És veritat que la sotragada electoral que va patir el PSC en les darreres eleccions del passat 28N va ser de les que marquen una època. Ara bé, hem de tenir clar que no ha estat una cosa aïllada. Estem assistint a un procés de liquidació de l’estat del benestar. Vivim en una societat en manca de valors i on el campi qui pugui s’ha convertit en la norma d’actuació habitual. I com diu un bon observador europeu, Jaume Masdeu “els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món”.
Està en crisi la socialdemocràcia? Es pregunta sovint la ciutadania amb un mínim consciència política. A la dreta sense escrúpols ja li va bé aquesta situació i s’encarreguen d’estendre el dubte a dojo. Potser si que la socialdemocràcia no ha sabut o no ha pogut donar respostes als problemes que planteja la societat actual. Ara bé, admeten això, no és menys cert que la crisi que estem patint, és la crisi del capitalisme financer desregulat, del neoliberalisme, de la relació entre democràcia i mercats; de la creixent barbàrie social i cultural. Per altra banda hem de ser conscients que el malestar i les pors actuals són el resultat de dècades de fonamentalisme neoliberal, d’arrogància dels mercats financers, d’augment de les desigualtats i precarietats, d’hegemonia mediàtica de la dreta. Tal i com escrivia recentment en Raimon Obiols.
Amb aquest paisatge de fons, cal que l’esquerra en concret i les forces de progrés en general recuperin la iniciativa. En aquests moments recuperar la iniciativa vol dir recuperar la voluntat d’entendre els canvis i els reptes de les nostres societats. L’apel·lació, tan freqüent, a la necessitat d’un “relat” és necessària però no suficient. Avui el que necessitem és, en principi, fer l’anàlisi de la situació més acurada, explicar-la de manera que s’entengui a la ciutadanía i després fer propostes creïbles i que a l’hora generin il·lusió. I hem de tenir clar que aquesta feina l’ha de fer els polítics, no els professionals de la comunicació, que per altra banda són indispensables en un món complex i mediatitzat com l’actual, però que de cap manera poden substituir la intel·ligència col·lectiva d’uns partits que vulguin estar a l’alçada.
Sosté Raimon Obiols que; “La dreta té “partits-empresa” que es mouen perfectament bé en la política de mercat. Externalitzen la seva acció i la seva comunicació i juguen sense escrúpols la carta de l’antipolítica i, quan convé, del populisme. L’esquerra necessita imprescindiblement consciència i acció col·lectiva si vol ser majoria. I necessita, no caldria dir-ho, autenticitat i honestedat. Només així podem construir agregacions majoritàries. La cohesió, el pluralisme i l’obertura no són objectius incompatibles. Però requereixen lideratges i models organitzatius de tipus nous, que agrupin persones que no volen ser seguidores de consignes sinó membres autònoms i emancipats. Això requereix una obertura sincera i constatable, portes endins i portes enfora”. Ho subscrit plenament.
Cal fer plantejaments nous i innovadors a la vegada. Serà possible si encarem sense por, però amb respecte el futur i també si miren enrere sense rancúnies. Hem de donar continuïtat al projecte amb un cert aire fresc de renovació. El PSC ha de ser l’impulsor d’un procés d’energies renovables en termes polítics. No es tracta de fer una convergència d’esquerres. No és això. Però no es pot ignorar que hi ha a Catalunya una majoria que vol i creu en l’autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social. I aquest moviment o l’encapçala el PSC o no l’encapçala ningú. Un PSC sobirà i, també, totalment compromès i solidari amb el projecte socialista espanyol. Es tracta d’un projecte polític que no admeti, ni la corrupció, ni la confusió, entre política i negocis. Que rebutgi i lluiti contra l’explotació i l’especulació sobre el territori. Un projecte polític que posi en marxa polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per a fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política i sobre tot noves vies de participació.
Aquest és el camí. No n’hi ha cap altre.
Bernardo Fernández
Publicat a e-notícies 27/01/2011
Està en crisi la socialdemocràcia? Es pregunta sovint la ciutadania amb un mínim consciència política. A la dreta sense escrúpols ja li va bé aquesta situació i s’encarreguen d’estendre el dubte a dojo. Potser si que la socialdemocràcia no ha sabut o no ha pogut donar respostes als problemes que planteja la societat actual. Ara bé, admeten això, no és menys cert que la crisi que estem patint, és la crisi del capitalisme financer desregulat, del neoliberalisme, de la relació entre democràcia i mercats; de la creixent barbàrie social i cultural. Per altra banda hem de ser conscients que el malestar i les pors actuals són el resultat de dècades de fonamentalisme neoliberal, d’arrogància dels mercats financers, d’augment de les desigualtats i precarietats, d’hegemonia mediàtica de la dreta. Tal i com escrivia recentment en Raimon Obiols.
Amb aquest paisatge de fons, cal que l’esquerra en concret i les forces de progrés en general recuperin la iniciativa. En aquests moments recuperar la iniciativa vol dir recuperar la voluntat d’entendre els canvis i els reptes de les nostres societats. L’apel·lació, tan freqüent, a la necessitat d’un “relat” és necessària però no suficient. Avui el que necessitem és, en principi, fer l’anàlisi de la situació més acurada, explicar-la de manera que s’entengui a la ciutadanía i després fer propostes creïbles i que a l’hora generin il·lusió. I hem de tenir clar que aquesta feina l’ha de fer els polítics, no els professionals de la comunicació, que per altra banda són indispensables en un món complex i mediatitzat com l’actual, però que de cap manera poden substituir la intel·ligència col·lectiva d’uns partits que vulguin estar a l’alçada.
Sosté Raimon Obiols que; “La dreta té “partits-empresa” que es mouen perfectament bé en la política de mercat. Externalitzen la seva acció i la seva comunicació i juguen sense escrúpols la carta de l’antipolítica i, quan convé, del populisme. L’esquerra necessita imprescindiblement consciència i acció col·lectiva si vol ser majoria. I necessita, no caldria dir-ho, autenticitat i honestedat. Només així podem construir agregacions majoritàries. La cohesió, el pluralisme i l’obertura no són objectius incompatibles. Però requereixen lideratges i models organitzatius de tipus nous, que agrupin persones que no volen ser seguidores de consignes sinó membres autònoms i emancipats. Això requereix una obertura sincera i constatable, portes endins i portes enfora”. Ho subscrit plenament.
Cal fer plantejaments nous i innovadors a la vegada. Serà possible si encarem sense por, però amb respecte el futur i també si miren enrere sense rancúnies. Hem de donar continuïtat al projecte amb un cert aire fresc de renovació. El PSC ha de ser l’impulsor d’un procés d’energies renovables en termes polítics. No es tracta de fer una convergència d’esquerres. No és això. Però no es pot ignorar que hi ha a Catalunya una majoria que vol i creu en l’autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social. I aquest moviment o l’encapçala el PSC o no l’encapçala ningú. Un PSC sobirà i, també, totalment compromès i solidari amb el projecte socialista espanyol. Es tracta d’un projecte polític que no admeti, ni la corrupció, ni la confusió, entre política i negocis. Que rebutgi i lluiti contra l’explotació i l’especulació sobre el territori. Un projecte polític que posi en marxa polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per a fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política i sobre tot noves vies de participació.
Aquest és el camí. No n’hi ha cap altre.
Bernardo Fernández
Publicat a e-notícies 27/01/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada