06 de juliol 2004

LA TRAVESSIA DEL DESERT


Ara fa dos mesos escrivia en aquestes mateixes pàgines sobre el rumb que havia agafat CiU amb la pèrdua de vots soferta des de l’any 1995 ençà, molt especialment en l’últim cicle electoral i com queda en el nou escenari polític, que es radicalment diferent a aquell que havíem tingut en els darrers 25 anys.

No vull posar el dit a la nafra. No em correspon. Només vull fer una reflexió per escrit sobre una part fonamental de la situació política a Catalunya a hores d’ara. És a dir, de CiU, que a més a més de jugar un paper cabdal en el nostre país, és una peça clau dins del joc.

El 16 de novembre va deixar sobre la taula de CiU una crisi manifesta i un interrogant que era si els convergents sabrien adaptar-se a la nova situació. Sabrien i serien capaços de fer oposició?. El que hem vist en aquests primers mesos d’activitat parlamentària i, sobre tot després del 13 de juny, és una crisi greu i preocupant. A més d’una total incapacitat per assimilar la seva situació, ja no tan nova, d’oposició en el Parlament de Catalunya.

Parlava en aquell article de l’urgència de fer una renovació de l’equip dirigent, de tornar a la proximitat amb la militància de base i els electors. Insinuava, també, en el meu escrit una possible deriva en el terreny ideològic. Avui ja no faig insinuacions. Ho afirmo, ho afirmen els propis dirigents de la formació. Què ha estat sinó Galeusca? Els resultats obtinguts per aquesta coalició formada per a la contesa europea no són només uns mals resultats, són els pitjors resultat obtinguts per la coalició en tota la seva història. El mateix Jordi Pujol ho va dir al endemà de les eleccions.

Alguns dirigents nacionalistes opinen que en aquesta disbauxa ideològica es troba la raó dels seus mals. No sembla massa raonable, diuen, donar suport a una majoria absoluta del PP i després buscar l’apropament a Esquerra. Aquests moviments han produït una primera conseqüència que ha estat descol•locar a l’electorat.

És cert, per altra banda, que la campanya ha estat bastant polaritzada. Però tampoc no és menys cert que això forma part d’una certa normalitat democràtica i hem d’entendre que ni totes les campanyes són iguals ni la gent les percep amb la mateixa intensitat. Per tant, cadascuna té les seves peculiaritats, la seva importància específica i per això genera les pròpies expectatives.

Molt aviat CiU tindrà una important prova de foc més enllà dels seus congressos ( un ara al juliol, l’altre a l’octubre ) que també ho seran. Segons com afronti la redacció del nou Estatut podrem saber quins objectius s’ha fixat la direcció de la coalició. Sabrem si s’ha optat per la línia sobiranista allunyada del catalanisme transversal, que ha estat l’eix vertebrador de les polítiques convergents d’aquests 23 anys. Veurem si opten per un nacionalisme moderat com fins ara o bé s’arrisquen a conjugar ambdues vessants alhora. Cosa que jo considero impossible.

Hi ha temps, queden tres anys per ajustar allò que s’hagi d’ajustar i tirar endavant. Però això si, cal assolir determinats consensos. No és bo que uns diguin que cal reformular els continguts del projecte i d’altres vulguin simplificar el problema com una qüestió de mobilització sense més contingut ideològic.

El fet de posar l’accent en els temes simbòlics i en la revindicació nacionalista allunyant-se del discurs social ha fet perdre a CiU bona part de la seva centralitat. I això no convé a Catalunya. Aquí necessitem una força política amb centralitat social que tingui sintonia amb la dreta civilitzada europea. I la federació nacionalista pot tenir aquesta centralitat i aquesta sintonia. Ens cal un partit que sàpiga dialogar amb els grans partits estatals, i CiU sabrà fer-ho perquè ja ho fet i amb encert, quasi bé sempre.

Tinc el convenciment de que a CiU li queden encara molts dies d’èxit i pàgines brillants per escriure de la història del nostre país. Però, per a que això succeeixi, cal un canvi de rumb i una mà forta i oberta alhora que sàpiga agafar el timó amb fermesa. Cal tractar a la militància i per sobre de tot als electors amb respecte, convenciment i claredat.

És imprescindible restablir els canals de connexió amb els sectors ciutadans. S’haurà d’esbrinar quins problemes té la Federació a les grans ciutats i a les seves àrees metropolitanes, perquè no connecta amb la gent. La societat ha canviat i per tant el discurs d’ara ja no pot ser el mateix que el del segle passat.

Res no està perdut. Ara a la gent convergent li toca fer la seva travessia del desert, tenen tres anys per fer-ho i per desenvolupar un projecte que sigui una veritable alternativa. Avui no ho és. Altres ja vàrem fer la nostra travessia en el seu moment.

CARTA ABIERTA A UN INDEPE

Apreciado Fulano de tal: Cientos de miles de personas -entre los que me incluyo-, durante más de cinco años, hemos sido asediados con f...