LA CIUTAT I EL BARÇA

La reforma del Miniestadi és un debat que ja fa temps que dura i que ha suscitat, com és normal sempre que es planteja una transformació urbanística d’aquestes característiques, un gran debat ciutadà i polític.
A l’inici de mandat (2007) ja es va constituir al Districte de Les Corts una comissió de seguiment per anar treballant amb els veïns i amb el propi FC Barcelona.
El setembre de 2008, l’Àrea d’Urbanisme va presentar un primer document de criteris per afrontar renovació urbana de l’espai del Camp Nou. Document que es va presentar també a la comissió de seguiment formada pels veïns.
Aquest primer document del Govern Municipal ha servit per obrir un procés de diàleg intens i no exempt de dificultats. De converses, des de llavors, n’hi ha hagut moltes. Amb CiU també amb ERC i com no també amb el FC Barcelona.
Ens trobem en la recta final d’aquest procés. S’està treballant en una línia constructiva i positiva, i creiem que la reordenació de les instal·lacions del FC Barcelona arribarà a bon port. Els criteris que s’han marcat per aquesta transformació són: un espai públic més endreçat, una millor dotació d’equipaments per al barri, habitatge protegit, i activitat comercial.
Per tot això l’alcalde Hereu busca aprofitar aquesta oportunitat per intervenir urbanísticament amb criteris sostenibles i fent una clara aposta per la millora de la qualitat de vida dels veïns del barri.
En la reordenació de les instal·lacions del FC Barcelona només prima una sola cosa: és una operació on només hi pot haver una sola guanyadora: la ciutat de Barcelona.
Des de l’alcalde es treballa des de l’inici en una proposta que doni sortida a les necessitats del Barça i que també sigui satisfactòria pels interessos dels veïns i del conjunt de la ciutat. Això no és fàcil, però des de l’Ajuntament s’estan posant tots els esforços que sigui possible. S’està treballant per aconseguir una acord positiu per a totes les parts.
Ara el que cal és que tothom estigui a l’alçada de les circumstàncies. I tothom, en aquest cas, vol dir tothom.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/07/09

TIEMPO DE DESCUENTO

La semana pasada el Consejo de Política Fiscal y Financiera aprobó sin ningún voto en contra el nuevo sistema de financiación. Dos días después el Conseller Castells hacía pública las cifras con respecto a Cataluña. Según él se podrían llegar a obtener más de 4.000 millones de euros en 2012, para que esto suceda los ingresos tributarios del Estado se deberían incrementar un 3% de media anual.
Este acuerdo refuerza y cohesiona al tripartito. Además, parece que entre el Govern y el Ministro de Fomento, José Blanco, existe una sintonía que no existía con Magdalena Álvarez. El acuerdo de La Sagrera, el acuerdo sobre cercanías y el más que probable acuerdo, a finales de año, sobre la gestión del Aeropuerto del Prat así lo atestiguan. Con todo este bagaje el Presidente Montilla y su equipo podrán presentar un muy buen balance al final del mandato.
Por otra parte, si ponemos todos los números encima de la mesa, no solo los de Cataluña, nadie de forma objetiva puede negar que éste, en conjunto, es un buen acuerdo que supera con creces el ahora vigente. No me extenderé aquí en comentar las declaraciones del Consejero de economía de la Comunidad de Madrid, se comentan por si solas. Tan solo apuntar que enfrentar a los ciudadanos de una comunidad con los de otra no parece una buena opción.
De todos modos, lo que a priori no se entiende es la actitud de CiU en todo el proceso. La federación nacionalista en el recorrido de la negociación del nuevo sistema de financiación ha estado además de errática, esquiva y tacticista en exceso. En ese tiempo ha dado hasta 10 cifras diferentes por menos de las cuales, según su parecer, no se podía llegar a ningún acuerdo. Después, cuando ya se anunció el pacto salieron en tromba y lo tacharon de ilegal. Más tarde suavizaron un tanto su vocabulario pero siguen negando la bondad de lo acordado.
En principio sorprende esta actitud de los conservadores nacionalistas. Ellos estuvieron en la negociación del Estatut. ¿Por qué ahora éste posicionamiento? Fácil, entonces buscaron con afán el compromiso para que Zapatero les facilitara, llegado el caso, el retorno al Govern y aunque no lo lograron si consiguieron descolocar a Esquerra. Ahora la cosa ha sido distinta, ERC ha estado pragmática y firme en sus convicciones. Ahí reside el enojo de CiU. Artur Mas y sus acólitos saben que están jugando en tiempo de descuento. En consecuencia, si en la próxima legislatura no consigue configurar una mayoría para gobernar su carrera política se habrá acabado y Convergencia quedará marginada por mucho tiempo del tablero político. Y la verdad, o mucho cambian las cosas de aquí a las próximas elecciones al Parlament o el tripartito tiene muchos números para repetirse.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 22/07/09

LA SAGRADA FAMILIA NO PERILLA

A final del mes de juny passat es va celebrar l’assemblea anual del Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco, els responsables van decidir no incloure La Sagrada Família a la llista de monuments en perill a causa de l’AVE. Declaren descartar incloure les parts del temple que va iniciar Gaudí (la façana del Naixement del carrer Marina, i la Cripta del carrer Provença) en la llista de patrimoni amenaçat.
Aquest Comitè accepta l’informe de caràcter tècnic presentat per la delegació espanyola, elaborat per la direcció general de Patrimoni Històric del Ministeri de Cultura i a les dades facilitades pel Ministeri de Foment (qui serà l’encarregat d’executar les obres de l’AVE a través del gestor d’infraestructures Adif). Aquest informe es va donar per bo després d’haver examinat l’expedient sobre l’estat de conservació de totes dues construccions modernistes de Gaudí, de cara al començament dels treballs de la tuneladora a principis de 2010.
Això dóna fi a l’enrenou que de forma deliberada van organitzar a l’entorn d’aquesta obra líders de CiU com Xavier Trias o Joan Rigol. Per si algú tenia dubtes quedar clar que el seu interès era posar pals a les rodes i entorpir fins on fos possible el pas de l’AVE per la ciutat de Barcelona.
A aquest Comitè de l’UNESCO s’han presentat uns estudis complexos i rigorosos, on es fan recomanacions com:
Fer un mur discontinu de pilones amb encamisat de 41m de profunditat y 230m de longitud aproximada, que discorre paral·lelament el Pòrtic de la Glòria i permet mitigar les possibles tensions que s’hi poguessin produir com a conseqüència del pas de la tuneladora.
Desplegament d’una àmplia xarxa de sensors que permetran detectar qualsevol moviment del terreny durant les obres i també les vibracions que puguin afectar les construccions de tot el recorregut del túnel.
Per la seva part Adif va remetre un informe tècnic amb punts de vista d’enginyers, geòlegs, topògrafs i altres especialistes en obres subterrànies, que considerava que el traçat era el més adequat.
D’aquesta manera queda clar que el Govern Municipal un vegada més ha actuat com ho ha de fer una administració responsable i compromesa. Per contra, s’ha evidenciat, una vegada més, qui vol treure profit electoral sigui com sigui i en el fons els importa un rave el que es faci o es deixi de fer, donat que a ells l’única cosa que els interessa és manar. Queda clar, doncs, que no existeix cap traçat alternatiu, i que les mesures de prevenció i de control proposades són satisfactòries.
En aquesta situació Xavier Trías i Joan Rigol i tota la direcció de CiU farien sortint i demanant perdó als ciutadans de Barcelona.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 08/07/09

EL QUID E LA CUESTIÓN

En las pasadas elecciones europeas, celebradas el pasado 7 de junio, el PSC pese a ganar de calle y sacarle más de 15 puntos a CiU, que fue la segunda fuerza más votada, perdió 200.000 votos en el envite. Se adujo, entonces, desde la dirección de los socialistas catalanes que esa perdida, en buena parte, se debía al enfado de los ciudadanos por el tema de la financiación. Cierto o no parece que la argumentación no sentó bien en Ferraz (sede del PSOE en Madrid) ni en La Moncloa y el Presidente decidió poner manos a la obra para dar carpetazo al asunto.

Rodriguez Zapatero se comprometió, días atrás, a cerrar el nuevo modelo de financiación antes del 15 de julio. Por eso, el vicepresidente tercero, Manuel Chaves, anunció la semana pasada en el Senado la convocatoria del Consejo de Política Fiscal y Financiera para esa fecha. De hecho, la fecha es lo de menos, pero el acuerdo, si es que se logra, no se puede demorar de forma indefinida. El pacto les conviene a los dos gobiernos, al central porque con este asunto está sufriendo una sangría constante. La geometría variable es agotadora, pactar hoy con unos y mañana con otros supone un desgaste considerable. Por su parte, el gobierno de la Generalitat necesita, como el aire que respira, una buena financiación. Primero porque para hacer políticas sociales hacen falta recursos y segundo porque precisan mostrar un buen balance de legislatura. Queda poco más de una año para que vuelvan a haber elecciones en Cataluña y, a día de hoy, las encuestas no auguran nada bueno para el tripartito.

Es verdad que la crisis económica no permite alegrías contables. Sin embargo, no es menos cierto que las cifras que ofrece, hasta el momento, la ministra Salgado son las mismas que las del ex vicepresidente Solbes y ese es el motivo básico por el que no se avanza. Pero es que no se trata exclusivamente de cifras. El quid de la cuestión es que el nuevo sistema de financiación debe ajustarse a lo que sobre el particular dice el Estatuto. Ahí es donde radica el problema.

Por otra parte, los socialistas están sufriendo varapalos, elección tras elección, en comunidades como Madrid o Valencia, incluso en determinadas ciudades andaluzas se detecta un retroceso del voto en sus feudos tradicionales. En cambio Cataluña ha sido y es bastión socialista. En las elecciones de 2004 y 2008 los votos catalanes fueron decisivos para que el PSOE pudiera configurar mayorías en el Congreso. Por eso, no deja de sorprender el empecinamiento en ningunear a Cataluña aquello que por ley le corresponde.
Todo esto asunto está produciendo desafección en la ciudadanía. Por lo tanto hay que restablecer, con urgencia, el sentido común para redistribuir con equidad y justicia.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 01/07/09

EN LA BUENA DIRECCIÓN

Dies enrere es van fer públics els resultats de L'Enquesta de Qualitat i Condicions de Vida de la Ciutat que es troba inclosa dins del Pla d’Estudis Sociològics 2008-2011, i es realitza cada quatre anys. Aquesta enquesta, que recull les opinions de barcelonins i barcelonines majors de 16 anys, valora la qualitat de les condicions de vida a la ciutat.

Són preguntes sobre qüestions prou importants i un treball de camp fet amb molt de rigor que val la pena publicitar. Veiem:

El 96% dels barcelonins i barcelonines valoren positivament viure a Barcelona.
I les persones enquestades puntuen amb un clar notable (7,6) la satisfacció de viure a la ciutat.
D’altra banda, l’enquesta també ens mostra que la ciutadania, igual que està satisfeta de viure a la ciutat, també és exigent.
Augmenta la valoració de tots els aspectes relacionats amb la qualitat de vida (seguretat, serveis sanitaris i educatius, atenció a les persones, urbanisme, neteja, vida ciutadana, cultura i lleure), excepte les oportunitats de treball i negoci, que baixa dues dècimes, cosa explicable per la situació de crisi en què ens trobem.
La valoració de la neteja aprova i millora, pel que fa a l’enquesta de fa 4 anys. Baixa 6 punts el percentatge,reclamen millores sobre la recollida de brossa.
La valoració sobre la facilitat per desplaçar-se a la ciutat millora en tots els modes de transport. Es constata l’increment en l’ús de la xarxa de transports suburbans i l’autobús, mentre que baixa el cotxe i la moto.
Es valora de forma positiva la ciutat com a espai de formació i oportunitats: Millora la percepció sobre l’oferta formativa, l’accés a la informació d’oportunitats laborals i el suport a l’ocupació.
Els ciutadans aproven les possibilitats de negoci que ofereix la ciutat de Barcelona, especialment per la seva situació geogràfica, la promoció exterior, les xarxes de comunicació i l’accés a les noves tecnologies.

La gran majoria d’indicadors milloren respecte el 2004.

El treball que s’ha fet des de l’Ajuntament es veu reflectit en la percepció ciutadana: els barcelonins i barcelonines estan satisfets de viure a Barcelona.
El govern ha valorat com a positius els resultats de l’enquesta. Però, igual que la ciutadania, el govern també és exigent: cal continuar treballant a ple rendiment i no conformar-s’hi.
Barcelona és percebuda per la ciutadania com una ciutat d’oportunitats, que millora i aprova en la neteja, el manteniment, i els seus serveis.

Aquesta és la valoració que els barcelonins i barcelonines fan de la seva ciutat. Mentrestant alguns s’enroquen i ens volen fer creure que tot va malament i encara anirà pitjor. Pobrets! Que els déus els conservin la vista i la seva visió de futur.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 17/06/09.

GIRO A LA DERECHA

Según dijo el poeta “nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Está afirmación se hace más verdad que nunca las noches de los comicios electorales. Sería gracioso sino fuera porque acaba siendo grotesco escuchar a los líderes de las diferentes fuerzas políticas adjudicarse la victoria de las elecciones recién realizadas, sean cuales sean los guarismos que han dado las urnas.

La noche del pasado domingo, 7 de junio, día en el que se celebraron elecciones al Parlamento Europeo no fue una excepción. Todos estaban satisfechos, todos habían logrado sus objetivos, pero la verdad es tozuda y lo cierto es que estos comicios los ha ganado la derecha y los euroescépticos y lo demás son milongas arrabaleras.

La Eurocámara tendrá en esta nueva legislatura una mayor concentración de poder en el PPE (Partido Popular Europeo) y los partidos que más rechazan la unidad de Europa dispondrán de más recursos y más escaños para defender sus tesis. Es decir para dinamitar la Unión desde sus entrañas. Paradojas de la política.

Con mayor o menor intensidad la izquierda ha retrocedido en todos los frentes, por lo tanto se hace necesaria una revisión urgente y profunda de los postulados progresistas. De no hacerlo Europa se verá abocada a un dominio conservador sin alternativa a corto y medio plazo. La primera consecuencia de esta nueva situación es el riesgo que corre el Tratado de Lisboa. Los conservadores británicos, claros vencedores en Gran Bretaña, ya dijeron durante la campaña que propondrían someter a referéndum el tratado. Si David Cameron, líder de los toris británicos, sigue adelante con su propuesta es muy probable que ésta sea el punto final de ese tratado.

Cierto que la participación ha sido muy escasa, pero eso en nada deslegitima el resultado. En cualquier caso deberían ser las clases dirigentes de la sociedad, -no sólo los políticos- los que se preguntaran el por qué de tanto abstencionismo y se afanaran en poner remedio. Desde las primeras elecciones al Parlamento Europeo, celebradas en 1979, hasta el pasado domingo el mencionado abstencionismo ha sido la constante ascendente en la historia de estos comicios.

Si hacemos la lectura en clave interna no podremos dejar escapar una realidad incontestable y es que Rodríguez Zapatero está siendo avisado. Hace poco más de tres meses fue Galicia, ahora Europa. Es evidente que algo no funciona y no llevamos ni un año y medio de legislatura. Ahora bien, de eso a pedir mociones de confianza o amenazar con mociones de censura media un abismo. Cada proceso electoral tiene sus ritmos y cadencias, que nadie se confunda. No obstante, de seguir así hasta 2012 esto más que una legislatura sería un vía crucis y para crispación con la del mandato anterior ya tuvimos bastante.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 09/06/09

LA SAGRERA

Dies enrere es va signar amb el ministre José Blanco l’acord per tirar endavant el projecte de l’estació intermodal de la Sagrera. Tots sabem que aquest que arribar a aquest acord era un tema de màxima importància donat que aquesta estació connectarà la Barcelona amb la frontera i desenvoluparà els barris Nord i les ciutats que per aquella part estan a tocar de Barcelona. Aquesta acció i suposarà un impuls definitiu a la transformació de la xarxa ferroviària i de tota zona.

Aquesta gran estació intermodal farà confluir 3 línies de tren, 4 de metro i una nova estació d’autobusos. Es calcula que passaran més 90 milions de passatgers. I el que és més important, s’espera que amb el seu impuls es dinamitzi la transformació del seu entorn. Sant Martí i Sant Andreu canviaran les vies per trama urbana i estaran ben connectats. Es cobriran i es transformaran en trama urbana les vies que fa més d'un segle travessen de les Glòries fins a la Trinitat.

Es tracta d'un àmbit de 162 hectàrees i prop de quatre quilòmetres de llargada. Amb 48 hectàrees d’espais lliures, 20 per equipaments, 44 per nova vialitat i 13.000 habitatges (més de la meitat de protecció pública). Parlem de tota una àrea, el Llevant de la ciutat, que es refarà definitivament, a més de Sant Andreu-Sagrera, amb les Glòries, el 22@, el Campus del Besòs, el Zoo Marí i el Fòrum (on es completarà tot el passeig marítim de Barcelona). A Llevant creix la nova Barcelona: la ciutat nova i modernitzada, la que pivota entorn de l’eix del coneixement i la innovació, la que passa del segle XIX al segle XX.

Però no només això que no és poc, es tracta, també de la intersecció amb Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona i Montcada, ciutats que també havien reclamat històricament la que també és la seva estació, i ara saben que la tindran.

Aquesta infraestructura farà que Barcelona, l'Àrea i tot Catalunya donin un salt endavant.

Les exigències i les raons de Barcelona són inqüestionables.

Són moltes les coses en joc a la Sagrera, i això obligava l'alcalde a ser exigent. Es tractava de les raons per construir un dels pilars bàsics del futur de la ciutat. A la Sagrera es constata, com feia temps que no succeïa, que allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i per Espanya. Els tres governs han signat un bon acord que a l’hora és un bon servei conjunt a la ciutat i al país.

D’aquesta manera, Barcelona se sent més capacitada per fer el rol capdavanter que li correspon com a capital i motor de Catalunya, com l’altre gran motor d’Espanya. Amb aquest acord Barcelona se sent més propera a Europa i reforça el seu protagonisme a la Mediterrània. Sense la Sagrera, no seria possible l’Euroregió, ni el Corredor Mediterrani; i seria més feble la integració i contribució de Catalunya i Espanya en la construcció d’una Europa realment unida i competitiva.

Com tots recordarem fa poques setmanes França i Espanya van fixar la data del 2012 per a la connexió transpirinenca en alta velocitat, i van donar un impuls al corredor mediterrani, ara, amb la Sagrera garantida, i també queda assegurada la ròtula principal d’aquests reptes, el nus que dóna sentit a tot el recorregut.

Estem, doncs, davant d’una magnífica notícia per a Barcelona, i també per a les ciutats catalanes i franceses amb les quals compartim propostes i iniciatives (Montpellier, Toulouse, Narbona, Perpinyà, Béziers, Girona, Figueres). Es tracta dels espais econòmics i logístics més dinàmics d’Europa, de l’enllaç del sud i el nord, d’un terreny on ens hi juguem el futur. Ens hi juguem la connectivitat, i per tant la competitivitat i la projecció pròpia del conjunt del país.

La Sagrera és un projecte clau, ineludible i inajornable. Perquè genera llocs de treball i activitat mentre es construeix, un cop construïda i quan s’hi desenvolupin tots els projectes de la zona. I perquè ajuda a mirar endavant amb seguretat, i això és avui més important que mai.

I les coses es faran amb transparència, amb la col·laboració dels veïns i amb garanties totals de seguretat de tot el procés (Sants-Túnel-Sagrera-Trinitat-Montcada).

En temps de dificultats, tothom ha de posar tot el que té a les seves mans.

Ara, només cal esperar que l’oposició sigui honesta i encara que no reconegui el mèrit d’aquest acord no intenti posar pals a les rodes.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/05/09