença i mirant-se el melic, res d’això. Les gents del PSC han fet una aposta clara de futur i han marcat el full de ruta. Ho han fet de forma clara i entenedora per a tothom. I ho han fet partint de tres eixos bàsics, que són: la vocació federalista, el compliment escrupolós de l’Estatut com a Llei orgànica, finançament inclòs, i la voluntat de ser el partit nacional, que no nacionalista de Catalunya; contraposant a la casa gran i la casa comú de CiU, la plaça pública –que és de tots i les cases són de cadascú- i la causa comú.
El PSC governa a dia d’avui gairebé a tot arreu i està present en totes les institucions, però li manca aprovar una assignatura: guanyar les eleccions autonòmiques i per assolir aquesta fita cal seduir a l’electorat del centre de l’espai polític català, que en bona mesura és aquell que va fer possible que CiU governés durant tant de temps. Aquesta és la clau de volta. Per això, en aquest context, el primer secretari i president José Montilla va encertar de ple amb el seu discurs de cloenda del conclave i a l’hora de resposta al secretari general i president Rodríguez Zapatero. Alguns parlen ja de l’esperit del 20 de juliol (aquesta és la data en què va fer l’esmentat discurs)
La intenció és clara: el PSC vol ser, també, el partit de les classes mitges. Per això les infraestructures, l’aprofundiment en l’autogovern i la llengua, juntament amb la justícia i la cohesió social seran a partir d’ara els eixos vertebradors de les polítiques impulsades des del carrer Nicaragua.
Les qüestiones, a priori, més polèmiques com ara l’avortament, la eutanàsia, el laïcisme ja es van tractar al congrés del PSOE i aquí han quedat aparcades, no calia remoure més. En canvi, la possibilitat o no de tenir grup parlamentari propi, ha estat un dels temes que ha tingut un dels debats més vius de les jornades congressuals. Finalment es va decidir per a què fos l’executiva del partit la que en cada moment decidís com i de quina manera s’articulen els grups parlamentaris; assumpte per tant, en principi resolt per quatre anys.
En conseqüència arribarem al mes d’agost -que és sinònim d’esbarjo i relax- amb els deures fets, o al menys això és el que sembla, a la tardor veurem si aquesta tasca, els deures, han estat ben fets o alguns hauran de repetir curs. Temps al temps.
Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 24/07/08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada