Amb la presa de possessió del 44è president electe dels EEUU, Barack Obama, ha tornat l’esperança a una bona part del món occidental. El ja expresident George Bush ha deixat un trist llegat de guerra, crisi i frustració.
És veritat que en l’entorn d’Obama i en el del seu equip de col·laboradors se han creat unes expectatives enormes. D’ell i dels seus s’esperen moltes coses i molt importants. Per exemple, posar fi al capitalisme financer i especulatiu, i que es doni pas a un nou model que suposi tornar a determinats valors ètics. A la vegada, posar, novament en valor els serveis públics com concepte ampli i l’estat de dret com garantia d’un determinat model social, on els drets humans han d’ésser l’eix vertebrador fonamental.
Tothom sap que Barack Obama no farà miracles, i alhora, tothom n’és conscient que estem davant d’una crisi econòmica i financera com mai s’havia viscut fins ara, tant per les seves dimensions com per les seves repercussions. Però és què a més a més aquí cal afegir-hi les crisis: energètica, alimentaria i ambiental, sense oblidar el més important, la manca de valors.
En aquesta situació serà molt interessant veure com es desenvolupen els primers cent dies del nou govern. Les qüestions a resoldre, o com a mínim intentar-ho, són tantes i tan importants que es fa difícil establir un ordre de prioritats. Però, en qualsevol cas, la guerra d’Irak, la situació a l’Orient Pròxim, les relacions amb la UE, una línea política d’equitat envers Amèrica llatina, l’atur, la manca de confiança dels agents econòmics, el dèficit exterior dels EEUU i un llarg etcètera, són temes que han d’ésser de manera immediata i permanent en l’agenda del nou president.
De moment, i això és molt positiu, ha ordenat la suspensió durant quatre mesos dels procediments judicials que es segueixen als tribunals de Guantánamo. Aquest fet és quelcom més que un gest simbòlic. És un primer pas per a restaurar els drets humans als EEUU tan espatllats d’un temps ençà.
Estem vivint una etapa històrica. Alguns comparen aquest esdeveniment amb la caiguda del mur de Berlín. A mi, personalment, em porta a la memòria l’arribada al poder de Felipe Gonzalez al capdavant del partit socialista en aquell ja llunyà octubre del 82 (ja sé que d’això fa molt de temps i que no es poden comparar els països, però tinc una edat i cadascú té els records que vol. Ok?) La il·lusió que aquests dos esdeveniments van posar de manifest en aquells moments en els seus àmbits respectius, un a nivell mundial i l’altre a nivell més local, són en bona mesura equiparables a l’esperança que ara s’ha generat, aquesta vegada, gairebé a nivell planetari. També per primera vegada ha arribat un afroamericà a la Casa Blanca amb tota la càrrega de tot tipus que això porta afegida. Esperem que aquest allau d’esperança i d’il·lusió acabi essent una fantàstica realitat.
Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 22/01/2009
És veritat que en l’entorn d’Obama i en el del seu equip de col·laboradors se han creat unes expectatives enormes. D’ell i dels seus s’esperen moltes coses i molt importants. Per exemple, posar fi al capitalisme financer i especulatiu, i que es doni pas a un nou model que suposi tornar a determinats valors ètics. A la vegada, posar, novament en valor els serveis públics com concepte ampli i l’estat de dret com garantia d’un determinat model social, on els drets humans han d’ésser l’eix vertebrador fonamental.
Tothom sap que Barack Obama no farà miracles, i alhora, tothom n’és conscient que estem davant d’una crisi econòmica i financera com mai s’havia viscut fins ara, tant per les seves dimensions com per les seves repercussions. Però és què a més a més aquí cal afegir-hi les crisis: energètica, alimentaria i ambiental, sense oblidar el més important, la manca de valors.
En aquesta situació serà molt interessant veure com es desenvolupen els primers cent dies del nou govern. Les qüestions a resoldre, o com a mínim intentar-ho, són tantes i tan importants que es fa difícil establir un ordre de prioritats. Però, en qualsevol cas, la guerra d’Irak, la situació a l’Orient Pròxim, les relacions amb la UE, una línea política d’equitat envers Amèrica llatina, l’atur, la manca de confiança dels agents econòmics, el dèficit exterior dels EEUU i un llarg etcètera, són temes que han d’ésser de manera immediata i permanent en l’agenda del nou president.
De moment, i això és molt positiu, ha ordenat la suspensió durant quatre mesos dels procediments judicials que es segueixen als tribunals de Guantánamo. Aquest fet és quelcom més que un gest simbòlic. És un primer pas per a restaurar els drets humans als EEUU tan espatllats d’un temps ençà.
Estem vivint una etapa històrica. Alguns comparen aquest esdeveniment amb la caiguda del mur de Berlín. A mi, personalment, em porta a la memòria l’arribada al poder de Felipe Gonzalez al capdavant del partit socialista en aquell ja llunyà octubre del 82 (ja sé que d’això fa molt de temps i que no es poden comparar els països, però tinc una edat i cadascú té els records que vol. Ok?) La il·lusió que aquests dos esdeveniments van posar de manifest en aquells moments en els seus àmbits respectius, un a nivell mundial i l’altre a nivell més local, són en bona mesura equiparables a l’esperança que ara s’ha generat, aquesta vegada, gairebé a nivell planetari. També per primera vegada ha arribat un afroamericà a la Casa Blanca amb tota la càrrega de tot tipus que això porta afegida. Esperem que aquest allau d’esperança i d’il·lusió acabi essent una fantàstica realitat.
Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 22/01/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada