02 de maig 2005

Carta oberta a l’Honorable Conseller de Política Territorial Joaquim Nadal


Benvolgut Quim:

T’escric aquestes línies perquè sé que amb el tema del Carmel has passat els pitjors dies de la teva vida. Et conec de fa un munt d’anys.

Avui el que vull, és fer-te una mica de costat en aquests moments que estàs vivint amb aquesta maleïda crisi. Et vaig començar a tractar quan vas ser escollit com a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat i em va tocar acompanyar-te diverses vegades en la campanya. Recordo una tarda que ens vam patejar un bon reguitzell d’entitats de Poble Nou i Besós, desprès et vaig haver d’organitzar un acte en el centre cívic del Besós i dies més tard vam compartir taula en un sopar de gent gran del Districte de Sant Martí.

Fins aleshores per a mi no eres més que l’alcalde de Girona. Això sí un bon alcalde, però poca cosa més. En la distància curta vaig poder intuir que dins teu habitava un polític de dimensions considerables però, si he d’esser sincer, desprès et vaig perdre una mica la pista i no vaig tornar a saber més de tu fins a finals de l’any 99 que jo vaig arribar al Parlament i tu eres el portaveu del nostra grup parlamentari. Era el grup parlamentari més potent, més fort que potser mai ha tingut el Parlament de Catalunya. I és aquí, on jo començo a redescobrir a Quim Nadal i la seva grandària política. No era gens fàcil portar endavant aquell grup gairebé “de magnífics” amb fam de govern i tu ho vas aconseguir de forma magistral, amb mà esquerra, amb tacte i quan era necessari amb fina contundència i no només això. A més a més mai no vas deixar de banda la teva responsabilitat específica com a diputat i era per tots nosaltres, propis i estranys, una lliçó magistral escoltar i veure les teves intervencions.

Desprès van arribar les eleccions i a nosaltres ens va tocar formar Govern amb altres forces polítiques. A tu, el President Pasqual Maragall et va posar al capdavant de la Conselleria de Política Territorial, sens dubte una de les més importants en l’organigrama del Govern per no dir la que més.

I vas començar a fer la teva feina en un terreny gens fàcil, amb uns companys de viatge amb els quals no sempre compartim els punts de vista ni les solucions als problemes que en infraestructures té el país. Però tu, possant-hi passió i seny alhora, te n’anaves sortint prou bé. Això ha estat fruit de la teva dedicació, és clar, però també de la teva lucidesa per a explicar de forma planera i a la vegada convincent i argumentada les teves decisions i el perquè de les mateixes.

Tampoc en el tràmit parlamentari l’oposició t’ha donat respir. Un diputat jove i preparat, però amb aires de “taliban” ha buscat dia rere dia el cos a cos amb tu des del primer moment. Segurament deu pensar que si aconsegueix tocar-te, encara que sigui de forma minsa haurà tocat la glòria amb les mans. S’equivoca aquest jove vailet: ha de menjar moltes sopes polítiques i ni així crec que arribi mai a l’alçada de les teves sabates.

Però més enllà de tot això, tu feies un tasca encomiable i eres sens dubte un dels membres del Govern millor valorat, per no dir el millor. De fet, eres un referent. Però va arribar el fatídic 27 de gener i dies successius i tot es va trasbalsar. Jo sé, perquè m’ho ha dit gent del teu entorn, que has passat nits i nits sense dormir. Sé també que has fet allò que no s’havia fet mai en aquest país, que és comparèixer a petició pròpia davant el Parlament a les tres setmanes dels fets i al mes i mig en un ple monogràfic. I a més a més amb explicacions convincents, raonades i sinceres.

Ara, les coses i les cases ja no es mouen i ara podràs descansar una mica. Però et queda molt per fer al Carmel i a d’altres indrets. Recorda que eres i continues essent un referent. Quim, aquest país necessita gent com tu. Fes-nos un favor: no canviïs mai. Si no existissis t’hauríem d’inventar.

Cordialment.

Bernardo Fernández
Diputat pel PSC al
Parlament Catalunya

01 de maig 2005