15 d’octubre 2009

EL QUE CALLA OTORGA


Desde que a finales del mes de julio pasado supimos que los mossos de esquadra habían registrado el Palau de la Música Catalana y se habían incautado de una importante cantidad de material contable el goteo de noticias sobre el particular, a cual peor y más sorprendente, ha sido la constante del verano. Por si esto fuera poco, han empezado a conocerse las conexiones de Félix Millet (aún hay quien le llama señor) con organizaciones políticas.
Durante años se había dicho que no había dinero para el Orfeó Català. Sin embargo, ahora nos hemos enterado que sí lo había para fundaciones políticas. Puede que eso sea legítimo, pero ¿es ético? Quien abrió la caja de los truenos fue Joan Colom que, días atrás, admitió haber recibido dinero, proveniente del Palau, para una fundación que nunca llegó a funcionar y él decidió desviar esa aportación a amortizar deudas del partido que había fundado tras su salida de ERC. De todos modos donde el órdago es mayor es en la Fundación Trías Fargas. Esta fundación está en la órbita de Convergencia y tiene como objetivo fundacional “difundir el pensamiento político, cultural y económico de Trías Fargas” Pues bien, ha recibido del Palau más 630.000 euros y según consta en sus memorias desde 1999 a 2008 tan sólo se han realizado 2 conciertos. Sin embargo, ha hecho frecuentes incursiones, en forma de aportaciones económicas, en las campañas electorales de CiU. Para las elecciones municipales de 2007 desde la entidad se puso en marcha un proyecto titulado “imaginaBCN” y durante medio año organizaron encuentros con diferentes colectivos para –según ellos- “legitimar un proyecto político para la ciudad en torno a Xavier Trías.” Curioso ¿no? Sí, lo sería sino fuera porque de 2004 a 2007 el director general de la mencionada fundación fue Antonio Vives que, miren Uds. por donde, en mayo de 2007 fue escogido concejal en la lista encabezada por Xavier Trías.
Llegados a este punto es obligado hacer unas cuantas preguntas, como por ejemplo: ¿Es lógico que una fundación que se dedica a la música financie a otra que fundamentalmente se dedica a la política? ¿Sabía Antonio Vives la procedencia del dinero? ¿Por qué a día de hoy ni Antonio Vives ni Xavier Trías han salido a dar ninguna explicación?
Quedan muchas preguntas por hacer y no hay, de momento, respuestas o las que hay son poco convincentes. Es obvio que en todo este affaire hay responsabilidades que van más allá de Félix Millet y hay que depurarlas. Xavier Trías como máximo responsable de Convergencia en Barcelona ha de dar explicaciones y ha de hacerlo ya. Callar, en esta ocasión, equivale a presunta complicidad. Todos recordamos aquel dicho “quien calla otorga” y Xavier, tan locuaz él, guarda, por ahora, un sospechoso silencio.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 14/10/09

PER UN RAVAL DIGNE


El Raval sempre ha atret les mirades per la seva idiosincràsia i la seva centralitat. És un mirall de Barcelona: el que passa a la ciutat, passa primer i amb molta força al Raval.
El Raval és un territori complex, que necessita un treball, una observació, una dedicació especial i continuada, que eviti la pèrdua d’un equilibri d’usos (residencial, comercial, cultural, turístic, etc.) i alhora faciliti la mescla dels que arriben buscant el que no han trobat als seus llocs d’origen.
L’Ajuntament de Barcelona va apostar i es va arriscar pel barri. Des dels primers anys de la democràcia es va entendre que aquesta ciutat no podia avançar si la seva Ciutat Vella no avançava, si no aconseguia un equilibri territorial que fes que tots els barris de Barcelona poguessin assolir un nivell acceptable de qualitat d’espai públic, d’habitatge i de dotació d’equipaments.
El Raval és sovint pioner i model de polítiques d’intervenció: urbanístiques, socials, culturals, educatives, de promoció econòmica, de seguretat, de salut pública, connectades i complementàries amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels veïns i veïnes del Raval i, per extensió, dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
Avui, igual que el món canvia, el Raval també. I, per això, es treballa per resoldre les demandes ciutadanes dels veïns i veïnes del Raval perquè sigui un territori per visitar, per gaudir, i també per viure.
En el seu moment, en els ja llunyans anys 80 es va impulsar una decidida política de reformes i rehabilitació d’habitatges, obertura d’espais i creació d’equipaments per a la comunitat, que va deixar de banda el barri xino per tornar a anomenar-lo tal com històricament es denominava: Raval.
El Pla Especial de Reforma Interior del Raval (amb acord amb l’Associació de Veïns del Raval i l’Ajuntament). També el Pla d’actuació Integral de Ciutat Vella (que conjugava de manera pionera urbanisme amb benestar social, seguretat ciutadana, activitats econòmiques, mobilitat i infraestructures) Van ser algunes de les accions dutes a terme per dignificar el barri. A la vegada es va constituir la societat mixta Promoció de Ciutat Vella que va rebre aportacions dels Fons de Cohesió Europeus.
De forma simultània entre 1980 i 2002 es van expropiar o enderrocar 500 edificis, es van construir 2.725 habitatges, dels quals 1.246 per part de les administracions; es van reinstal·lar 2.470 famílies; es va fer una inversió privada de 200 milions d’euros per rehabilitar immobles, les administracions públiques fan una inversió directa per a la reforma de 1.215 milions d’euros. Segons dades de Foment de Ciutat Vella, el 45% dels edificis del Raval han estat totalment o parcialment rehabilitats.
Avui, trenta anys després de l’inici de la seva gran transformació, Ciutat Vella torna a ser la llar de milers de persones que utilitzen quotidianament les seves places i carrers. Els veïns i veïnes del Raval puntuen amb un 7 sobre 10 la seva satisfacció de viure al Raval, segons una recent enquesta feta per l’Ajuntament de Barcelona.
Això no vol dir que tot estigui fet, ni molt menys, cal seguir treballant per la millora de l’espai públic, amb el Pla de treball per a la prevenció i intervenció en situació de risc a l’espai públic, amb actuacions de millora i manteniment constants d’aquest espai. I cal fer-ho, també, per la cohesió social i els serveis a les persones: amb suport a l’educació, amb un mesures d’acollida a la immigració i amb equipaments de proximitat i qualitat.
Només així i amb la corresponsabilització de les institucions, entitats compromeses, amb participació ciutadana, amb obres i inversions aconseguirem un Raval digne per tothom i una ciutat digna del Raval.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 13/10/09

29 de setembre 2009

RADICALES Y MARGINALES


Días atrás Miquel Iceta, viceprimer secretario del PSC, hizo unas declaraciones en las que decía que Convergencia había iniciado “una deriva radical.” El líder socialista manifestó, también, que los líderes convergentes han abandonado el espacio de centralidad política del país. No le falta razón al portavoz parlamentario. Desde que Artur Mas asumió la dirección de su partido la evolución de éste hacia la radicalización y la marginalidad ha sido una constante.
Hoy en día, la Federación Nacionalista practica la política del regate corto, habiendo iniciado un viaje errático, sin visión de futuro y sin un proyecto de largo alcance. Esta deriva sitúa a los nacionalistas conservadores en la marginalidad. Dicho de otra manera, practican la política del “aquí te pillo y aquí te mato” en su versión más grotesca.
Todo esto es preocupante para Cataluña, pero lo del Grupo Municipal de CiU en Barcelona, encabezado por Xavier Trías, está llegando a niveles esperpénticos.
Este hombre y su equipo han perdido definitivamente los papeles, para muestra el artículo publicado el pasado día 15 en estas mismas páginas. Según Trías, Barcelona es la reencarnación de Sodoma, Gomorra y el Bronk neoyorquino, todo junto. Y claro, la responsabilidad siempre es de los otros. Sin embargo, cuando alaba algo, como por ejemplo La Agencia para el Abordaje del Trabajo Sexual utiliza la expresión “creamos.” Falso. Xavier Trias es incapaz de hacer una aportación positiva a la gobernación de la ciudad, no lo ha hecho nunca, Otra genialidad del personaje ha sido ofrecer su apoyo a una eventual consulta soberanista en nuestra ciudad. Quien podía imaginar que este nacionalista conservador, reconvertido en pro independentista, -que en la etapa en que fue portavoz de su grupo en el Congreso votó más de mil veces con el PP de Aznar, a cambio de nada- iba a estar por la autodeterminación, rompiendo así el difícil equilibrio que sobre el particular habían logrado Artur Mas y Duran I Lleida.
Olvida e/o ignora que nuestra ciudad es una de las mejor consideradas del mundo en todos los ámbitos y aspectos. Y si además escuchara a los ciudadanos y leyera las encuestas de opinión que instituciones, tan respetables, como la Universidad de Barcelona publican, sabría que la satisfacción de los ciudadanos con la ciudad y el estado de la misma crece de forma exponencial.
Por si todo esto fuera poco,, desde hace unos días corre, con insistencia, un rumor según el cual Joan Laporta (Presidente del Barça) será el cabeza de cartel de CiU en Barcelona en las próximas elecciones municipales a celebrar en 2011. Verdad o mentira el tiempo nos lo dirá. Lo que sí es cierto es que, como decía mi abuela, “al perro flaco todo le son pulgas.” Y encima a la deriva y marginales. Cosas veredes Mio Cid.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 22/09/09

16 de setembre 2009

LA PROSTITUCIÓ AL CARRER


Dies enrere un prestigiós diari va publicar unes fotografies sobre la prostitució al carrer. Això ha desfermat una onada de crítiques en contra de l’Ajuntament de Barcelona. Crítiques que, per altra banda, són absolutament injustes amb Barcelona i amb al seu govern municipal i que no poden quedar sense resposta.
En primer terme hem de tenir en compte que la prostitució és un fenomen universal i la seva legalització o no és un debat molt antic i complex, que no està resolt. En el cas que ens ocupa el debat d’aquests dies ha donat peu a parlar sobre la compatibilitat d’aquesta activitat amb la convivència a l’espai públic.
Escrivia més a munt que la prostitució és un fenomen universal, però avui, a més a més també, és global i té al darrere xarxes internacionals i proxenetisme que cal perseguir i per això calen uns mitjans que no estan a l’abast dels municipis. Ara bé, és evident que l’espai públic no ha de ser l’espai on es desenvolupi aquesta activitat.
Amb aquest paisatge de fons, el que tots hauríem de tenir clar és que la prostitució no és compatible amb l’espai d’ús públic, perquè acaba monopolitzant l’espai i degradant-lo. Aquesta activitat, quan té una densitat considerable en una determinada zona no permet una activitat de vida normal: de família, de comerç, de convivència, de gent que desenvolupa la seva vida a l’espai públic. Les persones que habiten la zona (veïns, comerciants, passejants...) acaben per anar-se’n. I, com a ciutat mediterrània, en la nostra cultura, la vida a l’espai públic, és molt important: és al carrer on compartim valors i on construïm ciutat.
És pot, o no estar d’acord amb el projecte de l’Ajuntament de Barcelona que defensa una ciutat de barris de residents i de barreja d’usos. Però s’ha de ser valent i conseqüent amb el projecte propi. El que no val és apuntar-se a tot, criticar-ho tot i no aporta res i això és el que fa l’oposició municipal de Barcelona.
Les alternatives que proposen alguns grups polítics com la de la prohibició total o la de les “zones de tolerància” o “zones vermelles” no ajuden a combatre l’extorsió, ni la inserció social ni la millora de l’espai públic, això no és el que demanen els ciutadans de Barcelona.
Sembla raonable pensar que no és en l’espai públic on s’ha de produir aquesta activitat. Per això fora bo disposar d’instruments per acotar: ordenar, limitar l’expansió d’aquest fenomen a l’espai públic. En places, carrers i carreteres cal donar una resposta dels poders públics per fer-los habitables i transitables.
Per altra banda, Barcelona té un nucli antic que és, com tot Barcelona, d’ús residencial: al Raval la gent hi viu. El Raval és una història d’èxit, s’hi ha treballat de manera constant des de fa 30 anys perquè sigui un barri residencial com qualsevol altre, on hi hagi també barreja d’usos, com ara universitats, equipaments de primer ordre, culturals, esportius, educatius, escoles, o el recent inaugurat conservatori.
Com a ciutadans de Barcelona hem de sentir-nos orgullosos de la gent que viu i treballa al Raval. Són sectors actius que volen un barri millor dia a dia. Per això des de l’Ajuntament es treballa per reprimir alguns fenòmens que hi sorgeixen de manera espontània en ser el cor de Barcelona (com la prostitució que ens ocupa avui, però n’hi ha d’altres) i tractar les seves causes: turisme “low-cost”, apartaments il·legals, horaris comercials... L’Ajuntament hi fa un treball constant, dia a dia.
Aquesta és la realitat, crua o cuita, d’allò que està succeint a Barcelona i el que volen alguns és embolica la troca... i tot per un grapat de vots.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 15/09/09

02 de setembre 2009

IMPUESTOS


Antaño los meses de agosto solían ser monótonos y aburridos. Hoy en día puesto que los medios de comunicación nos tienen permanentemente informados la situación ha cambiado de forma radical. Como no puede ser de otra manera, en este mes que acaba de concluir, se han producido noticias sobre cosas serias e importantes que tienen que ver con el bienestar de la ciudadanía, por ejemplo incendios, llegada, casi continua, de pateras a las costas del sur, atentados terroristas y un largo etcétera.

Pero, también, de forma simultánea han ocurrido cosas chuscas o mejor, podríamos decir, cosas de la política. Cosas tales como acusaciones de escuchas telefónicas sin aportar pruebas, un concejal de Barcelona que quería zurrar la badana a un militante de IC porque se exhibía en un acto una bandera republicana y él la quería sustituir por una estelada, disparidad de criterios del Gobierno Catalán… Así mientras el Vicepresidente proponía movilizaciones para condicionar la sentencia del TC sobre el Estatut, -como si a estas alturas se fueran a impresionar por unos cuantos de miles de ciudadanos en la calle-, el Presidente decía justo lo contrario. Y un sinfín de dimes y diretes más. De todos modos el plato fuerte han sido las declaraciones del Ministro de Fomento, José Blanco, sobre la conveniencia de subir los impuestos a las rentas más altas.

Es cierto que las finanzas públicas están maltrechas como consecuencia de la crisis que nos azota. La caída de los ingresos públicos, los aumentos de gasto y las necesidad de una inversión pública adecuada están dejando la caja hecha unos zorros. Ahora bien, está situación no justifica “per se” el incrementar la presión fiscal a las rentas más altas. Entre otras cosas porque está por demostrar que eso suponga más ingresos al erario público.

Con la llegada del nuevo curso político llegará, también, la presentación y aprobación de los Presupuestos del Estado para 2010, y la, esperada y a la vez desconocida, Ley de Economía Sostenible, ese será el momento adecuado para ver como gestiona el Gobierno la situación de ahora en adelante.

Todo parece indicar que la rigidez salarial será uno de los caballos de batalla de unos presupuestos que serán de los más austeros desde que estamos en democracia. En esta situación no cabe duda que si no se quiere agrandar el déficit se deberá ingresar más. El Presidente Zapatero ha hablado de subidas de impuestos”limitadas y temporales”. Todo parece indicar que esas subidas serán a cargo de los rendimientos del capital y las plusvalías, mientras que las rentas del trabajo permanecerán intactas y el impuesto de sociedades es muy posible que baje.

En estas circunstancias sólo el tiempo nos dirá si lo hecho ha sido lo correcto, pero no olvidemos que los impuestos, son eso: impuestos, no son voluntarios.

Bernardo Fernández
Publicado en ABC 02/09/09

01 de setembre 2009

LA MUJER DEL CÉSAR


El pasado 23 de julio Los Mossos d’Esquadra registraron el Palau de la Música Catalana durante más de nueve horas, incautaron 13 cajas con documentación y soportes informáticos. Esta acción vino determinada por la querella interpuesta por la fiscalía, según la cual hubo una distracción de fondos de la asociación y fundación Orfeó Catalá que se nutren con subvenciones públicas. La citada querella sostiene que el supuesto desvío de dinero se produjo entre 2003 y principios de 2004. En total fueron más de 2 millones de euros los que llegaron a un destino distinto del previsto en origen. En esa época se estaban realizando las obras de ampliación del Palau que, por cierto, costaron casi el triple de lo presupuestado en un principio.
Con este panorama como telón de fondo y la algarabía mediática originada por el registro de Los Mossos fue muy oportuna la nota que en su día difundió la fiscalía en la que se hacía hincapié en “la relevancia y entidad cultural del Orfeó Català y el ingente volumen de recursos económicos que moviliza, procedentes de aportaciones tanto privadas (particulares y grandes empresas) como públicas (importantísimas subvenciones) Por ese motivo” -continua la afirmación jurídica- “aunque los hechos se producen en el seno de entidades que son privadas. Indirectamente repercuten en toda la sociedad catalana”
Ahí está el quid de la cuestión de esta affaire: el origen de los dineros y, por lo tanto, el destino que se les da. Si siempre hay que ser escrupuloso con el dinero que no es de uno, hay que serlo infinitamente más cuando proviene de orígenes ajenos y tiene finalidades sociales o altruistas como es el caso. En ésta ocasión nos viene como anillo al dedo aquel viejo adagio que nos recuerda que: “la mujer del Cesar no sólo debe ser honrada sino que, además debe aparentarlo”
No cabe duda que, el señor Félix Millet, presidente de la asociación y la fundación ahora investigadas, es un prohombre de la sociedad catalana con un brillantísimo currículo. Miembro destacado de más de una treintena de sociedades. Pero, también, con un lado oscuro, una condena de 2 meses de arresto y 30.000 pesetas de multa en el año 1984 por el fraude inmobiliario de Renta Catalana. Este patricio de la burguesía barcelonesa cobraba por su labor al frente de la fundación 24.000 euros mensuales. Me disculparan los amables lectores el improperio, pero esa cantidad, teniendo en cuenta el origen y el destino de los fondos administrados, me parece una indecencia.
Respetando, como no puede ser de otra manera, la presunción de inocencia de todos los imputados, y la del señor Millet no puede ser una excepción, esperaremos, con impaciencia, que se esclarezca la verdad y que la justicia ponga a cada cual en su lugar.
Bernardo Fernández
Publicado en ABC 12/08/09

29 de juliol 2009

LA CIUTAT I EL BARÇA

La reforma del Miniestadi és un debat que ja fa temps que dura i que ha suscitat, com és normal sempre que es planteja una transformació urbanística d’aquestes característiques, un gran debat ciutadà i polític.
A l’inici de mandat (2007) ja es va constituir al Districte de Les Corts una comissió de seguiment per anar treballant amb els veïns i amb el propi FC Barcelona.
El setembre de 2008, l’Àrea d’Urbanisme va presentar un primer document de criteris per afrontar renovació urbana de l’espai del Camp Nou. Document que es va presentar també a la comissió de seguiment formada pels veïns.
Aquest primer document del Govern Municipal ha servit per obrir un procés de diàleg intens i no exempt de dificultats. De converses, des de llavors, n’hi ha hagut moltes. Amb CiU també amb ERC i com no també amb el FC Barcelona.
Ens trobem en la recta final d’aquest procés. S’està treballant en una línia constructiva i positiva, i creiem que la reordenació de les instal·lacions del FC Barcelona arribarà a bon port. Els criteris que s’han marcat per aquesta transformació són: un espai públic més endreçat, una millor dotació d’equipaments per al barri, habitatge protegit, i activitat comercial.
Per tot això l’alcalde Hereu busca aprofitar aquesta oportunitat per intervenir urbanísticament amb criteris sostenibles i fent una clara aposta per la millora de la qualitat de vida dels veïns del barri.
En la reordenació de les instal·lacions del FC Barcelona només prima una sola cosa: és una operació on només hi pot haver una sola guanyadora: la ciutat de Barcelona.
Des de l’alcalde es treballa des de l’inici en una proposta que doni sortida a les necessitats del Barça i que també sigui satisfactòria pels interessos dels veïns i del conjunt de la ciutat. Això no és fàcil, però des de l’Ajuntament s’estan posant tots els esforços que sigui possible. S’està treballant per aconseguir una acord positiu per a totes les parts.
Ara el que cal és que tothom estigui a l’alçada de les circumstàncies. I tothom, en aquest cas, vol dir tothom.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 28/07/09

DECLIVE DEL NACIOANLISMO BURGUÉS CATALÁN

Cuando, en 2016, Artur Mas dio un paso al lado, para que Carles Puigdemont fuese president de la Generalitat, se rompió un matrimonio de con...