20 de desembre 2010

CAL REFUNDAR EL PSC?


Aquests dies s’està parlant, potser massa, de la desfeta del PSC, en les recents eleccions al Parlament i com afrontar el futur. És veritat que els socialistes han patit un correctiu sever que, per altra banda, és la suma de causes alienes i pròpies. Entre les causes no directament imputables al PSC destacaria les dificultats de la socialdemocràcia per mantenir la seva identitat en una Europa pensada des del liberalisme i el desgast dels partits governants, sigui quina sigui la seva ideologia, per la crisi econòmica. Però les responsabilitats pròpies no es poden obviar. Una aliança antinatural, mal explicada. Concessions als socis i falta de solidaritat entre ells i amb el Govern central. Un candidat amb escassa brillantor. Un partit que porta massa anys més preocupat de la gestió institucional que del rearmament ideològic i la implantació entre les noves generacions. No falta, tampoc qui afegeix la manca d’autonomia respecte al PSOE.
En aquest context, no deixen de sorprendre declaracions d’algun destacat militant que després de formar part dels dos governs, en teoria d’esquerres però clarament escorats cap al nacionalisme - Estatut, nou sistema de finançament, multes lingüístiques, llei del cinema, llei de consum, pacte per la immigració, etc., són alguns dels exemples de les seves línees d’acció - Resulta que el partit ha de ser més nacionalista. Com si no ho hagués estat. I això que porten 30 anys a la primera línia gràcies als vots 'espanyolistes', que tenen com a referent el socialisme espanyol.
Diuen, aquests militants destacats, que cal prendre com a referent Joan Raventós. Amb tots els respectes pel líder que ens va deixar, potser han oblidat que en la dècada dels 80 i principis dels 90 es van repetir les majories absolutes de Jordi Pujol i això que el PSC tenia el vent a favor (recordem els resultats de Felipe González, era l’època daurada del socialisme). De fet, bona part de la cúpula dirigent dels socialistes catalans veien a Pujol com el seu pare polític, amb una barreja de temor reverencial i subordinació ideològica. I ara els autodenominats 'catalanistes' del PSC continuen buscant la seva personalitat.

No oblidem que els ciutadans de Catalunya han votat CiU (un 38%, lluny del 46% del 1984, 1988 i 1992 o de 40,9% del 1995) per motius econòmics (la crisi desgasta els partits en el poder), però també per descansar de les 'ocurrències' del tripartit.

Per altra banda, no me‘n puc estar de fer un esmen del tema grup parlamentari. Veiem, aquest és un tema, segons el meu criteri, absolutament menor que arrosseguen des de 1978. Malgrat això, és una qüestió que determinats dirigents socialistes treuen a la llum cada vegada que fracassen i volen donar-ne la culpa als altres. Tal vegada els està traint el subconscient.

Jo no sé si el socialisme català és un Titànic. Però en qualsevol cas el que si és cert, és que al PSC, com gairebé a tot arreu, existeix una mena de saga que sempre han estat a missa i repicant i que estan disposats a abandonar la nau amb rapidesa, si no se’ls garanteix que es mantindran fins a la jubilació a primera línia.
I el futur? No ens equivoquem les coses estan complicades. Ara bé no cal dramatitzar. Fa solament 2 anys, en les últimes eleccions generals el socialisme a Catalunya va obtenir els millors resultats de la història. És veritat que les coses en molt poc temps han canviat molt. Però estic absolutament convençut que la solució als problemes del PSC no és trencar amb el PSOE i formar una "convergència d’esquerres". Tampoc crec que el debat nacional o les relacions amb el PSOE siguin determinants. En un partit d’esquerres les prioritats han de ser altres.

No ens confonguem, més enllà de la parafernàlia, les polítiques practicades des del Govern, en matèria nacional, per CiU i PSC han estat molt semblants. És més, el Tripartit, en molts temes, ha anat més lluny que CiU en vint-i-tres anys. Per altra banda, la defensa d’un catalanisme obert i plural hauria de ser un dels signes d’identitat del PSC. També, l’organització territorial i el desenvolupament federal de l’Estat és un full de ruta amb molt de recorregut que els socialistes catalans haurien de fer propis i liderar no tan sols aquí, sinó arreu de l’Estat. Fixen-nos bé, que aquest és un tema que ni la pròpia CiU posa en qüestió (encara que prefereixi parlar de "pactes" amb l’estat).
Més enllà d’aquests temes que semblen bàsics en la política catalana. A can PSC, farien bé, com tota la socialdemocràcia europea, en repensar com es connecta amb la joventut i com es refà un discurs ideològic no dogmàtic però engrescador i que lligui amb les noves realitats socials d’un món postindustrial i globalitzat. I en aquest terreny només es pot avançar amb una aposta inequívoca pels drets de les minories, per un laïcisme que fomenti la responsabilitat individual i social, per una aposta de veritat pel creixement sostenible i l’ecologia, per la solidaritat intergeneracional i planetària, per una actitud exigent però oberta amb la immigració, per la promoció dels emprenedors, tant si es tracta d’empreses o treballadors. I s’ha de pensar quina Europa vol l’esquerra, per què, si persisteix la deriva neoliberal actual, els problemes són a tocar. I que ningú s’equivoqui, el PSC està malalt, però no està mort. Amb un tractament adequat sortirà endavant. Però per això cal que alguns donin un pas enrere per a què altres donin un pas endavant, perquè cal saber que tothom és necessari, però ningú imprescindible.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies. com 14/12/2010

09 de desembre 2010

LA RENTABILIDAD DE LA INCONSISTENCIA


La pasada noche del 28 N el candidato a la presidencia de la Generalitat, Joan Laporta, era recibido por sus acólitos con gritos de “Laporta President” y “Catalunya Independent”. Tras agradecer la implicación de todas las personas que han trabajado para él en la campaña de las elecciones catalanas, manifestó que. el objetivo de su partido “es presentar una declaración unilateral de independencia esta próxima legislatura (…) Es la vía que tenemos que escoger los catalanes si no queremos continuar siendo una región de España empobrecida” Y continuó: “Desde SI construiremos un futuro más próspero para que los empresarios tengamos beneficios, podamos decidir sobre nuestras infraestructuras, podamos recuperar puestos de trabajo y tengamos un país de calidad”…”Daremos un paso fundamental para dejar de estar instalados en un Estado que nos lleva al empobrecimiento económico y nacional…” De políticas sociales, modelo de sociedad y todo aquello que conforma una sociedad y un país ni palabra. Este discurso y poco más ha bastado para obtener cuatro escaños.
Con los resultados del 28 N sobre la mesa, es fácil prever que 2011 será un año de tránsito en el Parlament. Después, en 2012, tras las elecciones generales, Artur Mas deberá presentar su propuesta de pacto fiscal al inquilino de la Moncloa. Será ante la previsible respuesta negativa, cuando el partido de Laporta puede tener su minuto de gloria; quizás entonces, de la mano de ERC aprieten a CiU para que de forma unilateral proclame la independencia. Habrá que ver la reacción de los nacionalistas.
Es evidente que le independentismo ha crecido mucho en los últimos tiempos en Cataluña. De manera especial los llamados “independentistas instrumentales” que son aquellos ciudadanos que no ven otra vía posible. Conviene no olvidar que la independencia es una opción política tan válida como cualquier otra; ahora bien, sería bueno que la muchachada separatista tuviera claros algunos principios básicos, como por ejemplo:
Que se necesita un pacto entre los diferentes ámbitos y sensibilidades para lograr una mayoría cualificada, no sólo política, sino también social que trabaje para llegar a la independencia de forma pacífica. Eso, sin olvidar que a día de hoy, el 56% de la población que vive en Cataluña, es de origen no catalán. Que se deben tener previstos los mecanismos de respuesta ante la más que previsible rechazo del resto de España. Que hay que valorar de forma adecuada que significa independencia en ámbitos como la política, la cultura o la economía. Asimismo, habría que considerar que respaldo tendría el movimiento secesionista en el ámbito internacional.
Si estas cuestiones previas se han considerado, adelante. Pero, ¿alguien puede creer que los “laportistas” han valorado mínimamente cualquiera de estos aspectos? Yo no. Parece mentira que tanta inconsistencia pueda producir tanta rentabilidad política.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 08/12/2010

LA MARCHA AMARILLA

Buena parte de la sociedad catalana, inducida por sus líderes políticos y agitadores sociales a sueldo, camina imperturbable hacia el abi...