29 d’abril 2008

CANVI DE CICLE


Durant, gairebé, 25 anys CiU ha estat la força política hegemònica a Catalunya. És veritat que el PSC ha guanyat totes les eleccions generals i ha governat en els municipis més poblats del país, malgrat això, en molts terrenys la Federació ha estat referència per una bona part de la població. També és cert que des de l’any 95 CiU està en una davallada suau, però sostinguda. Perd vots elecció rere elecció, per altre cantó, el declivi de Jordi Pujol conjuminat amb l’arribada de Pasqual Maragall a l’any 99 com a candidat, va provocar que el conegut oasi polític català anés evolucionant fins a convertir-se en un autèntic Dragon Kant.

Doncs bé, amb aquest escenari de fons i els resultats de les eleccions del 9 d març a la ma, es fa palès el retrocés del nacionalisme català en el Congrés de Diputats, ens hauríem de remuntar a mitjans dels anys 80 per a trobar uns resultats similars.

Per altra banda, és evident que el projecte d’ERC no té ni de lluny el recolzament social de que va gaudir l’any 2003 a les eleccions autonòmiques i al 2004 en les eleccions generals de març, sembla clar que el projecte independentista obté més suports en contra d’un govern de dretes a l’estat que amb un govern d’esquerres, més o menys “amic”, a La Moncloa.

Amb aquesta situació totes les forces polítiques catalanes saben que s’ha tancat un cicle polític, per tant ha arribat el moment dels relleus i aquí és on el socialisme català té una oportunitat històrica. Aquí el PSC ha de donar el “do de pit” i substituir al nacionalisme conservador tant a nivell polític, amb majories hegemòniques, com a nivell ideològic amb un discurs travat, concret i a l’hora engrescador que dibuixi el full de ruta de la societat catalana dels propers 12 o 15 anys. La qüestió, segons el meu criteri, no és tant d’un grup parlamentari propi, com posar en el frontispici de l’agenda política espanyola el pes específic que el PSC té, i fer-ho valer quan calgui, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. Només així els socialistes catalans aconseguiran ser el partit nacional -que no nacionalista- d’altra manera el PSC podrà ser una formació que guanyi eleccions, que governi arreu, però difícilment serà el partit de referència, ans al contrari, serà vist com una franquícia del socialisme espanyol.

L’experiència viscuda fins ara ens ensenya que el catalanisme social és necessari però no suficient. S’han de posar al dia qüestions tan diverses com l’educació, les infraestructures o l’estratègia industrial, i això només per donar alguns exemples. Però, per sobre de tot, el que ha de fer el PSC és implicar en la política autonòmica a les classes populars assentades majoritàriament en l’àrea metropolitana de Barcelona que voten socialista en les generals i en canvi es desentenen quan el que han de fer és escollir els diputats del Parlament de Catalunya. Si algun dia s’aconsegueix fer entendre a aquest segment de la població que la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament i un llarg etcètera de matèries són competències del Govern de la Generalitat i per tant cal involucrar-se, com a mínim amb el vot, per què tot això té molt a veure amb la nostra vida quotidiana, els socialistes a casa nostra no tindran rival. Però és ben veritat que per a que això sigui possible, n’hi ha una qüestió prèvia i és que aquesta gent vegin als líders socialistes com a propis.


Bernardo Fernández

15 d’abril 2008

REFORMA CONSTITUCIONAL



Después de lo visto en la legislatura que acabamos de dejar atrás, no cabe duda de que la prioridad de la que ahora comienza debe ser la lucha contra el terrorismo y el fin de ETA. A continuación, en el ámbito más estrictamente político el objetivo inmediato debería ser la ya más que conveniente reforma constitucional, basada en tres partes: Sucesión dinástica, reforma del Senado y encaje del Estado de las Autonomías. De esta forma, muchas de las tensiones que han aflorado en la vida política de los últimos años dispondrían, como mínimo, de un ungüento adecuado.
La reforma sobre la sucesión monárquica tiene que ver con la discriminación que por razón de sexo se produce en el artículo 57.1 de nuestra Carta Magna, donde se establece la primacía del varón sobre al mujer a la hora de acceder al trono. A estas alturas del siglo XXI no tiene ninguna razón de ser seguir manteniendo la Ley Sálica en la Constitución.
Decía en el año 1994 José María Aznar que: "existe una gran conincidencia entre las fuerzas políticas para refromar el Senado, pero la necesidad de modificar la Constitución ha frenado hasta ahora la solución de propuesta concretas". Totalmente de acuerdo. Habría que hacer de ésta institución una auténtica cámara territorial, de ese modo se conseguiría integrar de forma plena i definitiva a las comunidades autónomas a les estructuras del Estado y éste, a su vez, sería una suma del conjunto de las instituciones existentes en el país.
El tercer punto de la reforma constitucional debería ser el Título 8 que hace referencia al Estado de las Autonomías. Es verdad que esta reforma tiene un mucho que ver con la del Senado e incluso con las leyes electorales. A estas alturas no se puede poner en duda el éxito histórico del Estado de las Autonomías, el momento político era el que era y hablar en aquel entonces de federalismo, era poco menos que una inmolación pública, sus connotaciones republicanas eran evidentes. Después de 30 años la realidad es muy otra y se trata de poner en marcha técnicas políticas que han funcionado y funcionan en la mayoría de piases que se han puesto a prueba.
Se trata pues, de poner al día la sucesión dinástica y, en un ejercicio de pragmatismo, definir el Estado de la Autonomías en un marco Federal propio de la época que nos ha tocado vivir, a la vez que se da un contenido y una razón de ser a "la cámara de la segunda lectura" que con el tiempo se ha convertido en algo obsoleto.
Por todo ello, considero que si los que se han de sentar a la mesa para redactar la reforma constitucional son capaces de hacerlo con la misma altura de miras que aquellos que redactaron la Constitución del 78 el éxito está asegurado. Si por el contrario, lo que es el regate en corto, la rentabilidad electoral inmediata y el exabrupto prima sobre la reflexión el drama de las dos Españas estará nuevamente servido. Yo que me creo razonablemente optimista estoy convencido de que la reforma es posible y además necesaria.

Bernardo Fernández
Publicado en Abc 12/04/08

PER UNA GLOBALITZACIÓ INCLUSIVA



Dies enrere Michelle Bachelet –Presidenta de Xile- publicava en el diari El País un molt interessant article sota el títol "Un nou progressisme" en el que feia una reflexió sobre la cimera que s’havia de dur a terme els dies 5 i 6 d’abril d’enguany a prop de Londres. A aquesta trobada van assistir una dotzena de presidents de govern i primers ministres, així com dirigents de diverses organitzacions i experts d’arreu.
Partint dels tradicionals valors de l’esquerra de llibertat, igualtat, solidaritat, drets humans i pau, Bachelet proposa afrontar els grans reptes que té avui l’humanitat des de l’acció multirateral. Considera que el canvi climàtic l’energia, la pobresa, les pandemies, els fluxos migratoris i el crim organitzat, són entre d’altres els temes que necessiten de l’acció col·lectiva a nivell global per poder ser primer controlats i després eradicats.
Sota el frontispici d’una globalització inclusiva la mandataria xilena espera poder aglutinar de forma majoritària la voluntat col·lectiva per aconseguir la construcció de societats més equitatives i amb més justícia social com a prioritat global.
També un comerç lliure per a tothom, una reforma de les institucions multiraterals i fixar les bases per a una reforma en profunditat dels principis orientadors de les institucions financeres internacionals formant part de l’agenda de Londres.
No pot haver cap dubte de que debatre sobre les diverses qüestions que ens afecten és profitós. El nou progressisme vol fer palès el seu punt de vista sobre el món del segle XXI. Però, per sobre de tot, desitja sumar voluntats i a l’hora convocar a la societat civil i a un espectre polític plural i ample davant dels desafiaments que enfronta l’humanitat.
Gràcies Michelle, aquest és el camí
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 12/04/08

01 d’abril 2008

NO TÉ REMEI



Setmanes enrere escrivia en aquest mateix espai un article en el que feia referència a la davallada sostinguda que està patint CiU des de la meitat dels anys 90 ençà. Sembla que aquesta reflexió no ha caigut massa bé ni en la Federació ni en el seu entorn. Donat que a mi no m’agrada dir les coses per dir, acostumo a escriure amb arguments basats en dades, que al cap i a la fi són les que sostenen les meves afirmacions.
Veiem: CiU ha mantingut els mateixos diputats que ara fa 4 anys 10, és veritat. Però també ho és que ha perdut més de 60.000 vots. Si volem anar una mica més enllà i ens fixem en les eleccions de 1.993 veurem que sota l’eslògan "Ara decidirem" i encapsselats per Miguel Roca, els convergents van treure 18 diputats amb 1.165.783 vots, l’equivalent al 31,8%. Al 1.996 al cap de cartell va ser Joaquim Molins que es va quedar amb el 28,6% dels vots, és dir 1.151.633 vots que els van atorgar 16 diputats. Desprès Xavier Trias que a l’any 2.000 i sota l’eslògan "Som necessaris" va baixar per sota del milió de vots i amb el 29.0 % de vots va treure 15 diputats. A 2004 Josep Antoni Duran i Lleida va baixar 5 diputats de cop, es va situar amb 10, el 21% dels vots van ser 829.046. Ara, el 9 de març d’enguany un altra vegada amb Duran i Lleida com a cap de colla, la Fedració ha perdut més de 60.000 vots i és manté amb els seus 10 diputats.
Es miri com es miri no és un bon resultat, si a més a més hom mira al PSC que dels 47 escons possibles ha obtingut 25. Cal pensar que això de "la minoria catalana" a Madrid s’ha acabat, al Congrés haurien d’anar pensant en la majoria catalana no nacionalista o quelcom semblant. Però, al menys de moment, no ens preocupem per les etiquetes, temps hi haurà.
Aquesta és la realitat, agradi o no. Aquí no fa la dita del poeta, quan diu: "nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio" En aquest cas la veritat és trist, però és cert, no té remei
Bernardo Fernández
Publicat a E-noticies.com 28/03/08

APUNTES PARA UN NUEVO MODELO DE FINANCIACIÓN

En una iniciativa inédita hasta la fecha, en materia financiera, una veintena de entidades empresariales catalanas hicieron público, días at...