UNA REALITAT

Ara fa 22 anys que CiU va suprimir l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El aleshores president Jordi Pujol va tenir por de què aquesta institució es convertís en un contra poder del Govern de la Generalitat. El PSC va considerar la possibilitat de portar aquesta decisió al Tribunal Constitucional i finalment la va desestimar amb l’argument de què els problemes de Catalunya s’havien de resoldre a Catalunya. Més enllà de la validesa o no d’aquesta argumentació i l’encert o no de no portar aquest assumpte al TC és evident que els fets són tossuts i el temps ha acabat demostrant que l’Àrea Metropolitana de Barcelona és una necessitat per donar més qualitat de vida als seus habitants.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una realitat territorial, social, demogràfica (amb més de 3 milions de persones), econòmica i cultural. És un fet i cal que sigui una realitat tangible. Per aquesta raó, les diferents entitats metropolitanes van adoptar el passat 29 de gener l’acord de crear el Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que aquest últims dies s’ha concretat. Ara cal que sigui el Parlament qui legalitzi i formalitzi la plena institucionalització de l’Àrea Metropolitana. De fet, aquest Consorci, recentment constituït no deixa de ser un instrument per coordinar més i millor les competències i funcions dels ens metropolitans.

És evident que les mirades individualistes o parcials ja no resolen els problemes, només els aparquen. Ara és hora de plantejaments amplis, de coordinació i d’objectius compartits. Amb la constitució d’aquesta Àrea es guanya en dimensió i en fortalesa per superar els reptes, d’aquesta manera serem més presents, més escoltats i més competitius. I el nostre territori serà més potent i equilibrat, amb millors serveis i millors oportunitats. La jugada ha estat clara i transparent, es tracta de combinar creixement econòmic, infraestructures i transformació urbana, i cohesió social. El nou context econòmic i els reptes de la competitivitat necessiten estratègies comunes adequades per, entre altres coses, lluitar contra l’atur i posar en valor tots i cadascun dels actius econòmics metropolitans. Es tracta de transformar el model econòmic vigent i adequar-lo a la nova societat del coneixement i de la informació. Amb aquest nou instrument participarem i tindrem més veu en la definició i en la gestió de les infraestructures de serveis i de comunicació, de cara al futur i amb una visió integral de les infraestructures de serveis, l’aeroport, el port i la xarxa ferroviària. Es planificarà i es farà un urbanisme a escala metropolitana, sostenible i en sintonia amb les demandes del nou marc econòmic i social. També, de la mateixa manera, es treballarà el benestar i la cohesió social del nostre territori, treballant en xarxa. I aquest és el nostre fet diferencial per posar en valor un territori que té les màximes potencialitats i que ha de ser un exemple per a tots aquells que hi viuen. Junts, serem un motor més potent per a Catalunya. Una àrea metropolitana més forta voldrà dir una Catalunya més forta; amb la Barcelona real enfortida, unida i cohesionada, Catalunya serà més forta.

El que no sabem després de la constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és si CiU pensa demanar disculpes als ciutadans d’aquesta zona pels seus errors de fa 22 anys que han produït un evident retard en el desenvolupament d’aquesta part del país o pensen, com fan gairebé sempre, amagar el cap sota de l’ala i continuar com sinó passés res... I Xavier Trias mut i a la gàbia.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com

TREINTA AÑOS DESPUÉS

Han pasado ya 30 años desde las primeras elecciones municipales celebradas en democracia. Recuerdo alguno de los muchos eslóganes utilizados, por ejemplo:”entra con nosotros en los ayuntamientos” y otro: “meteremos la pata, pero no meteremos la mano.” No cabe duda que la reinstauración democrática ha sido un éxito para nuestro país. Pero ésta etapa de éxito y progreso no se puede concebir sin la aportación de los consistorios. Cierto que se han producido algunos casos de corrupción relacionados, casi todos, con el urbanismo; no obstante y pesar de los pesares, el balance es envidiable.
Muchos de los alcaldes y regidores que aquel lejano mes de abril de1979 tomaron posesión se habían forjado en los movimientos vecinales y reivindicativos. Pues bien, con tan sólo el 13% del gasto público realizaron una labor ingente: urbanización de barrios, plazas duras, zonas verdes, escuelas. Después, en la década de los noventa las necesidades fueron otras, ya se tenía lo más elemental y, por tanto, había que dar un salto Fue la época de las demandas sociales y por eso se hicieron guarderías, centros para la tercera edad, parkings y nuevas infraestructuras. Más tarde, en los inicios de este siglo XXI se han tenido que integrar 3,5 millones de inmigrantes en toda España y eso lo han hecho los ayuntamientos y, además, lo han hecho salvaguardando la cohesión social y el bienestar.
Ahora, para combatir la crisis, el Gobierno de Rodríguez Zapatero ha puesto a disposición de los municipios 8.000 millones de euros del Fondo Estatal de Inversión, de este modo se espera generar un importante número de nuevas ocupaciones, (sólo en Barcelona ciudad es posible crear con estos recursos 8.500 puestos de trabajo) Cada vez es más evidente que las políticas municipales están directamente ligadas al bienestar de las personas. Y se constata que la proximidad es un elemento básico para mejorar la calidad y la eficacia de los servicios públicos.
Los consistorios siguen siendo la cenicienta de las administraciones, por lo que a recursos se refiere. A pesar de eso, más del 30% de los recursos municipales se dedican a servicios que no son competencia directa de los ayuntamientos. Esto sucede por aquel principio de los alcaldes que dice que “todo lo que sucede en mi municipio es de mi competencia, y lo que no, es de mi incumbencia”.
En estas circunstancias sería deseable que se hicieran realidad la palabras pronunciadas recientemente, por la entonces Ministra de Administraciones Públicas y ahora Ministra de Economía Elena Salgado. Según dijo en este año se debería cerrar el acuerdo para la nueva financiación local, para así mejorar la tesorería de muchos municipios que se ven en serias dificultades para cumplir con sus obligaciones. Esperemos que así sea.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 29/04/09

TRANSPARÈNCIA

Dies enrere es va fer públic el procés d’investigació que s’està duent a terme pel Jutjat d’Instrucció número 33 sobre la presumpta trama de corrupció al voltant de diferents prostíbuls de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. S’ha conegut la citació davant del jutge d’una funcionària, secretària de prevenció del districte de l’Eixample, i la detenció a un funcionari, Manuel Martínez inspector del Departament de Llicències del districte, que, a hores d’ara, continua ingressat a presó sense fiança, mentre no conclogui la instrucció d’aquest cas. Pel que fa a la funcionària, va quedar en llibertat amb càrrecs, fins que hi hagi decisió judicial.

Per la seva part L’Ajuntament de Barcelona ha decidit continuar amb les mesures iniciades en relació amb el cas del funcionari detingut. S'han obert diligències prèvies informatives mentre s’espera la decisió judicial sobre el cas, que està sota secret de sumari.

L’Ajuntament de Barcelona sempre ha actuat amb contundència quan es demostra que hi ha una actuació incorrecta per part de qualsevol treballador municipal. No oblidem que El Consistori barceloní, que té tretze mil treballadors, és el primer interessat en l’aclariment i l’assumpció de responsabilitats dels imputats, tant si són penals o administratives.

Sens dubte, aquest és un cas aïllat en relació amb un inspector de base sense cap càrrec de responsabilitat (sense atribucions singularitzades).

L'Ajuntament ha obert al funcionari detingut un expedient informatiu pel qual haurà de respondre davant l’Administració amb el seu propi càrrec, en el cas que la justícia determinés que s’ha comès un delicte derivat de l’exercici professional com a funcionari públic.

Abans de què s’incoés aquest sumari judicial l’Ajuntament ja havia obert una investigació sobre aquest funcionari, donat que existien indicis de possible mala praxi, tot i que fins al moment no s’havien pogut demostrar.

Per altra banda, els Serveis Jurídics de l’Ajuntament també han iniciat els tràmits pertinents per presentar-se com acusació particular, quan sigui processalment oportú. El Jutjat número 33 que instrueix el cas haurà de fixar ara el calendari d’aquest procés.

El Govern Municipal, com ha fet sempre en democràcia, ja ha manifestat la seva disposició per col·laborar amb la Justícia, i, com no potser de cap altra manera, des de les dependències municipals es lliurarà tota la documentació que sigui requerida pel jutjat, l’objectiu és clar: aclarir la veritat i que cadascú assumís les seves responsabilitats. En aquesta línia d’honestedat i màxima transparència l’equip de Govern ha mantingut i mantindrà puntualment informats tots els grups polítics municipals, que continuaran disposant de la informació que estigui a disposició de l’Ajuntament.

Ara, només cal esperar que tot aquest “affaire” s’aclareixi el més aviat possible. Per a què això sigui així cal, també, que els partits de l’oposició sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i no comencin a escampar rumors, insinuacions i falsedats amb finalitats electorals que, per altra banda no els poden generar més que beneficis espuris. També seria molt convenient que tothom assumís les seves responsabilitats, fins i tot aquells grups o partits polítics que puguin tenir militants implicats en l’esmentada trama o qualsevol altra. Però és aviat per parlar de coses encara no provades. Temps tindrem.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 14/04/2009

ENERGÍA NUCLEAR

Durante bastante tiempo la energía nuclear ha estado demonizada en gran parte del mundo occidental. En el año 1983 el Gobierno de España, entonces presidido por Felipe González, promulgó una moratoria prohibiendo la implantación y explotación de nuevas centrales nucleares en nuestro país. Para resarcir a los inversores, de aquella decisión política, se introdujo en el recibo de la electricidad un canon que durante 25 años hemos pagado todos los ciudadanos.
Ni entonces ni ahora los países de la UE eran, ni son, autosuficientes en materia energética. En consecuencia, éstos se ven obligados a recurrir a terceros para abastecer sus mercados. Hace pocos meses el barril de petróleo rozó los 150 dólares. Nada nos garantiza que mañana ese mismo barril no se vuelva a disparar. Es evidente que en tales circunstancias las economías occidentales en general y las europeas en particular, debido a su fuerte dependencia, no pueden gozar de estabilidad. Recordemos, a modo de ejemplo, lo que sucedió, este último invierno, cuando estalló el conflicto del gas entre Ucrania y Rusia, media Europa se constipó.
Los expertos opinan que ante el crecimiento sostenido de consumo de energía que se está produciendo y el que se espera en los próximos años las energías alternativas no son la solución. Alemania es el país líder en instalaciones de energía solar, tanto térmica como fotovoltaica. Pues bien, el año pasado esas instalaciones produjeron el 0,5% de la electricidad consumida en ese país. Algo similar podríamos decir de la energía eólica, aunque justo es reconocer que la explotación de este tipo de generación de energía está mucho más desarrollado en países como Noruega u Holanda. Por otra parte, los biocombustibles, además de contaminar de forma muy similar a como lo hacen los derivados del petróleo, se producen en tierras fértiles. Si tenemos en cuenta que mil millones de personas pasan hambre en nuestro planeta, tendremos claro cual ha de ser la prioridad a la hora de explotar esas tierras.
Es cierto que la implantación de la energía nuclear es cara, peligrosa y sus residuos altamente contaminantes. Ahora bien, en contra partida es una forma “limpia” y sostenible de producir electricidad, que a la larga sale razonablemente barata y, sobre todo, evita las dependencias de terceros, no genera gases de efecto invernadero y permite cumplir con buena parte de los compromisos de Kioto.
Tal vez en el contexto de los años ochenta aquella moratoria tenía su razón de ser. Hoy estamos a las puertas de una nueva época. Ha llegado el momento de abandonar el autismo energético y plantar cara al problema con realismo. Los combustibles a partir de residuos fósiles están llegando a su fin, las energías alternativas son insuficientes ¿es la hora de la energía nuclear? Hablemos.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 08/04/09

TEMPUS FUGIT

El temps vola. Molt aviat es compliran 2 anys i mig del govern d’Entesa, amb José Montilla al capdavant. S’ha esgotat ja més de mitja legislatura i és un bon moment per fer una anàlisi de com han anat les coses en aquest temps.

Portem ja quasi 6 anys de governs “esquerranosos” i aquests han dedicat la majoria del seu temps a prioritzar les polítiques socials. Per dur a terme aquestes polítiques han basat les seves accions en 5 grans eixos, que són: sistema educatiu, sistema de salut, serveis socials, llei de barris i polítiques públiques d’habitatge. Més enllà d’aquest gran primer “pack” s’està fent un gran esforç per garantir la seguretat i la justícia, la conseqüència d’aquestes polítiques és més mossos d’esquadra, més comissaries i desplegament del cos en tot el territori. També s’han obert noves presons i s’ha reclutat nou personal penitenciari. Tot això, no ha fet oblidar la necessitat de vertebrar de forma adequada el territori i per aquesta raó s’està fent un gran esforç inversor en infraestructures.

No és menys cert que a més a més d’endegar aquestes accions el govern s’ha trobat amb la patata calenta d’una crisi econòmica financera de dimensions, a hores d’ara, encara desconegudes. Per tant el que està fent, és el que sembla que cal fer i s’està fent en la resta de països desenvolupats, donar suport als sectors socials afectats i activar les fonts de finançament públics per posar-ho a l’abast del teixit empresarial.

Aquesta és una part de l’obra de govern feta en aquests temps i alguna pinzellada del que va fer el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Es podrien afegir moltes més coses, com per exemple l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut que ara cal desplegar, la defensa que s’ha fet de l’autogovern, la llengua i la cultura catalana, l’esforç constant per aconseguir la màxima cohesió social i podríem continuar amb un llarg etcètera, però malgrat tot això, i desprès de tot aquest temps de govern, és ben cert que la ciutadania no acaba de percebre el canvi que s’ha produït.

De tota manera, el passat és passat i ja no es pot fer més. Ara el que convé és mirar endavant i que ens fixem en allò que ha d’arribar. Aquí, en aquest futur és on de debò aquest govern se la juga i de manera molt especial el seu president José Montilla.

És veritat que a dia d’avui el balanç és important, però no podem amagar el cap sota l’ala perquè tots sabem que el millor, o potser el pitjor, està per arribar. A hores d’ara no tenim pacte de finançament. Els rumors que arriben dels possibles retalls que farà el Tribunal Constitucional a l’Estatut no són optimistes. I en el que portem de mandat no s’han aconseguit traspassos significatius, com podrien ser Rodalies o l’Aeroport del Prat. És veritat que aquestes mancances són atribuïbles a la “racaneria” del govern central, però és evident que si això no millora de forma substancial qui pagarà els plats trencats serà el govern d’aquí, més que el d’allà.

A més a més d’un temps ençà sembla que algunes coses no s’han fet de la millora manera possible, per exemple, les reformes que s’estan fent en l’educació catalana. Segur que en aquest àmbit calen reformes i s’han de fer amb certa urgència i en profunditat, ara bé no és normal que cap sector convoqui tres vagues en un any i les tres tinguin un seguiment important. Això vol dir que alguna cosa no s’està fent del tot bé i sembla bastant evident que aquí manca diàleg.

Alguna cosa també està fallant en determinades actuacions dels mossos d’esquadra. Dies enrere, més enllà de l’actitud d’alguns estudiants o individus infiltrats com a estudiants, l’acció de les forces de seguretat sembla bastant evident que va ser desproporcionada.

Aquests són un parell d’exemples de què potser alguna cosa s’hauria de modificar i ajustar millor el ritme al pas de la societat. Com deia la meva àvia: “rectificar és de savis”.

Siguem clars, aquesta situació “d’impàs” no es pot mantenir gaire temps més. L’any 2009 ha de ser l’any de prendre decisions i donar solucions. Dies enrere el president Montilla va ser prou clar i eloqüent quan va dir que el temps per negociar el nou finançament no era infinit i s’estava esgotant. És millor congelar les negociacions que signar un mal acord que ens hipotecaria per 25 anys com a mínim. També el primer mandatari de la Generalitat va enviar un clar avís al socis d’ERC quan va dir que estava disposar a esgotar la legislatura encara que fos en minoria.

Aquesta és la situació política a Catalunya tot just quan acaba d’arribar la primavera astrològica. No és, ni de bon tros el millor escenari possible, però en política moltes vegades resistir també es guanyar. De tota manera siguem conscients de què el temps vola i hem de veure que ens depara el futur.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 24/03/09

TRISTE RÉCORD

España es el país de la zona euro donde más empleo se destruye. Por eso y con lo que está cayendo, es probable que antes de que acabe el año hayamos superado los cuatro millones de parados. Triste récord. De todos modos, no deberíamos olvidar que en la década de los 80 las tasas del paro llegaron al 22% de la población activa. Pues bien, pese a todo, salimos adelante. Es verdad que para escapar de aquel atolladero se firmaron unos acuerdos conocidos como “Los pactos de La Moncloa”. Hoy, en cambio, ni patronal ni sindicatos están por algo similar. Además la situación es radicalmente distinta. Y por si eso fuera poco, tanto unos como otros han hecho un diagnóstico distinto de la situación. Para la patronal estamos ante “una crisis de costes,” y para salir a flote hay que realizar una reforma laboral que implique el abaratamiento del despido y la rebaja de las cotizaciones sociales. Los sindicatos opinan justo lo contrario, es decir, que nos enfrentamos a “una crisis de ventas” y en consecuencia hay que estimular el consumo, proteger más a los desempleados y aumentar la inversión pública.

En este contexto el Gobierno está atrapado. Y dado que los acuerdos con los agentes sociales a corto plazo no son factibles debería tirar por el camino de en medio. El camino de en medio en estos momentos es enfatizar la inversión pública y la privada que promueva empleo. Para ello hay que generar beneficios fiscales que estimulen ese tipo de inversión. En cualquier caso, sepamos que estas medidas son necesarias pero no suficientes y, desde luego, siempre serán más rentables para la sociedad y el erario público que invertir en prestaciones por desempleo y subsidios para aquellos que no encuentran trabajo. También habrá que buscar mayor flexibilidad en la nueva contratación, tenemos margen para ello. Basar el fomento del empleo en la subvención además de caro es ineficaz. Es evidente que nadie contrata a alguien que no necesita, aunque salga barato.

De forma casi simultánea habrá que hacer reformas estructurales que ataquen la raíz del mal endémico que es el paro en nuestro país. También habrá que recuperar la productividad y la competitividad. Hay que erradicar, de una vez por todas, el triste récord de ser el país desarrollado con las tasas de desempleo más elevadas. Todo esto es urgente y necesario. Ahora bien, los trabajadores no fueron invitados a la fiesta de las hipotecas basuras ni a la juerga de la burbuja inmobiliaria. Por tanto, no es lógico que sean ahora ellos los que tengan que pagar los platos rotos del festín. Es hora de que todos arrimemos el hombro, pero da la sensación que algunos lo que hacen es arrimar el ascua a su sardina. Y así no vamos bien.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 18/03/09

TRIAS TREU PIT

D’un temps ençà Xavier Trias, alcaldable per CiU a Barcelona, funciona passat de voltes. Tots sabem que en Xavier és un gat vell en això de la política, a la que segons diu va arribar per casualitat. Al llarg de la seva ja dilatada trajectòria ha desenvolupat diferents tasques. Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en diferents Governs de Jordi Pujol com, per exemple, conseller de Sanitat o conseller de Presidència. També va ser el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats en la legislatura del 2000 al 2004, sí aquella legislatura en la que el PP va treure majoria absoluta i malgrat això Convergència i els seus socis d’Unió van votar més de 1.000, sí, 1.000 vegades plegats amb els nois del carrer Gènova. Després, en contra de la seva voluntat, va ser anomenat cap de llista per la federació nacional conservadora a l’alcaldia de Barcelona. S’ha presentat dues vegades per ser escollit alcalde i ambdues vegades ha perdut. És veritat que la darrere vegada va donar un pas endavant considerable, però ell sap que els fracassos dels seus, tant a les eleccions al Parlament com a les Corts Generals, han estat els fets que van donar una certa brillantor a la seva derrota, perquè, al cap i a la fi, el camí de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona ha estat i és, a hores d’ara, el camí de la derrota. I tot fa preveure que aquest serà el signe del seu pas pel consistori.
Tot això ve a tomb perquè últimament Trias fa declaracions poc adients per un polític de la seva trajectòria, massa esbojarrades, que es podrien disculpar en la boca d’una persona jove o sense experiència i sense recorregut, però en un home com ell no acaben d’encaixar. Només es poden entendre des de la desesperació d’aquell que es veu incapaç d’aixecar el vol i sap que si torna a perdre s’ha d’anar a casa - tres derrotes consecutives són massa derrotes per continuar essent cap de res. I exactament el mateix succeeix amb la seva formació política -CiU- un altra legislatura sense governar a Catalunya, -ja porten dues- suposaria moltes coses i cap de bona.
Trias sap, i els seus saben, que a aquestes alçades ells no lluiten contra el PSC -que ja seria molt,- ells lluiten contra el tripartit i a dia d’avui si el tripartit es posa les piles és imbatible. Ara bé, per a què això sigui així cal que Esquerra acabi creient que és un partit d’esquerres de veritat i que en política no val situar-se segons bufa el vent. I el mateix es pot dir de com estan les coses a Barcelona. Al cap i casal de Catalunya el bipartit funciona i funciona bé, però s’ha d’entendre que fóra bo una situació més folgada de l’equip de govern per poder funcionar amb una mica més de tranquil·litat. En aquesta situació quan la gent d’esquerra entengui que a Barcelona cal un govern tripartit per baixar-li els fums a la dreta i posar-la a lloc, aquell dia, Trias farà bé anant-se a casa. Mentre això no succeeixi poden anar removent la cua, però res més. Ells ho saben, Xavier Trias ho sap i per això, fa demagògia i encara que sense motius treu pit. Clar que per altra banda és normal, de fet és l’única cosa que sap i pot fer.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 03/03/09