25 de febrer 2008

LA CASA DE BARRETS


Estic convençut de que n’hi ha dues coses que no toleren els votants de qualsevol partit; una és la corrupció i l’altra les baralles internes. La ciutadania no suporta que es malbaratin o es faci un ús indegut dels seus diners i tampoc suporta que aquells que han de dur a terme un projecte en el que hom creu, perdin temps i energies barallant-se entre ells. Per això, quan a una formació política es visualitzen les divisions internes, es pot començar a pensar que la crisi més aviat que tard acabarà fent-se pública, i d’aquí a que els electors donin l’esquena als seus líders polítics i les seves formacions només n’hi ha un pas.

Faig aquesta afirmació perquè em dona l’impresió que alguna cosa grossa -no bona- li pot passar a CiU el proper 9 de març. No és cap secret que la Federació porta molts anys en una davallada lenta però sostinguda i els enfrontaments entre les dues formacions –CDC i UDC- són cada vegada més freqüents i més pujats de to.

Per altra banda, els ciutadans saben que a tot l’Estat, però de forma especial a Catalunya ens hi juguem molt, no val a badar i per tant aquesta vegada cal votar a un partit d’àmbit estatal, el PP si un és de dretes i no vol estatut o no vol el progrés social dels últims quatre anys o el PSC -en Catalunya- si el que es vol és el desenvolupament de l’Estatut i continuar avançant per assolir més progrés i mes quotes de benestar amb complicitat i sintonia amb els altres pobles d’Espanya.

En aquests context els amics de la Federació de CiU semblen perduts en l’inmensitat de l’oceà polític i més que una organització política seriosa que treballar pel país, -sempre pensant en el país, com diuen ells- donen la sensació d’ésser una casa de barrets. Un dia surt en Duran i Lleida i fa una afirmació, al dia següent surt Jordi Pujol dient el contrari, a tot això Artur Mas, que ja de forma definitiva ha perdut les papers i encara no sap que el nostre sistema democràtic és el parlamentari i parla de solventar a Madrid allò que no va saber guanyar aquí, Felip Puig està desaparegut en combat Pujol Ferrusola, flamant portaveu, està mut. Quin desori! Com es pot voler governar així un país o ser decisius en lloc. Benvolguts amics del nacionalisme moderat quan aquestes coses passen el primer que cal fer és endreçar la casa, després quan les coses es normalitzin ja es podran fer propostes i tenir ambicions, que per cert són legitimés, però potser cal mesurar-les per a no caure massa sovint en el desànim i en la frustració.

I ara, de manera una mica més seriosa, però sobre el mateix tema: Com pot dir l’expresident Pujol que no és pot pactar amb els uns o els altres quan ell va pactar amb el PP un munt de coses, entre elles el transvasament de l’Ebre i va cometre l’immens error de no acceptar la ma estesa que li va oferir al llarg de dos anys ERC? Ara que no vulgui donar lliçons; la seva política de peix al cove no era res més que aprofitar la feblesa dels governs de l’estat en ocasions puntuals.

Dit això que ningú es desanimi després del 9M la disbauxa a can CiU continuarà, això si, amb crisi inclosa... i si no al temps.


Nota: Desitjo, de tot cor, que quan aquest línies es facin públiques Josep Anton Duran i Lleida hagi superat, de forma total i absoluta, la seva malaltia i tot hagi estat un ensurt i res més.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies el 23/02/08

09 de febrer 2008

L'ENTELÈQUIA DEMOCRÀTICA


Vagi per endavant el meu reconeixement, la meva consideració i tot el meu respecte per a aquells que tenen la sort de creure en un ésser superior. A la vegada també, el meu rebuig i, fins i tot, el meu menystenimet intel·lectual per aquells que fent servir la seva situació de privilegi, com ara La Conferència Episcopal Espanyola, (CEE) volen treure un profit que en pura justícia no els hi correspon i fan manifestacions i proclames de caire nítidament retrogat i, fins i tot, feixista.

Aquesta contundent afirmació te la seva raó de ser en les actituds i posicionaments polítics que en els últims temps –molt especialment els últims quatre anys- ha dut a terme l’esmentada Conferència com a organització o els seus membres –bisbes- a títol, més o menys, individual. Però, en qualsevol cas, la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència va ser la nota d’ordenació moral davant de les eleccions del proper 9 de març.

En aquest panaflet, que, en veritat, això és el que és l’esmentada nota, els bisbes retreuen a José Luis Rodriguez Zapatero i al seu Govern la negociació amb l’organització terrorista ETA. Juan Antonio Martínez Camino –bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la CEE- considera, segons les seves paraules, que ells respecten “ el poder legítimament constituït”, però defensen –diu- el seu dret per a dir que “ a Espanya n’hi ha lleis greument injustes i que han de ser canviades” (sic)

I després d’això i d’altres perles semblants el senyor portaveu manifesta que ells no demanen el vot per a cap partit, ara bé, consideren que no tots els programes electorals “son compatibles amb la fe i les exigències cristianes.

Quina barra! No n’hi ha dubte de que qualsevol organització té tot el dret per posar de manifest les seves preferències polítiques. De fet bisbes i PP han sortit sovint, en aquests últims temps, plegats al carrer en manifestacions en contra de diverses lleis aprovades al Congrés. Res a dir, això, també és la democràcia. Però el que no es pot permetre, el que no és de rebut, és que els uns i els altres facin servir el tema del terrorisme per enverinar la campanya electoral. I és just això el que estan buscant, i això és just el que estan fent. Volen oblidar i fer oblidar que un govern té l’obligació de buscar la pau, i en aquesta tasca té tot el dret a equivocar-se. En conseqüència, per pura lògica política i sentit comú, una oposició honesta ha de donar suport sempre a una iniciativa d’aquest tipus, encara que tingui dubtes o reserves en vers la situació. Aquestes haurien de ser –de fet són- algunes de les regles, no escrites, del joc democràtic. El que succeeix, és que per alguns això de la democràcia encara avui és una entelèquia.

I entre aquests “alguns”, sens dubte, hi són una bona part dels dirigents del PP i la majoria dels bisbes de la CEE.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 08/02/08

TV3, "LA NOSTRA"?

TV3 es la televisión autonómica con más audiencia de España. Sus informativos son los más seguidos de Cataluña. No obstante, el modelo, q...