CAL REFUNDAR EL PSC?

Aquests dies s’està parlant, potser massa, de la desfeta del PSC, en les recents eleccions al Parlament i com afrontar el futur. És veritat que els socialistes han patit un correctiu sever que, per altra banda, és la suma de causes alienes i pròpies. Entre les causes no directament imputables al PSC destacaria les dificultats de la socialdemocràcia per mantenir la seva identitat en una Europa pensada des del liberalisme i el desgast dels partits governants, sigui quina sigui la seva ideologia, per la crisi econòmica. Però les responsabilitats pròpies no es poden obviar. Una aliança antinatural, mal explicada. Concessions als socis i falta de solidaritat entre ells i amb el Govern central. Un candidat amb escassa brillantor. Un partit que porta massa anys més preocupat de la gestió institucional que del rearmament ideològic i la implantació entre les noves generacions. No falta, tampoc qui afegeix la manca d’autonomia respecte al PSOE.
En aquest context, no deixen de sorprendre declaracions d’algun destacat militant que després de formar part dels dos governs, en teoria d’esquerres però clarament escorats cap al nacionalisme - Estatut, nou sistema de finançament, multes lingüístiques, llei del cinema, llei de consum, pacte per la immigració, etc., són alguns dels exemples de les seves línees d’acció - Resulta que el partit ha de ser més nacionalista. Com si no ho hagués estat. I això que porten 30 anys a la primera línia gràcies als vots 'espanyolistes', que tenen com a referent el socialisme espanyol.
Diuen, aquests militants destacats, que cal prendre com a referent Joan Raventós. Amb tots els respectes pel líder que ens va deixar, potser han oblidat que en la dècada dels 80 i principis dels 90 es van repetir les majories absolutes de Jordi Pujol i això que el PSC tenia el vent a favor (recordem els resultats de Felipe González, era l’època daurada del socialisme). De fet, bona part de la cúpula dirigent dels socialistes catalans veien a Pujol com el seu pare polític, amb una barreja de temor reverencial i subordinació ideològica. I ara els autodenominats 'catalanistes' del PSC continuen buscant la seva personalitat.

No oblidem que els ciutadans de Catalunya han votat CiU (un 38%, lluny del 46% del 1984, 1988 i 1992 o de 40,9% del 1995) per motius econòmics (la crisi desgasta els partits en el poder), però també per descansar de les 'ocurrències' del tripartit.

Per altra banda, no me‘n puc estar de fer un esmen del tema grup parlamentari. Veiem, aquest és un tema, segons el meu criteri, absolutament menor que arrosseguen des de 1978. Malgrat això, és una qüestió que determinats dirigents socialistes treuen a la llum cada vegada que fracassen i volen donar-ne la culpa als altres. Tal vegada els està traint el subconscient.

Jo no sé si el socialisme català és un Titànic. Però en qualsevol cas el que si és cert, és que al PSC, com gairebé a tot arreu, existeix una mena de saga que sempre han estat a missa i repicant i que estan disposats a abandonar la nau amb rapidesa, si no se’ls garanteix que es mantindran fins a la jubilació a primera línia.
I el futur? No ens equivoquem les coses estan complicades. Ara bé no cal dramatitzar. Fa solament 2 anys, en les últimes eleccions generals el socialisme a Catalunya va obtenir els millors resultats de la història. És veritat que les coses en molt poc temps han canviat molt. Però estic absolutament convençut que la solució als problemes del PSC no és trencar amb el PSOE i formar una "convergència d’esquerres". Tampoc crec que el debat nacional o les relacions amb el PSOE siguin determinants. En un partit d’esquerres les prioritats han de ser altres.

No ens confonguem, més enllà de la parafernàlia, les polítiques practicades des del Govern, en matèria nacional, per CiU i PSC han estat molt semblants. És més, el Tripartit, en molts temes, ha anat més lluny que CiU en vint-i-tres anys. Per altra banda, la defensa d’un catalanisme obert i plural hauria de ser un dels signes d’identitat del PSC. També, l’organització territorial i el desenvolupament federal de l’Estat és un full de ruta amb molt de recorregut que els socialistes catalans haurien de fer propis i liderar no tan sols aquí, sinó arreu de l’Estat. Fixen-nos bé, que aquest és un tema que ni la pròpia CiU posa en qüestió (encara que prefereixi parlar de "pactes" amb l’estat).
Més enllà d’aquests temes que semblen bàsics en la política catalana. A can PSC, farien bé, com tota la socialdemocràcia europea, en repensar com es connecta amb la joventut i com es refà un discurs ideològic no dogmàtic però engrescador i que lligui amb les noves realitats socials d’un món postindustrial i globalitzat. I en aquest terreny només es pot avançar amb una aposta inequívoca pels drets de les minories, per un laïcisme que fomenti la responsabilitat individual i social, per una aposta de veritat pel creixement sostenible i l’ecologia, per la solidaritat intergeneracional i planetària, per una actitud exigent però oberta amb la immigració, per la promoció dels emprenedors, tant si es tracta d’empreses o treballadors. I s’ha de pensar quina Europa vol l’esquerra, per què, si persisteix la deriva neoliberal actual, els problemes són a tocar. I que ningú s’equivoqui, el PSC està malalt, però no està mort. Amb un tractament adequat sortirà endavant. Però per això cal que alguns donin un pas enrere per a què altres donin un pas endavant, perquè cal saber que tothom és necessari, però ningú imprescindible.


Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies. com 14/12/2010

LA RENTABILIDAD DE LA INCONSISTENCIA

La pasada noche del 28 N el candidato a la presidencia de la Generalitat, Joan Laporta, era recibido por sus acólitos con gritos de “Laporta President” y “Catalunya Independent”. Tras agradecer la implicación de todas las personas que han trabajado para él en la campaña de las elecciones catalanas, manifestó que. el objetivo de su partido “es presentar una declaración unilateral de independencia esta próxima legislatura (…) Es la vía que tenemos que escoger los catalanes si no queremos continuar siendo una región de España empobrecida” Y continuó: “Desde SI construiremos un futuro más próspero para que los empresarios tengamos beneficios, podamos decidir sobre nuestras infraestructuras, podamos recuperar puestos de trabajo y tengamos un país de calidad”…”Daremos un paso fundamental para dejar de estar instalados en un Estado que nos lleva al empobrecimiento económico y nacional…” De políticas sociales, modelo de sociedad y todo aquello que conforma una sociedad y un país ni palabra. Este discurso y poco más ha bastado para obtener cuatro escaños.
Con los resultados del 28 N sobre la mesa, es fácil prever que 2011 será un año de tránsito en el Parlament. Después, en 2012, tras las elecciones generales, Artur Mas deberá presentar su propuesta de pacto fiscal al inquilino de la Moncloa. Será ante la previsible respuesta negativa, cuando el partido de Laporta puede tener su minuto de gloria; quizás entonces, de la mano de ERC aprieten a CiU para que de forma unilateral proclame la independencia. Habrá que ver la reacción de los nacionalistas.
Es evidente que le independentismo ha crecido mucho en los últimos tiempos en Cataluña. De manera especial los llamados “independentistas instrumentales” que son aquellos ciudadanos que no ven otra vía posible. Conviene no olvidar que la independencia es una opción política tan válida como cualquier otra; ahora bien, sería bueno que la muchachada separatista tuviera claros algunos principios básicos, como por ejemplo:
Que se necesita un pacto entre los diferentes ámbitos y sensibilidades para lograr una mayoría cualificada, no sólo política, sino también social que trabaje para llegar a la independencia de forma pacífica. Eso, sin olvidar que a día de hoy, el 56% de la población que vive en Cataluña, es de origen no catalán. Que se deben tener previstos los mecanismos de respuesta ante la más que previsible rechazo del resto de España. Que hay que valorar de forma adecuada que significa independencia en ámbitos como la política, la cultura o la economía. Asimismo, habría que considerar que respaldo tendría el movimiento secesionista en el ámbito internacional.
Si estas cuestiones previas se han considerado, adelante. Pero, ¿alguien puede creer que los “laportistas” han valorado mínimamente cualquiera de estos aspectos? Yo no. Parece mentira que tanta inconsistencia pueda producir tanta rentabilidad política.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 08/12/2010

HACER DE LA NECESIDAD VIRTUD

Vivimos tiempos difíciles para el socialismo europeo. Los gobiernos de izquierdas, a pesar de no ser los causantes de la crisis, son los que tienen que dar soluciones a los desmanes de otros. De ahí que determinados medios de comunicación nos han querido hacer creer que la suerte, en las elecciones catalanas, estaba prácticamente echada. Por eso han repetido, hasta la saciedad, que la campaña electoral sería poco menos que un paseo militar para CiU

Pero, miren ustedes por donde, el mismo día que se iniciaba la campaña el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) hacía público un sondeo, basado en 3.000 entrevistas, según el cual la federación nacionalista ganaría las próximas elecciones al Parlament, pero quedarían lejos de la mayoría absoluta. A la vez, y siempre según el mencionado informe, el actual tripartito obtendría un número de escaños igual al de CiU y, de igual modo, insuficiente para gobernar. Además, conviene recordar que el President, José Montilla ya ha descartado reeditar esa fórmula.

De confirmarse estos pronósticos y aun siendo CiU la fuerza más votada, deberá escoger pareja de baile si quiere formar gobierno. Llegado el caso, no nos ha de extrañar que el PP - pensando más en 2012 que en la inmediatez de la política catalana-, diera el soporte necesario a los nacionalistas para llegar al poder a cambio de nada. Bien, a cambio de nada no, a cambio de poder recuperar en el Congreso de los Diputados en el año 2012 los apoyos que en 2011 ellos den en el Parque de la Ciutadella. Ya que, si bien es muy pronto, tal vez un puñado de votos decidirá en 2012 quien es el próximo presidente del Gobierno de España. De producirse ese pacto, los nacionalistas lo tendrían muy difícil para explicárselo a sus votantes. Otra posibilidad sería pactar con ERC, pero Artur Mas sabe que los republicanos son amistades peligrosas que harían la prueba del algodón al soberanismo convergente, la cual difícilmente superarían. Pero, es que asimismo, esa opción, nos arrastraría a todos por derroteros peligrosos y claramente secesionistas.

Con este panorama de fondo, no se puede descartar que CiU y PSC decidan hacer de la necesidad virtud, pactando la sociovergencia o cuando menos lleguen a un pacto de gobernabilidad. Acuerdo que, por otra parte, es el más preferido por los catalanes (cuenta con un 23% de apoyo). Esta hipotética alianza estabilizaría la situación política en Cataluña y permitiría serenar los ánimos. Se podría estudiar, también, su extrapolación posterior a determinados espacios municipales. Y de extender la alianza a la política española, los nacionalistas catalanes se podrían incorporar al acuerdo que el Gobierno de Zapatero tiene con PNV y CC y de esa forma se ganaría en estabilidad y se reduciría sustancialmente la crispación. Lo cual no es poco.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 17/10/2010

MOMENTS DIFICILS PER OBAMA

Els demòcrates van patir una important davallada de suports en les eleccions legislatives celebrades el passat dia 2 de novembre als Estats Units. Tot i mantenir la majoria al Senat, el partit del president Obama perd el control de la Cambra de Representants.

Les eleccions de mig mandat (mid-term elections) celebrades la passada setmana als Estats Units representen un moment d’inflexió i reflexió per l’Administració encapçalada per Barack Obama.
Els comicis, que havien de renovar la totalitat de la Cambra de Representants (435 escons), un terç del Senat (37 de 100 escons) i 37 governadors estatals, han suposat una sonora desfeta pel Partit Demòcrata.
Tot i que els demòcrates mantenen una estreta majoria al Senat, la cambra de representació territorial – amb 53 senadors a les seves files - els republicans han assolit la majoria absoluta a la Cambra dels Representants i, en conseqüència, també la presidència de la institució, fins ara sota la responsabilitat de la primera dona en la història en ocupar aquest càrrec, la californiana Nancy Pelosi.
El futur president dels congressistes, el republicà d’Ohio John Boehner, ja ha marcat el territori pel que queda de mandat presidencial: “Esperem que el president Obama canviï la direcció del govern i es comprometi a fer els canvis que la gent reclama. En la mesura que estigui disposat a fer-ho, nosaltres estarem en disposició de col·laborar amb ell”.
Els resultats d’aquestes eleccions són el reflex del debat motivat per les ambicioses i valentes reformes progressistes impulsades per Barack Obama, condicionades per la lenta recuperació de l’economia nord-americana i la tímida creació d’ocupació, que han generat escepticisme i han revifat l’oposició entre els sectors socials i polítics més conservadors del país.
L’emergència del moviment extremista i ultraconservador del Tea Party dóna fe d’aquest fenomen. Aquest grupuscle, que creix al marge del Partit Republicà, però que en bona part s’alimenta de les seves faccions més recalcitrants, ha aconseguit dos representants al Senat: el candidat per Kentucky, Rand Paul i el candidat per Florida, Marco Rubio.
Ara, hem d’admetre l’important retrocés del Partit Demòcrata, tal i com ho ha fet el mateix president Obama, però també, és necessari reconèixer la feina feta i el compromís de l’Administració demòcrata per tirar endavant les mesures i reformes més ambicioses i progressistes mai plantejades en els últims anys als Estats Units, que potser en part, expliquen la davallada.
Barack Obama ha defensat amb rigor i valentia la reforma sanitària i la reforma financera, dos dels pilars fonamentals del seu projecte polític, que és, al cap i a la fi, un projecte per la recuperació econòmica, el progrés i la justícia social. El legat dels dos primers anys de govern és innegable i irreversible: dóna fe de la proactivitat i el compromís d’Obama alhora que esdevé un punt de partida de tot el que es faci i negociï amb les renovades institucions, a partir d’ara.
La responsabilitat ha de ser la màxima per tots els ciutadans i ciutadanes i pels seus nous representants. Fora convenient que per aquest sentit de responsabilitat, la majoria republicana a la Cambra de Representants col·labori amb el president Obama i no representi una marxa enrere dels passos cap a una millora social dels ciutadans que els Estats Units havien iniciat”.

Bernardo Fernández
Publicat a e-notoicies 11/11/2010

TOT COMENÇA A LLIGAR

Quan ara fa uns mesos es va fer públic que la Fundació Trias Fargas havia rebut diners de l’inefable Fèlix Millet els convergents van posar el crit en el cel. Després ho van, més o menys admetre, argumentant que era per fer activitats culturals i després van dir que tornarien els diners. Però com deia la meva àvia: “las mentiras tienen las patas muy cortas”. I ara resulta que els pèrits d'Hisenda han declarat al jutjat d'instrucció número 30 que el 63% del que va pagar Ferrovial al Palau de la Música -més d'11 milions d'euros- va acabar en mans de "Daniel i Carles", que serien els administradors de l’esmentada Fundació Trias Fargas, Carles Torrent i Daniel Osàcar.

Segons diuen aquestes fonts judicials, una part dels diners que va cobrar l'administrador de l'actual fundació CatDem i tresorer de CDC, Daniel Osàcar, l'ha va rebre en efectiu, i una altra part, a través de les empreses que justificaven la despesa -Hispart, New Letter i Letter Grafic-. El 37% restant es quedaria en mans de Millet i Montull.
Entre les empreses utilitzades per desviar els diners es troba Altraforma, que compta amb Jordi Vilajoana Rovira -senador de CiU i abans conseller- com un dels seus principals accionistes. Segons sembla, Altraforma no va realitzar cap treball per al Palau de la Música, igual que les altres empreses anteriorment citades, però sí per a la formació nacionalista liderada actualment per Artur Mas, qui no ha fet declaracions al respecte, mentre que des del partit tampoc s'han donat explicacions, tot i que durant les sessions de la comissió especial d'investigació que va crear el Parlament pel cas, Pere Macias -també senador en l’actualitat i també conseller en el seu temps- va desmentir repetidament el que els pèrits han confirmat ara.
Per als pèrits, els pagaments de Ferrovial suposaven un patrocini "massa elevat", per la qual cosa se sospita que pogués tenir vinculació amb la concessió d'obres públiques, com la de la Ciutat de la Justícia i la de la Línia 9 del metro.

La conclusió dels pèrits és que el gruix de les aportacions de Ferrovial no constitueix la contribució al patrocini publicitari, sinó que té una altra finalitat, com és satisfer la contraprestació corresponent per l'adjudicació d'obres públiques, sent utilitzat el Palau de la Música per canalitzar els corresponents pagaments". Segons l'informe que han presentat davant del jutge, Ferrovial pagava el 4% de les obres que el govern convergent els concedia, que es repartien entre CDC, un 2,5%, i els administradors del Palau, que es quedaven amb un 1,5%.

Amb les conclusions de l'informe dels pèrits d'Hisenda, el jutge que instrueix el cas, Juli Solaz, pot tornar a cridar a declarar els caps de l'estafa, Fèlix Millet i Jordi Montull, i a l'administradora del Palau en aquesta època, Gemma Montull; i fins i tot, podria obrir una altra causa pel presumpte finançament il·legal de Convergència, per la qual diversos càrrecs de CiU podrien haver d'acudir al jutjat a declarar.

Els auditors, que s'han basat en la informació obtinguda en l'entrada i registre de la institució, s'han ratificat en l'informe que estimava el frau del cas Palau entre els 23 i els 24 milions d'euros, una quantitat inferior a l’estimada per l’auditoria de Deloite, "que va tenir accés a més documentació". Millet i Montull només han reconegut una petita xifra i estan preparant el seu propi informe. També és xifra en 5,9 milions d'euros els diners que hauria rebut Convergència.

I a tot això, Artur Mas no obra boca. No serà que ell sap més del que diu saber?

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/10/2010

JA N'HA PROU!

Hace poco más de una semana que la tuneladora Barcino dejó atrás la Sagrada Familia y el templo sigue en pie. Han sido 8 años de batallas en todos los frentes que bien hubieran podido echar por tierra un proyecto que favorece no solo a la ciudad de Barcelona sino a gran parte del Área Metropolitana. En ese tiempo, los profetas de la catástrofe no han dudado en utilizar todos los medios a su alcance para lograr sus fines. Fines, que no eran otros que desgastar tanto como fuera posible al Gobierno de la ciudad y en especial al Alcalde Jordi Hereu.
Es verdad que el hundimiento del túnel del Carmelo produjo una cierta alarma social. Ahora bien, los responsables técnicos del proyecto manifestaron, por activa y por pasiva, la práctica imposibilidad de que algo similar se produjese en el paso del AVE por el centro de Barcelona. Hubiera bastado una actitud más comedida de los máximos mandatarios del Patronato de Templo y de los líderes de la oposición municipal para modular los ánimos de los vecinos. Pero no, CiU y PP en 2005 se desdijeron de lo que habían pactado tan solo tres años antes, cuando eran responsables de la Generalitat y del Gobierno Central respectivamente. Todo un ejemplo de coherencia. Los políticos locales vieron aquí la oportunidad de arañar unos cuantos votos, alarmando al personal y se lanzaron a ello sin contemplaciones. De esa forma pusieron de manifiesto su cortedad de miras, escasa estima por la ciudad y un desmesurado afán por llegar al poder.
La tensión alcanzó su punto álgido cuando La Dirección del Patronato impugnó la obra ante la Audiencia Nacional. Ahí CiU no perdió ocasión para presionar y a punto estuvieron de conseguir su objetivo. Tuvo que ser el Alcalde Hereu que decidido a llevar el proyecto adelante envió una carta abierta a José Luís Rodríguez Zapatero consiguiendo así que la obra no se paralizara.
Lo que resulta lamentable y un insulto a la inteligencia de los ciudadanos de Barcelona es la actitud de Xavier Trías, puesto que ahora asegura que él nunca dudó de la bonanza de la obra. Además confunde churras con merinas, ya que lejos de admitir su error, sostiene que el Alcalde no entiende en qué consiste la democracia. Falso. Nadie cuestiona la discrepancia política que no sólo es legítima sino necesaria; lo que está en tela de juicio es la actuación torticera y malévola de unos grupos políticos que intentaron soliviantar a los ciudadanos desconfiando del trabajo de unos profesionales como la copa de un pino. Ese es el nudo gordiano del affaire. Lo otro es querer confundir a la opinión pública y de eso los barceloneses estamos hasta más arriba. Como dicen los castizos del lugar: “ja n’hi ha prou!”
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 27/10/2010

ARTUR MAS A LA PEDRERA

A la conferència que va donar Artur Mas a la Pedrera no ha faltat ningú. És veritat que Convergència és líder a les enquestes i tothom es puja al carro de la hipotètica victòria. Per això i com no podia ser de cap altra manera Felip Puig, David Madí, Xavier Trias, Joana Ortega, Ramon Espadaler, Francesc Homs, Fernández Teixidó i Record, entre molts d’altres, han acudit a l’acte.
Convergència i Unió, mitjançant els seus portaveus Josep Maria Pelegrí i Oriol Pujol, han donar una visió de Catalunya difícilment acceptable per a ningú. Han acusat el Govern de malbaratar recursos i reduir el pes de les polítiques socials, cobrint-se les espatlles per si arriben a la Generalitat donant a entendre que s’hauran d’enfrontar a unes finances públiques tocades. Malgrat que algunes d’elles admeten dubtes. Per exemple, Oriol Pujol ha presentat com un fet negatiu que els ajuts a les famílies amb menors de tres anys hagin augmentat de 600 a 638 euros en tres anys –de 2006 a 2009-, ja que aquest any s’han congelat per la crisi. A banda, la repercussió de la crisi i la situació de les finances de la Generalitat és utilitzada per CiU de manera molt diferent quan es tracta d'analitzar l'obra de l'actual Govern i l'executiu que sortirà de la cita electoral del 28-N. Així doncs, per a Oriol Pujol "Catalunya ha estat líder en recessió, i d'això no en podem culpar exclusivament el Govern, però sí que té més responsabilitat que qualsevol altre actor del país".

El mateix passa pel que fa a l'atur. Malgrat que cap dels governs europeus ha pogut evitar un augment de l’atur per la crisi i que la majoria d’experts apunten a què la destrucció d’ocupació a Espanya ha estat major per la bombolla immobiliària, CiU ha acusat al Govern d’Entesa de ser-ne un dels causants i d’incomplir la seva promesa de reduir l’atur feta al pla de govern del 2006 –quan la crisi encara no es veia a venir.

Per la seva banda, Artur Mas, en el tancament de l’acte, ha anat més enllà, i ha preguntat per les declaracions del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordoñez, que va posar en dubte la capacitat de les autonomies de reduir el dèficit, ha recordat que s’està davant un socialista, als que han acusat de “no haver aturat la bombolla” en els anys de bonança. Com si CiU no hi governés a Catalunya i no hi tingués res a dir o millor a callar.

Els líders convergents també han volgut copejar a l’executiu que presideix Montilla amb la política educativa, presentant les dades de fracàs escolar i d’evolució del nombre d’aules prefabricades.
Pelegrí i Pujol, que sí han contextualitzat l’evolució del pressupost de la Generalitat a l’hora de parlar de polítiques socials per tractar de treure importància a l’augment de la inversió, han oblidat fer-ho pel que fa al nombre de nous alumnes a les aules catalanes.
Així, s’han limitat a constatar que el Govern deixa a Catalunya amb un fracàs del 31%, sense referir-se a què ja l’any 2002, quan governaven, el fracàs era molt important i superava el 30%.
Tampoc no han tingut en compte que en els darrers deu anys s’han incorporat al sistema català 250.000 alumnes, un nombre molt important dels quals han estat estrangers, amb el que comporta en molts casos de dificultats familiars i situacions delicades.

A l’hora d’assegurar que les aules prefabricades “han augmentat més d’un 90%” tampoc no han esmentat l’augment d’alumnes.

Aquesta és la manera que tenen de fer balanços aquells que ens volen governar a partir del 28-N.

Mamma mia, que Déu ens agafi confessats!

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 08/10/10