LA PROSTITUCIÓ AL CARRER

Dies enrere un prestigiós diari va publicar unes fotografies sobre la prostitució al carrer. Això ha desfermat una onada de crítiques en contra de l’Ajuntament de Barcelona. Crítiques que, per altra banda, són absolutament injustes amb Barcelona i amb al seu govern municipal i que no poden quedar sense resposta.
En primer terme hem de tenir en compte que la prostitució és un fenomen universal i la seva legalització o no és un debat molt antic i complex, que no està resolt. En el cas que ens ocupa el debat d’aquests dies ha donat peu a parlar sobre la compatibilitat d’aquesta activitat amb la convivència a l’espai públic.
Escrivia més a munt que la prostitució és un fenomen universal, però avui, a més a més també, és global i té al darrere xarxes internacionals i proxenetisme que cal perseguir i per això calen uns mitjans que no estan a l’abast dels municipis. Ara bé, és evident que l’espai públic no ha de ser l’espai on es desenvolupi aquesta activitat.
Amb aquest paisatge de fons, el que tots hauríem de tenir clar és que la prostitució no és compatible amb l’espai d’ús públic, perquè acaba monopolitzant l’espai i degradant-lo. Aquesta activitat, quan té una densitat considerable en una determinada zona no permet una activitat de vida normal: de família, de comerç, de convivència, de gent que desenvolupa la seva vida a l’espai públic. Les persones que habiten la zona (veïns, comerciants, passejants...) acaben per anar-se’n. I, com a ciutat mediterrània, en la nostra cultura, la vida a l’espai públic, és molt important: és al carrer on compartim valors i on construïm ciutat.
És pot, o no estar d’acord amb el projecte de l’Ajuntament de Barcelona que defensa una ciutat de barris de residents i de barreja d’usos. Però s’ha de ser valent i conseqüent amb el projecte propi. El que no val és apuntar-se a tot, criticar-ho tot i no aporta res i això és el que fa l’oposició municipal de Barcelona.
Les alternatives que proposen alguns grups polítics com la de la prohibició total o la de les “zones de tolerància” o “zones vermelles” no ajuden a combatre l’extorsió, ni la inserció social ni la millora de l’espai públic, això no és el que demanen els ciutadans de Barcelona.
Sembla raonable pensar que no és en l’espai públic on s’ha de produir aquesta activitat. Per això fora bo disposar d’instruments per acotar: ordenar, limitar l’expansió d’aquest fenomen a l’espai públic. En places, carrers i carreteres cal donar una resposta dels poders públics per fer-los habitables i transitables.
Per altra banda, Barcelona té un nucli antic que és, com tot Barcelona, d’ús residencial: al Raval la gent hi viu. El Raval és una història d’èxit, s’hi ha treballat de manera constant des de fa 30 anys perquè sigui un barri residencial com qualsevol altre, on hi hagi també barreja d’usos, com ara universitats, equipaments de primer ordre, culturals, esportius, educatius, escoles, o el recent inaugurat conservatori.
Com a ciutadans de Barcelona hem de sentir-nos orgullosos de la gent que viu i treballa al Raval. Són sectors actius que volen un barri millor dia a dia. Per això des de l’Ajuntament es treballa per reprimir alguns fenòmens que hi sorgeixen de manera espontània en ser el cor de Barcelona (com la prostitució que ens ocupa avui, però n’hi ha d’altres) i tractar les seves causes: turisme “low-cost”, apartaments il·legals, horaris comercials... L’Ajuntament hi fa un treball constant, dia a dia.
Aquesta és la realitat, crua o cuita, d’allò que està succeint a Barcelona i el que volen alguns és embolica la troca... i tot per un grapat de vots.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 15/09/09