03 de maig 2006

A la Fira


Entre el 1950 i el 1975 Andalusia va patir les onades migratòries més grans que potser mai s’han produït a Espanya. Molts d’aquells emigrants van tenir com a destí Catalunya i, més en concret , Barcelona i els seus voltants.

Aquesta gent van haver de deixar la seva terra per raons econòmiques i per manca d’oportunitats però també perquè aleshores la societat, en especial la rural, era molt tancada i enrederida dins d’un context en el que existien carències de tot tipus i on la discriminació, tan social com política, era el pa nostre de cada dia.

Van arribar a Catalunya buscant un futur millor. No va ser fàcil. Ni la comunicació ni molt menys la integració van ser bufar i fer ampolles però, amb la perspectiva que dóna el temps, podem dir que el resultat ha estat millor del que en un principi es podia preveure. Avui Catalunya és quelcom més que una suma dels d’aquí i els d’allà. I el que és més important: el temps ha fet d’entitats diverses un sol poble.

Amb aquest escenari de fons els andalusos d’origen, any rere any, fan la seva fira d’abril a Catalunya. No ens pot estranyar que aquesta gent un cop a l’any vulguin recordar el seu art, la seva manera d’expressar-se. Aquesta vegada serà el 28 d’abril quan s’encendran els llums de la festa.

Però val la pena apropar-se al Fòrum uns dies abans de que comenci la Feria, veure com fan la feina desenes i desenes d’homes i dones de forma desinteressada i absolutament altruista. És emocionant veure com cadascú, en funció de les seves possibilitats i els seus coneixements, posa el seu granet de sorra perque, el dia que la fira obri, la caseta de la seva “hermandad” sigui la més còmoda, la més maca i la millor guarnida. És a dir, que sigui l’orgull de la seva gent, de la gent que representa.

Uns fan de fusters, altres de paletes, unes dones preparen els estris de les cuines, d’altres van posant fanalets i flors de papers. Tothom col•labora, tothom té una tasca a fer. Tot ha d’estar a punt quan s’encenguin les bombetes del Reial i comenci la festa.

La setmana de “la Feria” serà de boixos. Es beurà “manzanilla” i “rebujitos” i es menjaràn “pescaitos”, “bravas”, “calamares”, i pop gallec. Sí, també pop gallec, perquè no ?. Però per damunt de tot es ballarà, es ballarà molt. Fins l’esgotament, quasi fins l’extenuació. Però haurà valgut la pena, hi hauràn casetes que gràcies a tot això trauran uns quants milers d’euros de beneficis.

És veritat. Alguns, no tots, guanyen alguns diners. Que ningú s’espanti. Aquests calerons són per a “la hermandad”, que amb aquest modest i suat “botí” podrà passar tot l’any fins a la propera fira. Això haurà estat possible gràcies a que els germans i les germanes han treballat i s’han deixat la pell abans i durant “la Feria” i, d’aquesta manera, hauran pogut fer realitat un dels seus somnis millor guardats: fer per uns dies d’un trosset de Catalunya la seva Andalusia estimada.

Però no és només això. L’aixecament de “la Feria” i el seu desenvolupament són en si mateixos un model de convivència. La gent treballa i alhora s’ho passa bé i comparteix el que té. Aquí el botellón no existeix. Els problemes d’ordre públic es desconeixen Per tant, lluny d’ésser quelcom antic i carrincló, és un referent que mereix ser respectat i potenciat pels valors que porta en si mateixa.

Quan els reptes del segle XXI són la globalització, la competitivitat, la revolució tecnològica o la multiculturalitat, és un luxe poder aparcar per una estona tot l’estrès que portem acumulat per la nostra activitat quotidiana i gaudir del “cante y del baile” d’una gent que, de forma majoritària, s’ha integrat en una nació sense haver renunciat ni als seus orígens ni a la seva identitat. Això és una sort que està a tocar de molts pocs. Per aquesta raó, entre d’altres, val la pena arribar-se a la fira i, per unes hores, deixar-se portar.

Bernardo Fernández
EL PUNT 29/04/2006

CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...