27 d’agost 2012

PER COHERÈNCIA

Les relacions entre els Maragall i el PSC mai estat fàcils. Ells sempre han estat representants de la burgesia catalana i a més van assumir un cert paper d’enfants terribles i iconoclastes. Els que tenim una edat recordem les bronques entre la Federació de Barcelona del partit i l’Alcalde Olímpic. L’última va ser la negativa d’admetre en la executiva de la Federació al germà, la conseqüència no es va fer esperar i en la cloenda del mateix Congrés Pasqual Maragall va anunciar la seva dimissió com Alcalde a mig termini (menys d’un any) i va nomenar (sense consultar amb ningú, al menys de la Federació de Barcelona) a Joan Clos com a successor. Desprès, quan PM es va presentar com a candidat a President de la Generalitat les relacions no van millorar gaire. La creació de Ciutadans pel Canvi és un exemple, però podríem trobar molts més.


Sigui com sigui, s’ha d’admetre que el PSC sense els Maragall no hauria estat el mateix i els Maragall sense el PSC tampoc. És molt probable que ni el partit ni els germans Maragall haurien arribat on han arribat. En qualsevol cas, la realitat és la que és i la mateixa història no es pot escriure dues vegades.

És obvi que en aquesta vida cadascú és molt lliure per fer allò que consideri adient en cada moment. Ara bé, després s’ha de ser conseqüent i responsable amb el que s’ha fet. I aquí és on, segons la meva opinió “patina” l’Ernest.

Per començar, L’Ernest Maragall és un polític de llarguíssim recorregut, i ell ja sabia, sobradament, quan va admetre la seva inclusió en les llistes al Parlament per la circumscripció per Barcelona, quin és el tarannà del PSC en l’àmbit del nacionalisme i tot allò que d’aquí se’n deriva. Però, es que ara, fa poc més de 6 mesos, el partit va fer un Congrés i aleshores Maragall no va dir ni assa ni bèstia. Tot això, sense entrar en el debat de que amb el sistema de llistes electorals tancades els ciutadans escollen un partit i com a molt un candidat, i és obvi que el tema dels noms és menor Per tant, els que van a la llista, ho fan, al menys en teoria perquè estan d’acord amb el programa que defensa el partit, altra cosa és fer trampes al solitari i voler enredar als electors. Aquí, alguns podran argumentar allò que diuen els tribunals que l’acta de diputat és personal, etc. etc. I en una lectura estrictament legalista és veritat, malgrat aquest argument, no és menys cert que el concepte polític depassa i molt aquest punt de vista.

Per altra banda, el dissabte, 21 de juliol, el PSC va fer un Consell Nacional en el que es va parlar abastament del pacte fiscal i de la posició del partit en aquest tema. Després de que intervingués el Primer Secretari van demanar la paraula més de vint militants, entre ells diversos diputats i cadascú va dir la seva. Hauria estat molt convenient que l’Ernest hagués sortit a donar el seu punt de vista i explicar les seves raons de perquè pensava que calia votar d’una manera determinada. Doncs bé, l’Ernest ni es va molestar en assistir.

No tinc espai per fer una argumentació en profunditat i donar totes les raons que sobre el particular porto al sarró, però puc garantir que són moltes, de pes i força reflexionades. Per això, aquesta vegada, estic convençut de que el secretariat del partit ha fet el que tocava, encara que això creï tensió i pugui tenir possibles conseqüències no desitjades. Però com deia la meva avia, más vale ponerse una vez colorado que ciento amarillo.

Sóc dels que pensen que en can PSC i cap tothom, sempre que s’acceptin les regles de joc que es marquen els congressos. I si les regles no agraden es busca una majoria i es canvien. Si es pot, és clar. Estic d’acord amb la Marina Geli quan diu que: “El PSC ha de ser el partit dels Estopa i també el de Joan Manuel Serrat”. Cert, però tampoc és desitjable que la gent estigui a disgust en els llocs.

Per tant, segons el meu parer l’Ernest hauria d’acceptar la disciplina del Grup Parlamentari i en aquest cas del secretariat que li ve donada pels òrgans de direcció del partit i si no està d’acord, per coherència, ja sap el que ha de fer. Per altra banda, en aquesta ocasió, chapeau per en Pere Navarro i el seu equip.



Bernardo Fernández

Publicat a e-notícies.com 01/08/12

CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...