12 d’octubre 2006

Per un govern d'esquerra

Quan Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions autonòmiques de la democràcia reinstaurada, aquella llunyana primavera de 1980, pocs podien sospitar que a Catalunya començava una llarga etapa de governs conservadors de gairebé 23 anys.

Durant quasi un quart de segle Catalunya ha estat governada per una formació nacionalista de tall presidencialista que ha fet servir els mitjans de comunicació públics com quelcom al servei dels seus interessos, i no pas al servei del país. Això ha estat possible entre d’altres raons gràcies a la complicitat, bé per acció o per omissió, dels mitjans privats. Aquesta situació és la que, en el seu dia, va donar lloc a l’anomenat oasi català.

Catalunya Ràdio, TV3 i en bona mesura el diari Avui, per altra banda, es van convertir en aparadors naturals i ”portaveus oficiosos” dels governs conservadors.

Seria injust no admetre l’habilitat per col•locar sempre per davant de la problemàtica comú de la ciutadania -com ara, l’atur, l’ensenyament, l’habitatge, la sanitat... - problemes pretesament identitaris i de suposat caire nacional. Hem de reconèixer la capacitat per buscar i trobar sempre enemics exteriors, embolicar-se en la bandera, amagar i, fins i tot, justificar mancances i errors propis.

No és casual que tant Espanya, sota el mandat d’Aznar, com Catalunya governada per Pujol hagin estat dels països de la UE amb menys despesa social per càpita. I això n’és només un exemple. Es podrien fer comparatives d’inversió per temes socials amb altres comunitats i veuríem que Catalunya queda molt enrederida en aquestes qüestions.

Doncs bé, amb aquest paisatge de rere fons, van arribar les eleccions de novembre de 2003 i la ciutadadania va dir “prou” i es constituí un govern d’esquerres que va fer el programa de govern de progrés més ambiciós que els catalans hem tingut de la república ençà i potser fins i tot mai.

Un programa que proposa, per exemple, la universalització dels serveis a les persones dependents, o una reforma en profunditat del sistema públic sanitari, amb l’objectiu de donar millor servei al ciutadans i sabent que això passa, entre d’altres qüestions, per racionalitzar i reduir la despesa corrent, especialment allò que té a veure amb els medicaments. També estava sobre la taula una reformulació extensa del sistema educatiu, integrant el sistema públic subvencionat, per evitar així la discriminació dels nou vinguts i la d’aquells alumnes provinents de determinades classes socials. I tot això sense oblidar el pla de xoc en el terreny de l’habitatge per pal•liar la carència de vivenda que pateixen les classes populars i, sobre tot, els joves.

Amb aquests i altres paràmetres, el govern va començar a caminar i a treballar. Ara bé, és cert que moltes vegades amb més soroll del que és estrictament necessari. En ocasions, generat per ingenuïtat i manca d’experiència; altres, provocat per agents al servei d’interessos sectorials, corporatius o, senzillament, de poder.

És evident que tot es va acabar el dia que es va trencar el govern i la manca de visó política de llarg recorregut d’alguns ens va abocar a tots a unes eleccions anticipades. Per tant, ara el que toca, tenint en comte que ja tenim estatut, és centrar esforços per a que amb aquesta nova i potent eina puguem recuperar el temps perdut en temes tan cabdals pel país com són recerca, investigació, sanitat o infraestructures.

No n’hi ha dubte. Hi ha molta feina per fer. El repte és apassionant però cal que s’afronti amb serenitat, amb racionalitat i també amb rauxa i en seny a l’hora.

La història ens ho ha demostrat. La dreta nacionalista ha estat incapaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Ells no saben governar, ells saben manar. Per això ara, perquè necessitem que el país avanci, ens cal un govern d’esquerra.

El Punt 20/09/06