27 de novembre 2004

LES CATIFES DE LA MEMÒRIA


Aquest país un dia va decidir fer el trànsit de la dictadura a la democràcia sense aixecar les catifes de la memòria. Potser aquesta va ser una de les decisions més intel•ligents de totes les possibles. Ara bé, han transcorregut ja quasi 30 anys i comença a ser l’hora de posar les coses al seu lloc sense cap afany de revenja, però sí amb un inequívoc anhel de justícia i de reparació moral.

A Alemanya van haver de transcòrrer més de 25 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial per poder fer la revisió del nazisme. Un temps similar van esperar els francesos per revisar les col•laboracions de molts ciutadans amb els nazis. És ara quan la nostra societat, tant l’espanyola com la catalana, comença a mirar amb respecte però sense por enrere, per revisar el nostre passat recent.

La memòria col•lectiva no és quelcom fortuït o casual. Més aviat és la conseqüència d’una llavor conreada, moltes vegades en silenci, a l’imaginari popular que té a veure amb la moral i l’ètica. Per això, d’un temps ençà al nostre país s’aixequen veus que volen saber que els va succeir i com, als que van perdre la guerra civil espanyola i als represaliats pel franquisme.



Són moltes les persones que mantenen viu el record d’aquells amics, d’aquells familiars que van patir repressió amb el règim anterior però si aquest sentiment no va acompanyat d’una visió de conjunt i un reconeixement més ampli pot esdevenir un record de dol sense cap atenuant en el temps.

Primer va ser per imperatiu legal, desprès per pragmatisme polític però el cert és que al llarg de més de 60 anys s’han estat amagant i fins i tot apaivagant els sentiments d’uns per afavorir una determinada convivència.

El règim franquista va ser mestre en el desenvolupament d’una política per afavorir una determinada memòria i marginar, i fins i tot demonitzar, una altra. Això va fer que de forma lenta però sistemàtica s’anés consolidant un altre tipus de memòria que va quedar fora dels circuïts del record oficial les històries, i per suposat els patiments, dels vençuts.

Aquesta va ser una de les la raons bàsiques de perquè amb el retorn de la democracia, juntament amb la necessitat de consolidar una democràcia encara feble, tot allò que tenia a veure amb la Guerra Civil es deixés de forma tàcita per un altre moment al calaix no de l’oblit però sí dels records.

Però tot això de mica en mica ha anat canviant. Avui tant la societat catalana en general com la societat espanyola en particular són prou madures per poder acceptar sense cap trauma una revisió del nostre passat més immediat i col•locar a cadascú en el seu lloc. A aquestes alçades gairebé tothom té clar que no cal esborrar cap petjada ni menystenir a ningú per honorar a tots aquells que han estat silenciats en les últim 60 anys. Dit d’un altra manera, de la mateixa forma que han estat honrats “los caidos por Dios y por España” poden ser rehabilitats primer i, recordats després els lluitadors per les llibertats i la democràcia.

A diversos punts d’Espanya s’han començat a prendre iniciatives per recuperar la memòria històrica. També aquí. El Govern Català va anunciar dies enrere la seva col•laboració per “difondre aquells valors que van fer possible la democràcia a Catalunya”. En principi, en un termini de dos o tres anys es farà un edifici al Camp de la Bota on tants i tants van ser afusellats després de la guerra. Això estarà bé, però no n’hi haurà prou. Cal, entre d’altres accions, l’obertura de les foses que es van fer a les cunetes de les carreteres, el reconeixement dels cadàvers que es trobin, amb proves d’ADN si cal. Tot això sense perdre de vista els deportats als camps d’extermini nazi.

En la mesura que aquesta situació es vagi normalitzant les famílies també aniran descansant amb normalitat. La recuperació de la memòria històrica en cap cas és un instrument d’odi, ans al contrari. És el reconeixement d’uns fets. En la mesura que les coses s’admetin tal i com van ser, ens podrem mirar els uns als altres sense por i també sense rancúnies.

Ha arribat el moment de fer dissabte. Cal doncs obrir portes i finestres per a que entri l’aire i la llum. És necessari aixecar les estores per treure la pols de l’oblit i les teranyines de la por que durant tant de temps s’ha anat amuntegant a les consciències. Ha arribat el moment d’esbandir les catifes de la memòria per a que tots els morts, ara de veritat, descansin en pau.

10 de novembre 2004

SOBRE ELS HORARIS COMERCIALS


Aquest dies estem treballant al Parlament de Catalunya la ponència sobre la llei d’horaris comercials. Aquesta tasca, farà possible que l’esmentada llei s’aprovi, amb tota probabilitat en el plenari que es durà a terme el proper dia 18 d’aquest mes de novembre.

Sens dubte estem davant d’una llei amb un fort contingut social. És molt possible que en cap sector com la distribució comercial coexisteixin amb tanta claredat els grans i petits operadors. En el mateix terreny de joc, amb el mateix reglament, juguen empreses multinacionals, empreses mitjanes, petites, familiars i fins i tot empreses de caire unipersonal, és a dir, autònoms.

Així les coses sembla lògic pensar que amb aquesta Llei el que es vol, el que es pretèn amb la seva aprovació, és posar unes normes, fixar unes regles que a priori siguin vàlides per tothom. Preservant un fet que per nosaltres és inqüestionable i és que per damunt de qualsevol altra consideració està l’interés dels consumidors en tant que ciutadans.

És veritat que aquesta Llei no satisfà al cent per cent tots els agents implicats, però no és menys cert que ha arribat al Parlament amb el suport d’una àmplia, amplíssima majoria diria jo, del sector. No falta, també, qui sosté la tesi contrària, és a dir, els efectes negatius que pot suposar per la nostra economia aquest tipus de regulació

En qualsevol cas existeixen teories per tots els gustos, però cap d’elles no ha estat capaç, en termes econòmics o d’ocupació, de demostrar de forma fefaent la bonança d’una mesura sobre l’altra o dit d’una altra manera, ningú no pot demostrar que la no regulació d’horaris faci aportacions positives, ja siguin a l’economia, al mercat de treball o qualsevol altre camp social.

En primer terme, sembla lògic pensar que uns horaris més amplis han de suposar un major cost laboral i aquesta despesa acabarà repercutint sobre el producte que pagarà el consumidor.



Tampoc es manté l’afirmació dels que diuen que amb més franja horària augmentarà el consum. Més aviat, i més enllà de la compra compulsiva, ningú no menjarà més iogurts o beurà més llet perque tingui més temps per comprar.

La majoria dels experts en la matèria coincideixen a dir que la venda en festiu és una venda de translació, és a dir que substitueix la d’altres dies de la setmana.

Si ens fixem en les xifres d’ocupació que es generen segons els volums de facturació els resultats són prou eloqüents. Segons dades de 2003 per un volum de vendes a l’entorn dels 40 milions d’euros les empreses de mitjà o gran format donen feina a unes 200 persones. Per aconseguir una xifra similar de facturació els establiments de caire més tradicional necessiten més de 500 persones rere el taulell i en altres llocs necessaris per cobrir el servei.

Si fem una ullada a les Comunitats Autònomes, veurem que l’ocupació en el mon del comerç ha crescut més on menys festius han obert les botigues. En primer terme, ens trobem al País Basc que en el període 2000-2003 sense obrir cap festiu ha vist crèixer els lloc de treball en el camp comercial un 12,3 %. A Catalunya amb una obertura mínima l’ocupació ha crescut més d’un 7% i Madrid, la Comunitat Autònoma que més festius obra, és la que menys ha crescut, només un 6,5%.

En qualsevol cas convé deixar clar que aquestes no són xifres concloents en cap sentit, però si es bo tenir-les sobre la taula i presents a l’hora de fer una anàlisi al respecte.

Potser tampoc des del camp de la defensa de la regulació dels horaris es poden aportar gaires dades objectives i fiables sobre la conveniència d’aquesta regulació. El que sí resulta gairebé incontestable són els avantatges socials d’aquesta mesura.

És evident que la regulació dels horaris dóna una certa cobertura al comerç situat en trama urbana i això, aquest aixopluc, permet que aquest segment de l’activitat comercial tingui un fort contingut social, donat que fa una contribució fonamental en la vida dels nostres pobles i les nostres ciutats. No tothom pot, ni està disposat a desplaçar-se, ja sigui per fer la compra quotidiana o de qualsevol d’altra mena i això és el que volem preservar, el dret a escollir dels ciutadans.

Aquet model no és exclusiu de Catalunya. De fet, és comú a tot l’arc de la Mediterrània. Ni els nostres pobles ni les nostres ciutats serien iguals sense això que anomenem comerç urbà.

No podem fer demagògia amb un tema tan seriós. És bàsic aconseguir un equilibri adequat en qüestions d’aquest tipus. Des de les institucions tenim l’obligació de posar a l’abast dels ciutadans tots els formats comercials. Ells tenen el dret a escollir.