Dies enrere es van fer públiques les dades de renda familiar disponible a la ciutat de Barcelona de l’any 2011 i l’informe del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya sobre el risc de pobresa relacionat amb el mercat de treball. Xifres força eloqüents i a l’hora significatives.
Aquest estudi posa sobre la taula que no és només que la crisi afecti de manera diferent els diversos estrats socials, sinó que afecta de manera oposada. Les dades de Barcelona són evidents. Des de 2008, any en què es va fer patent la crisi amb tota la seva virulència, la renda familiar dels cinc barris més pobres ha empitjorat, allunyant-se un 10% del nivell mig que representa el conjunt de la ciutat.
Durant el mateix període, la renda a disposició de les famílies dels cinc barris més rics s’ha mantingut i fins i tot ha millorat la seva posició relativa sobre el total de Barcelona un 13%. La crisi no només no sembla afectar els estrats superiors de la societat, sinó que segons demostren el números els afavoreix.
L’esmentat informe posa de relleu que la diferència entre el barri més pobre i el més ric de la capital s’ha disparat. El 2008, la renda de les famílies del barri més ric era quatre vegades la renda del més pobre. Ara, tres anys de crisi després, és set vegades més.
Aquesta evolució divergent és el que explica en bona part la persistència de la crisi actual, i la diferencia respecte d’altres episodis depressius anteriors. La clau està en l’aparent immunitat de les classes dirigents a l’evolució de l’economia. No deixa de ser curiós que aquells que no van participar de l’orgia, ara hagin de pagar la factura.
Si l’elit econòmica dirigent dels països no es veu afectada per la crisi, quins incentius tindrà per resoldre-la? Cap ni un. I és ben evident que la fortuna de les classes altes depèn cada cop menys de la fortuna dels seus conciutadans. El plànol de Barcelona ho deixa clar. La seva qualitat de vida i mel seu benestar ja no està lligat a la fàbrica, com en els segles dinou o vint, sinó a l’especulació als mercats financers globalitzats i a les economies emergents, en el millor dels cassos.
Aquesta situació té com a conseqüència, entre d’altres, l’afebliment del “poder de negociació” de les classes més populars. I això significa més poder pels poderosos.
Les dades de la ciutat de Barcelona i les evidències que apunta el CTESC són exemples d’allò que va dir Warren Buffett, a qui amb justícia s’anomena l’“oracle d’Omaha”: hi ha una lluita de classes, d’acord, però és la meva, de classe, la classe rica, la que ha començat la guerra, i l’estem guanyant.
Bernardo Fernández
Publicat a e notícies.com 2O/01/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada