26 de novembre 2009

L'ESTATUT I LA SENTÈNCIA DEL TC


D’un temps ençà s’està parlant i escrivint massa sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans de pronunciar-se sobre el particular convé aclarir uns quans principis bàsics com ara que l’Estatut és fruit de l’acord entre el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i el Senat: és, per tant, una llei orgànica vigent, aprovada per les Corts. I que després va ser aprovada pels ciutadans de Catalunya per la via de referèndum.

En conseqüència, no es pot tenir cap dubte sobre la seva plena constitucionalitat. Ningú pot oblidar que tots els qui la van votar (a Catalunya o a les Corts Generals) ho van fer sent plenament conscients de la seva constitucionalitat. Hem de saber que els que més la van defensar són aquells que no tenen un projecte sobiranista o independentista, i és lògic que siguin els més interessats en què la via estatutària no acabi essent considerada com una via morta.

La Constitució al seu preàmbul proclama la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. Defensar l’Estatut i la seva constitucionalitat és defensar la pròpia Constitució i, a l’hora defensar el seu caràcter obert; és promoure el seu esperit integrador, plural i acollidor. Aquells que l’utilitzen en sentit contrari han de saber que la posen en perill. El que es va votar per unir, no pot servir per separar.

Per a participar en el joc democràtic cal ser respectuosos amb el Tribunal Constitucional i cal acatar les seves sentències encara que no agradin.

Tots sabem que una sentència que desvirtués greument l’Estatut acordat entre el Parlament i les Corts generals i votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tindria importants conseqüències polítiques. Tant per Catalunya com per Espanya.

El Tribunal Constitucional hauria de dir com s’ha de llegir l’Estatut en clau constitucional i no fer de tercera cambra legislativa.

En qualsevol cas que ningú es confongui, vivim en llibertat, estem en un estat de dret. I això vol dir que podem opinar sense que això suposi que pressionem el tribunal. Pressió, i a més a més inconcebible, és la que fa el PP bloquejant la renovació del TC, on hi ha 4 membres amb el mandat caducat des de fa 2 anys.

No es tracta de fer cap hipòtesi del que passaria després de la sentència fins que aquesta es produeixi i s’analitzi. En tot cas haurien de ser les institucions liderades pel president de la Generalitat qui doni la resposta institucional.

De tota manera, no ens pot estranyar que el retard de 3 anys de la que portem esperant l’esmentada Sentència provoca desafecció i abonament pel radicalisme. I després passa el que passa.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 25/11/09

1 comentari:

Jordi ha dit...

El text sembla d’una correcció impecable, gairebé brillant. La referència a Solidaritat Catalana, en el centenari de la seva defunció també és un encert.
Des d’un punt de vista independentista el millor seria una sentència “hispano-espanyola”. L’estatut del 30 de setembre podia valer la pena. Aquest no.

Tanmateix planteja un debat difícil: recolzem ara els autonomistes que duen 3 dècades bramant un estat plurinacional impossible (PSOE i CiU) o tirem pel dret i ho aprofitem per deixar al descobert la inviabilitat de l’autonomisme?.

CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...