PONER PUERTAS AL MONTE

Desde hace años las costas del sur de España se han convertido, para miles de personas, en las puertas de entrada a un supuesto mundo mejor. Con la bonanza climatológica las llegadas aumentan de forma considerable. Vienen de todo el mundo, pero de forma muy mayoritaria son subsaharianos.
La crisis económica que sacude Europa hace que el empleo decrezca y las condiciones de vida empeoren, pero ellos no dejan de llegar. Los motivos para venir son mucho más profundos que una determinada situación coyuntural. España se ha convertido, para esas personas, en la puerta de El Dorado
No deja de ser curioso que un país como el nuestro, que históricamente ha sido generador de inmigración y ha llegado a tener al 10% de la población en otros países, se ha convertido, en estos inicios del siglo XXI, en receptor de inmigrantes Según nos dicen las estadísticas los extranjeros afincados en nuestro país, de forma legal, superan ya el 11% de la población y a estos hay que añadir unos 500.000 ciudadanos más, que viven entre nosotros de forma irregular, es decir sin papeles.
De hecho, la inmigración es un capítulo más del proceso globalizador que estamos viviendo y algo consustancial al ser humano. En un tiempo la gente emigraba de las montañas a los valles. Más tarde, el punto de llegada era la costa, allí había más posibilidades de desarrollo y bienestar. En los años sesenta, del siglo anterior, los procesos migratorios se producían de las zonas deprimidas a otras más prosperas y con mejores prespectivas. Hoy, aunque la esencia es la misma: mejorar las condiciones de vida y encontrar un futuro digno, las gentes vienen de otros continentes, con otras lenguas, otras culturas y otras religiones y eso complica la adaptación.
Europa está viviendo un proceso de envejecimiento unido a una baja tasa de natalidad y una esperanza de vida cada vez más larga, eso hace que necesitemos gentes de otras latitudes que suplan nuestras carencias, ya sean laborales, de procreación o de cualquier otro orden.
Cierto es que la capacidad de absorción de la sociedad es limitada, tanto por razones socio económicas, asistenciales como de otras índoles, En consecuencia hay que establecer controles y limitaciones de llegada, Ahora bien, seamos conscientes de que las olas migratorias se podrán disminuir, pero no las parará nadie, no es posible. Cuando una persona ha decidido dejar todo aquello que conforma su entorno más inmediato y ha decido echarse a la mar jugándose la vida por que sueña con un mundo mejor no hay fuerza que la pueda parar. La podrán retener, detener y repatriar, pero lo volverá a intentar.
En conclusión, debemos articular mecanismos que frenen las llegadas masivas, no podemos absorber una inmigración ilimitada, pero sepamos que no se pueden poner puertas al monte.
Bernardo Fernández Publicado en ABC 30/07/08

AMB ELS DEUERES FETS

Amb la celebració, aquest prop passat cap de setmana, de l’onzè congrés del PSC, es posa fi a tota una sèrie de congressos que els partits polítics catalans han portat a terme en les darreres setmanes.

Ben sabut és que aquests actes cal llegir-los en clau interna. Serveixen per endreçar la casa - quan es pot- i mirar el futur, sense deixar de mirar, encara que només sigui de reüll pel retrovisor, de forma molt especial, els darreres resultats electorals.

Això és el que ha fet, també, el PSC però ha aprofitat per fer quelcom més. Veiem:

Per començar els socialistes corrien el risc de fer un Congrés basat en l’autocomplaença i mirant-se el melic, res d’això. Les gents del PSC han fet una aposta clara de futur i han marcat el full de ruta. Ho han fet de forma clara i entenedora per a tothom. I ho han fet partint de tres eixos bàsics, que són: la vocació federalista, el compliment escrupolós de l’Estatut com a Llei orgànica, finançament inclòs, i la voluntat de ser el partit nacional, que no nacionalista de Catalunya; contraposant a la casa gran i la casa comú de CiU, la plaça pública –que és de tots i les cases són de cadascú- i la causa comú.

El PSC governa a dia d’avui gairebé a tot arreu i està present en totes les institucions, però li manca aprovar una assignatura: guanyar les eleccions autonòmiques i per assolir aquesta fita cal seduir a l’electorat del centre de l’espai polític català, que en bona mesura és aquell que va fer possible que CiU governés durant tant de temps. Aquesta és la clau de volta. Per això, en aquest context, el primer secretari i president José Montilla va encertar de ple amb el seu discurs de cloenda del conclave i a l’hora de resposta al secretari general i president Rodríguez Zapatero. Alguns parlen ja de l’esperit del 20 de juliol (aquesta és la data en què va fer l’esmentat discurs)

La intenció és clara: el PSC vol ser, també, el partit de les classes mitges. Per això les infraestructures, l’aprofundiment en l’autogovern i la llengua, juntament amb la justícia i la cohesió social seran a partir d’ara els eixos vertebradors de les polítiques impulsades des del carrer Nicaragua.

Les qüestiones, a priori, més polèmiques com ara l’avortament, la eutanàsia, el laïcisme ja es van tractar al congrés del PSOE i aquí han quedat aparcades, no calia remoure més. En canvi, la possibilitat o no de tenir grup parlamentari propi, ha estat un dels temes que ha tingut un dels debats més vius de les jornades congressuals. Finalment es va decidir per a què fos l’executiva del partit la que en cada moment decidís com i de quina manera s’articulen els grups parlamentaris; assumpte per tant, en principi resolt per quatre anys.

En conseqüència arribarem al mes d’agost -que és sinònim d’esbarjo i relax- amb els deures fets, o al menys això és el que sembla, a la tardor veurem si aquesta tasca, els deures, han estat ben fets o alguns hauran de repetir curs. Temps al temps.



Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies.com 24/07/08

L'ESPECTACLE CONTINUA

Quan Mariano Rajoy, ara fa poques setmanes, guanyava el Congrés del PP, ens va anunciar per enèsima vegada, el viatge al centre dels conservadors espanyols. És aviat. Cal donar marge i temps per veure com i on arriben. El que de moment ha canviat un xic són alguns gestos. És veritat. Però a dia d’avui els plantejaments essencialistes dels populars són els mateixos i la democràcia interna continua essent una utopia.
Després de dures converses entre els legítims aspirants a la secretaria general del PP de Catalunya, dies abans de la cel·lebració del Conclave Català, Gènova ha imposat a la seva candidata, Alicia Sánchez Camacho. Aquest no és el camí, així no es fan les coses. Els populars han estat incapaços de donar una imatge de renovació, ans al contrari col·loquen al capdavant de l’organització catalana a una persona que no va saber o no va poder mantenir el seu escó al Congrés per Girona i que ara és senadora gràcies a què li va cedir la cadira el propi Daniel Sirera.
Aquesta solució de la crisi és per una banda un tancament en fals de la mateixa i per altra un èxit del clan dels Fernández Díaz que controlen el partit des dels anys 80.
Sánchez Camacho serà la presidenta. Per cert, una presidenta sense cap ascendència sobre l’aparell i Jordi Cornet el nou secretari general, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per tant sota les ordres directes de Alberto Fernández Díaz president del Grup Municipal Popular a la nostra ciutat. Amb aquest paisatge de fons sobren els comentaris.
Per altra banda, Montserrat Nebrera ha decidit jugar-se el seu futur polític en aquest congrés, però tot fa pensar que ho té bastant magra.
En qualsevol cas i sens dubte, el gran derrotat ha estat Daniel Sirera escollit president per sistema digital arran de la fugida de Josep Piqué i que ara veu impotent com ha de cedir espai i protagonisme a aquells que li han fet el llit. No per casualitat dies enrere va fer unes declaracions dient: “l’espectacle continua”.
Doncs bé que continuï, però així no es porta a terme un projecte.

Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 3.07.08

¿Y SI VOLVIERA AZNAR ?

Si esta legislatura acaba, como está previsto, en 2012 los conservadores españoles habrán pasado 22 de los últimos 30 años en la oposición. Pobre balance. Justo es reconocer, sin embargo, que, de ese calvario, sólo se salvan los 8 que el PP estuvo en el gobierno con José María Aznar a la cabeza.
Ahora, tras la derrota del 9M, y a las puertas del congreso de junio, el PP está inmerso en un marasmo de luchas intestinas que están carcomiendo sus entrañas. Cuatro años de oposición a uña de caballo y diversos fracasos en elecciones autonómicas jalonan el camino hasta la última derrota electoral. Eso hace que el partido esté, en estos momentos, seriamente dividido y el aparato haya perdido buena parte del férreo control que en tiempos nada lejanos ejerció. Así por ejemplo vemos como en Cataluña, para su cónclave autonómico, se presentan hasta 3 candidatos, de los cuales, dos con serias posibilidades reales, de ser elegidos y a la vez, o en su defecto, dividir al partido, Daniel Sirera y Alberto Fernández Díaz. Por otra parte, no hacen falta muchos comentarios sobre lo sucedido en el País Vasco con María San Gil. Si miramos a Asturias, la cosa no está mejor, veremos que allí las relaciones entre Gabino de Lorenzo y Ovidio Sánchez, Alcalde de Oviedo y Presidente de la Comunidad, respectivamente, no pasan por su mejor momento. De Castellón, con el lío además de político, también, familiar entre Carlos Fabra, su hija la diputada Andrea, casada con el Consejero de Sanidad de la Generalidad Valenciana Juan José Güenes, mejor no hablar. Y así podríamos seguir con una extensa lista de conflictos desparramada por el territorio, pero lo que, sin duda, hace más vulnerable al PP en estos momentos es su propio líder, Mariano Rajoy. Mariano Rajoy en estos momentos lleva plomo en las alas, fue impuesto a dedo y después ha perdido dos elecciones. Con todas las diferencias que se quiera, que son muchas, a mí, en cierta manera, me recuerda la etapa de Joaquín Almunia al frente del PSOE. Tienen ciertas concomitancias. Éste también fue designado digitalmente y eso, por lo general, acaba no dando resultado.
Con este paisaje de fondo y los ánimos encrespados los conservadores acudirán a su congreso. Un congreso con más de 3.000 compromisarios, un número de participantes muy difícil de controlar, y más en unas circunstancias como las presentes. Así pues, puede suceder cualquier cosa. No obstante lo más probable es que Mariano Rajoy acabe imponiendo sus tesis, ahora bien, es posible que para que eso sea así deba asumir algún compromiso. Podría, por ejemplo, llegarse al acuerdo de posponer para más adelante la elección del candidato a la presidencia del gobierno. ¿Y quien sabe si para entonces José María Aznar no está dispuesto a reverdecer laureles?.

No es casual que aquellos jóvenes que se foguearon con el anterior líder popular hayan salido, sino en tromba sí, uno detrás de otro a cuestionar al líder actual, su forma de hacer y hasta poner en entredicho su capacidad para esa tarea.

Días atrás en una conferencia el ex presidente del gobierno decía: “creo que en la vida hay que moverse de vez en cuando”…para añadir después: “siempre hay que procurar estar con los mejores y tener voluntad de llamarles y agruparles”

Tal vez a estas alturas Aznar ya ha empezado a llamar con la voluntad de agrupar, es decir, ha comenzado a moverse que es una manera de empezar a sumar para ganar..
Bernardo Fernández
Publicado en: Abc el 20.06.08

ERC: CHAPEAU, MA NON TROPPO

Quan, ara fa uns dies, Esquerra Republicana escollia president i secretari general per sufragi universal, va donar una lliçó de democràcia interna a la resta de partits polítics, no tan sols de l’arc parlamentari català, també als espanyols. Els republicans són l’única formació política amb representació parlamentària que escull els seus màxims dirigents per aquesta via. Per cert, el mateix sistema amb que va ser escollit Salvador Allende.

Tot just set dies després ERC ha fet el seu congrés, i aquí els fantasmes d’esquerra, dels últims trenta anys, han tornat a reaparèixer. Aquest congrés era la gran oportunitat per a recuperar la unitat perduda a força de fracassos electorals i divergències personals, doncs no, ha estat tot el contrari. La divisió entre les diverses famílies s’ha posat de manifest amb més claredat que mai.

Quan tot semblava indicar que la corrent d’en Puigcercós i la d’en Carod arribarien a un acord, segons diuen, una imprudència d’un qualificat militant ho va espatllar tot i això va fer que president i secretari general optessin per formar una direcció mono color. Això sí, pagant un peatge gens menyspreable, perdent en el viatge al seu home de confiança, Xavier Vendrell sotmès a un fort vot de càstig.

En el discurs de cloenda Puigcercós es donava el marge d’un any per integrar les diferents sensibilitats que conviuen a Esquerra.

Ara caldrà veure com es conjuga això. En principi, la veritat és que ni el país, ni el partit es poden permetre una nova trencadissa governamental, això donaria ales a la dreta nacionalista i no estem per luxes d’aquest tipus.

L’ombra de la divisió torna a planejar sobre l’ànima d’ERC. Aquest ha estat el seu leiv motiv des de la recuperació de la democràcia ençà. Als anys 80 Joan Hortalà va succeir Heribert Barrera, després Angel Colom a Joan Hortalà, en la dècada dels 90 Carod li va moure la cadira a Colom i ara és Puigcercós qui defenestra a Carod. I tot això sempre ha succeït en períodes llargs de temps i ha suposat una sangria per al partit. A més a més, en aquesta ocasió no s’ha resolt gairebé res, perquè dins de poc més d’un any caldrà decidir qui serà l’aspirant a President de la Generalitat. Per tant, això és tornar a començar.

La conseqüència immediata de tot plegat és l’aplaçament “sine die” del projecte. Deixar el somni de la república i la independència per més endavant i clar amb aquest paisatge de fons la ciutadania no està per festes i no pot estranyar que opti per opcions més sòlides, o al menys amb menys rebombori intern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies el 20.06.08

ESPERANT A ESQUERRA

Aquests dies fa un any que les barcelonines i els barcelonins, de forma majoritària, van tornar a fer confiança als socialistes per a que governessin la ciutat. La nit de l’escrutini tot semblava indicar que el govern format pels tres partits d’esquerra i catalanistes tornaria a assumir la responsabilitat. Però ben aviat el líder dels republicans, Jordi Portabella, va posar sobre la taula la possibilitat de passar a l’oposició. Van ser dies de converses, d’anades i tornades i finalment la fugida endavant es va consumar, potser més per raons de partit que d’interès social, però bé, això ja ho explicaran els republicans quan convingui, on convingui.

El cert és que el Grup Municipal Socialista amb l’alcalde Jordi Hereu al capdavant i també el de ICV-EUiA van formar govern i de les hores ençà han fet mans i mànigues i s’han menjat més d’un gripau, donat que és un govern en minoria, per tirar endavant les seves propostes, i això ha succeït tant en les comissions com en els plenaris.

En aquesta vida tot té el seu temps, després d’un any, desprès d’un congrés que esperem que, pels republicans, sigui clarificador i balsàmic, serà arribada l’hora de prendre decisions i Jordi Portabella haurà de decidir que vol ser quan sigui gran. Haurà de decidir si vol transmetre l’imatge d’un polític seriós i responsable i formar govern o arribar a pactes estables, o bé prefereix continuar jugant a un si.., no... ja veurem, i, per contra, vol ser “l’enfant terrible” de la política catalana. Per altra banda ell sap que el seu pas per l’escena municipal té data de caducitat i ara pot escollir: té l’oportunitat de deixar petjada d’home de govern, o bé fer de la frivolitat la seva norma d’actuació, i en conseqüència ser recordat com a tal.

En la situació actual es pot governar. És veritat, Això és el que s’està fent, no n’hi ha paràlisi, ja l’agradaria als altres grups. Però no és menys cert que es desitjable una major estabilitat per l’equip de govern de la ciutat. Això rebaixaria la tensió de forma considerable amb les forces de l’oposició, molt crispades en els últims temps, fins al punt que sembla que confonen la sala de plens de l’ajuntament amb la sala d’audiències del jutjat. Però bé, això són figues d’un altre paner. UN altra dia, si als amables lectors els hi sembla bé podem parlar –escriure- d’això

No ens precipitem, donem temps al temps, deixem que passi allò que tingui que passar, que ERC faci un bon congrés, després anirem de vacances... i a la tornada –al setembre- parlarem del govern.

Bernardo Fernández
Publicat a: e-noticies 12.06.08

CLAR I CATALÀ

Fa uns dies, El President Montilla, primer en una cadena de televisió i tot seguit mitjançant un article en un prestigiós diari d’àmbit estatal, feia pública la seva opinió i, per extensió, la del seu Govern en vers el tema del finançament i l’inici de la negociació.
El president va dir les coses sense crits, sense estridències ni victimismes fora de lloc, però si amb claredat diàfana i rotunditat.
Va fer esment de que Catalunya necessita més recursos i que aquests han d’arribar amb el nou sistema de finançament. El sistema vigent en l’actualitat no solsamènt és injust, també és insuficient. Siguem clars, la situació econòmica és difícil. Ja no hem de parlar de desacceleració, hem de parlar de crisi, per tant caldrà prendre decisions en matèria econòmica amb rigor que, sens dubte, poden arribar a ser dures i fins i tot traumàtiques. En qualsevol cas, hem de ser conscients de que avui la situació del país és millor que quan la crisi dels anys 90, però, el que no podem fer de cap manera, és posar en risc l’estat del benestar. I per això fan falta diners.
L’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica en vigor i com a tal és d’obligat compliment. Dir que està pendent de diverses resolucions del Tribunal Constitucional i per tant té un caire parcial o de provisionalitat, és una fal·làcia i de desconeixement del sistema, o pitjor: un argument de mala fe. Segons una disposició addicional del mateix s’ha d’arribar a un acord de finançament abans del mes d’agost del 2008 per a que entri en vigor al 2009.
El sistema actual ha perdut vigència, no és eficient ni eficaç, no fa un distribució ajustada a les necessitats de cadascú, està allunyat de l’equilibri fiscal, no promou la solidaritat real i ja fa molt de temps que ha deixat de ser just amb els que més aporten.
No podem caure en el parany de que Catalunya deixi de ser competitiva i es perdi cohesió social. Aquesta situació seria letal, atrapats entre una Espanya que no ens entén i que molts de nosaltres ella tampoc, i, tot això, sense un futur amb expectatives. Si això arribés a succeir el drama estaria servit
Per altra banda, el secretari general del PSOE i President del Govern José Luis Rodriguez Zapatero ha entès, la situació i obviant el missatge d’alguns barons socialistes, ha fet indicacions per a que comencin les converses sobre el nou model de finançament. Això es farà, llevat de canvis sobtats a finals del mes de maig a Barcelona.
Aquesta és una síntesi del que va dir el president. És pot dir més alt, és veritat, però no més clar. En definitiva: Montilla va parlar clar i català
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com
19/05/08