GIRO A LA DERECHA

Según dijo el poeta “nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Está afirmación se hace más verdad que nunca las noches de los comicios electorales. Sería gracioso sino fuera porque acaba siendo grotesco escuchar a los líderes de las diferentes fuerzas políticas adjudicarse la victoria de las elecciones recién realizadas, sean cuales sean los guarismos que han dado las urnas.

La noche del pasado domingo, 7 de junio, día en el que se celebraron elecciones al Parlamento Europeo no fue una excepción. Todos estaban satisfechos, todos habían logrado sus objetivos, pero la verdad es tozuda y lo cierto es que estos comicios los ha ganado la derecha y los euroescépticos y lo demás son milongas arrabaleras.

La Eurocámara tendrá en esta nueva legislatura una mayor concentración de poder en el PPE (Partido Popular Europeo) y los partidos que más rechazan la unidad de Europa dispondrán de más recursos y más escaños para defender sus tesis. Es decir para dinamitar la Unión desde sus entrañas. Paradojas de la política.

Con mayor o menor intensidad la izquierda ha retrocedido en todos los frentes, por lo tanto se hace necesaria una revisión urgente y profunda de los postulados progresistas. De no hacerlo Europa se verá abocada a un dominio conservador sin alternativa a corto y medio plazo. La primera consecuencia de esta nueva situación es el riesgo que corre el Tratado de Lisboa. Los conservadores británicos, claros vencedores en Gran Bretaña, ya dijeron durante la campaña que propondrían someter a referéndum el tratado. Si David Cameron, líder de los toris británicos, sigue adelante con su propuesta es muy probable que ésta sea el punto final de ese tratado.

Cierto que la participación ha sido muy escasa, pero eso en nada deslegitima el resultado. En cualquier caso deberían ser las clases dirigentes de la sociedad, -no sólo los políticos- los que se preguntaran el por qué de tanto abstencionismo y se afanaran en poner remedio. Desde las primeras elecciones al Parlamento Europeo, celebradas en 1979, hasta el pasado domingo el mencionado abstencionismo ha sido la constante ascendente en la historia de estos comicios.

Si hacemos la lectura en clave interna no podremos dejar escapar una realidad incontestable y es que Rodríguez Zapatero está siendo avisado. Hace poco más de tres meses fue Galicia, ahora Europa. Es evidente que algo no funciona y no llevamos ni un año y medio de legislatura. Ahora bien, de eso a pedir mociones de confianza o amenazar con mociones de censura media un abismo. Cada proceso electoral tiene sus ritmos y cadencias, que nadie se confunda. No obstante, de seguir así hasta 2012 esto más que una legislatura sería un vía crucis y para crispación con la del mandato anterior ya tuvimos bastante.

Bernardo Fernández
Publicado en: ABC 09/06/09

LA SAGRERA

Dies enrere es va signar amb el ministre José Blanco l’acord per tirar endavant el projecte de l’estació intermodal de la Sagrera. Tots sabem que aquest que arribar a aquest acord era un tema de màxima importància donat que aquesta estació connectarà la Barcelona amb la frontera i desenvoluparà els barris Nord i les ciutats que per aquella part estan a tocar de Barcelona. Aquesta acció i suposarà un impuls definitiu a la transformació de la xarxa ferroviària i de tota zona.

Aquesta gran estació intermodal farà confluir 3 línies de tren, 4 de metro i una nova estació d’autobusos. Es calcula que passaran més 90 milions de passatgers. I el que és més important, s’espera que amb el seu impuls es dinamitzi la transformació del seu entorn. Sant Martí i Sant Andreu canviaran les vies per trama urbana i estaran ben connectats. Es cobriran i es transformaran en trama urbana les vies que fa més d'un segle travessen de les Glòries fins a la Trinitat.

Es tracta d'un àmbit de 162 hectàrees i prop de quatre quilòmetres de llargada. Amb 48 hectàrees d’espais lliures, 20 per equipaments, 44 per nova vialitat i 13.000 habitatges (més de la meitat de protecció pública). Parlem de tota una àrea, el Llevant de la ciutat, que es refarà definitivament, a més de Sant Andreu-Sagrera, amb les Glòries, el 22@, el Campus del Besòs, el Zoo Marí i el Fòrum (on es completarà tot el passeig marítim de Barcelona). A Llevant creix la nova Barcelona: la ciutat nova i modernitzada, la que pivota entorn de l’eix del coneixement i la innovació, la que passa del segle XIX al segle XX.

Però no només això que no és poc, es tracta, també de la intersecció amb Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona i Montcada, ciutats que també havien reclamat històricament la que també és la seva estació, i ara saben que la tindran.

Aquesta infraestructura farà que Barcelona, l'Àrea i tot Catalunya donin un salt endavant.

Les exigències i les raons de Barcelona són inqüestionables.

Són moltes les coses en joc a la Sagrera, i això obligava l'alcalde a ser exigent. Es tractava de les raons per construir un dels pilars bàsics del futur de la ciutat. A la Sagrera es constata, com feia temps que no succeïa, que allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i per Espanya. Els tres governs han signat un bon acord que a l’hora és un bon servei conjunt a la ciutat i al país.

D’aquesta manera, Barcelona se sent més capacitada per fer el rol capdavanter que li correspon com a capital i motor de Catalunya, com l’altre gran motor d’Espanya. Amb aquest acord Barcelona se sent més propera a Europa i reforça el seu protagonisme a la Mediterrània. Sense la Sagrera, no seria possible l’Euroregió, ni el Corredor Mediterrani; i seria més feble la integració i contribució de Catalunya i Espanya en la construcció d’una Europa realment unida i competitiva.

Com tots recordarem fa poques setmanes França i Espanya van fixar la data del 2012 per a la connexió transpirinenca en alta velocitat, i van donar un impuls al corredor mediterrani, ara, amb la Sagrera garantida, i també queda assegurada la ròtula principal d’aquests reptes, el nus que dóna sentit a tot el recorregut.

Estem, doncs, davant d’una magnífica notícia per a Barcelona, i també per a les ciutats catalanes i franceses amb les quals compartim propostes i iniciatives (Montpellier, Toulouse, Narbona, Perpinyà, Béziers, Girona, Figueres). Es tracta dels espais econòmics i logístics més dinàmics d’Europa, de l’enllaç del sud i el nord, d’un terreny on ens hi juguem el futur. Ens hi juguem la connectivitat, i per tant la competitivitat i la projecció pròpia del conjunt del país.

La Sagrera és un projecte clau, ineludible i inajornable. Perquè genera llocs de treball i activitat mentre es construeix, un cop construïda i quan s’hi desenvolupin tots els projectes de la zona. I perquè ajuda a mirar endavant amb seguretat, i això és avui més important que mai.

I les coses es faran amb transparència, amb la col·laboració dels veïns i amb garanties totals de seguretat de tot el procés (Sants-Túnel-Sagrera-Trinitat-Montcada).

En temps de dificultats, tothom ha de posar tot el que té a les seves mans.

Ara, només cal esperar que l’oposició sigui honesta i encara que no reconegui el mèrit d’aquest acord no intenti posar pals a les rodes.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/05/09

AQUELLOS POLVOS Y ESTOS LODOS

Con un gobierno superado por los sindicatos, huelgas, altas tasas de paro y los servicios públicos colapsados no les fue difícil a los conservadores británicos ganar las elecciones de mayo de 1979. Los laboristas perdieron su hegemonía, que tardarían 17 años en recuperar, y Margaret Thatcher llegaba al 10 de Downing Street.

Los planteamientos neoliberales de Milton Friedman se convirtieron pronto en realidad. La Dama de Hierro puso en práctica sus teorías económicas basadas en el adelgazamiento del Estado. Junto con Ronald Reagan (elegido en 1980 presidente de EEUU) impusieron en el mundo occidental y por extensión en todo el planeta un sistema económico basado en el ultraliberalismo que ha llegado hasta nuestros días. “Capitalismo popular” llamaba ella a lo que en realidad era un sistema financiero que funcionaba liberado de los posibles controles gubernamentales y que tenía como hilo conductor la privatización de todo lo privatizable

Según los defensores de las políticas Tatcherianas los británicos ganaron bajo su mandato en libertad de movimientos y en posibilidades de ascenso social. Hoy, con la perspectiva que da el tiempo, sabemos que la movilidad social cayó en picado en la época Thatcher y que durante su mandato los ricos fueron más ricos y los pobres además de aumentar en número también acrecentaron sus diferencias respecto a las clases sociales más favorecidas

Pero quien de verdad saco más partido de aquella situación fueron los sectores financieros. Los incentivos fiscales y la relajación de controles hicieron de Londres un centro de atracción para todo tipo de negocios, de forma muy especial aquellos que requerían de un tratamiento diferenciado, tanto por su complejidad como por su opacidad.

Aquellos polvos trajeron estos lodos y el sistema económico que hasta hace bien poco enmarcaba nuestras vidas y que no era otra cosa que la continuación de aquel supuesto “capitalismo popular” ha saltado por los aires. Y lo peor no es eso, lo peor es que no tenemos una alternativa real a la economía de libre mercado. En esta situación todo parece indicar que la esperanza que muchos teníamos de una reforma financiera en profundidad quedará aplazada “sine die”. Da la sensación de que para los tiburones de la especulación las medidas bancarias, tomadas hasta el momento, no son más que una ralentización suave, pero que en breve se podrán reiniciar los negocios que ayer se hubieron de posponer, ya que la cosa no irá a más. Si esto es así mucho me temo que la preconizada nueva arquitectura financiera internacional basada en el activismo positivo de los estados, la transparencia, la proporcionalidad entre riesgo y beneficio y la seguridad de los mercados deberán esperar una mejor ocasión.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 20/05/09

UNA REALITAT

Ara fa 22 anys que CiU va suprimir l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El aleshores president Jordi Pujol va tenir por de què aquesta institució es convertís en un contra poder del Govern de la Generalitat. El PSC va considerar la possibilitat de portar aquesta decisió al Tribunal Constitucional i finalment la va desestimar amb l’argument de què els problemes de Catalunya s’havien de resoldre a Catalunya. Més enllà de la validesa o no d’aquesta argumentació i l’encert o no de no portar aquest assumpte al TC és evident que els fets són tossuts i el temps ha acabat demostrant que l’Àrea Metropolitana de Barcelona és una necessitat per donar més qualitat de vida als seus habitants.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una realitat territorial, social, demogràfica (amb més de 3 milions de persones), econòmica i cultural. És un fet i cal que sigui una realitat tangible. Per aquesta raó, les diferents entitats metropolitanes van adoptar el passat 29 de gener l’acord de crear el Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que aquest últims dies s’ha concretat. Ara cal que sigui el Parlament qui legalitzi i formalitzi la plena institucionalització de l’Àrea Metropolitana. De fet, aquest Consorci, recentment constituït no deixa de ser un instrument per coordinar més i millor les competències i funcions dels ens metropolitans.

És evident que les mirades individualistes o parcials ja no resolen els problemes, només els aparquen. Ara és hora de plantejaments amplis, de coordinació i d’objectius compartits. Amb la constitució d’aquesta Àrea es guanya en dimensió i en fortalesa per superar els reptes, d’aquesta manera serem més presents, més escoltats i més competitius. I el nostre territori serà més potent i equilibrat, amb millors serveis i millors oportunitats. La jugada ha estat clara i transparent, es tracta de combinar creixement econòmic, infraestructures i transformació urbana, i cohesió social. El nou context econòmic i els reptes de la competitivitat necessiten estratègies comunes adequades per, entre altres coses, lluitar contra l’atur i posar en valor tots i cadascun dels actius econòmics metropolitans. Es tracta de transformar el model econòmic vigent i adequar-lo a la nova societat del coneixement i de la informació. Amb aquest nou instrument participarem i tindrem més veu en la definició i en la gestió de les infraestructures de serveis i de comunicació, de cara al futur i amb una visió integral de les infraestructures de serveis, l’aeroport, el port i la xarxa ferroviària. Es planificarà i es farà un urbanisme a escala metropolitana, sostenible i en sintonia amb les demandes del nou marc econòmic i social. També, de la mateixa manera, es treballarà el benestar i la cohesió social del nostre territori, treballant en xarxa. I aquest és el nostre fet diferencial per posar en valor un territori que té les màximes potencialitats i que ha de ser un exemple per a tots aquells que hi viuen. Junts, serem un motor més potent per a Catalunya. Una àrea metropolitana més forta voldrà dir una Catalunya més forta; amb la Barcelona real enfortida, unida i cohesionada, Catalunya serà més forta.

El que no sabem després de la constitució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és si CiU pensa demanar disculpes als ciutadans d’aquesta zona pels seus errors de fa 22 anys que han produït un evident retard en el desenvolupament d’aquesta part del país o pensen, com fan gairebé sempre, amagar el cap sota de l’ala i continuar com sinó passés res... I Xavier Trias mut i a la gàbia.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com

TREINTA AÑOS DESPUÉS

Han pasado ya 30 años desde las primeras elecciones municipales celebradas en democracia. Recuerdo alguno de los muchos eslóganes utilizados, por ejemplo:”entra con nosotros en los ayuntamientos” y otro: “meteremos la pata, pero no meteremos la mano.” No cabe duda que la reinstauración democrática ha sido un éxito para nuestro país. Pero ésta etapa de éxito y progreso no se puede concebir sin la aportación de los consistorios. Cierto que se han producido algunos casos de corrupción relacionados, casi todos, con el urbanismo; no obstante y pesar de los pesares, el balance es envidiable.
Muchos de los alcaldes y regidores que aquel lejano mes de abril de1979 tomaron posesión se habían forjado en los movimientos vecinales y reivindicativos. Pues bien, con tan sólo el 13% del gasto público realizaron una labor ingente: urbanización de barrios, plazas duras, zonas verdes, escuelas. Después, en la década de los noventa las necesidades fueron otras, ya se tenía lo más elemental y, por tanto, había que dar un salto Fue la época de las demandas sociales y por eso se hicieron guarderías, centros para la tercera edad, parkings y nuevas infraestructuras. Más tarde, en los inicios de este siglo XXI se han tenido que integrar 3,5 millones de inmigrantes en toda España y eso lo han hecho los ayuntamientos y, además, lo han hecho salvaguardando la cohesión social y el bienestar.
Ahora, para combatir la crisis, el Gobierno de Rodríguez Zapatero ha puesto a disposición de los municipios 8.000 millones de euros del Fondo Estatal de Inversión, de este modo se espera generar un importante número de nuevas ocupaciones, (sólo en Barcelona ciudad es posible crear con estos recursos 8.500 puestos de trabajo) Cada vez es más evidente que las políticas municipales están directamente ligadas al bienestar de las personas. Y se constata que la proximidad es un elemento básico para mejorar la calidad y la eficacia de los servicios públicos.
Los consistorios siguen siendo la cenicienta de las administraciones, por lo que a recursos se refiere. A pesar de eso, más del 30% de los recursos municipales se dedican a servicios que no son competencia directa de los ayuntamientos. Esto sucede por aquel principio de los alcaldes que dice que “todo lo que sucede en mi municipio es de mi competencia, y lo que no, es de mi incumbencia”.
En estas circunstancias sería deseable que se hicieran realidad la palabras pronunciadas recientemente, por la entonces Ministra de Administraciones Públicas y ahora Ministra de Economía Elena Salgado. Según dijo en este año se debería cerrar el acuerdo para la nueva financiación local, para así mejorar la tesorería de muchos municipios que se ven en serias dificultades para cumplir con sus obligaciones. Esperemos que así sea.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 29/04/09

TRANSPARÈNCIA

Dies enrere es va fer públic el procés d’investigació que s’està duent a terme pel Jutjat d’Instrucció número 33 sobre la presumpta trama de corrupció al voltant de diferents prostíbuls de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. S’ha conegut la citació davant del jutge d’una funcionària, secretària de prevenció del districte de l’Eixample, i la detenció a un funcionari, Manuel Martínez inspector del Departament de Llicències del districte, que, a hores d’ara, continua ingressat a presó sense fiança, mentre no conclogui la instrucció d’aquest cas. Pel que fa a la funcionària, va quedar en llibertat amb càrrecs, fins que hi hagi decisió judicial.

Per la seva part L’Ajuntament de Barcelona ha decidit continuar amb les mesures iniciades en relació amb el cas del funcionari detingut. S'han obert diligències prèvies informatives mentre s’espera la decisió judicial sobre el cas, que està sota secret de sumari.

L’Ajuntament de Barcelona sempre ha actuat amb contundència quan es demostra que hi ha una actuació incorrecta per part de qualsevol treballador municipal. No oblidem que El Consistori barceloní, que té tretze mil treballadors, és el primer interessat en l’aclariment i l’assumpció de responsabilitats dels imputats, tant si són penals o administratives.

Sens dubte, aquest és un cas aïllat en relació amb un inspector de base sense cap càrrec de responsabilitat (sense atribucions singularitzades).

L'Ajuntament ha obert al funcionari detingut un expedient informatiu pel qual haurà de respondre davant l’Administració amb el seu propi càrrec, en el cas que la justícia determinés que s’ha comès un delicte derivat de l’exercici professional com a funcionari públic.

Abans de què s’incoés aquest sumari judicial l’Ajuntament ja havia obert una investigació sobre aquest funcionari, donat que existien indicis de possible mala praxi, tot i que fins al moment no s’havien pogut demostrar.

Per altra banda, els Serveis Jurídics de l’Ajuntament també han iniciat els tràmits pertinents per presentar-se com acusació particular, quan sigui processalment oportú. El Jutjat número 33 que instrueix el cas haurà de fixar ara el calendari d’aquest procés.

El Govern Municipal, com ha fet sempre en democràcia, ja ha manifestat la seva disposició per col·laborar amb la Justícia, i, com no potser de cap altra manera, des de les dependències municipals es lliurarà tota la documentació que sigui requerida pel jutjat, l’objectiu és clar: aclarir la veritat i que cadascú assumís les seves responsabilitats. En aquesta línia d’honestedat i màxima transparència l’equip de Govern ha mantingut i mantindrà puntualment informats tots els grups polítics municipals, que continuaran disposant de la informació que estigui a disposició de l’Ajuntament.

Ara, només cal esperar que tot aquest “affaire” s’aclareixi el més aviat possible. Per a què això sigui així cal, també, que els partits de l’oposició sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i no comencin a escampar rumors, insinuacions i falsedats amb finalitats electorals que, per altra banda no els poden generar més que beneficis espuris. També seria molt convenient que tothom assumís les seves responsabilitats, fins i tot aquells grups o partits polítics que puguin tenir militants implicats en l’esmentada trama o qualsevol altra. Però és aviat per parlar de coses encara no provades. Temps tindrem.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 14/04/2009

ENERGÍA NUCLEAR

Durante bastante tiempo la energía nuclear ha estado demonizada en gran parte del mundo occidental. En el año 1983 el Gobierno de España, entonces presidido por Felipe González, promulgó una moratoria prohibiendo la implantación y explotación de nuevas centrales nucleares en nuestro país. Para resarcir a los inversores, de aquella decisión política, se introdujo en el recibo de la electricidad un canon que durante 25 años hemos pagado todos los ciudadanos.
Ni entonces ni ahora los países de la UE eran, ni son, autosuficientes en materia energética. En consecuencia, éstos se ven obligados a recurrir a terceros para abastecer sus mercados. Hace pocos meses el barril de petróleo rozó los 150 dólares. Nada nos garantiza que mañana ese mismo barril no se vuelva a disparar. Es evidente que en tales circunstancias las economías occidentales en general y las europeas en particular, debido a su fuerte dependencia, no pueden gozar de estabilidad. Recordemos, a modo de ejemplo, lo que sucedió, este último invierno, cuando estalló el conflicto del gas entre Ucrania y Rusia, media Europa se constipó.
Los expertos opinan que ante el crecimiento sostenido de consumo de energía que se está produciendo y el que se espera en los próximos años las energías alternativas no son la solución. Alemania es el país líder en instalaciones de energía solar, tanto térmica como fotovoltaica. Pues bien, el año pasado esas instalaciones produjeron el 0,5% de la electricidad consumida en ese país. Algo similar podríamos decir de la energía eólica, aunque justo es reconocer que la explotación de este tipo de generación de energía está mucho más desarrollado en países como Noruega u Holanda. Por otra parte, los biocombustibles, además de contaminar de forma muy similar a como lo hacen los derivados del petróleo, se producen en tierras fértiles. Si tenemos en cuenta que mil millones de personas pasan hambre en nuestro planeta, tendremos claro cual ha de ser la prioridad a la hora de explotar esas tierras.
Es cierto que la implantación de la energía nuclear es cara, peligrosa y sus residuos altamente contaminantes. Ahora bien, en contra partida es una forma “limpia” y sostenible de producir electricidad, que a la larga sale razonablemente barata y, sobre todo, evita las dependencias de terceros, no genera gases de efecto invernadero y permite cumplir con buena parte de los compromisos de Kioto.
Tal vez en el contexto de los años ochenta aquella moratoria tenía su razón de ser. Hoy estamos a las puertas de una nueva época. Ha llegado el momento de abandonar el autismo energético y plantar cara al problema con realismo. Los combustibles a partir de residuos fósiles están llegando a su fin, las energías alternativas son insuficientes ¿es la hora de la energía nuclear? Hablemos.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 08/04/09