Un bon berenar

Aquests primers dies del mes de març el PP celebrarà la seva Convenció Nacional. Sembla ser que el “leiv motiv” d’aquesta trobada serà “España nación de todos para todos”, o quelcom hipersemblant.

Aquesta frase és la síntesi de la postura oficial del partit i el posicionament que els hi cal defensar a capa i espasa. Ara bé, això no vol dir, ni de bon tros, que tothom estigui en la mateixa línia d’acció.

Hi ha un fet que no admet discussió: el nou model de finançament de Catalunya és un caramel difícilment rebutjable per cap dirigent autonòmic, llevat dels d’Euskadi i Navarra. Per tant, als dirigents del PP no els ha passat desapercebuda la possibilitat d’obtenir un millor finançament i més recursos, com s’ha aconseguit amb el nou Estatut de Catalunya.

De tota manera no cal fer-se il•lusions, ja que no és gens probable que qüestions d’aquests tipus es parlin formalment a la Convenció. Però, malgrat això, és segur que els barons del partit a hores d’ara estan fent càbales per veure com es pot conjugar el que ells entenen com l’unitat d’Espanya amb l’obtenció de més recursos.

Això és especialment significatiu per València, que ja va establir en la seva proposta de reforma de l’estatut “La Clàusula Camps”. Diu que qualsevol legislació de l’estat que signifiqui una ampliació de competències de les comunitats autònomes s’aplicarà també a València.

El president de l’autonomia de les Illes Balears va anunciar dies enrere que aturava l’elaboració d’un nou estatut fins a saber com quedava el català. És clar que amb el pacte sobre finançament assolit pel President Zapatero i Artur Mas Madrid, Balears i Catalunya –per aquest ordre-, si ho apliquen, són les comunitats que més beneficiades en surten.

Així les coses, és potser la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre qui té una posició més delicada. Per una banda, forma part del nucli dur del partit i això vol dir guerra sense treva a ZP. I per altra, no pot negar-se al benefici que suposarà per a la seva comunitat, és a dir pels ciutadans madrilenys, tenir inversions de l’Estat en funció del seu PIB.

I amb tot aquest paisatge de fons no es pot oblidar al successor de Manuel Fraga, que ja ha pactat amb Anxo Quintana del BNG “un sostre competencial per Galícia comparable a les nacionalitats històriques de l’Estat”. No bufen bons vents a can PP. El propi Feijoo –líder dels populars gallecs- va haver de rectificar unes declaracions amb les que es situava més a prop de Piqué que no pas d’alguns personatges amb domicili polític al carrer Gènova de Madrid.

Per altra banda, alguns barons territorials estan començant a rumiar amb seriositat com assumir més competències i també més recursos sense contradir el discurs oficial imposat des de dalt. No ho tenen fàcil, però ja sabem que quan convé alguns fan mans i mànigues i aleshores ni es trenca Espanya, ni s’és insolidari, ni res que s’hi assembli. Però, és clar, això depèn de qui ho fa.

De fet, el que està sobre de la taula és l’antiprogressisme de la dreta més rància d’Espanya. Com sempre i des de sempre enfrontats amb les forces d’esquerra catalanes que, en aquest cas amb l’afegit`de CiU, representen la modernitat i el progrés del nostre país. Per això, entre d’altres raons, ells visualitzen les seva política amb un anticatalanisme “feroce”, És clar que el benestar per tots, l el desenvolupament sostenible en termes socials, medi ambientals, econòmics i polítics, són divises alienes al seu ideari.

De tota manera, que ningú no es confongui. Aquesta situació tindrà la seva revalida o la seva defenestració a les properes eleccions generals. Una segona derrota electoral de Mariano Rajoy significaria el fracàs de la seva política catastrofista i, amb tota seguretat, la caiguda de l’equip dirigent.

Però això, que no és poc, no ho és tot. La crisi catalana ha quedat, temporalment, submergida. No seria gens d’estrany pensar que qualsevol dia torni a surar. Hi ha qui diu que en Josep Piqué està pactant la seva sortida. Ja ho veurem. Potser si. Potser no. Però, el que és cert, és que ningú pot garantir que demà, o demà passat, es torni a produir un rifi rafe, i els ànims ja estan prou crispats. I tothom sap, fins i tot Ana Botella, que per guanyar a Espanya és quasi indispensable guanyar a Catalunya. I la veritat, no sembla que a aquestes alçades el PP estigui ni tan sols en el camí no de ser la primera força política a Catalunya, ni la segona, ni possiblement la tercera.

La vida és dura. El que és clar és que tenen un bon berenar i això els hauria de fer pensar. O no.