29 de desembre 2008

MOLT A PROP


Com diu el poeta: “Nada es verdad ni mentira, / todo es según el color del cristal / con que se mira”. Això és el que està succeint amb el tema del nou sistema de finançament per a Catalunya. El que passa és que en aquesta ocasió el color del vidre ver donat per l’opció política que defensa el que parla.

Així Convergència i Unió està rebutjant un acord que, primer, no s’ha produït i segon, no sap ben bé quin és el seu contingut, però és que a més a més a hores d’ara aquests xicots han donat fins a 6 xifres diferents com a bones per acceptar l’esmentat acord. És evident que L’obsessió dels convergents és desgastar al Govern i de forma especial al seu president i aquesta, per ells, és la seva tasca més important. El país - de veritat - els importa ben poc.

Els nois i noies del PP continuen amb la coherència que d’un temps ençà els caracteritza. Esperanza Aguirre un dia diu que: “Zapatero li està fent un vestit a mida a Catalunya i això és intolerable.” Al dia següent té una entrevista amb el president i surt encantada de la mateixa. No han passat encara 24 hores i la portaveu al Congrés (la senyora Cospedal) es despenja dient que el que està fent el Govern és una vergonya (?). De forma simultània Sánchez Camacho manifesta que això del nou finançament és una presa de pèl per Catalunya i que ella vol saber quantitats, a més a més deslliga el finançament del nou Estatut. En què quedem?

Més enllà dels estirabots de l’oposició, que potser formin part del guió, però que demostren de forma fefaent la curta volada d’aquesta oposició que ens ha tocat patir El cert és que la implicació personal del president Zapatero en el tema del finançament fa preveure que l’acord està més a prop. En aquesta situació els partits del Govern català donen per fet que aquest acord, sigui quin sigui, no estarà enllestit abans del 31 de desembre d’enguany. El més probable és que s’arribi a tancar l’esmentat acord en la primera quinzena de gener i d’aquesta manera es podria signar el 20 del mateix mes en el Consell de Política Fiscal i Financera.

ERC i IC-V han estat informats aquests dies pel conseller Castells de com es troben les negociacions. A hores d’ara els partits que formen el Govern fan un balanç cautelós, però amb un cert to d’optimisme de l’estat de la qüestió.

Tot fa pensar que s’està arribant a la recta final del pacte, com a mínim - diuen els que hi són -, es comença a parlar en el mateix idioma i això sempre és positiu.

Tindrem nou sistema de finançament. Seria desitjable que abans del 31 de desembre hagi, al menys, un principi d’acord sobre la taula i fóra bo que es pogués ensenyar i explicar a tothom, però si això no fos així i calgués esperar uns dies, tampoc no passaria res. Serà un bon acord, segur i això és el que de debò és important. És molt probable que sigui diferit en el temps, és a dir, no d’aplicació immediata sinó de forma progressiva, per arribar a l’aplicació plena en tres o quatre anys.

Paciència i temps al temps.


Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 29/12/2008

SON MIL MILLONES


Días atrás la FAO (Organización de las naciones Unidas para la agricultura y la alimentación) hacía público un informe, según el cual los desnutridos en el mundo son ya 983 millones de personas. Eso, sin tener en cuenta que la actual crisis económica y financiera empujará a más gente al hambre y la pobreza.
A pesar de que los precios de los alimentos a nivel mundial han bajado desde principios de este año, las hambrunas en los países pobres siguen creciendo, En consecuencia, para millones de seres humanos es impensable contar a diario con una cantidad mínima de alimentos para poder desarrollar una vida sana y activa.
El 65% de personas con fuertes carencias alimenticias se concentran en países como India, China, La República Democrática del Congo, Bangladesh, Pakistán o Etiopía. Por eso, en función de cómo se produzca el desarrollo en los países emergentes se puede reducir, o no, el hambre en el mundo de forma sustancial.
Unos 585 millones de hambrientos vive en Asia y ahí los avances en la lucha contra el hambre son de una lentitud exasperante. En contrapartida, en el sudeste del mismo continente se vislumbran signos que generan un cierto optimismo, países como Tailandia o Vietnam están realizando progresos notables en su lucha contra esta pandemia. Pero donde los datos son más desoladores es en el África subsahariana, ahí una de cada tres personas (240 millones de seres) padece desnutrición crónica y es la República Democrática del Congo el país que bate todos los records de crecimiento del número de hambrientos. Así es la cruda realidad que nos presenta el mal llamado tercer mundo.
Esta es una de las múltiples facetas de la globalización poliédrica. En estas circunstancias el opulento occidente con sus crisis, sus grandezas y también sus miserias no puede hacer abstracción de la situación como si nada sucediera. Por tanto, hay que afrontar, sin más dilación, desde la acción multilateral los grandes retos que la humanidad tiene planteados. Y entre ellos el hambre y la pobreza han de figurar en el frontispicio del imaginario colectivo para erradicarlos a la mayor brevedad.
Bajo el paraguas de una globalización inclusiva hay que sumar voluntades y aunar esfuerzos, para conseguir sociedades más equitativas donde la justicia social sea una prioridad fundamental. De forma simultánea hay que remodelar las instituciones financieras internacionales y los principios en que se orientan, a la vez que se hacen más transparentes y accesibles a los que precisan de sus servicios.
Mil millones, son muchos millones, demasiados. No podemos permanecer impasibles, mientras aquí derrochamos con total impunidad. Ahora la crisis económica nos ofrece una oportunidad para el cambio, pero no un cambio cualquiera, ha de ser un cambio para mejorar. El momento ha llegado, que lo sepamos aprovechar depende de todos nosotros.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 24/12/2008

17 de desembre 2008

CONTENTS


El veto que el passat dimarts 9 de desembre va fer i va guanyar, als pressupostos de l’estat per l’any 2009 en el Senat, el grup d’ERC amb el suport de CiU i del PP suposa per a Catalunya la pèrdua de gairebé 23 milions d’euros.
Ara aquests pressupostos tornaran al Congrés tal i com van sortir i tot allò que es volia i podia incloure al Senat queda en paper mullat. És a dir, no val per a res. Per aconseguir aixecar aquest veto i que aquests pressupostos tirin endavant s’haurà de guanyar la votació per majoria absoluta en la cambra baixa i això a hores d’ara no és cap problema donat que el PSOE amb el PNV i el BNG té els vots necessaris garantits.
L’Entesa Catalana de Progrés, que és la suma de PSC, ERC i IC-V al Senat, va presentar 23 esmenes que van ser aprovades, d’aquestes només 5 eren del PSC. La resta las va fer ERC menys una que pertanyia a IC-V. Aquestes esmenes traduïdes en diners donaven la xifra, gens menyspreable, de 21 milions d’euros que vindrien a Catalunya i els altres 2 milions eren esmenes més generalistes pel conjunt de l’estat però, també, amb una certa repercussió a casa nostra.
En canvi, les esmenes de CiU rebutjades amb el ja famós veto eren uns còpies més o menys dissimulades de les que en el seu dia van presentar al Congrés. Una vegada més CiU ha demostrat més intel·ligència política que els amics d’ERC i encara que practicant la seva estratègia de peix al cove han aconseguit quelcom més que els fogosos independentistes.
Això si, tots dos poden estar contents i satisfets han aconseguit amb l’inestimable suport del PP retornar els pressupostos al Congrés per a que s’aprovin tal qual i que la feina feta al Senat no serveixi per a res. Per cert, que el PP una vegada més ha demostrat la seva coherència ja que el mateix dia que donava suport al veto dels republicans demanava a la fiscalia que investigués al diputat Joan Tardà.
On és l’estratègia? Perquè serveix aquesta maniobra? A qui beneficia? Estaria bé que algú d’esquerra, ja no dic de CiU, contestés aquestes preguntes. Proposo que per exemple, ho faci en Carles Bonet, portaveu dels independentistes al Senat, o perquè no? Joan Ridau portaveu al Congrés i Secretari general d’ERC. Potser així deixarien de llançar-se els plats pel cap com han fet en tot el procés de debat i aprovació dels esmenats pressupostos. El que és millor que no ho faci és Joan Tardà, donat que dient bajanades és únic.
En fi, això és el que hi ha. Els nens ja estant contents. El que han fet no ha servit per res, o si.. ha estat útil per perjudicar a Catalunya, però tranquils... ells són uns patriotes.
Quins nassos!

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies-com

04 de desembre 2008

COPAGO, DE ENTRADA NO.


El río Guadiana tiene la particularidad de que en un punto de su recorrido desaparece, para volver a aparecer unos quilómetros más abajo. Algo similar sucede con el debate sobre el copago en sanidad. De vez en cuando alguien suelta el globo sonda, salta la noticia, quien más quien menos dice la suya, se genera una cierta polémica… y hasta la próxima ocasión.

Es verdad que el sistema sanitario existente, con los parámetros actuales, no es sostenible. Quizá haya que articular otro tipo de medidas, entre las que podían estar, -pongamos por caso-, la eficiencia, una organización más racional, hacer eficaz el trabajo asistencial, coordinar más y mejor la asistencia primaria y la especializada y un largo etcétera antes de socializar el gasto. Gasto, que por cierto, lo sufragamos entre todos mediante los presupuestos correspondientes. Además conviene recordar que somos el país europeo en el que los ciudadanos, a excepción de los jubilados, hacen una aportación porcentual más elevada en el gasto farmacéutico.

Por otra parte, al aumentar la esperanza de vida aumenta, de forma paralela, la demanda asistencial, ahora bien, tal vez aquí habría que cambiar el sistema de medicalización vigente, por otro basado en la prevención de riesgos. También el retraso, casi sistemático, entre la realización de las pruebas, obtención de resultados y diagnóstico, genera malestar en el paciente y su entorno. Esto hace que el ciudadano acuda, por patologías crónicas o banales, con más frecuencia de la necesaria, a los servicios de urgencias, aumentando así el gasto corriente. A su vez, la factura farmacéutica, que es uno de los ejes sobre los que pivota la sostenibilidad de la sanidad pública, superó en el año 2007, sólo, en Cataluña, los 1.400 millones de euros. Aquí, convendría señalar que de forma sistemática se tratan con psicofármacos gran número de dolencias que poco o nada tienen que ver con la edad. Así que no cabe achacar a los mayores el exceso del gasto en esta partida.

De igual forma, hemos de saber que aumentar el número de profesionales, “per se”, no conduce a nada, si de forma simultánea no se cambia el modelo de medicalización existente. Es necesario reorientar el sistema, hacia otro más preventivo y de promoción de la salud, con mayores tiempos de atención y con participación activa del paciente.

Disfrutamos de una sanidad pública universal que es de las mejores del mundo. Cierto que con algunas carencias, como se ha puesto de manifiesto anteriormente. Ante esta situación, deberíamos evitar los “debates Guadiana”, que tal vez sean muy mediáticos, pero que en nada ayudan y sólo sirven a intereses espurios. Apliquemos los mejores esfuerzos a reajustar el sistema con todo el rigor y la eficacia que se merece. Luego, si los números no cuadran hablemos, en serio, del asunto. Mientras, ni mencionarlo.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 03/12/08

FENT LA FEINA


Aquests dies es compleixen 2 anys del govern d’Entesa, amb José Montilla al capdavant. Són ja 5 anys de governs d’esquerres a Catalunya, després de 23 de governs de centre dreta nacionalista. És, doncs, un bon moment per fer una anàlisi de com han anat les coses en aquest temps.

Des del primer dia aquests governs “esquerranosos” han prioritzat les polítiques socials i han basat les seves accions en 5 grans eixos, que són: sistema educatiu, sistema de salut, serveis socials, llei de barris i polítiques públiques d’habitatge. Més enllà d’aquest gran primer “pack” s’està duent a terme un gran esforç per garantir la seguretat i la justícia, la conseqüència d’aquestes polítiques és: més mossos d’esquadra, més comissaries i desplegament del cos en tot el territori. També s’han obert noves presons i s’ha reclutat nou personal penitenciari. Tot això, no ha fet oblidar la necessitat de vertebrar de forma adequada el territori i per aquesta raó s’està fent un gran esforç inversor en infraestructures.

No és menys cert que a més a més d’endegar aquestes accions el govern s’ha trobat amb la patata calenta d’una crisi econòmica de dimensions, a hores d’ara, encara desconegudes. Per tant el que està fent, és el que sembla que cal fer i s’està fent en la resta de països desenvolupats, donar suport als sectors socials afectats i activar les fonts de finançament públics per posar-ho a l’abast del teixit empresarial.

Aquesta és una part de l’obra de govern feta en aquests dos anys i alguna pinzellada del que va fer el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Es podrien afegir moltes més coses, com per exemple l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut que ara cal desplegar, la defensa que s’ha fet de l’autogovern, la llengua i la cultura catalana, l’esforç constant per aconseguir la màxima cohesió social i podríem continuar amb un llarg etcètera, però malgrat tot això, i desprès de cinc anys de govern, és ben cert que la ciutadania no acaba de percebre el canvi que s’ha produït.

De tota manera, el passat és passat i ja no es pot fer més. Ara el que convé és mirar endavant i que ens fixem en allò que ha d’arribar. Aquí, en aquest futur més o menys immediat, és on de debò aquest govern se la juga i de manera molt especial el seu president José Montilla.

Cert que al creuar l’equador d’aquest mandat el balanç és important, però no podem amagar el cap sota l’ala perquè tots sabem que el millor, o potser el pitjor, està per arribar. Quan falta menys d’un mes per a què s’acabi l’any no tenim pacte de finançament. Els rumors que arriben dels possibles retalls que farà el Tribunal Constitucional a l’Estatut no són optimistes. A dia d’avui no s’han aconseguit traspassos significatius com podrien ser Rodalies o l’aeroport del Prat. És veritat que aquestes mancances són atribuïbles a la “racaneria” del govern central, però és evident que si això no millora de forma substancial qui pagarà els plats trancats serà el govern d’aquí, més que el d’allà.

Siguem clars, aquesta situació “d’impàs” no es pot mantenir gaire temps més. L’any 2009 ha de ser l’any de les solucions i les decisions. És veritat que ja s’estan fent moviments pel que pugui arribar, l’apropament del PSC a Unió és un aprova fefaent, les declaracions d’ERC dient que no radicalitzarà la seva posició encara que la sentència de l’Estatut sigui desfavorable és una prova més de “delicadesa” del president i de les persones de la seva confiança que l’envolten.

De tota manera no ens equivoquem i que ningú s’enganyi, aquestes tàctiques i aquestes estratègies serveixen pel que serveixen, si les coses venen mal dades res no està ni segur ni garantit, i es podria produir algun “fiasco” considerable. Siguem optimistes i esperem que això no arribi a passar.


Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 04/12/08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...