01 d’abril 2008

NO TÉ REMEI



Setmanes enrere escrivia en aquest mateix espai un article en el que feia referència a la davallada sostinguda que està patint CiU des de la meitat dels anys 90 ençà. Sembla que aquesta reflexió no ha caigut massa bé ni en la Federació ni en el seu entorn. Donat que a mi no m’agrada dir les coses per dir, acostumo a escriure amb arguments basats en dades, que al cap i a la fi són les que sostenen les meves afirmacions.
Veiem: CiU ha mantingut els mateixos diputats que ara fa 4 anys 10, és veritat. Però també ho és que ha perdut més de 60.000 vots. Si volem anar una mica més enllà i ens fixem en les eleccions de 1.993 veurem que sota l’eslògan "Ara decidirem" i encapsselats per Miguel Roca, els convergents van treure 18 diputats amb 1.165.783 vots, l’equivalent al 31,8%. Al 1.996 al cap de cartell va ser Joaquim Molins que es va quedar amb el 28,6% dels vots, és dir 1.151.633 vots que els van atorgar 16 diputats. Desprès Xavier Trias que a l’any 2.000 i sota l’eslògan "Som necessaris" va baixar per sota del milió de vots i amb el 29.0 % de vots va treure 15 diputats. A 2004 Josep Antoni Duran i Lleida va baixar 5 diputats de cop, es va situar amb 10, el 21% dels vots van ser 829.046. Ara, el 9 de març d’enguany un altra vegada amb Duran i Lleida com a cap de colla, la Fedració ha perdut més de 60.000 vots i és manté amb els seus 10 diputats.
Es miri com es miri no és un bon resultat, si a més a més hom mira al PSC que dels 47 escons possibles ha obtingut 25. Cal pensar que això de "la minoria catalana" a Madrid s’ha acabat, al Congrés haurien d’anar pensant en la majoria catalana no nacionalista o quelcom semblant. Però, al menys de moment, no ens preocupem per les etiquetes, temps hi haurà.
Aquesta és la realitat, agradi o no. Aquí no fa la dita del poeta, quan diu: "nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio" En aquest cas la veritat és trist, però és cert, no té remei
Bernardo Fernández
Publicat a E-noticies.com 28/03/08