11 de març 2013

SENSE TRENCADISSES

Que ningú es faci il•lusions, PSC i PSOE no trencaran. Així de clar i així de concret. Dimarts passat, després de 35 anys, els diputats del PSC al Congrés, van votar diferent que els del PSOE. Davant d’aquesta novetat no van ser pocs els que es congratulaven públicament de la decisió del socialistes catalans, sumant-se així a les forces polítiques que a Catalunya diuen estar pel dret a decidir. Ara bé, és clar que en privat es fregaven les mans, fent càlculs del que podria passar si els socialistes decidissin presentar-se separats a les propers eleccions.


És cert que les relacions entre PSC i PSOE, d’un temps ençà, grinyolen més del que seria desitjable i, en conseqüència, cal fer una posta a punt, revisar el que calgui revisar, ara, d’això a partir peres va un món.

Seria un error imperdonable que aquests dos partits que són part activa de la historia dels darrers 35 anys trenquessin els seus acords, això només afavoriria a la dreta i, per tant, a les propostes excloents, és a dir, independentistes i centralistes.

Per començar fora bo que aquells opinadors que ja han sortit a dir la seva, callessin, la situació s’ha de refredar. És lògic. Després cal que amb calma i tranquil•litat les direccions de ambdós partits es reuneixin i refacin el ponts trencats,

El tema no és menor, el futur del PSC està en joc, el del POSE, com alternativa de govern, també.

El PSC ha estat un partit mestís que ha aportat a la societat catalana cohesió social, i molt probablement sense l’aportació de segment social més obrerista provinent de la immigració –i per tant votants “naturals” del PSOE- hauria esdevingut una força política, poc menys, que testimonial. Per altra part, pel PSOE, sense la col•laboració inestimable del PSC governar Espanya hauria estat, en la pràctica, impossible. Els vots aconseguits a Catalunya sempre han estat necessaris per sumar més que la dreta.

La situació és complexa i difícil, no cal amagar-ho, però el que està en joc és massa important com per no esforçar-se fins que no es trobi l’encaix, i potser aquest s’aconsegueixi amb mà esquerra, convicció i flexibilitat entre d’altres ingredients.

No val qualsevol cosa, no val qualsevol acord, però deixar via lliure a l’adversari tampoc.



Bernardo Fernández

Publicat a e-notícies.cat 01/03/13





CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...