19 de novembre 2010

HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD


Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquierdas, a pesar de no ser los causantes de la crisis, son los que tienen que dar soluciones a los desmanes de otros. De ahí que determinados medios de comunicación nos han querido hacer creer que la suerte, en las elecciones catalanas, estaba prácticamente echada. Por eso han repetido, hasta la saciedad, que la campaña electoral sería poco menos que un paseo militar para CiU

Pero, miren ustedes por donde, el mismo día que se iniciaba la campaña el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) hacía público un sondeo, basado en 3.000 entrevistas, según el cual la federación nacionalista ganaría las próximas elecciones al Parlament, pero quedarían lejos de la mayoría absoluta. A la vez, y siempre según el mencionado informe, el actual tripartito obtendría un número de escaños igual al de CiU y, de igual modo, insuficiente para gobernar. Además, conviene recordar que el President, José Montilla ya ha descartado reeditar esa fórmula.

De confirmarse estos pronósticos y aun siendo CiU la fuerza más votada, deberá escoger pareja de baile si quiere formar gobierno. Llegado el caso, no nos ha de extrañar que el PP - pensando más en 2012 que en la inmediatez de la política catalana-, diera el soporte necesario a los nacionalistas para llegar al poder a cambio de nada. Bien, a cambio de nada no, a cambio de poder recuperar en el Congreso de los Diputados en el año 2012 los apoyos que en 2011 ellos den en el Parque de la Ciutadella. Ya que, si bien es muy pronto, tal vez un puñado de votos decidirá en 2012 quien es el próximo presidente del Gobierno de España. De producirse ese pacto, los nacionalistas lo tendrían muy difícil para explicárselo a sus votantes. Otra posibilidad sería pactar con ERC, pero Artur Mas sabe que los republicanos son amistades peligrosas que harían la prueba del algodón al soberanismo convergente, la cual difícilmente superarían. Pero, es que asimismo, esa opción, nos arrastraría a todos por derroteros peligrosos y claramente secesionistas.

Con este panorama de fondo, no se puede descartar que CiU y PSC decidan hacer de la necesidad virtud, pactando la sociovergencia o cuando menos lleguen a un pacto de gobernabilidad. Acuerdo que, por otra parte, es el más preferido por los catalanes (cuenta con un 23% de apoyo). Esta hipotética alianza estabilizaría la situación política en Cataluña y permitiría serenar los ánimos. Se podría estudiar, también, su extrapolación posterior a determinados espacios municipales. Y de extender la alianza a la política española, los nacionalistas catalanes se podrían incorporar al acuerdo que el Gobierno de Zapatero tiene con PNV y CC y de esa forma se ganaría en estabilidad y se reduciría sustancialmente la crispación. Lo cual no es poco.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 17/10/2010



15 de novembre 2010

MOMENTS DIFICILS PER OBAMA





Els demòcrates van patir una important davallada de suports en les eleccions legislatives celebrades el passat dia 2 de novembre als Estats Units. Tot i mantenir la majoria al Senat, el partit del president Obama perd el control de la Cambra de Representants.

Les eleccions de mig mandat (mid-term elections) celebrades la passada setmana als Estats Units representen un moment d’inflexió i reflexió per l’Administració encapçalada per Barack Obama.
Els comicis, que havien de renovar la totalitat de la Cambra de Representants (435 escons), un terç del Senat (37 de 100 escons) i 37 governadors estatals, han suposat una sonora desfeta pel Partit Demòcrata.
Tot i que els demòcrates mantenen una estreta majoria al Senat, la cambra de representació territorial – amb 53 senadors a les seves files - els republicans han assolit la majoria absoluta a la Cambra dels Representants i, en conseqüència, també la presidència de la institució, fins ara sota la responsabilitat de la primera dona en la història en ocupar aquest càrrec, la californiana Nancy Pelosi.
El futur president dels congressistes, el republicà d’Ohio John Boehner, ja ha marcat el territori pel que queda de mandat presidencial: “Esperem que el president Obama canviï la direcció del govern i es comprometi a fer els canvis que la gent reclama. En la mesura que estigui disposat a fer-ho, nosaltres estarem en disposició de col·laborar amb ell”.
Els resultats d’aquestes eleccions són el reflex del debat motivat per les ambicioses i valentes reformes progressistes impulsades per Barack Obama, condicionades per la lenta recuperació de l’economia nord-americana i la tímida creació d’ocupació, que han generat escepticisme i han revifat l’oposició entre els sectors socials i polítics més conservadors del país.
L’emergència del moviment extremista i ultraconservador del Tea Party dóna fe d’aquest fenomen. Aquest grupuscle, que creix al marge del Partit Republicà, però que en bona part s’alimenta de les seves faccions més recalcitrants, ha aconseguit dos representants al Senat: el candidat per Kentucky, Rand Paul i el candidat per Florida, Marco Rubio.
Ara, hem d’admetre l’important retrocés del Partit Demòcrata, tal i com ho ha fet el mateix president Obama, però també, és necessari reconèixer la feina feta i el compromís de l’Administració demòcrata per tirar endavant les mesures i reformes més ambicioses i progressistes mai plantejades en els últims anys als Estats Units, que potser en part, expliquen la davallada.
Barack Obama ha defensat amb rigor i valentia la reforma sanitària i la reforma financera, dos dels pilars fonamentals del seu projecte polític, que és, al cap i a la fi, un projecte per la recuperació econòmica, el progrés i la justícia social. El legat dels dos primers anys de govern és innegable i irreversible: dóna fe de la proactivitat i el compromís d’Obama alhora que esdevé un punt de partida de tot el que es faci i negociï amb les renovades institucions, a partir d’ara.
La responsabilitat ha de ser la màxima per tots els ciutadans i ciutadanes i pels seus nous representants. Fora convenient que per aquest sentit de responsabilitat, la majoria republicana a la Cambra de Representants col·labori amb el president Obama i no representi una marxa enrere dels passos cap a una millora social dels ciutadans que els Estats Units havien iniciat”.

Bernardo Fernández
Publicat a e-notoicies 11/11/2010

08 de novembre 2010

TOT COMENÇA A LLIGAR


Quan ara fa uns mesos es va fer públic que la Fundació Trias Fargas havia rebut diners de l’inefable Fèlix Millet els convergents van posar el crit en el cel. Després ho van, més o menys admetre, argumentant que era per fer activitats culturals i després van dir que tornarien els diners. Però com deia la meva àvia: “las mentiras tienen las patas muy cortas”. I ara resulta que els pèrits d'Hisenda han declarat al jutjat d'instrucció número 30 que el 63% del que va pagar Ferrovial al Palau de la Música -més d'11 milions d'euros- va acabar en mans de "Daniel i Carles", que serien els administradors de l’esmentada Fundació Trias Fargas, Carles Torrent i Daniel Osàcar.

Segons diuen aquestes fonts judicials, una part dels diners que va cobrar l'administrador de l'actual fundació CatDem i tresorer de CDC, Daniel Osàcar, l'ha va rebre en efectiu, i una altra part, a través de les empreses que justificaven la despesa -Hispart, New Letter i Letter Grafic-. El 37% restant es quedaria en mans de Millet i Montull.
Entre les empreses utilitzades per desviar els diners es troba Altraforma, que compta amb Jordi Vilajoana Rovira -senador de CiU i abans conseller- com un dels seus principals accionistes. Segons sembla, Altraforma no va realitzar cap treball per al Palau de la Música, igual que les altres empreses anteriorment citades, però sí per a la formació nacionalista liderada actualment per Artur Mas, qui no ha fet declaracions al respecte, mentre que des del partit tampoc s'han donat explicacions, tot i que durant les sessions de la comissió especial d'investigació que va crear el Parlament pel cas, Pere Macias -també senador en l’actualitat i també conseller en el seu temps- va desmentir repetidament el que els pèrits han confirmat ara.
Per als pèrits, els pagaments de Ferrovial suposaven un patrocini "massa elevat", per la qual cosa se sospita que pogués tenir vinculació amb la concessió d'obres públiques, com la de la Ciutat de la Justícia i la de la Línia 9 del metro.

La conclusió dels pèrits és que el gruix de les aportacions de Ferrovial no constitueix la contribució al patrocini publicitari, sinó que té una altra finalitat, com és satisfer la contraprestació corresponent per l'adjudicació d'obres públiques, sent utilitzat el Palau de la Música per canalitzar els corresponents pagaments". Segons l'informe que han presentat davant del jutge, Ferrovial pagava el 4% de les obres que el govern convergent els concedia, que es repartien entre CDC, un 2,5%, i els administradors del Palau, que es quedaven amb un 1,5%.

Amb les conclusions de l'informe dels pèrits d'Hisenda, el jutge que instrueix el cas, Juli Solaz, pot tornar a cridar a declarar els caps de l'estafa, Fèlix Millet i Jordi Montull, i a l'administradora del Palau en aquesta època, Gemma Montull; i fins i tot, podria obrir una altra causa pel presumpte finançament il·legal de Convergència, per la qual diversos càrrecs de CiU podrien haver d'acudir al jutjat a declarar.

Els auditors, que s'han basat en la informació obtinguda en l'entrada i registre de la institució, s'han ratificat en l'informe que estimava el frau del cas Palau entre els 23 i els 24 milions d'euros, una quantitat inferior a l’estimada per l’auditoria de Deloite, "que va tenir accés a més documentació". Millet i Montull només han reconegut una petita xifra i estan preparant el seu propi informe. També és xifra en 5,9 milions d'euros els diners que hauria rebut Convergència.

I a tot això, Artur Mas no obra boca. No serà que ell sap més del que diu saber?

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/10/2010

LA MARCHA AMARILLA

Buena parte de la sociedad catalana, inducida por sus líderes políticos y agitadores sociales a sueldo, camina imperturbable hacia el abi...