AGENDA DE TARDOR

L’agenda política d’aquesta tardor ens arriba força farcida. Des de la crisi gairebé permanent a CiU, la no menys crisi del PNV amb la renùncia de Josu Jon Imaz, sense passar per alt l’anunci del Lendakari Ibarretke de convocar un referèndum l’any vinent, l’agitació als carrers amb la crema de fotos del Rei i tot això sense fer cap referència a ETA que ha tornat a actuar i per si no n’hi ha prou, podem afegir el to derrotista i apocalíptic de la dreta extrema espanyola cada vegada que intervé, ja sigui en les càmeres parlamentàries, en un debat, en una entrevista o senzillament felicitant les “pascues”

Doncs bé, amb aquest decorat i en aquest escenari comencem la cursa que ens ha de portar a les eleccions generals a les acaballes del pròxim hivern.

Poden i han de succeir moltes coses d’ençà fins al moment que haurem de dipositar el nostre vot a les urnes. Per tant tot és obert i tot és possible, en conseqüència, no val a badar, serà un temps dur, ple de confrontació i molt em temo que no sempre neta. El PP posarà, no tota la carn a l graella, que seria quelcom legítim, sinó el porc sencer, -amb la més amplia accepció de la paraula-, per donar el tomb per tornar a manar. Si, si; heu llegit bé, per manar, governar és una altra cosa. Però d’això potser que en parlem en altre ocasió.

És ben veritat que tal i com s’ha desenvolupat la legislatura, amb la retirada de les tropes d’Irak, l’ampliació i extensió dels drets socials, l’intent del procés de pau, (malmès per la manca d’escrúpols de la banda terrorista) la posada al dia dels Estatuts, etc, seria perquè a hores d’ara les enquestes donessin, al PSOE quasi majoria absoluta. En canvi, dies enrere La Vanguardia va publicar una que venia a dir que estava més a prop del empat tècnic que no pas altra cosa. Ja sé que és massa aviat per fer enquestes, treure conclusions i tot el que es vulgui, d’acord; però pel que pugui ser com diu el poeta: per si de cas, quan arribi l’inspiració que em trobi amb els colzes sobre la taula.

És a dir, cal començar a fer feina i cal fer-la ara. De fet la dreta ja ha començat, ho vàrem veure, i ho vàrem patir la setmana passada: Rajoy embolicant-se amb la bandera, en el fons tots els nacionalismes són iguals. És cert que per a molts el vídeo del cap de l’oposició va ser una pixada fora de test –amb però-. Però que ningú es confongui, segur que a l’Espanya profunda i en determinats segments de la societat espanyola no pensen el mateix, per tant atenció i no menystinguem determinades accions que no a tota reu la sensibilitat per determinades qüestions és la mateixa.

Per altra banda, s’ha acabat la Fira de Frankfurt, la cosa ha anat bé, força bé i per tant cal felicitar a qui ha fet possible aquest èxit i cal, també, que ens felicitem com a societat; ara, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i hem d’admetre que aquest no és el camí per fer una única societat. Algú ha dit aquests dies que més que de literatura catalana podríem parlar de lletres catalanes.... Potser si. Rumiem-ho