EL DIT A LA NAFRA

Una vegada més a casa nostra s’ha produït un tsunami en un got d’aigua. De cop i volta una part de la classe periodística i un grapat de polítics de caire nacionalista han sortit per a linxar políticament al portaveu adjunt del PSC al Parlament Joan Ferran; que no ha fet res més que dir el que pensa ell i molta gent com ell, respecte del tractament que és dóna a determinades informacions en determinats mitjans de comunicació públics de Catalunya.

De fet la cosa ve de lluny, però en aquesta ocasió va agafar volada el divendres 30 de novembre passat, durant la sessió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) El portaveu socialista va dir que: “TV3 era la Televisió més antigovernamental de l’Estat. Pocs dies desprès el mateix Ferran en unes declaracions a El Periodico insistia en la idea i manifestava que”Cal arrancar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio”. Va faltà temps per a que el Comitè de TVC i el col·legi de periodistes sortissin demanant que no comences una caça de bruixes i respecte i independència pels professionals dels mitjans públics de comunicació. Fins aquí res a dir, s’entén que cadascú defensi allò que considera que ha de defensar i els col·legis de professionals, com altres col·lectius no poden evitar un cert tuf corporatiu.

Ara bé, que aquells polítics que més tenen a callar, com ara Oriol Pujol –polític groller i barruer com pocs, pot ser que un dia parlem de la seva trajectòria,- surti dient que: “Ferran ha dit això per poder continuar actuant amb sectarisme sobre els mitjans” és d’una frivolitat i demostra una hipocresia tan bestial en aquells que van manipular tant com van poder i voler els mitjans públics quan ells governaven que fins i tot és fa difícil d’entendre i d’explicar. Però és clar, no va donar explicacions de perquè, posem per cas, en el que portem de legislatura TV3 ha fet 8 entrevistes al President Montilla i 13 al cap de l’oposició Artur Mas. Fins i tot va haver de sortir Jordi Pujol i parlar de intervencionisme sectari. Quins nassos! I tot això per no parlar de Joan Ridao, l’home que segons expressió d’un company de grup parlamentari: “és un patriota emprenyat i cabrejat perquè el seu país està ocupat” (sic).

Això és el que hi ha i com deia la meva avia: “ con estos mimbres hemos de hacer los cestos” No n’hi ha més. No donen més de si. Per tant: ànims Ferran has dit el que havies de dir, continuar per aquest camí, la gent de la Catalunya real estem amb tu. Tu has posat el dit a la nafra. No pateixis, això no ha fet res més que començar, amb el temps es veurà que tu tenies raó


Bernardo Fernández
e-noticies 10/12/07

POLITIQUES D'ESQUERRES

Defensen alguns que la dicotomia dreta-esquerra avui ja no té vigència. Argumenten que les ideologies han perdut la seva raó de ser en les societats avançades com la nostra. Res més lluny de la realitat. No, rotundament no. Avui, potser amb més claredat i quantitat que mai, continuen existint no tan sols diferències de classe, sinó també infinitat de desigualtats, injustícies i greuges comparatius d’uns éssers humans respecte d’altres. I mentre això sigui així les ideologies, les lluites de classe i, en conseqüència, els somnis per fer realitat les utopies tindran raó de ser.

Això ve a tomb perquè l’actual Govern d’Espanya, que no per casualitat és d’esquerres, més enllà de que tingui o deixi de tenir un cert flaire jacobí, ha tirat endavant aquesta legislatura tot un reguitzell de lleis progressistes per afavorir els drets dels ciutadans. Però de totes aquestes jo em quedo, sense dubtar-ho, amb una. I aquesta una és “La Llei de la dependència” . Això ve a tomb també perquè un altre Govern, casualment també d’esquerres, el de Catalunya, va aprovar dies enrere La llei de Serveis Socials.

Tots sabem que el Che Guevara, que per cert va ser un dels meus icones de joventut, (del que ara es commemoren els 30 anys de la seva mort) va voler portar la seva revolució per sud Amèrica. També sabem com i de quina manera va arribar el seu final. Malgrat això, jo sóc dels que pensen que les revolucions avui son tan necessàries com sempre. Ara bé, cal fer-les d’altra manera. Avui s’han d’arraconar els canons i les pistoles i fer amb llapis i papers allò que s’ha de fer, des de on s’ha de fer, i això són els llocs de representació popular, fonamentalment els parlaments.

Estem davant d’uns canvis de transcendència històrica. A aquestes alçades del segle XXI l’atenció a les necessitats de les persones amb dependència és, sens dubte, un dels grans reptes dels països desenvolupats a l’hora de dur a terme polítiques socials. Cal posar especial èmfasi per a que les persones que depenen d’altres puguin exercir els seus drets de ciutadania i desenvolupar les accions més bàsiques de la vida diària de la millor forma possible, d’acord amb la societat de benestar a la qual tots pertanyem.

Per altra banda, els serveis socials són el conjunt d’intervencions que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, posant atenció en el manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.

Des d’un punt de vista de progrés la construcció d’una societat ve determinada també pel nivell de cohesió social, i això vol dir igualtat d’oportunitats i promoció social i individual. Els serveis socials han d’ésser un instrument per a afavorir l’autonomia de les persones, per a millorar les condicions de vida, per a eliminar situacions d’injustícia social i per a afavorir la inclusió social.

Es fa de tot punt necessari millorar i consolidar el nostre sistema de Serveis Socials per a donar resposta als reptes que la societat té plantejats en aquest terreny. Per això, la llei aprovada al Parlament configura el dret a l’accés als serveis socials com un dret objectiu de caràcter universal que esdevé un principi bàsic del Sistema, orientat a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i el progrés social de les persones. Al mateix temps, s’organitzen els serveis socials des d’una definició competencial basada en la descentralització i en la subsidiarietat, amb més participació i amb més coordinació i cooperació dins del mateix sistema. I així es configura un dels pilars del nostre estat del benestar

Ambdues lleis avancen en el reconeixement dels drets de totes les persones. Per una banda, es garanteix el dret a la igualtat d’accés, defensant la igualtat d’oportunitats per a accedir als serveis socials com un instrument d’autonomia per a gaudir d’una integració real en la societat. I a l’hora es fomenta la solidaritat, garantint l’atenció prioritària a les persones que, per motiu de llur menysvàlua, dependència o situació de risc o de vulnerabilitat, necessiten dels altres o dels serveis socials per a compensar els dèficits que experimenta la seva qualitat de vida. En definitiva, aquells que han fet possible aquestes lleis i aquells que les estan posant en funcionament estan fent una tasca impagable, donat que contribueixen a garantir la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones.

Que ningú no ho dubti: aquestes són les veritables polítiques d’esquerres.


Bernardo Fernández
Publicat a EL PUNT 4/12/07

Artículo publicado en La Voz de Galicia

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalán donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado: Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés. Y padre del cantante Manu Chao.

PUBLICAT A: E-NOTICIES

VOTACIÓ INÚTIL

Deia un il·lustre polític català que”som competents en allò que tenim competències i som incompetents en allò que no les tenim”. Obvi, Perogtullo no ho hauria dit millor. Però és que és així.

El Parlament de Catalunya té moltes competències i molt importants. Sóc dels que pensen que, fins tot, hauria de tenir-ne més, però les coses són com són i el que cal és que las que té les executi bé i deixin per altres institucions allò que per llei els hi pertoca.

És lògic que l’oposició demanés un ple per parlar dels problemes de rodalies, més enllà de que siguin o deixin de ser competències del Govern de la Generalitat Aquesta sessió plenària es va dur a terme la setmana passada. El transport i tota la seva problemàtica que estem patint en els últims temps és un tema que afecta, no només, a milers i milers de ciutadans, sinó i també al conjunt de la nostra economia i existeix una màxima política que diu que: res d’allò que passa al teu territori et pot ser aliè, per tant, per aquest cantó, res a dir.

Ara bé, pretendre la dimissió d’un membre d’un Govern que no ha estat escollit ni rendeix contes al Parlament que demana la seva destitució, de veritat, és per a llogar-hi cadires. I no sols l’oposició. També i per a més inri, dos dels tres grups parlamentaris que donen suport al Govern

No sé que passaria si demà, per no sé quin xec d’ous, el Parlament de Castella La Manxa, posem per cas, demanés la dimissió d’un Conseller del Govern de la Generalitat. Seria ridícul, oi?

Amés a més, no ho perdem de vista, aquells que han demanat la dimissió de la ministra aquí, tenen grup parlamentari allà, és a dir al Congrés dels Diputats i és allà on toca fer-ho. Qualsevol altra cosa és foc d’encenalls i ganes de muntar un sidral.

Senyors diputats, si us plau, una mica més de rigor i una mica més de seriositat que el país ja està prou calent com per a sobre haver d’aguantar collonades. Els ciutadans mereixen un xic més de respecte i no oblidin que són ells, -els ciutadans- els que paguen el seu sou.

Bernardo Fernández

e-noticies 20/11/07

PUBLICAT A E- NOTICIES

ELS HEREUS I EL SEUS NEGUITS


Dies enrere l’expresident Pujol va publicar un article de premsa en el prestigiós diari LA VANGUARDIA. En l’esmentat article sota el títol: “Una eficaz conjunción” fa menció al número 4 de la revista VIA (Valors, Idees; Actituds) està dedicat a l’anàlisi del centre polític i la seva implantació a casa nostra.

Segons el criteri dels que escriuen a VIA i del propi Pujol a Espanya, no tant a Catalunya, no pot haver un gran partit de centre. I sostenen l’argument amb dos grans eixos: Primer, perquè no existeix nucli dur, és a dir un mínim denominador comú capaç d’aglutinar en primer terme un grup d’homes i dones que puguin tirar endavant un projecte i després mobilitzar a la societat, i dos, la llei electoral no afavoreix gens ni mica la consolidació d’una formació política d’aquest tipus.

Desprès l’expresident s’explaya posant en valor les excel·lències i virtuts del seu partit CDC i de la, primer, seva coalició i després Federació.

Seria sobrer posar de manifest aquí que no comparteixo bona part del article de l’expresident, però això ara no ve al cas. Més que res perquè jo sóc dels que pensen que el nacionalisme no és ni de dretes ni d’esquerres, és un sentiment i com a tal està molt allunyat de les ideologies i dels plantejaments polítics; altra cosa és que sigui utilitzat amb habilitat per arribar al cor de la gent i tocar la seves fibres més sensibles, obtenint amb aquest sistema rendiments electorals. Però bé, d’això potser que en parlem en altra ocasió. Retornem a l’article

Que ràpid s’obliden els missatges del mestre! Primer va ser el mateix Artur Mas, successor de l’expresident qui va “filtrejar” amb l’autodeterminació, desprès el dur Felip Puig que, per cert, no s’ha amagat mai de la seva hostilitat cap a tot allò que tingui a veure amb Espanya i per si no en teníem prou amb l’arribada del fill del pare a ser portaveu del Grup Parlamentari al qual li ha faltat temps per declarar-se independentista. Cosa que, tot sigui dit, a mi no m’estranya. Quins nassos! I desprès el creador de l’invent i pare de la criatura és lamenta si ni els seus, ni el propi fill han volgut o han estat capaços –a saber- de continuar la senda marcada pel primigeni durant quasi 30 anys, com vol que reaccioni la societat? Aquells que van ser els seus incondicionals.

Aquests nois, que són més depredadors polítics que altra cosa, estan dilapidant en poc temps tot allò que els Pujol, Roca, Alavedra i tot un reguitzell de prohoms de la burgesia catalana van anant construint amb un clar concepte de transversalitat i amb un cert afany integrador.

En definitiva, aquets hereus no són el que semblaven i cal que s’ho facin mirar, però o canvien de rumb de forma ràpida i efectiva o això del suposat centrisme i el que representa CiU i en especial CDC. Només quedarà com a record a les hemeroteques.


Bernardo Fernández
e-noticies16/11/07

GRACIAS OLGA

El pasado miércoles 7 de noviembre el periódico El País publicaba un ininteresante artículo bajo el título de: “Vocación por conocer” de la fiscal que ha llevado el caso del 11 M, M. Olga Sánchez.

Un muy buen artículo que me ha puesto la piel de gallina. Olga Sánchez hace una disección lúcida y acertada sobre la maldad prefabricada por un puñado de insensatos que ha rodeado todo el proceso del 11 M. Si, está claro, aquellos que urdieron la teoría de la conspiración y aquellos otros, adíteres sin vergüenza ni escrúpulos, que la expandieron a través de los medios, ahora han quedado, como vulgarmente se dice, -y con perdón- con el culo al aire. Pero ellos lejos de rectificar y aceptar la sentencia siguen r que r. Y por si no había bastante, sale el anterior Presidente del Gobierno y lejos de admitir su error, no digo ya de pedir disculpas, manifiesta que sigue en sus trece. Increíble

Gracias Olga, no te conozco, seguramente nunca tendré la suerte de estrecharte la mano y decirte a la cara lo mucho que la sociedad debemos a ti, y a personas como tú. Pero es igual, los que tenemos como denominador común una determinada forma de pensar, de entender y andar por la vida, basada en la honestidad y en la decencia, que en realidad somos una gran mayoría, sabemos que aunque no nos conozcamos de forma personal y no tengamos trato directo, tenemos, con seguridad, muchas cosas en común. Muchas más que aquellos que están unidos por intereses espúreos y sentimientos viles. Felicidades por tu actitud y os recomiendo a los que me leeis que hagais lo propio con el artículo de referencia.

AGENDA DE TARDOR

L’agenda política d’aquesta tardor ens arriba força farcida. Des de la crisi gairebé permanent a CiU, la no menys crisi del PNV amb la renùncia de Josu Jon Imaz, sense passar per alt l’anunci del Lendakari Ibarretke de convocar un referèndum l’any vinent, l’agitació als carrers amb la crema de fotos del Rei i tot això sense fer cap referència a ETA que ha tornat a actuar i per si no n’hi ha prou, podem afegir el to derrotista i apocalíptic de la dreta extrema espanyola cada vegada que intervé, ja sigui en les càmeres parlamentàries, en un debat, en una entrevista o senzillament felicitant les “pascues”

Doncs bé, amb aquest decorat i en aquest escenari comencem la cursa que ens ha de portar a les eleccions generals a les acaballes del pròxim hivern.

Poden i han de succeir moltes coses d’ençà fins al moment que haurem de dipositar el nostre vot a les urnes. Per tant tot és obert i tot és possible, en conseqüència, no val a badar, serà un temps dur, ple de confrontació i molt em temo que no sempre neta. El PP posarà, no tota la carn a l graella, que seria quelcom legítim, sinó el porc sencer, -amb la més amplia accepció de la paraula-, per donar el tomb per tornar a manar. Si, si; heu llegit bé, per manar, governar és una altra cosa. Però d’això potser que en parlem en altre ocasió.

És ben veritat que tal i com s’ha desenvolupat la legislatura, amb la retirada de les tropes d’Irak, l’ampliació i extensió dels drets socials, l’intent del procés de pau, (malmès per la manca d’escrúpols de la banda terrorista) la posada al dia dels Estatuts, etc, seria perquè a hores d’ara les enquestes donessin, al PSOE quasi majoria absoluta. En canvi, dies enrere La Vanguardia va publicar una que venia a dir que estava més a prop del empat tècnic que no pas altra cosa. Ja sé que és massa aviat per fer enquestes, treure conclusions i tot el que es vulgui, d’acord; però pel que pugui ser com diu el poeta: per si de cas, quan arribi l’inspiració que em trobi amb els colzes sobre la taula.

És a dir, cal començar a fer feina i cal fer-la ara. De fet la dreta ja ha començat, ho vàrem veure, i ho vàrem patir la setmana passada: Rajoy embolicant-se amb la bandera, en el fons tots els nacionalismes són iguals. És cert que per a molts el vídeo del cap de l’oposició va ser una pixada fora de test –amb però-. Però que ningú es confongui, segur que a l’Espanya profunda i en determinats segments de la societat espanyola no pensen el mateix, per tant atenció i no menystinguem determinades accions que no a tota reu la sensibilitat per determinades qüestions és la mateixa.

Per altra banda, s’ha acabat la Fira de Frankfurt, la cosa ha anat bé, força bé i per tant cal felicitar a qui ha fet possible aquest èxit i cal, també, que ens felicitem com a societat; ara, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i hem d’admetre que aquest no és el camí per fer una única societat. Algú ha dit aquests dies que més que de literatura catalana podríem parlar de lletres catalanes.... Potser si. Rumiem-ho