Aquest dies estem treballant al Parlament de Catalunya la ponència sobre la llei d’horaris comercials. Aquesta tasca, farà possible que l’esmentada llei s’aprovi, amb tota probabilitat en el plenari que es durà a terme el proper dia 18 d’aquest mes de novembre.
Sens dubte estem davant d’una llei amb un fort contingut social. És molt possible que en cap sector com la distribució comercial coexisteixin amb tanta claredat els grans i petits operadors. En el mateix terreny de joc, amb el mateix reglament, juguen empreses multinacionals, empreses mitjanes, petites, familiars i fins i tot empreses de caire unipersonal, és a dir, autònoms.
Així les coses sembla lògic pensar que amb aquesta Llei el que es vol, el que es pretèn amb la seva aprovació, és posar unes normes, fixar unes regles que a priori siguin vàlides per tothom. Preservant un fet que per nosaltres és inqüestionable i és que per damunt de qualsevol altra consideració està l’interés dels consumidors en tant que ciutadans.
És veritat que aquesta Llei no satisfà al cent per cent tots els agents implicats, però no és menys cert que ha arribat al Parlament amb el suport d’una àmplia, amplíssima majoria diria jo, del sector. No falta, també, qui sosté la tesi contrària, és a dir, els efectes negatius que pot suposar per la nostra economia aquest tipus de regulació
En qualsevol cas existeixen teories per tots els gustos, però cap d’elles no ha estat capaç, en termes econòmics o d’ocupació, de demostrar de forma fefaent la bonança d’una mesura sobre l’altra o dit d’una altra manera, ningú no pot demostrar que la no regulació d’horaris faci aportacions positives, ja siguin a l’economia, al mercat de treball o qualsevol altre camp social.
En primer terme, sembla lògic pensar que uns horaris més amplis han de suposar un major cost laboral i aquesta despesa acabarà repercutint sobre el producte que pagarà el consumidor.
Tampoc es manté l’afirmació dels que diuen que amb més franja horària augmentarà el consum. Més aviat, i més enllà de la compra compulsiva, ningú no menjarà més iogurts o beurà més llet perque tingui més temps per comprar.
La majoria dels experts en la matèria coincideixen a dir que la venda en festiu és una venda de translació, és a dir que substitueix la d’altres dies de la setmana.
Si ens fixem en les xifres d’ocupació que es generen segons els volums de facturació els resultats són prou eloqüents. Segons dades de 2003 per un volum de vendes a l’entorn dels 40 milions d’euros les empreses de mitjà o gran format donen feina a unes 200 persones. Per aconseguir una xifra similar de facturació els establiments de caire més tradicional necessiten més de 500 persones rere el taulell i en altres llocs necessaris per cobrir el servei.
Si fem una ullada a les Comunitats Autònomes, veurem que l’ocupació en el mon del comerç ha crescut més on menys festius han obert les botigues. En primer terme, ens trobem al País Basc que en el període 2000-2003 sense obrir cap festiu ha vist crèixer els lloc de treball en el camp comercial un 12,3 %. A Catalunya amb una obertura mínima l’ocupació ha crescut més d’un 7% i Madrid, la Comunitat Autònoma que més festius obra, és la que menys ha crescut, només un 6,5%.
En qualsevol cas convé deixar clar que aquestes no són xifres concloents en cap sentit, però si es bo tenir-les sobre la taula i presents a l’hora de fer una anàlisi al respecte.
Potser tampoc des del camp de la defensa de la regulació dels horaris es poden aportar gaires dades objectives i fiables sobre la conveniència d’aquesta regulació. El que sí resulta gairebé incontestable són els avantatges socials d’aquesta mesura.
És evident que la regulació dels horaris dóna una certa cobertura al comerç situat en trama urbana i això, aquest aixopluc, permet que aquest segment de l’activitat comercial tingui un fort contingut social, donat que fa una contribució fonamental en la vida dels nostres pobles i les nostres ciutats. No tothom pot, ni està disposat a desplaçar-se, ja sigui per fer la compra quotidiana o de qualsevol d’altra mena i això és el que volem preservar, el dret a escollir dels ciutadans.
Aquet model no és exclusiu de Catalunya. De fet, és comú a tot l’arc de la Mediterrània. Ni els nostres pobles ni les nostres ciutats serien iguals sense això que anomenem comerç urbà.
No podem fer demagògia amb un tema tan seriós. És bàsic aconseguir un equilibri adequat en qüestions d’aquest tipus. Des de les institucions tenim l’obligació de posar a l’abast dels ciutadans tots els formats comercials. Ells tenen el dret a escollir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada