PER LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA

Dies enrere el Govern va donar llum verda al projecte de llei del memorial democràtic. Ja ha començat el seu tràmit parlamentari i és lògic pensar que abans de l’estiu sigui aprovat i, per tant, una realitat.

Cal aclarir d’antuvi que aquest Memorial no va contra res, ni contra ningú. Allò que es pretén és conèixer i posar en valor la nostra història més immediata. Conèixer i saber el que va ser i va suposar la repressió de la dictadura, la deportació i l’exili.

Aquesta institució serà la primera d’Espanya dedicada a la recuperació de la memòria històrica. Per a poder assolir aquest objectiu disposarà d’un fons de formació constituït a partir d’una base de dades, un banc de dades audiovisuals, una biblioteca especialitzada i una extensa relació d’elements i llocs identificats amb la lluita per la democràcia.

L’objectiu d’aquest memorial és recuperar la memòria democràtica i difondre-la a les generacions presents i futures. Cal que la gent conegui els fonaments del sistema de llibertats que la nostra societat gaudeix. Aquesta és la millor manera d’estimar-lo i, arribat el cas, defensar-lo.

Els pobles necessiten conèixer el seu passat, saber que va passar i perquè. A Alemanya van haver de transcòrrer més de 25 anys des de la fi de la Segona Guerra Mondial per poder fer la revisió del nazisme. Un temps similar van esperar els francesos per revisar les col·laboracions de molts ciutadans amb els nazis. És ara quan la nostra societat comença a mirar amb respecte, però sense por, enrere. És el moment més adequat per revisar el nostre passat recent.

La memòria col·lectiva no és quelcom fortuït o casual. Més aviat és la conseqüència d’una llavor conreada, moltes vegades en silenci, a l’imaginari popular i i que té molt a veure amb la moral i l’ètica. Per això, d’un temps ençà, al nostre país s’aixequen veus que volen saber que els va succeir, i com, als que van perdre la guerra civil espanyola i als represaliats pel franquisme.

Són moltes les persones que mantenen viu el record d’aquells amics, d’aquells familiars que van patir repressió amb el règim anterior. Però si aquest sentiment no va acompanyat d’una visió de conjunt i d’un reconeixement més ampli pot esdevenir un record de dol sense cap atenuant en el temps.

Primer va ser per imperatiu legal, desprès per pragmatisme polític però el cert és que al llarg de més de 60 anys s’han estat amagant, i fins i tot apaivagant, els sentiments d’uns per afavorir una determinada convivència.

El règim franquista va ser mestre en el desenvolupament d’una política per afavorir una determinada memòria i marginar, i fins i tot demonitzar, una altra. Això va fer que de forma lenta però sistemàtica s’anés consolidant un altre tipus de memòria que va quedar fora dels circuïts del record oficial de les històries. I per suposat els patiments dels vençuts.

Aquesta va ser una de les raons bàsiques de perquè amb el retorn de la democràcia, juntament amb la necessitat de consolidar una democràcia encara feble, tot allò que tenia a veure amb la Guerra Civil es deixés de forma tàcita per un altre moment al calaix, no de l’oblit però sí dels records.

Es tracta de preservar la memòria com un dels eixos bàsics per construir la llibertat. Comprendre el present i afrontar el futur des del coneixement del passat és un signe de vitalitat i cultura política propi de les societats desenvolupades.

El fil conductor de la revindicació de la memòria és reconèixer el paper que van jugar els lluitadors per les llibertats davant la tirania i la barbàrie. És de pura justícia retre homenatge a aquells homes i dones per la seva entrega i la seva capacitat de sacrifici. La seva trajectòria ha de ser exemple per les generacions futures. La memòria política i la pedagogia social són trets identificadors d’un poble i propis de l’orgull d’una nació.