20 de juny 2008

¿Y SI VOLVIERA AZNAR ?


Si esta legislatura acaba, como está previsto, en 2012 los conservadores españoles habrán pasado 22 de los últimos 30 años en la oposición. Pobre balance. Justo es reconocer, sin embargo, que, de ese calvario, sólo se salvan los 8 que el PP estuvo en el gobierno con José María Aznar a la cabeza.
Ahora, tras la derrota del 9M, y a las puertas del congreso de junio, el PP está inmerso en un marasmo de luchas intestinas que están carcomiendo sus entrañas. Cuatro años de oposición a uña de caballo y diversos fracasos en elecciones autonómicas jalonan el camino hasta la última derrota electoral. Eso hace que el partido esté, en estos momentos, seriamente dividido y el aparato haya perdido buena parte del férreo control que en tiempos nada lejanos ejerció. Así por ejemplo vemos como en Cataluña, para su cónclave autonómico, se presentan hasta 3 candidatos, de los cuales, dos con serias posibilidades reales, de ser elegidos y a la vez, o en su defecto, dividir al partido, Daniel Sirera y Alberto Fernández Díaz. Por otra parte, no hacen falta muchos comentarios sobre lo sucedido en el País Vasco con María San Gil. Si miramos a Asturias, la cosa no está mejor, veremos que allí las relaciones entre Gabino de Lorenzo y Ovidio Sánchez, Alcalde de Oviedo y Presidente de la Comunidad, respectivamente, no pasan por su mejor momento. De Castellón, con el lío además de político, también, familiar entre Carlos Fabra, su hija la diputada Andrea, casada con el Consejero de Sanidad de la Generalidad Valenciana Juan José Güenes, mejor no hablar. Y así podríamos seguir con una extensa lista de conflictos desparramada por el territorio, pero lo que, sin duda, hace más vulnerable al PP en estos momentos es su propio líder, Mariano Rajoy. Mariano Rajoy en estos momentos lleva plomo en las alas, fue impuesto a dedo y después ha perdido dos elecciones. Con todas las diferencias que se quiera, que son muchas, a mí, en cierta manera, me recuerda la etapa de Joaquín Almunia al frente del PSOE. Tienen ciertas concomitancias. Éste también fue designado digitalmente y eso, por lo general, acaba no dando resultado.
Con este paisaje de fondo y los ánimos encrespados los conservadores acudirán a su congreso. Un congreso con más de 3.000 compromisarios, un número de participantes muy difícil de controlar, y más en unas circunstancias como las presentes. Así pues, puede suceder cualquier cosa. No obstante lo más probable es que Mariano Rajoy acabe imponiendo sus tesis, ahora bien, es posible que para que eso sea así deba asumir algún compromiso. Podría, por ejemplo, llegarse al acuerdo de posponer para más adelante la elección del candidato a la presidencia del gobierno. ¿Y quien sabe si para entonces José María Aznar no está dispuesto a reverdecer laureles?.

No es casual que aquellos jóvenes que se foguearon con el anterior líder popular hayan salido, sino en tromba sí, uno detrás de otro a cuestionar al líder actual, su forma de hacer y hasta poner en entredicho su capacidad para esa tarea.

Días atrás en una conferencia el ex presidente del gobierno decía: “creo que en la vida hay que moverse de vez en cuando”…para añadir después: “siempre hay que procurar estar con los mejores y tener voluntad de llamarles y agruparles”

Tal vez a estas alturas Aznar ya ha empezado a llamar con la voluntad de agrupar, es decir, ha comenzado a moverse que es una manera de empezar a sumar para ganar..
Bernardo Fernández
Publicado en: Abc el 20.06.08

ERC: CHAPEAU, MA NON TROPPO

Quan, ara fa uns dies, Esquerra Republicana escollia president i secretari general per sufragi universal, va donar una lliçó de democràcia interna a la resta de partits polítics, no tan sols de l’arc parlamentari català, també als espanyols. Els republicans són l’única formació política amb representació parlamentària que escull els seus màxims dirigents per aquesta via. Per cert, el mateix sistema amb que va ser escollit Salvador Allende.

Tot just set dies després ERC ha fet el seu congrés, i aquí els fantasmes d’esquerra, dels últims trenta anys, han tornat a reaparèixer. Aquest congrés era la gran oportunitat per a recuperar la unitat perduda a força de fracassos electorals i divergències personals, doncs no, ha estat tot el contrari. La divisió entre les diverses famílies s’ha posat de manifest amb més claredat que mai.

Quan tot semblava indicar que la corrent d’en Puigcercós i la d’en Carod arribarien a un acord, segons diuen, una imprudència d’un qualificat militant ho va espatllar tot i això va fer que president i secretari general optessin per formar una direcció mono color. Això sí, pagant un peatge gens menyspreable, perdent en el viatge al seu home de confiança, Xavier Vendrell sotmès a un fort vot de càstig.

En el discurs de cloenda Puigcercós es donava el marge d’un any per integrar les diferents sensibilitats que conviuen a Esquerra.

Ara caldrà veure com es conjuga això. En principi, la veritat és que ni el país, ni el partit es poden permetre una nova trencadissa governamental, això donaria ales a la dreta nacionalista i no estem per luxes d’aquest tipus.

L’ombra de la divisió torna a planejar sobre l’ànima d’ERC. Aquest ha estat el seu leiv motiv des de la recuperació de la democràcia ençà. Als anys 80 Joan Hortalà va succeir Heribert Barrera, després Angel Colom a Joan Hortalà, en la dècada dels 90 Carod li va moure la cadira a Colom i ara és Puigcercós qui defenestra a Carod. I tot això sempre ha succeït en períodes llargs de temps i ha suposat una sangria per al partit. A més a més, en aquesta ocasió no s’ha resolt gairebé res, perquè dins de poc més d’un any caldrà decidir qui serà l’aspirant a President de la Generalitat. Per tant, això és tornar a començar.

La conseqüència immediata de tot plegat és l’aplaçament “sine die” del projecte. Deixar el somni de la república i la independència per més endavant i clar amb aquest paisatge de fons la ciutadania no està per festes i no pot estranyar que opti per opcions més sòlides, o al menys amb menys rebombori intern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies el 20.06.08

13 de juny 2008

ESPERANT A ESQUERRA


Aquests dies fa un any que les barcelonines i els barcelonins, de forma majoritària, van tornar a fer confiança als socialistes per a que governessin la ciutat. La nit de l’escrutini tot semblava indicar que el govern format pels tres partits d’esquerra i catalanistes tornaria a assumir la responsabilitat. Però ben aviat el líder dels republicans, Jordi Portabella, va posar sobre la taula la possibilitat de passar a l’oposició. Van ser dies de converses, d’anades i tornades i finalment la fugida endavant es va consumar, potser més per raons de partit que d’interès social, però bé, això ja ho explicaran els republicans quan convingui, on convingui.

El cert és que el Grup Municipal Socialista amb l’alcalde Jordi Hereu al capdavant i també el de ICV-EUiA van formar govern i de les hores ençà han fet mans i mànigues i s’han menjat més d’un gripau, donat que és un govern en minoria, per tirar endavant les seves propostes, i això ha succeït tant en les comissions com en els plenaris.

En aquesta vida tot té el seu temps, després d’un any, desprès d’un congrés que esperem que, pels republicans, sigui clarificador i balsàmic, serà arribada l’hora de prendre decisions i Jordi Portabella haurà de decidir que vol ser quan sigui gran. Haurà de decidir si vol transmetre l’imatge d’un polític seriós i responsable i formar govern o arribar a pactes estables, o bé prefereix continuar jugant a un si.., no... ja veurem, i, per contra, vol ser “l’enfant terrible” de la política catalana. Per altra banda ell sap que el seu pas per l’escena municipal té data de caducitat i ara pot escollir: té l’oportunitat de deixar petjada d’home de govern, o bé fer de la frivolitat la seva norma d’actuació, i en conseqüència ser recordat com a tal.

En la situació actual es pot governar. És veritat, Això és el que s’està fent, no n’hi ha paràlisi, ja l’agradaria als altres grups. Però no és menys cert que es desitjable una major estabilitat per l’equip de govern de la ciutat. Això rebaixaria la tensió de forma considerable amb les forces de l’oposició, molt crispades en els últims temps, fins al punt que sembla que confonen la sala de plens de l’ajuntament amb la sala d’audiències del jutjat. Però bé, això són figues d’un altre paner. UN altra dia, si als amables lectors els hi sembla bé podem parlar –escriure- d’això

No ens precipitem, donem temps al temps, deixem que passi allò que tingui que passar, que ERC faci un bon congrés, després anirem de vacances... i a la tornada –al setembre- parlarem del govern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 12.06.08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...