ELS FETS DEL PARC DE LA CIUTADELLA

És evident que el nostre sistema democràtic té moltes mancances. i li cal una renovació a fons. Per altra banda, no n’hi ha cap dubte de que moltes de les reivindicacions del moviment del 15M son raonables. De fet, jo subscriuria una bona part de les mateixes. Tenen tota la raó del mon quan posen sobre la taula temes fonamentals per a la nostra societat, com el dret al treball, a un habitatge digne, a una sanitat i una educació de mes qualitat, el respecte al medi natural o la revisió dels mecanismes de la nostra democràcia representativa. És obvi que ningú amb un mínim de seny i una mínima inquietud social estarà en contra de parlar d’aquests temes i buscar solucions perquè aquests són els temes que a tots en porten de corcoll, amb ells està en joc el nostre futur i el dels nostres fills i nets. Dit això, que per a mi és rigorosament cert, no hem d’oblidar que la democràcia es votar, si, però també es la capacitat d’escoltar i de convèncer i de ser convençut, i la de crear contínuament consensos majoritaris per a la solució dels grans i petits problemes que es generen amb la convivència diària. Es precisament per això que ens equivocaríem greument si no escoltéssim aquests missatges que ens envien els “indignats” acampats a les places de les nostres ciutats. Els polítics -els que governen i els que no- han d’apropar-se a aquesta gent i escoltar. Ara bé, aquí cal també reciprocitat. És a dir, que els que protesten estiguin disposats a escoltar a enraonar i sobretot a reflexionar.

La nostra democràcia té mancances, és veritat. Té imperfeccions, cert. Però també es veritat que és equiparable a la resta de sistemes democràtics del mon occidental. –la qual cosa no vol dir que no sigui francament millorable.- “Sempre ens quedarà la paraula” va dir el poeta. Però la paraula, aquests dies enrere, un grapat d’intransigents i brètols aprenents de fatxendes la van voler silenciar, impedint fer la seva feina als 135 diputats i diputades que per mandat popular son dipositaries de la sobirania del poble. I per aquí, amics, no passarem.

Amb aquests fets, el conjunt del moviment del 15M, s’ha des legitimat. És molt possible que ha aquest moviment hagi perdut bona part de la simpatia popular que s’havia guanyat. Ara cal esperar que els milers d’”indignats” de bona fe que aquests dies han ocupat les places dels nostres municipis prenguin bona nota de la deriva en que poden acabar els moviments que més enllà de l’espontaneïtat inicial, es mostren incapaços de fixar un full de ruta.
Sense voler donar consells a ningú –no és la meva feina.- estic convençut que seria intel·ligent canalitzar les seus plantejaments més importants mitjançant els mecanismes que te establerts el sistema de representació: les Corts Generals, els Parlaments Autonòmics, o els Ajuntaments, cada un en l’àmbit de les competències que tenen atribuïdes en el nostre Estat de Dret. Aquest és el camí i jo no sé veure cap altre.

Es veritat que aquets moviments van ser rebuts en principi amb sorpresa i amb una certa simpatia. Ells deien en veu alta allò que pensem i comentem en converses de cafè la majoria. Per tant, seria una llàstima que l’aire fresc que aquí, a casa nostra, ens ha arribat de la plaça Catalunya es convertís en un caos conduït per antisistemes i hooligans de diversa procedència.

Dins d’uns dies quan torni la tranquil·litat caldrà parlar, i molt dels dispositius del Conseller Puig. No es de rebut que les dues actuacions principals que han efectuat els Mossos d’Esquadra des que aquest senyor es Conseller d’Interior hagin estat com a mínim polèmiques. Si això ho arriba a fer el Conseller Saura a hores d’ara el mateix Puig i els seu acòlits haurien demanat la seva dimissió més de quaranta vegades. De cap manera és pot admetre que en un Estat de Dret uns diputats que van al Parlament a fer la seva feina quedin aïllats i desprotegits a disposició d’uns manifestants. No es pot admetre que es muntin dos dispositius policials erronis en menys d’un mes... però anem a pams.


Bernardo Fernández
Publicat a e-notocies.com 21/06/11

REFUNDAR EL CAPITALISMO

Los ciudadanos indignados que estos días han ocupado las plazas de nuestras ciudades tienen razón cuando señalan a la banca como máximo responsable de muchos de los desaguisados que padece la sociedad.
Es verdad: hoy el sistema financiero es un fin en sí mismo y, quizás, el poder fáctico más poderoso. El capital se mueve sin control y los gobiernos no pueden hacer nada para evitarlo. Tiempo atrás los bancos cumplían la función de financiar con créditos la economía productiva. Ahora, en cambio, la mera especulación se ha convertido en una industria, que no crea mercancía, pero que genera fortunas inmensas.
Ante esta situación -y sintetizando mucho- soy de la opinión que la solución a esos males pasa por una banca de Estado coordinada internacionalmente. De esa manera, se podría dirigir el crédito hacia donde realmente convenga en cada momento y lugar. Ya sea la actividad agraria, industrial, comercial, turística, etc. Así, el capitalismo mantendría el sistema de propiedad privada de los medios de producción, pero el sistema bancario sería un servicio público gestionado por los Estados.
Con esa fórmula se pondría fin a la especulación irresponsable que es el origen de la crisis que ha arruinado a empresarios y trabajadores y está arrasando todo lo que encuentra a su paso. Esa es la manera más eficaz de acabar con el caos que hoy impera en el sistema financiero mundial. Ahora bien, cualquier medida que se adopte para controlar el sistema debe ser tomada por todos los gobiernos de forma simultánea o no servirá para nada.
Por otra parte, en las circunstancias actuales es poco probable que movimientos sociales dispersos consigan resultados tangibles. En consecuencia, necesitamos que políticos honestos y eficientes, que haberlos haylos, marquen unas nuevas reglas del juego que protejan los legítimos intereses de las clases populares y de los más desfavorecidos que, al fin y al cabo, somos la inmensa mayoría.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 15/06/11

VICTORIA INAPELABLE

Hay que felicitar a la derecha política de este país por los resultados obtenidos en las elecciones autonómicas y municipales del pasado domingo. El PP en España y CiU -con un fuerte ascenso de los populares- en Cataluña han obtenido una victoria inapelable. De todos modos, tengo la sensación de que la frase de Miguel de Unamuno: “Venceréis pero no convenceréis” está más vigente que nunca. Una vez más la gente supuestamente de orden fue a votar, tal vez sin entusiasmo, pero con disciplina. En cambio los progresistas, de forma mayoritaria se quedaron en casa. ¿Para qué ir a votar? Al fin y al cabo todos son iguales. Ésta es una cantinela que se escucha con frecuencia entre las clases más populares. Craso error. Ni todos los políticos son iguales ni, lo que es más importante, todos practican las mismas políticas.
La razón de fondo que ha ocasionado la situación de desencanto político y social que estamos viviendo en nuestro país viene dada fundamentalmente porque las fuerzas progresistas en general y los socialistas en particular se están viendo superados por los acontecimientos, un día sí y otro también. Eso ha hecho que, en muchos casos, abandonaran sus creencias más profundas para abrazar postulados reformistas. Un ejemplo: se ha sustituido la palabra”capitalismo” por el eufemismo “mercados”, con todo lo que lleva aparejado. El proyecto socialista parece agotado y eso provoca una creciente desesperación social y un abandono progresivo del electorado clásico de la izquierda.
Estamos asistiendo a un proceso de liquidación del Estado del bienestar. Quizás la socialdemocracia no ha sabido dar respuesta a los problemas que la sociedad actual plantea. No obstante, la crisis del capitalismo financiero, del neoliberalismo y de la relación entre democracia y mercados ya le va bien a la derecha recalcitrante. Y mucho me temo que esto no ha hecho más que empezar y lo peor está por venir. Y, si no, al tiempo.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 24/05/2011