Agradi o no, quan el passat 30 de novembre de 2006 el Congrés dels Diputats va aprovar El Projecte de Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i d’Atenció a persones amb situació de dependència s’estaven posant les bases per arrelar de forma definitiva l’estat del benestar. Aquesta llei serà, sens dubte, un dels pilars bàsics del nostre sistema de convivència com a hores d’ara ho són els sistemes de salut, d’ensenyament o el de pensions. Imperfectes si, però imprescindibles també, en una societat com la nostra.
El tret més significatiu d’aquesta nova llei és que reconeix un nou dret de ciutadania que no és altre que les persones que no es poden valer per si mateixes ho han d’ésser per l’Estat i aquest garanteix una sèrie de prestacions. La conseqüència de tot plegat és que aquest dret pot ser reclamat i exigit tant per via administrativa com per la via jurisdiccional.
La llei fixa i determina una amplia gamma de respostes i recursos per atendre a les persones en situació de dependència. Aquestes possibilitats les podríem catalogar en dos grans paquets, per una banda la prestació dels serveis mitjançant centres i programes i per altra les prestacions de caire econòmic. El dret a aquests serveis i/o prestacions ve determinat per la valoració del grau i el nivell de dependència que pateix el sol·licitant.
Desenvolupar aquest nou dret no és gens fàcil. Més enllà de la despesa econòmica que això significa cal sincronitzar molt bé les sinèrgies de les diferents administracions que han d’intervenir en tot el procés. Per tant, cal dotar d’eines recursos i condicions òptimes els equips d’atenció social per a que puguin tirar endavant la tasca que els ha estat assignada i que en bona lògica els correspon en aquest àmbit. De forma simultània cal fer permeables les fronteres del primer nivell d’atenció amb els altres nivells més especialitats i que tenen un paper clau en l’atenció del col·lectiu de persones amb dependència.
Donada la complexitat, de tot tipus, que suposa l’aplicació d’aquesta mesura, El Govern va decidir que el procés d’implantació i desenvolupament s’allargués fins a 2015. És possible que alguns pensin que aix`és molt temps, però, atenció, que ningú es confongui, un govern de dretes, mai hauria posat en marxa una iniciativa d’una envergadura semblant, ni la desenvoluparia ni en aquest termini, ni en cap altre. Per altre banda, alguns sostenen, oblidant que una de les moltes responsabilitats de qualsevol govern és la distribució de la renda, que aquesta llei envaeix competències, (?) que vagin i preguntin a les persones o famílies que necessiten el suport i ajut que els suposa aquesta mesura, i si els importa poc o molt qui la dóna i si és o deixa de ser una competència del seu àmbit. Aquí em sembla adient recordar aquella dita xinesa que diu: “ que importa que el gat sigui blanc o negre el que vull és que agafi ratolins”. Doncs bé: d’això es tracta.
Bernardo Fernández
Publicat a: e-notiies.com 14/01/08
El tret més significatiu d’aquesta nova llei és que reconeix un nou dret de ciutadania que no és altre que les persones que no es poden valer per si mateixes ho han d’ésser per l’Estat i aquest garanteix una sèrie de prestacions. La conseqüència de tot plegat és que aquest dret pot ser reclamat i exigit tant per via administrativa com per la via jurisdiccional.
La llei fixa i determina una amplia gamma de respostes i recursos per atendre a les persones en situació de dependència. Aquestes possibilitats les podríem catalogar en dos grans paquets, per una banda la prestació dels serveis mitjançant centres i programes i per altra les prestacions de caire econòmic. El dret a aquests serveis i/o prestacions ve determinat per la valoració del grau i el nivell de dependència que pateix el sol·licitant.
Desenvolupar aquest nou dret no és gens fàcil. Més enllà de la despesa econòmica que això significa cal sincronitzar molt bé les sinèrgies de les diferents administracions que han d’intervenir en tot el procés. Per tant, cal dotar d’eines recursos i condicions òptimes els equips d’atenció social per a que puguin tirar endavant la tasca que els ha estat assignada i que en bona lògica els correspon en aquest àmbit. De forma simultània cal fer permeables les fronteres del primer nivell d’atenció amb els altres nivells més especialitats i que tenen un paper clau en l’atenció del col·lectiu de persones amb dependència.
Donada la complexitat, de tot tipus, que suposa l’aplicació d’aquesta mesura, El Govern va decidir que el procés d’implantació i desenvolupament s’allargués fins a 2015. És possible que alguns pensin que aix`és molt temps, però, atenció, que ningú es confongui, un govern de dretes, mai hauria posat en marxa una iniciativa d’una envergadura semblant, ni la desenvoluparia ni en aquest termini, ni en cap altre. Per altre banda, alguns sostenen, oblidant que una de les moltes responsabilitats de qualsevol govern és la distribució de la renda, que aquesta llei envaeix competències, (?) que vagin i preguntin a les persones o famílies que necessiten el suport i ajut que els suposa aquesta mesura, i si els importa poc o molt qui la dóna i si és o deixa de ser una competència del seu àmbit. Aquí em sembla adient recordar aquella dita xinesa que diu: “ que importa que el gat sigui blanc o negre el que vull és que agafi ratolins”. Doncs bé: d’això es tracta.
Bernardo Fernández
Publicat a: e-notiies.com 14/01/08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada