23 de maig 2006

La manzana de la discordia


Sin ninguna duda la manzana es la fruta bíblica por antonomasia. Según cuenta la tradición fue Eva quien ofreció a Adán probar la fruta y éste, al aceptar, convirtió lo que había sido un paraíso en un valle de lagrimas, y el tránsito de los mortales por esta vida, a partir de entonces, en un crujir de dientes.

Algo similar le ha sucedido a Xavier Trias i Vidal de Llobatera en su trayectoria política. El bueno de Trias -es un decir- lo ha sido prácticamente todo en la política catalana. Consejero en diversas ocasiones, portavoz de su grupo en el Congreso de los Diputados, hombre fuerte dentro de Convergencia (su organización política) y un largo etc. Pero un buen día el patriarca Pujol le señaló como alcaldable para la ciudad de Barcelona y ahí empezaron sus desdichas. En principio rehusó la designación pero el jefe y toda la organización presionaron y él no tuvo más remedio que aceptar.

Trias es ante todo un hombre pragmático y, como tal, dialogante. Ésta ha sido una de las bases del reconocimiento político que se ha ganado a lo largo de los años. Pero él sabe que, para ser alcalde de Barcelona, esa condición es necesaria, pero no suficiente. Sabe, también, que es un político amortizado, sin ilusión y sin fuerza . Y, aunque no lo diga, es consciente de que ésta es su última oportunidad. Si ahora no lo logra, la jubilación le está esperando. Esa es la norma de Convergencia respecto a la política municipal en Barcelona. Primero fue Culell, después Roca y más tarde Molins. Los tres pasaron por el mismo vía crucis: candidato, líder de la oposición y… a casa.

El actual aspirante convergente sabe lo que le espera en mayo de 2007 –que es cuando serán las próximas elecciones municipales- y lo sabe porque, si bien es verdad que sube en algunas encuestas, en ninguna se le visualiza como ganador. En consecuencia debería explicar que alianzas piensa hacer para alcanzar el éxito. Por tanto: ¿con quien piensa pactar Xavier Trias para ser alcalde? Ésa es una buena pregunta a responder cuando enseña la manzana como símbolo de su propuesta.


Todos sabemos que para ganar unas elecciones municipales hacen falta como mínimo tres ingredientes imprescindibles. A saber: Candidato, programa y equipo.

Veamos si el señor Trias tiene mimbres para hacer un cesto.

El candidato viene con una estela de agujeros considerable. ¿Quién no recuerda como dejó en términos económicos la sanidad catalana? ¿O las encuestas que siendo Consejero de Presidencia pagó con dineros públicos y escamoteó al parlamento?

Hasta la fecha no ha desvelado absolutamente nada de su programa. Sería bueno que empezara a explicar, para que los ciudadanos tuvieran conocimiento de causa, cual es su proyecto para nuestra ciudad porque hasta ahora más allá de criticar la acción del gobierno municipal y decir que se siente social demócrata, nada de nada. Y eso, además de una frivolidad, es un insulto a la inteligencia. El nacionalismo es al socialismo lo que el agua al aceite. No hay manera de mezclarlos. Afortunadamente, claro.

Y del equipo, ¿qué decir? ¿Alguien puede hablar bien o mal, tanto da, del grupo municipal de Convergencia en el Ayuntamiento de Barcelona? Seguro que no.

Así las cosas, considero que Trias mediante su manzana, más que un mensaje electoral, nos quiere hacer saber las discrepancias que mantuvo con su organización al ser propuesto como alcaldable. Hoy, de forma críptica, nos envía un adelanto de sus memorias porque sabe que su carrera política tiene fecha de caducidad y la fruta que ha escogido como emblema de campaña, lejos de sumar voluntades se ha convertido en la manzana de la discordia.

ABC, 18 mayo 06

03 de maig 2006

A la Fira


Entre el 1950 i el 1975 Andalusia va patir les onades migratòries més grans que potser mai s’han produït a Espanya. Molts d’aquells emigrants van tenir com a destí Catalunya i, més en concret , Barcelona i els seus voltants.

Aquesta gent van haver de deixar la seva terra per raons econòmiques i per manca d’oportunitats però també perquè aleshores la societat, en especial la rural, era molt tancada i enrederida dins d’un context en el que existien carències de tot tipus i on la discriminació, tan social com política, era el pa nostre de cada dia.

Van arribar a Catalunya buscant un futur millor. No va ser fàcil. Ni la comunicació ni molt menys la integració van ser bufar i fer ampolles però, amb la perspectiva que dóna el temps, podem dir que el resultat ha estat millor del que en un principi es podia preveure. Avui Catalunya és quelcom més que una suma dels d’aquí i els d’allà. I el que és més important: el temps ha fet d’entitats diverses un sol poble.

Amb aquest escenari de fons els andalusos d’origen, any rere any, fan la seva fira d’abril a Catalunya. No ens pot estranyar que aquesta gent un cop a l’any vulguin recordar el seu art, la seva manera d’expressar-se. Aquesta vegada serà el 28 d’abril quan s’encendran els llums de la festa.

Però val la pena apropar-se al Fòrum uns dies abans de que comenci la Feria, veure com fan la feina desenes i desenes d’homes i dones de forma desinteressada i absolutament altruista. És emocionant veure com cadascú, en funció de les seves possibilitats i els seus coneixements, posa el seu granet de sorra perque, el dia que la fira obri, la caseta de la seva “hermandad” sigui la més còmoda, la més maca i la millor guarnida. És a dir, que sigui l’orgull de la seva gent, de la gent que representa.

Uns fan de fusters, altres de paletes, unes dones preparen els estris de les cuines, d’altres van posant fanalets i flors de papers. Tothom col•labora, tothom té una tasca a fer. Tot ha d’estar a punt quan s’encenguin les bombetes del Reial i comenci la festa.

La setmana de “la Feria” serà de boixos. Es beurà “manzanilla” i “rebujitos” i es menjaràn “pescaitos”, “bravas”, “calamares”, i pop gallec. Sí, també pop gallec, perquè no ?. Però per damunt de tot es ballarà, es ballarà molt. Fins l’esgotament, quasi fins l’extenuació. Però haurà valgut la pena, hi hauràn casetes que gràcies a tot això trauran uns quants milers d’euros de beneficis.

És veritat. Alguns, no tots, guanyen alguns diners. Que ningú s’espanti. Aquests calerons són per a “la hermandad”, que amb aquest modest i suat “botí” podrà passar tot l’any fins a la propera fira. Això haurà estat possible gràcies a que els germans i les germanes han treballat i s’han deixat la pell abans i durant “la Feria” i, d’aquesta manera, hauran pogut fer realitat un dels seus somnis millor guardats: fer per uns dies d’un trosset de Catalunya la seva Andalusia estimada.

Però no és només això. L’aixecament de “la Feria” i el seu desenvolupament són en si mateixos un model de convivència. La gent treballa i alhora s’ho passa bé i comparteix el que té. Aquí el botellón no existeix. Els problemes d’ordre públic es desconeixen Per tant, lluny d’ésser quelcom antic i carrincló, és un referent que mereix ser respectat i potenciat pels valors que porta en si mateixa.

Quan els reptes del segle XXI són la globalització, la competitivitat, la revolució tecnològica o la multiculturalitat, és un luxe poder aparcar per una estona tot l’estrès que portem acumulat per la nostra activitat quotidiana i gaudir del “cante y del baile” d’una gent que, de forma majoritària, s’ha integrat en una nació sense haver renunciat ni als seus orígens ni a la seva identitat. Això és una sort que està a tocar de molts pocs. Per aquesta raó, entre d’altres, val la pena arribar-se a la fira i, per unes hores, deixar-se portar.

Bernardo Fernández
EL PUNT 29/04/2006

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...