Després d'un Congrés que ha estat gairebé modèlic, ha arribat el moment d’analitzar la situació que s’ha creat amb l’elecció de Pere Navarro com a Primer Secretari del PSC. D’entrada, val a dir que cal donar-li a ell i el seu equip un marge de confiança per a que aterrin i vegin des de la situació privilegiada que ocupen –l’executiva del partit- quin és l’estat de la qüestió. Estic convençut que en Pere i el seu equip sabran copsa la situació i prendre, en cada moment, la iniciativa més adient per cada cas i cada cosa.
Per començar haurien de passar full i deixar enrere els debats identitaris, això no els portarà en lloc i nomes els donarà disgustos. Com diu un amic meu, “si el nou PSC pretén ser més nacionalista que Convergència fracassarà estrepitosament i se seguirà allunyant de la majoria social de les seves bases. Si, per contra, es converteix en una formació espanyolista, li seguirà doblegant la mà el Partit Popular, que de pàtries amb destí universal sap més que ningú”. Estic molt d’acord amb el meu amic. El PSC és per sobra de tot un partit de classe i per això, el nou equip dirigent ha fer tot el possible per a retrobar-se amb la seva raó de ser; és a dir, les polítiques socials, la justícia, el catalanisme i el federalisme, deixant a un costat els succedanis, que gens li ajuden a l'hora de mostrar-se com és davant el seu electorat, al qual confonen amb tant canvi.
Més enllà d’aquests qüestions que semblen bàsiques a la política catalana, a can PSC, farien bé, com a tota la socialdemocràcia europea, en repensar com es connecta amb la joventut i com es refà un discurs ideològic no dogmàtic però engrescador que lligui amb les noves realitats socials d’un món post industrial i globalitzat. I en aquest terreny només es pot avançar amb una aposta inequívoca pels drets de les minories, per un laïcisme que fomenti la responsabilitat individual i social, per una aposta de veritat pel creixement sostenible i l’ecologia, per la solidaritat Inter generacional i planetària, per una actitud exigent però oberta amb la immigració, per la promoció dels emprenedors, tant si es tracta d’empreses o treballadors. A l’hora, s’ha de pensar quina Europa vol l’esquerra, perquè, si persisteix la deriva neoliberal actual, els problemes ja són aquí i això només ha fet que començar.
En clau interna, el PSC ha de fer el camí que estan fent molts partits socialdemòcrata europeus, aprofundir en la democràcia interna, sobre la qual hi ha molt per fer. Els temps estan canviant –com diu la cançó de Bob Dylan- i la gent ja no té prou amb un delegat que el substitueixi a l'hora de triar als seus líders. Els militants volen –i tenen tot el dret- un contacte directe amb el seu diputat o amb el seu regidor, perquè aquest tingui clar quins són els seus problemes i les seves il•lusions. En aquest sentit, la família socialista francesa està realitzant un treball molt elogiable, que bé podria a Navarro i la seva executiva servir com a exemple a seguir.
Va fer bé Navarro, en la cloenda del Congrés, estenent la ma al Govern Mas, però amb això no n’hi ha prou. Ara, el més urgent és que la nova executiva dels socialistes catalans s’afanyi en esbrinar quina política econòmica ha d'aplicar-se i, sobretot, quina és l'alternativa a aquesta dictadura del parquet i del món financer que estan patint les classes populars i treballadores. En aquests moments i, degut a la crisi que ens esta assetjant, és el gran repte pendent. Calen propostes clares i alternatives creïbles a les polítiques neoliberals que s’estan fent a Catalunya i a tot arreu.
La societat necessita un partit socialista fort i centrat, i aquest és el repte dels seus nous dirigents. Encara que no ens acabem de adonar estem vivint un nou temps i per això, i no és casualitat, d’aquest darrer congrés va sortir un nou PSC.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada