28 de gener 2011

LA SOCIALDEMOCRÀCIA EN CRISI?


És veritat que la sotragada electoral que va patir el PSC en les darreres eleccions del passat 28N va ser de les que marquen una època. Ara bé, hem de tenir clar que no ha estat una cosa aïllada. Estem assistint a un procés de liquidació de l’estat del benestar. Vivim en una societat en manca de valors i on el campi qui pugui s’ha convertit en la norma d’actuació habitual. I com diu un bon observador europeu, Jaume Masdeu “els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món”.
Està en crisi la socialdemocràcia? Es pregunta sovint la ciutadania amb un mínim consciència política. A la dreta sense escrúpols ja li va bé aquesta situació i s’encarreguen d’estendre el dubte a dojo. Potser si que la socialdemocràcia no ha sabut o no ha pogut donar respostes als problemes que planteja la societat actual. Ara bé, admeten això, no és menys cert que la crisi que estem patint, és la crisi del capitalisme financer desregulat, del neoliberalisme, de la relació entre democràcia i mercats; de la creixent barbàrie social i cultural. Per altra banda hem de ser conscients que el malestar i les pors actuals són el resultat de dècades de fonamentalisme neoliberal, d’arrogància dels mercats financers, d’augment de les desigualtats i precarietats, d’hegemonia mediàtica de la dreta. Tal i com escrivia recentment en Raimon Obiols.
Amb aquest paisatge de fons, cal que l’esquerra en concret i les forces de progrés en general recuperin la iniciativa. En aquests moments recuperar la iniciativa vol dir recuperar la voluntat d’entendre els canvis i els reptes de les nostres societats. L’apel·lació, tan freqüent, a la necessitat d’un “relat” és necessària però no suficient. Avui el que necessitem és, en principi, fer l’anàlisi de la situació més acurada, explicar-la de manera que s’entengui a la ciutadanía i després fer propostes creïbles i que a l’hora generin il·lusió. I hem de tenir clar que aquesta feina l’ha de fer els polítics, no els professionals de la comunicació, que per altra banda són indispensables en un món complex i mediatitzat com l’actual, però que de cap manera poden substituir la intel·ligència col·lectiva d’uns partits que vulguin estar a l’alçada.
Sosté Raimon Obiols que; “La dreta té “partits-empresa” que es mouen perfectament bé en la política de mercat. Externalitzen la seva acció i la seva comunicació i juguen sense escrúpols la carta de l’antipolítica i, quan convé, del populisme. L’esquerra necessita imprescindiblement consciència i acció col·lectiva si vol ser majoria. I necessita, no caldria dir-ho, autenticitat i honestedat. Només així podem construir agregacions majoritàries. La cohesió, el pluralisme i l’obertura no són objectius incompatibles. Però requereixen lideratges i models organitzatius de tipus nous, que agrupin persones que no volen ser seguidores de consignes sinó membres autònoms i emancipats. Això requereix una obertura sincera i constatable, portes endins i portes enfora”. Ho subscrit plenament.
Cal fer plantejaments nous i innovadors a la vegada. Serà possible si encarem sense por, però amb respecte el futur i també si miren enrere sense rancúnies. Hem de donar continuïtat al projecte amb un cert aire fresc de renovació. El PSC ha de ser l’impulsor d’un procés d’energies renovables en termes polítics. No es tracta de fer una convergència d’esquerres. No és això. Però no es pot ignorar que hi ha a Catalunya una majoria que vol i creu en l’autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social. I aquest moviment o l’encapçala el PSC o no l’encapçala ningú. Un PSC sobirà i, també, totalment compromès i solidari amb el projecte socialista espanyol. Es tracta d’un projecte polític que no admeti, ni la corrupció, ni la confusió, entre política i negocis. Que rebutgi i lluiti contra l’explotació i l’especulació sobre el territori. Un projecte polític que posi en marxa polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per a fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política i sobre tot noves vies de participació.
Aquest és el camí. No n’hi ha cap altre.
Bernardo Fernández
Publicat a e-notícies 27/01/2011

19 de gener 2011

Y AHORA LOS HORARIOS COMERCIALES


En la década de los ochenta Alfonso Guerra dijo aquello de; “Vamos a dejar España que no la va a reconocer ni la madre que la parió”. Ahora, el Presidente José Luís Rodríguez Zapatero, acosado por los mercados, está decidido a reformar todo lo reformable, las pensiones, la negociación colectiva, el mercado laboral y también quiere cambiar el modelo productivo y la política energética. Días atrás, en la presentación del Informe Económico de 2010 anunció “plantear a las comunidades autónomas actuaciones concertadas en materia de horarios comerciales”. Dicho en román paladino: atender la demanda que sobre la ampliación de horarios sostiene la gran patronal. De seguir por esa vía a la España que nos va dejar este Gobierno no la reconocerá “ni la madre que la parió” ni tampoco el prócer socialista.
Habrá que ver cual es la propuesta gubernamental sobre horarios comerciales. Pero, por si acaso, tanto la patronal de pequeños y medianos empresarios del sector como el Gobierno de Cataluña ya han puesto el grito en el cielo. No les falta razón. Con los horarios vigentes aquí, -obertura de 72 horas a la semana y 8 festivos al año, con determinadas excepciones- hay tiempo más que suficiente para realizar cualquier tipo de compra. Esos horarios permiten compatibilizar la vida laboral y familiar de forma razonable. Asimismo es lógico pensar que unos horarios más amplios supondrían un mayor coste laboral que acabaría repercutiendo sobre el precio final. Además, nada sustenta la teoría que a más franja horaria de obertura más consumo. Quizás sí que aumentaría la compra compulsiva, pero no es creíble que nadie beba más leche o consuma más yogurts por el hecho de tener más tiempo para comprar. Y según la mayoría de expertos la venta en festivo es una venta de traslación, es decir que sustituye la de otros días de la semana.
Por otra parte, ha quedado claro que los mercados son insaciables. Hasta ahora no han reaccionado ante las medidas de ajuste ni de nuestro país ni de otros que también están en el punto de mira de los especuladores. Por tanto, es poco probable que los horarios comerciales tengan el suficiente calado como para aplacar el tsunami financiero que estamos viviendo.
De todos modos, en contra de lo que algunos puedan opinar, no estamos ante un tema menor. Los horarios comerciales han sido históricamente motivo de controversia. A las grandes empresas les interesa la liberalización, a los pequeños y medianos lo contrario. Pero por encima de unos y otros está el interés general y con la regulación actual se preserva un modelo comercial eficiente, se generan puestos de trabajo y, sobre todo, se estimula la convivencia y la cohesión social. Y conviene no olvidar que hay intangibles de más valor añadido que muchos valores cuantificables.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 19/01/2011

12 de gener 2011

PRIMERES DECISIONS


Dies enrere Artur Mas va fer la seva primera compareixença com a portaveu del Govern. Com no podia ser d’altra manera després del Consell Executiu va parlar el president i es va queixar de l'herència rebuda. Lògic. Al que entra li interessa que les coses estiguin malament, per així, poder aplicar mesures correctores més dures que les que havia pogut avançar en campanya. Va anunciar la retallada dels càrrecs públics, potser és una bona decisió, però no solucionarà la situació de les finances perquè aquestes, vulguem-ho o no, van lligades a l’evolució dels números de l'Estat i també de l'economia global, ja que les nostres butxaques estan lligades a les dels alemanys o les dels italians. Negar aquesta evidència és enganyar-se a si mateix i també als altres. Després vénen els serrells, com per exemple, la pujada de peatges a les autopistes, o el cobrament de determinats serveis sanitaris, que han tornat a veure la llum sense que en això hagi tingut res a veure el Govern anterior. Són decisions polítiques de les que han de respondre aquells que les prenen. És veritat que, per ser tan conegudes, no constitueixen cap novetat en el terreny del finançament. Així doncs, sí això és l'única cosa que se li ha ocorregut al nou conseller d'Economia, molt ens temem que decebrà els que creuen en el seu talent i prestigi. De moment, encara no han passat els famosos cent dies de gràcia i que per tant cal observar com es van succeint les coses per després dir el que sigui més raonable. Per això, és legítim donar un marge de confiança al nou president.
Malgrat que en cap moment va voler parlar de retallada o de comiat de personal públic, el president tampoc no ha negat que en la darrera fase, que ha de suposar la reducció del nombre d’empreses públiques, alguna de les mesures que vagin en aquest sentit.
Les fases anteriors serien la ja consumada reducció de conselleries, la reducció del 23% de l’estructura política de la Generalitat -ja posada en pràctica i que encara per quantificar-, una nova retallada de personal eventual que s’anunciarà en un parell de setmanes i, abans de la definitiva, una reducció de subdireccions generals.

Mas ha situat aquests “esforços que s’hauran de demanar a molta gent” en el context d’un objectius de reducció del dèficit que no s’acompliran, segons ha avançat el propi president. El màxim previst estava situat, segons dades del Banc d’Espanya, en l’1,3% del PIB, i Mas, malgrat no tenir les dades definitives, ha avançat que aquest percentatge podria “duplicar-se o triplicar-se”. Així, ha deixat anar que el dèficit d'aquest any podria sobrepassar els 7.000 milions d’euros.
El president de la Generalitat ha avançat “ajustaments importants” per els propers dotze mesos, i ho justifica assegurant que en joc està “el futur mateix de la Generalitat”. Amb aquestes paraules es poden justificar moltes mesures, entre elles la introducció, com sospiten els sindicats, d’elements propis del copagament sanitari del que reneguen, com el pagament de les menjades als hospitals per part dels usuaris.
Mas, que ha volgut donar a entendre de manera clara que la situació que s’han trobat a les arques públiques és pitjor de la que esperaven, ha situat les retallades en aquest context, però ha indicat que el Govern encara es troba en la fase de “fer la fotografia” de la situació i que quan ho tinguin clar prendran les mesures.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 08/01/2011

03 de gener 2011

PENSIONES, EL SISTEMA CUESTIONADO


Años atrás no pocos entrenadores de fútbol y con ellos muchos aficionados, eran de la opinión de que mientras un equipo ganara no había que cambiar la alineación. Es evidente que el actual Gobierno de España no comparte esa filosofía, ya que gozamos de uno de los mejores sistemas de pensiones públicas del mundo, puesto que los números así lo atestiguan y, a pesar de eso, el ejecutivo está empeñado en reformar el sistema.

Los ingresos por cotizaciones superaran este año de 2010 los 107.000 millones de euros, con unos 11.000 millones de superávit y el Fondo de Reserva está por encima de los 60.000 millones. No obstante, aún no hace un año que el Gobierno sorprendió a tirios y troyanos al anunciar la reforma de nuestro sistema público de pensiones. Una reforma que nada tiene que ver ni con la crisis ni con las medidas de ajuste para hacerla frente. Pero es que, además, los expertos opinan que nuestras pensiones públicas gozan de buena salud, como mínimo hasta 2030. ¿A qué viene pues esa urgencia por reformar? Máxime cuando todo anda tan revuelto como ahora. A veces, se tiene la sensación que el gobierno ha olvidado que quien vota son los ciudadanos y no los mercados.

Esta semana se aprobará en el Congreso una resolución del Pacto de Toledo que, entre otras medidas, propone ampliar el cálculo de la base reguladora para calcular una pensión. A priori parece una iniciativa acertada. De todos modos, la patata caliente de alargar la edad jubilación se la pasarán al gobierno que será quien en última instancia tendrá que tomar la decisión más impopular: elevar la edad de jubilación a los 67años. Es verdad que el presidente del Gobierno ha manifestado que la medida irá acompañada de factores de flexibilidad. Ahora bien, se debería tener muy presente que un buen sistema de pensiones públicas ha de ser lo suficiente flexible para garantizar a los trabajadores una pensión digna en tiempo y en forma y simultáneamente se deberían activar los incentivos pertinentes para que un buen número de asalariados sigan en la brecha por más tiempo del estrictamente obligatorio.

Es evidente que una de los obligaciones de cualquier gobernante es prever situaciones futuras, y desde ese punto de vista el gobierno de España está haciendo lo deberes de forma correcta. A pesar de eso y admitiendo como punto de partida que hay que reformar el sistema público de pensiones, se pueden y deben plantear algunas alternativas. En cualquier caso, es imprescindible que los cambios se acometan con consenso, desde el acuerdo más amplio posible, explicándoselos a la ciudadanía y sobre todo con paz social que bastante vapuleada está ya la clase trabajadora como para poner las cosas más difíciles de lo que ya lo están.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 29/12/2010

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD : Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquier...