27 de novembre 2004

LES CATIFES DE LA MEMÒRIA


Aquest país un dia va decidir fer el trànsit de la dictadura a la democràcia sense aixecar les catifes de la memòria. Potser aquesta va ser una de les decisions més intel•ligents de totes les possibles. Ara bé, han transcorregut ja quasi 30 anys i comença a ser l’hora de posar les coses al seu lloc sense cap afany de revenja, però sí amb un inequívoc anhel de justícia i de reparació moral.

A Alemanya van haver de transcòrrer més de 25 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial per poder fer la revisió del nazisme. Un temps similar van esperar els francesos per revisar les col•laboracions de molts ciutadans amb els nazis. És ara quan la nostra societat, tant l’espanyola com la catalana, comença a mirar amb respecte però sense por enrere, per revisar el nostre passat recent.

La memòria col•lectiva no és quelcom fortuït o casual. Més aviat és la conseqüència d’una llavor conreada, moltes vegades en silenci, a l’imaginari popular que té a veure amb la moral i l’ètica. Per això, d’un temps ençà al nostre país s’aixequen veus que volen saber que els va succeir i com, als que van perdre la guerra civil espanyola i als represaliats pel franquisme.



Són moltes les persones que mantenen viu el record d’aquells amics, d’aquells familiars que van patir repressió amb el règim anterior però si aquest sentiment no va acompanyat d’una visió de conjunt i un reconeixement més ampli pot esdevenir un record de dol sense cap atenuant en el temps.

Primer va ser per imperatiu legal, desprès per pragmatisme polític però el cert és que al llarg de més de 60 anys s’han estat amagant i fins i tot apaivagant els sentiments d’uns per afavorir una determinada convivència.

El règim franquista va ser mestre en el desenvolupament d’una política per afavorir una determinada memòria i marginar, i fins i tot demonitzar, una altra. Això va fer que de forma lenta però sistemàtica s’anés consolidant un altre tipus de memòria que va quedar fora dels circuïts del record oficial les històries, i per suposat els patiments, dels vençuts.

Aquesta va ser una de les la raons bàsiques de perquè amb el retorn de la democracia, juntament amb la necessitat de consolidar una democràcia encara feble, tot allò que tenia a veure amb la Guerra Civil es deixés de forma tàcita per un altre moment al calaix no de l’oblit però sí dels records.

Però tot això de mica en mica ha anat canviant. Avui tant la societat catalana en general com la societat espanyola en particular són prou madures per poder acceptar sense cap trauma una revisió del nostre passat més immediat i col•locar a cadascú en el seu lloc. A aquestes alçades gairebé tothom té clar que no cal esborrar cap petjada ni menystenir a ningú per honorar a tots aquells que han estat silenciats en les últim 60 anys. Dit d’un altra manera, de la mateixa forma que han estat honrats “los caidos por Dios y por España” poden ser rehabilitats primer i, recordats després els lluitadors per les llibertats i la democràcia.

A diversos punts d’Espanya s’han començat a prendre iniciatives per recuperar la memòria històrica. També aquí. El Govern Català va anunciar dies enrere la seva col•laboració per “difondre aquells valors que van fer possible la democràcia a Catalunya”. En principi, en un termini de dos o tres anys es farà un edifici al Camp de la Bota on tants i tants van ser afusellats després de la guerra. Això estarà bé, però no n’hi haurà prou. Cal, entre d’altres accions, l’obertura de les foses que es van fer a les cunetes de les carreteres, el reconeixement dels cadàvers que es trobin, amb proves d’ADN si cal. Tot això sense perdre de vista els deportats als camps d’extermini nazi.

En la mesura que aquesta situació es vagi normalitzant les famílies també aniran descansant amb normalitat. La recuperació de la memòria històrica en cap cas és un instrument d’odi, ans al contrari. És el reconeixement d’uns fets. En la mesura que les coses s’admetin tal i com van ser, ens podrem mirar els uns als altres sense por i també sense rancúnies.

Ha arribat el moment de fer dissabte. Cal doncs obrir portes i finestres per a que entri l’aire i la llum. És necessari aixecar les estores per treure la pols de l’oblit i les teranyines de la por que durant tant de temps s’ha anat amuntegant a les consciències. Ha arribat el moment d’esbandir les catifes de la memòria per a que tots els morts, ara de veritat, descansin en pau.