30 de novembre 2007

Artículo publicado en La Voz de Galicia


Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalán donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado: Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés. Y padre del cantante Manu Chao.

21 de novembre 2007

PUBLICAT A: E-NOTICIES


VOTACIÓ INÚTIL

Deia un il·lustre polític català que”som competents en allò que tenim competències i som incompetents en allò que no les tenim”. Obvi, Perogtullo no ho hauria dit millor. Però és que és així.

El Parlament de Catalunya té moltes competències i molt importants. Sóc dels que pensen que, fins tot, hauria de tenir-ne més, però les coses són com són i el que cal és que las que té les executi bé i deixin per altres institucions allò que per llei els hi pertoca.

És lògic que l’oposició demanés un ple per parlar dels problemes de rodalies, més enllà de que siguin o deixin de ser competències del Govern de la Generalitat Aquesta sessió plenària es va dur a terme la setmana passada. El transport i tota la seva problemàtica que estem patint en els últims temps és un tema que afecta, no només, a milers i milers de ciutadans, sinó i també al conjunt de la nostra economia i existeix una màxima política que diu que: res d’allò que passa al teu territori et pot ser aliè, per tant, per aquest cantó, res a dir.

Ara bé, pretendre la dimissió d’un membre d’un Govern que no ha estat escollit ni rendeix contes al Parlament que demana la seva destitució, de veritat, és per a llogar-hi cadires. I no sols l’oposició. També i per a més inri, dos dels tres grups parlamentaris que donen suport al Govern

No sé que passaria si demà, per no sé quin xec d’ous, el Parlament de Castella La Manxa, posem per cas, demanés la dimissió d’un Conseller del Govern de la Generalitat. Seria ridícul, oi?

Amés a més, no ho perdem de vista, aquells que han demanat la dimissió de la ministra aquí, tenen grup parlamentari allà, és a dir al Congrés dels Diputats i és allà on toca fer-ho. Qualsevol altra cosa és foc d’encenalls i ganes de muntar un sidral.

Senyors diputats, si us plau, una mica més de rigor i una mica més de seriositat que el país ja està prou calent com per a sobre haver d’aguantar collonades. Els ciutadans mereixen un xic més de respecte i no oblidin que són ells, -els ciutadans- els que paguen el seu sou.

Bernardo Fernández

e-noticies 20/11/07

16 de novembre 2007

PUBLICAT A E- NOTICIES


ELS HEREUS I EL SEUS NEGUITS


Dies enrere l’expresident Pujol va publicar un article de premsa en el prestigiós diari LA VANGUARDIA. En l’esmentat article sota el títol: “Una eficaz conjunción” fa menció al número 4 de la revista VIA (Valors, Idees; Actituds) està dedicat a l’anàlisi del centre polític i la seva implantació a casa nostra.

Segons el criteri dels que escriuen a VIA i del propi Pujol a Espanya, no tant a Catalunya, no pot haver un gran partit de centre. I sostenen l’argument amb dos grans eixos: Primer, perquè no existeix nucli dur, és a dir un mínim denominador comú capaç d’aglutinar en primer terme un grup d’homes i dones que puguin tirar endavant un projecte i després mobilitzar a la societat, i dos, la llei electoral no afavoreix gens ni mica la consolidació d’una formació política d’aquest tipus.

Desprès l’expresident s’explaya posant en valor les excel·lències i virtuts del seu partit CDC i de la, primer, seva coalició i després Federació.

Seria sobrer posar de manifest aquí que no comparteixo bona part del article de l’expresident, però això ara no ve al cas. Més que res perquè jo sóc dels que pensen que el nacionalisme no és ni de dretes ni d’esquerres, és un sentiment i com a tal està molt allunyat de les ideologies i dels plantejaments polítics; altra cosa és que sigui utilitzat amb habilitat per arribar al cor de la gent i tocar la seves fibres més sensibles, obtenint amb aquest sistema rendiments electorals. Però bé, d’això potser que en parlem en altra ocasió. Retornem a l’article

Que ràpid s’obliden els missatges del mestre! Primer va ser el mateix Artur Mas, successor de l’expresident qui va “filtrejar” amb l’autodeterminació, desprès el dur Felip Puig que, per cert, no s’ha amagat mai de la seva hostilitat cap a tot allò que tingui a veure amb Espanya i per si no en teníem prou amb l’arribada del fill del pare a ser portaveu del Grup Parlamentari al qual li ha faltat temps per declarar-se independentista. Cosa que, tot sigui dit, a mi no m’estranya. Quins nassos! I desprès el creador de l’invent i pare de la criatura és lamenta si ni els seus, ni el propi fill han volgut o han estat capaços –a saber- de continuar la senda marcada pel primigeni durant quasi 30 anys, com vol que reaccioni la societat? Aquells que van ser els seus incondicionals.

Aquests nois, que són més depredadors polítics que altra cosa, estan dilapidant en poc temps tot allò que els Pujol, Roca, Alavedra i tot un reguitzell de prohoms de la burgesia catalana van anant construint amb un clar concepte de transversalitat i amb un cert afany integrador.

En definitiva, aquets hereus no són el que semblaven i cal que s’ho facin mirar, però o canvien de rumb de forma ràpida i efectiva o això del suposat centrisme i el que representa CiU i en especial CDC. Només quedarà com a record a les hemeroteques.


Bernardo Fernández
e-noticies16/11/07

08 de novembre 2007

GRACIAS OLGA


El pasado miércoles 7 de noviembre el periódico El País publicaba un ininteresante artículo bajo el título de: “Vocación por conocer” de la fiscal que ha llevado el caso del 11 M, M. Olga Sánchez.

Un muy buen artículo que me ha puesto la piel de gallina. Olga Sánchez hace una disección lúcida y acertada sobre la maldad prefabricada por un puñado de insensatos que ha rodeado todo el proceso del 11 M. Si, está claro, aquellos que urdieron la teoría de la conspiración y aquellos otros, adíteres sin vergüenza ni escrúpulos, que la expandieron a través de los medios, ahora han quedado, como vulgarmente se dice, -y con perdón- con el culo al aire. Pero ellos lejos de rectificar y aceptar la sentencia siguen r que r. Y por si no había bastante, sale el anterior Presidente del Gobierno y lejos de admitir su error, no digo ya de pedir disculpas, manifiesta que sigue en sus trece. Increíble

Gracias Olga, no te conozco, seguramente nunca tendré la suerte de estrecharte la mano y decirte a la cara lo mucho que la sociedad debemos a ti, y a personas como tú. Pero es igual, los que tenemos como denominador común una determinada forma de pensar, de entender y andar por la vida, basada en la honestidad y en la decencia, que en realidad somos una gran mayoría, sabemos que aunque no nos conozcamos de forma personal y no tengamos trato directo, tenemos, con seguridad, muchas cosas en común. Muchas más que aquellos que están unidos por intereses espúreos y sentimientos viles. Felicidades por tu actitud y os recomiendo a los que me leeis que hagais lo propio con el artículo de referencia.

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

El blog de Bernardo Fernández: HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD : Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquier...