LA CASA DE BARRETS

Estic convençut de que n’hi ha dues coses que no toleren els votants de qualsevol partit; una és la corrupció i l’altra les baralles internes. La ciutadania no suporta que es malbaratin o es faci un ús indegut dels seus diners i tampoc suporta que aquells que han de dur a terme un projecte en el que hom creu, perdin temps i energies barallant-se entre ells. Per això, quan a una formació política es visualitzen les divisions internes, es pot començar a pensar que la crisi més aviat que tard acabarà fent-se pública, i d’aquí a que els electors donin l’esquena als seus líders polítics i les seves formacions només n’hi ha un pas.

Faig aquesta afirmació perquè em dona l’impresió que alguna cosa grossa -no bona- li pot passar a CiU el proper 9 de març. No és cap secret que la Federació porta molts anys en una davallada lenta però sostinguda i els enfrontaments entre les dues formacions –CDC i UDC- són cada vegada més freqüents i més pujats de to.

Per altra banda, els ciutadans saben que a tot l’Estat, però de forma especial a Catalunya ens hi juguem molt, no val a badar i per tant aquesta vegada cal votar a un partit d’àmbit estatal, el PP si un és de dretes i no vol estatut o no vol el progrés social dels últims quatre anys o el PSC -en Catalunya- si el que es vol és el desenvolupament de l’Estatut i continuar avançant per assolir més progrés i mes quotes de benestar amb complicitat i sintonia amb els altres pobles d’Espanya.

En aquests context els amics de la Federació de CiU semblen perduts en l’inmensitat de l’oceà polític i més que una organització política seriosa que treballar pel país, -sempre pensant en el país, com diuen ells- donen la sensació d’ésser una casa de barrets. Un dia surt en Duran i Lleida i fa una afirmació, al dia següent surt Jordi Pujol dient el contrari, a tot això Artur Mas, que ja de forma definitiva ha perdut les papers i encara no sap que el nostre sistema democràtic és el parlamentari i parla de solventar a Madrid allò que no va saber guanyar aquí, Felip Puig està desaparegut en combat Pujol Ferrusola, flamant portaveu, està mut. Quin desori! Com es pot voler governar així un país o ser decisius en lloc. Benvolguts amics del nacionalisme moderat quan aquestes coses passen el primer que cal fer és endreçar la casa, després quan les coses es normalitzin ja es podran fer propostes i tenir ambicions, que per cert són legitimés, però potser cal mesurar-les per a no caure massa sovint en el desànim i en la frustració.

I ara, de manera una mica més seriosa, però sobre el mateix tema: Com pot dir l’expresident Pujol que no és pot pactar amb els uns o els altres quan ell va pactar amb el PP un munt de coses, entre elles el transvasament de l’Ebre i va cometre l’immens error de no acceptar la ma estesa que li va oferir al llarg de dos anys ERC? Ara que no vulgui donar lliçons; la seva política de peix al cove no era res més que aprofitar la feblesa dels governs de l’estat en ocasions puntuals.

Dit això que ningú es desanimi després del 9M la disbauxa a can CiU continuarà, això si, amb crisi inclosa... i si no al temps.


Nota: Desitjo, de tot cor, que quan aquest línies es facin públiques Josep Anton Duran i Lleida hagi superat, de forma total i absoluta, la seva malaltia i tot hagi estat un ensurt i res més.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies el 23/02/08

L'ENTELÈQUIA DEMOCRÀTICA

Vagi per endavant el meu reconeixement, la meva consideració i tot el meu respecte per a aquells que tenen la sort de creure en un ésser superior. A la vegada també, el meu rebuig i, fins i tot, el meu menystenimet intel·lectual per aquells que fent servir la seva situació de privilegi, com ara La Conferència Episcopal Espanyola, (CEE) volen treure un profit que en pura justícia no els hi correspon i fan manifestacions i proclames de caire nítidament retrogat i, fins i tot, feixista.

Aquesta contundent afirmació te la seva raó de ser en les actituds i posicionaments polítics que en els últims temps –molt especialment els últims quatre anys- ha dut a terme l’esmentada Conferència com a organització o els seus membres –bisbes- a títol, més o menys, individual. Però, en qualsevol cas, la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència va ser la nota d’ordenació moral davant de les eleccions del proper 9 de març.

En aquest panaflet, que, en veritat, això és el que és l’esmentada nota, els bisbes retreuen a José Luis Rodriguez Zapatero i al seu Govern la negociació amb l’organització terrorista ETA. Juan Antonio Martínez Camino –bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la CEE- considera, segons les seves paraules, que ells respecten “ el poder legítimament constituït”, però defensen –diu- el seu dret per a dir que “ a Espanya n’hi ha lleis greument injustes i que han de ser canviades” (sic)

I després d’això i d’altres perles semblants el senyor portaveu manifesta que ells no demanen el vot per a cap partit, ara bé, consideren que no tots els programes electorals “son compatibles amb la fe i les exigències cristianes.

Quina barra! No n’hi ha dubte de que qualsevol organització té tot el dret per posar de manifest les seves preferències polítiques. De fet bisbes i PP han sortit sovint, en aquests últims temps, plegats al carrer en manifestacions en contra de diverses lleis aprovades al Congrés. Res a dir, això, també és la democràcia. Però el que no es pot permetre, el que no és de rebut, és que els uns i els altres facin servir el tema del terrorisme per enverinar la campanya electoral. I és just això el que estan buscant, i això és just el que estan fent. Volen oblidar i fer oblidar que un govern té l’obligació de buscar la pau, i en aquesta tasca té tot el dret a equivocar-se. En conseqüència, per pura lògica política i sentit comú, una oposició honesta ha de donar suport sempre a una iniciativa d’aquest tipus, encara que tingui dubtes o reserves en vers la situació. Aquestes haurien de ser –de fet són- algunes de les regles, no escrites, del joc democràtic. El que succeeix, és que per alguns això de la democràcia encara avui és una entelèquia.

I entre aquests “alguns”, sens dubte, hi són una bona part dels dirigents del PP i la majoria dels bisbes de la CEE.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 08/02/08

FEM BALANÇ

Dins de poques setmanes els ciutadans serem convocats per escollir els nostres representants a Corts. Escollirem els senadors i diputats que ens representaran en les dues cambres de l’Estat, Senat i Congrés. Després, aquests decidiran per votació qui serà El President del Govern de l’Estat en els propers quatre anys. Sabem que concorreran més d’una quarantena de candidatures. Doncs bé, de tots ells només dos, José Luis Rodriguez Zapatero i Maraiano Rajoy tenen possibilitats reals d’ésser el futur president del govern. La cosa és així de clara i diàfana.

Arribats a aquest punt crec que pot ser interessant fer balanç i veure que han fet l’un i l’altre per merèixer o no la confiança dels electors.

Rodriguez Zapatero quan va arribar a president va ordenar la retirada de les tropes d’Iraq. Ha fet una bona i sòlida gestió econòmica que ara, en aquests moments delicats, ens permet mirar el futur amb tranquil·litat. Ha posat el salari mínim en 600 euros (en 4 anys ha pujat més que en els 8 anteriors). Les pensions mínimes han crescut 3 vegades més que en la legislatura anterior. S’han fet lleis per reconèixer més drets i llibertats de la ciutadania. S'han ampliat les polítiques socials. S’han creat 3 milions de llocs de treball. Un milió i mig de treballadors ha passat d’un treball en precari a un treball estable amb contracte indefinit. S’ha fet l’Estatut del Treballador Autònom que beneficia a més de 3 milions de persones. També en aquesta legislatura es va aprovar la llei de la dependència de la que es poden beneficiar 1 milió dues-centes mil persones i de la que ja hem parlat abastament en anteriors articles. I tot això sense oblidar altres qüestions com per exemple que s’ha reconegut el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe...Continuem?

Podríem continuar, n’hi ha més dades, però ara ho podem fer des del prisma, estrictament, català: és evident que l’aprovació del nou estatut comporta la màxima quota d’autogovern des de 1714. Es va aprovar la Carta Municipal de Barcelona, (peça clau per governar i tirar en davant el cap i casal de Catalunya). I per a qui no ho recordi s’incrementarà l’inversió de l’Estat en infrastructures a casa nostra amb la xifra gens menyspreable de 34.000 milions d’euros en 7 anys... Continuem també aquí? Crec que no cal, ja ens entenem.

L’altre candidat, Mariano Rajoy era membre del govern quan aquest va aprovar el PHN (Plan Hidrológico Nacional, aquest pla era aquell amb el que volien agafar aigua de l’Ebre i portar-la a València i Múrcia per fer apartaments i camps de golf. Ens recordem, veritat que si?) Aquest senyor estava al govern quan sense consultar ningú ens van portar a una guerra il·legal i il·legítima. Aquest senyor i els seus van fer el boicot al cava català, ell i els seus van portar l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, i no sols això que no és poc, han manipulat tot el que han pogut i més, per a que aquest Tribunal fallés a favor dels seus plantejaments. Mariano Rajoy i els seus escuders van voler provocar la divisió territorial i com a conseqüència s’hauria pogut trencar la cohesió social i el nostre model de convivència, que per cert, a Catalunya és un dels bens més preuats que tenim. Aquesta gent i el seu líder han sortit al carrer del bracet d’aquells que són el més caspós i retrògrad de l’església, manifestant-se gairebé contra tot, fins i tot posant en dubte la legitimitat del que van escollir els ciutadans a les urnes. Rajoy va instal·lar als seus no ja en la cultura del no, sinó en l’antisitema pur i dur... Continuem? No val la pena, oi que no?

Aquest és el recorregut polític dels dos únics candidats que poden ser president del govern el proper 9 de març. La resta d’aspirants poden estar plens de bones intencions i/o desitjos, però... res més. El 10 de març seran en el millor dels casos, amb més o menys pes, diputats. Aquesta és la pura veritat.

Bernardo Fernández
e-noticies.com 26/01/08

GAT BALNC O GAT NEGRE

Agradi o no, quan el passat 30 de novembre de 2006 el Congrés dels Diputats va aprovar El Projecte de Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i d’Atenció a persones amb situació de dependència s’estaven posant les bases per arrelar de forma definitiva l’estat del benestar. Aquesta llei serà, sens dubte, un dels pilars bàsics del nostre sistema de convivència com a hores d’ara ho són els sistemes de salut, d’ensenyament o el de pensions. Imperfectes si, però imprescindibles també, en una societat com la nostra.

El tret més significatiu d’aquesta nova llei és que reconeix un nou dret de ciutadania que no és altre que les persones que no es poden valer per si mateixes ho han d’ésser per l’Estat i aquest garanteix una sèrie de prestacions. La conseqüència de tot plegat és que aquest dret pot ser reclamat i exigit tant per via administrativa com per la via jurisdiccional.

La llei fixa i determina una amplia gamma de respostes i recursos per atendre a les persones en situació de dependència. Aquestes possibilitats les podríem catalogar en dos grans paquets, per una banda la prestació dels serveis mitjançant centres i programes i per altra les prestacions de caire econòmic. El dret a aquests serveis i/o prestacions ve determinat per la valoració del grau i el nivell de dependència que pateix el sol·licitant.

Desenvolupar aquest nou dret no és gens fàcil. Més enllà de la despesa econòmica que això significa cal sincronitzar molt bé les sinèrgies de les diferents administracions que han d’intervenir en tot el procés. Per tant, cal dotar d’eines recursos i condicions òptimes els equips d’atenció social per a que puguin tirar endavant la tasca que els ha estat assignada i que en bona lògica els correspon en aquest àmbit. De forma simultània cal fer permeables les fronteres del primer nivell d’atenció amb els altres nivells més especialitats i que tenen un paper clau en l’atenció del col·lectiu de persones amb dependència.

Donada la complexitat, de tot tipus, que suposa l’aplicació d’aquesta mesura, El Govern va decidir que el procés d’implantació i desenvolupament s’allargués fins a 2015. És possible que alguns pensin que aix`és molt temps, però, atenció, que ningú es confongui, un govern de dretes, mai hauria posat en marxa una iniciativa d’una envergadura semblant, ni la desenvoluparia ni en aquest termini, ni en cap altre. Per altre banda, alguns sostenen, oblidant que una de les moltes responsabilitats de qualsevol govern és la distribució de la renda, que aquesta llei envaeix competències, (?) que vagin i preguntin a les persones o famílies que necessiten el suport i ajut que els suposa aquesta mesura, i si els importa poc o molt qui la dóna i si és o deixa de ser una competència del seu àmbit. Aquí em sembla adient recordar aquella dita xinesa que diu: “ que importa que el gat sigui blanc o negre el que vull és que agafi ratolins”. Doncs bé: d’això es tracta.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-notiies.com 14/01/08

VERITABLES POLÍTIQUES D'ESQUERRES

Tots sabem que el Che Guevara, que per cert va ser un dels meus icones de joventut, (del que dies enrere es commemoraven els 30 anys de la seva mort) va voler portar la seva revolució per sud Amèrica. També sabem com i de quina manera va arribar el seu final. Però això no vol dir, no molt menys, que el temps de les revolucions s’hagi acabat. Avui són, potser, més necessàries que mai. Ara bé, cal fer-les d’altra manera. Avui s’han d’arraconar els canons i les pistoles i fer amb llapis i papers allò que s’ha de fer, des de on s’ha de fer, i això són els llocs de representació popular, fonamentalment els parlaments.

Això ve a tomb perquè l’actual Govern d’Espanya, que no per casualitat és d’esquerres, més enllà de que tingui o deixi de tenir un cert flaire jacobí, ha tirat endavant aquesta legislatura tot un reguitzell de lleis progressistes per afavorir els drets dels ciutadans. Però de totes aquestes jo em quedo, sense dubtar-ho, amb una. I aquesta una és “La Llei de la dependència” . Això ve a tomb també perquè un altre Govern, casualment també d’esquerres, el de Catalunya, va aprovar dies enrere La llei de Serveis Socials.

No n’hi ha cap dubte, estem davant d’uns canvis de transcendència històrica. A aquestes alçades del segle XXI l’atenció a les necessitats de les persones amb dependència és, sens dubte, un dels grans reptes dels països desenvolupats a l’hora de dur a terme polítiques socials. Cal posar especial èmfasi per a que les persones que depenen d’altres puguin exercir els seus drets de ciutadania i desenvolupar les accions més bàsiques de la vida diària de la millor forma possible, d’acord amb la societat de benestar a la qual tots pertanyem.

Per altra banda, els serveis socials són el conjunt d’intervencions que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, posant atenció en el manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.

Des d’un punt de vista de progrés la construcció d’una societat ve determinada també pel nivell de cohesió social, i això vol dir igualtat d’oportunitats i promoció social i individual. Els serveis socials han d’ésser un instrument per a afavorir l’autonomia de les persones, per a millorar les condicions de vida, per a eliminar situacions d’injustícia social i per a afavorir la inclusió social.

Ambdues lleis avancen en el reconeixement dels drets de totes les persones. Per una banda, es garanteix el dret a la igualtat d’accés, defensant la igualtat d’oportunitats per a accedir als serveis socials com un instrument d’autonomia per a gaudir d’una integració real en la societat. I a l’hora es fomenta la solidaritat, garantint l’atenció prioritària a les persones que, per motiu de llur menysvàlua, dependència o situació de risc o de vulnerabilitat, necessiten dels altres o dels serveis socials per a compensar els dèficits que experimenta la seva qualitat de vida. En definitiva, aquells que han fet possible aquestes lleis i aquells que les estan posant en funcionament estan fent una tasca impagable, donat que contribueixen a garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones.

Que ningú no ho dubti: aquestes són les veritables polítiques d’esquerres

Bernardo Fernández
e-noticies 02/01/08

EL DIT A LA NAFRA

Una vegada més a casa nostra s’ha produït un tsunami en un got d’aigua. De cop i volta una part de la classe periodística i un grapat de polítics de caire nacionalista han sortit per a linxar políticament al portaveu adjunt del PSC al Parlament Joan Ferran; que no ha fet res més que dir el que pensa ell i molta gent com ell, respecte del tractament que és dóna a determinades informacions en determinats mitjans de comunicació públics de Catalunya.

De fet la cosa ve de lluny, però en aquesta ocasió va agafar volada el divendres 30 de novembre passat, durant la sessió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) El portaveu socialista va dir que: “TV3 era la Televisió més antigovernamental de l’Estat. Pocs dies desprès el mateix Ferran en unes declaracions a El Periodico insistia en la idea i manifestava que”Cal arrancar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio”. Va faltà temps per a que el Comitè de TVC i el col·legi de periodistes sortissin demanant que no comences una caça de bruixes i respecte i independència pels professionals dels mitjans públics de comunicació. Fins aquí res a dir, s’entén que cadascú defensi allò que considera que ha de defensar i els col·legis de professionals, com altres col·lectius no poden evitar un cert tuf corporatiu.

Ara bé, que aquells polítics que més tenen a callar, com ara Oriol Pujol –polític groller i barruer com pocs, pot ser que un dia parlem de la seva trajectòria,- surti dient que: “Ferran ha dit això per poder continuar actuant amb sectarisme sobre els mitjans” és d’una frivolitat i demostra una hipocresia tan bestial en aquells que van manipular tant com van poder i voler els mitjans públics quan ells governaven que fins i tot és fa difícil d’entendre i d’explicar. Però és clar, no va donar explicacions de perquè, posem per cas, en el que portem de legislatura TV3 ha fet 8 entrevistes al President Montilla i 13 al cap de l’oposició Artur Mas. Fins i tot va haver de sortir Jordi Pujol i parlar de intervencionisme sectari. Quins nassos! I tot això per no parlar de Joan Ridao, l’home que segons expressió d’un company de grup parlamentari: “és un patriota emprenyat i cabrejat perquè el seu país està ocupat” (sic).

Això és el que hi ha i com deia la meva avia: “ con estos mimbres hemos de hacer los cestos” No n’hi ha més. No donen més de si. Per tant: ànims Ferran has dit el que havies de dir, continuar per aquest camí, la gent de la Catalunya real estem amb tu. Tu has posat el dit a la nafra. No pateixis, això no ha fet res més que començar, amb el temps es veurà que tu tenies raó


Bernardo Fernández
e-noticies 10/12/07

POLITIQUES D'ESQUERRES

Defensen alguns que la dicotomia dreta-esquerra avui ja no té vigència. Argumenten que les ideologies han perdut la seva raó de ser en les societats avançades com la nostra. Res més lluny de la realitat. No, rotundament no. Avui, potser amb més claredat i quantitat que mai, continuen existint no tan sols diferències de classe, sinó també infinitat de desigualtats, injustícies i greuges comparatius d’uns éssers humans respecte d’altres. I mentre això sigui així les ideologies, les lluites de classe i, en conseqüència, els somnis per fer realitat les utopies tindran raó de ser.

Això ve a tomb perquè l’actual Govern d’Espanya, que no per casualitat és d’esquerres, més enllà de que tingui o deixi de tenir un cert flaire jacobí, ha tirat endavant aquesta legislatura tot un reguitzell de lleis progressistes per afavorir els drets dels ciutadans. Però de totes aquestes jo em quedo, sense dubtar-ho, amb una. I aquesta una és “La Llei de la dependència” . Això ve a tomb també perquè un altre Govern, casualment també d’esquerres, el de Catalunya, va aprovar dies enrere La llei de Serveis Socials.

Tots sabem que el Che Guevara, que per cert va ser un dels meus icones de joventut, (del que ara es commemoren els 30 anys de la seva mort) va voler portar la seva revolució per sud Amèrica. També sabem com i de quina manera va arribar el seu final. Malgrat això, jo sóc dels que pensen que les revolucions avui son tan necessàries com sempre. Ara bé, cal fer-les d’altra manera. Avui s’han d’arraconar els canons i les pistoles i fer amb llapis i papers allò que s’ha de fer, des de on s’ha de fer, i això són els llocs de representació popular, fonamentalment els parlaments.

Estem davant d’uns canvis de transcendència històrica. A aquestes alçades del segle XXI l’atenció a les necessitats de les persones amb dependència és, sens dubte, un dels grans reptes dels països desenvolupats a l’hora de dur a terme polítiques socials. Cal posar especial èmfasi per a que les persones que depenen d’altres puguin exercir els seus drets de ciutadania i desenvolupar les accions més bàsiques de la vida diària de la millor forma possible, d’acord amb la societat de benestar a la qual tots pertanyem.

Per altra banda, els serveis socials són el conjunt d’intervencions que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, posant atenció en el manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.

Des d’un punt de vista de progrés la construcció d’una societat ve determinada també pel nivell de cohesió social, i això vol dir igualtat d’oportunitats i promoció social i individual. Els serveis socials han d’ésser un instrument per a afavorir l’autonomia de les persones, per a millorar les condicions de vida, per a eliminar situacions d’injustícia social i per a afavorir la inclusió social.

Es fa de tot punt necessari millorar i consolidar el nostre sistema de Serveis Socials per a donar resposta als reptes que la societat té plantejats en aquest terreny. Per això, la llei aprovada al Parlament configura el dret a l’accés als serveis socials com un dret objectiu de caràcter universal que esdevé un principi bàsic del Sistema, orientat a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i el progrés social de les persones. Al mateix temps, s’organitzen els serveis socials des d’una definició competencial basada en la descentralització i en la subsidiarietat, amb més participació i amb més coordinació i cooperació dins del mateix sistema. I així es configura un dels pilars del nostre estat del benestar

Ambdues lleis avancen en el reconeixement dels drets de totes les persones. Per una banda, es garanteix el dret a la igualtat d’accés, defensant la igualtat d’oportunitats per a accedir als serveis socials com un instrument d’autonomia per a gaudir d’una integració real en la societat. I a l’hora es fomenta la solidaritat, garantint l’atenció prioritària a les persones que, per motiu de llur menysvàlua, dependència o situació de risc o de vulnerabilitat, necessiten dels altres o dels serveis socials per a compensar els dèficits que experimenta la seva qualitat de vida. En definitiva, aquells que han fet possible aquestes lleis i aquells que les estan posant en funcionament estan fent una tasca impagable, donat que contribueixen a garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones.

Que ningú no ho dubti: aquestes són les veritables polítiques d’esquerres.


Bernardo Fernández
Publicat a EL PUNT 4/12/07