25 de març 2009

TEMPUS FUGIT


El temps vola. Molt aviat es compliran 2 anys i mig del govern d’Entesa, amb José Montilla al capdavant. S’ha esgotat ja més de mitja legislatura i és un bon moment per fer una anàlisi de com han anat les coses en aquest temps.

Portem ja quasi 6 anys de governs “esquerranosos” i aquests han dedicat la majoria del seu temps a prioritzar les polítiques socials. Per dur a terme aquestes polítiques han basat les seves accions en 5 grans eixos, que són: sistema educatiu, sistema de salut, serveis socials, llei de barris i polítiques públiques d’habitatge. Més enllà d’aquest gran primer “pack” s’està fent un gran esforç per garantir la seguretat i la justícia, la conseqüència d’aquestes polítiques és més mossos d’esquadra, més comissaries i desplegament del cos en tot el territori. També s’han obert noves presons i s’ha reclutat nou personal penitenciari. Tot això, no ha fet oblidar la necessitat de vertebrar de forma adequada el territori i per aquesta raó s’està fent un gran esforç inversor en infraestructures.

No és menys cert que a més a més d’endegar aquestes accions el govern s’ha trobat amb la patata calenta d’una crisi econòmica financera de dimensions, a hores d’ara, encara desconegudes. Per tant el que està fent, és el que sembla que cal fer i s’està fent en la resta de països desenvolupats, donar suport als sectors socials afectats i activar les fonts de finançament públics per posar-ho a l’abast del teixit empresarial.

Aquesta és una part de l’obra de govern feta en aquests temps i alguna pinzellada del que va fer el primer govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Es podrien afegir moltes més coses, com per exemple l’elaboració i posterior aprovació de l’Estatut que ara cal desplegar, la defensa que s’ha fet de l’autogovern, la llengua i la cultura catalana, l’esforç constant per aconseguir la màxima cohesió social i podríem continuar amb un llarg etcètera, però malgrat tot això, i desprès de tot aquest temps de govern, és ben cert que la ciutadania no acaba de percebre el canvi que s’ha produït.

De tota manera, el passat és passat i ja no es pot fer més. Ara el que convé és mirar endavant i que ens fixem en allò que ha d’arribar. Aquí, en aquest futur és on de debò aquest govern se la juga i de manera molt especial el seu president José Montilla.

És veritat que a dia d’avui el balanç és important, però no podem amagar el cap sota l’ala perquè tots sabem que el millor, o potser el pitjor, està per arribar. A hores d’ara no tenim pacte de finançament. Els rumors que arriben dels possibles retalls que farà el Tribunal Constitucional a l’Estatut no són optimistes. I en el que portem de mandat no s’han aconseguit traspassos significatius, com podrien ser Rodalies o l’Aeroport del Prat. És veritat que aquestes mancances són atribuïbles a la “racaneria” del govern central, però és evident que si això no millora de forma substancial qui pagarà els plats trencats serà el govern d’aquí, més que el d’allà.

A més a més d’un temps ençà sembla que algunes coses no s’han fet de la millora manera possible, per exemple, les reformes que s’estan fent en l’educació catalana. Segur que en aquest àmbit calen reformes i s’han de fer amb certa urgència i en profunditat, ara bé no és normal que cap sector convoqui tres vagues en un any i les tres tinguin un seguiment important. Això vol dir que alguna cosa no s’està fent del tot bé i sembla bastant evident que aquí manca diàleg.

Alguna cosa també està fallant en determinades actuacions dels mossos d’esquadra. Dies enrere, més enllà de l’actitud d’alguns estudiants o individus infiltrats com a estudiants, l’acció de les forces de seguretat sembla bastant evident que va ser desproporcionada.

Aquests són un parell d’exemples de què potser alguna cosa s’hauria de modificar i ajustar millor el ritme al pas de la societat. Com deia la meva àvia: “rectificar és de savis”.

Siguem clars, aquesta situació “d’impàs” no es pot mantenir gaire temps més. L’any 2009 ha de ser l’any de prendre decisions i donar solucions. Dies enrere el president Montilla va ser prou clar i eloqüent quan va dir que el temps per negociar el nou finançament no era infinit i s’estava esgotant. És millor congelar les negociacions que signar un mal acord que ens hipotecaria per 25 anys com a mínim. També el primer mandatari de la Generalitat va enviar un clar avís al socis d’ERC quan va dir que estava disposar a esgotar la legislatura encara que fos en minoria.

Aquesta és la situació política a Catalunya tot just quan acaba d’arribar la primavera astrològica. No és, ni de bon tros el millor escenari possible, però en política moltes vegades resistir també es guanyar. De tota manera siguem conscients de què el temps vola i hem de veure que ens depara el futur.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 24/03/09

CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...